22 de desembre 2012

Ploramiques

Quan llegiu aquestes ratlles pot molt ben ser que el sainet del pacte de govern, que no ho és, s’hagi acabat finalment. Potser, fins i tot, ja tinguem president investit, que no estan els temps per perdre’s la quota de pantalla del sermó nadalenc que els catalans, vés a saber per quin fat maquiavèl·lic, hem d’entomar per via doble gentilesa de la casa reial del país veí i dels nostres, sempre amatents, dirigents de TV3.
La veritat és que ja cansava, el tema. No pas perquè no sigui ben cert que aquesta ha de ser una legislatura històrica, ni perquè no calgui travar un pacte robust que no espurnegi a la primera batzegada i que permeti donar al món la imatge de país seriós i amb un projecte nacional clar. Però ja cansava, primordialment, per la cohort de corifeus que ens han estat martellejant dia sí dia també amb la necessitat del pacte, amb l’obligació d’entendre’s, amb la força de la unitat i la bondat d’un govern fort. Sorpresos pels resultats d’aquest 25N, encara no se’n saben avenir que els vots prestats facin de tan mal calcular. Que una majoria dèbil de qui havia capitanejat, al menys internacionalment, la voluntat expressada al carrer l‘11S, no ens ajuda a avançar decicidament en el procés d’independència, no treu que tots hauríem d’entonar un mea culpa compungit i acceptar que, si el que volíem era un govern fort i àmpliament majoritari de CiU, doncs haguéssim votat Convergència. Si vam decidir el vot per altres opcions més clares nacionalment, ara hauríem de recordar que al seu programa hi havia molt més tall i que és ben comprensible, sobretot en el cas d’ERC, que ho apamin tot ben bé abans de tornar a fer de crossa que ja sabem tots que, quan el malat guareix, fa més nosa que servei.
També em cansa el tòpic recurrent que el resultat de les eleccions és “la imatge real” del país, la fotografia exacta del sentiment íntim dels catalans. A mi em sembla que ja som tots força madurs, democràticament parlant, i que, tret d’algunes formacions que tenen un electorat religiosament monolític, la majoria de ciutadans valorem el vot a cada contesa en funció de molts paràmetres, un dels quals és la composició parlamentària que imaginem i que, en funció de la qual, el nostre vot es decanta per l’opció que millor pot ajudar als nostres objectius ciutadans, siguin els que siguin. Estic segur que si avui es repetissin les eleccions el resultat seria força diferent. Som en una societat fluida. El que sí que fan, els resultats, és marcar una tendència, un mainstream polític, i aquest 25N aquesta idea-força ha estat indubtablement la independència d’aquest país. 
És doncs d’una necessitat imperiosa que deixem de fer el ploramiques per la unitat que no és, que ja no havia estat abans i que la majoria dels que la reclamen tampoc no han practicat mai. País caïnita, aquest. Deixem de somiquejar, doncs, i posem-nos a treballar amb rigor i amb vocació de construcció del país que volem. I no només com a realitat nacional, sinó amb l’exigència democràtica i la justícia social que ara tenim l’oportunitat única de dur a la pràctica.  
Cal aquest darrer esforç de generositat per acordar un camí comú on tothom pugui afegir-se. I cal, sobretot, sisplau, deixar de discutir. Això sortirà bé, ha de sortir bé. No tenim altra alternativa.

Publicat a "El 3 de Vuit" del 21/12/2012

22 de novembre 2012

Votar independència


Malgrat que aquestes eleccions no siguin el plebiscit que molts haguéssim volgut i, sobretot, que d’altres haguessin temut, és innegable que ens apropem a un dia que els independentistes hem esperat, gosaria dir, amb incredulitat. No serà un plebiscit complet per la ceguesa política i l’eterna tàctica gallinàcia de molts dels actors que ens condueixen cap a l’estat propi sense gairebé creure-s’ho. Hagués estat un missatge al món incontestable, la unitat sobiranista, i hagués estat també una declaració d’intencions i d’excepcionalitat, de moment constituent, de cara als propis catalans. No sabem quants vots es perdran a mans de l’amic Hondt ni menys encara els que haguéssim guanyat per l’efecte crida d’un procés unitari. Però no ha estat possible i ara no cal exclamar-se’n. Les expectatives d’una gran majoria sobiranista al Parlament segueixen intactes i està només a les nostres mans, vot a vot, fer-la realitat. 
L’evidència que el nostre país no pot continuar ni un minut més en aquesta situació s’ha fet tan palpable que, com veiem cada dia, l’unionisme (ni que es vesteixi de federalisme fingit) no és capaç d’articular cap argument que sostengui, no ja la inviabilitat d’una Catalunya independent, sinó els beneficis de seguir mantenint-nos sotmesos al jou espanyol. Com que hem guanyat la batalla dels arguments, només els queda l’insult i la mentida. Per ells faran. Potser a Espanya poden convèncer algú, però ningú a Catalunya es pot creure les bestieses que tant el PP com el PSC han abocat pel broc gros aquesta campanya. L’atac frontal que ha rebut el president Mas no fa sinó afegir més vergonya a una estratègia del “tot s’hi val” que, ideada a Madrid, alguns han volgut aprofitar aquí amb impudície. Gran error que les urnes, diumenge, els haurien de recordar.
Diumenge, doncs, toca votar independència. I no serà per falta d’opcions. Entenc els qui argumenten que a Brussel·les, Washington o Berlín hi ha un cap visible del procés d’independència català i que si no en surt molt reforçat electoralment poden intrepretar que el poble no dóna prou suport a una aposta valenta feta des de la màxima expressió del seny català. Potser és així i només ens valgui una majoria espaterrant de Mas per demostrar la unitat dels catalans en el desig d’independència. Però deixeu-me dir que no em sembla que els analistes polítics que assessoren Obama, Merkel o Barroso siguin d’un simplisme tan innocent que els impedeixi sumar dos i dos i veure que és precisament en la diversitat d’opcions independentistes presents al Parlament on rau la veritable força unitària del poble català.
Dit això, amb tot el respecte i admiració pel procés personal i polític que ha dut al president Mas a erigir-se com a garant de la voluntat popular, no em puc estar de recordar massa decepcions en mans de CiU al llarg d’aquests trenta anys llargs de pseudodemocràcia espanyola. Apostar pel dret a decidir no necessàriament vol dir apostar per la independència. I si no, que els ho preguntin a ICV. És de justícia recordar també que només ERC, SI i les CUP han posat blanc sobre negre la seva intenció de dur el nostre país a la plena sobirania nacional. Votar independència és també votar que CiU tingui qui els empenyi, qui no els permeti ni un pas enrere. I si pot ser com a segona força al Parlament, encara millor.

