En marxa, novament

S’han porduït aquesta darrera setmana dues bones notícies dins d’aquest magma sobiranista que s’escampa pel país. Després de mesos de relacions autodestructives, finalment sembla que els partits polítics involucrats en la independència de la nostra nació han entès que el joc de bufetejar-se mútuament, és un joc que suma zero. Els ha costat, a fe de déu. Novament ha estat la gent qui ha pres les regnes del procés i ha forçat uns acords, dèbils encara, però que ens han de dur a la victòria que és als carrers de fa mesos. Dues bones notícies, dèia: l’aclaparadora majoria tant a Òmnium com a l’ANC en favor d’un procés civil que culmini el desig de tanta gent, i els resultats excepcionals que una llista unitària aconseguiria a les urnes (segons enquesta d’Òmnium).

Els independentistes que no estem sota disciplina partidista, fa mesos que reclamem la unitat com a l’eina més poderosa de què disposa qualsevol moviment d’alliberament nacional. Semblava debades. Els partits, en una baralla d’un infantilisme esfereïdor, s’han dedicat a disputar-se el lideratge del procés sense adonar-se que la independència de Catalunya l’ha liderat des de sempre la societat, la gent. No els demanem que es disolguin. No els demanem que se’n vagin a casa. Els demanem que, o ajuden, o al menys no facin nosa. Ens hem cansat de repetir que el moment històric que viu Catalunya és excepcional, doncs és precisament aquesta excepcionalitat la que ha de dur a solucions que trenquin l’esquema establert. M’he passat els darrers mesos discutint amb amics militants, tant dels uns com dels altres, que era impossible calibrar l’eufòria electoral que podria provocar una llista unitària, tant si era civil com si hagués estat política i que, per tant, les enquestes que cuinaven La Vanguàrdia o El Periódico no es podien prendre com a base de treball. Amb excuses de tota mena em justificaven el que, en el fons, és no voler donar ales a l’adversari. Però és que l’adversari no pot ser mai un altre independentista quan parlem d’alliberament nacional.

Finalment, l’enquesta que ens mostra Òmnium ho deixa clar: una llista unitària arrasaria. La unitat arrasa sobretot si és inclusiva i constructiva.

Ara, cal donar forma a aquesta il·lusió col·lectiva i que la llista sigui encara més espectacular de la que ens imaginem. I, sisplau, fem-ho ràpid i bé. Ei, si no és demanar massa.

Publicat a: El 3 de Vuit, 10-juliol-2015