26 d’octubre 2012

Serà un plebiscit

La increïble velocitat amb què s’han anat produint els esdeveniments en aquell oasi català en què s’havia convertit el mapa polític català, ha agafat descol·locades la majoria de forces polítiques del país. Ara ens en fem creus de la bassa d’oli, de l’immobilisme, del control ferri que CiU i PSC havien imposat a les ànsies de canvi i de progrés, nacional i social, que molts ciutadans defensàvem des de la marginació dels mitjans i el memfotisme de molts dels nostres conciutadans. De cop i volta l’escenari s’ha girat com un mitjó. L’emancipació nacional, la construcció d’un estat propi, ha esdevingut el leitmotiv de la majoria de formacions polítiques que es presentaran a les properes eleccions al Parlament. Això no vol dir, però, que hagin entès el gir copernicà, el canvi de paradigma que s’ha produït al nostre país aquests darrers mesos. L’11 de setembre en fou l’afirmació rotunda, però el canvi en el marc mental de la majoria de catalans ja feia temps que s’havia experimentat. El moment precís del “prou” es fa difícil de precisar, però quan un poble es convenç que només pot seguir caminant cap a la llibertat, és molt difícil que se’n desdigui. Per això, ara, ni les mentides ni els cants de sirena ja no ens afecten: uns i altres ja han fet tard. Ja no volem marxar perquè ens insulten i ens maltracten, ja no volem deixar Espanya perquè ens espoliï econòmicament, ni perquè ens vulgui aixafar culturalment i lingüística. Volem marxar perquè hem decidit ser lliures i ho hem fet des del convenciment que som una gran nació amb unes ganes irrefrenables de construir un país que s’adigui a la nostra concepció del món, de l’economia, de la solidaritat i de la justícia. I com que ens en sentim capaços, ara més que mai, sabem que ningú no ens farà renunciar a la immensa il·lusió de bastir un estat que vetlli per les necessitats dels seus ciutadans.
Per això el president Mas ha plantejat aquestes eleccions –tot i callant-s’ho–, com un autèntic plebiscit. Els plebiscits són atípics, excepcionals, històrics, i no admeten mitges tintes. Un plebiscit és blanc o negre, un jugar-s’ho tot a una carta. Un plebiscit el perds o el guanyes, sense matisos, amb cruesa. Cal reconèixer, doncs, l’aposta agosarada de Mas, la seva valentia i un punt de generositat i d’assumpció del moment històric. Quan un mana, no acostuma a jugar-se-la. 
N’hi ha, però, que no es resignen a perdre el paper que ara representen al sainet nacional, per molt secundari que sigui, i prefereixen plantejar les seves propostes en clau, de fet, regionalista. Intentar a aquestes alçades desviar l’atenció de l’eix nacional els serà potser rendible electoralment però és una errada política que no els hauríem de perdonar. Ara és hora de grans consensos. Segurament no d’unitat, que en aquest país és més difícil que un castell de gamma extra, però sí d’entendre que necessitem aglutinar una immensa majoria sobiranista al Parlament que impulsi de manera decidida el procés de secessió. Entrebancar-lo amb excuses i amb aquella filera esprimatxada de “peròs” i ”tambés”, no fa sinó debilitar la possibilitat que precisament aquests “peròs” i “tambés” es puguin mai plantejar amb opcions realistes d’èxit. Proclamar-ho, a sobre, des d’un independentisme fet a mida ja és per prendre’n nota.

12 d’octubre 2012

La Catalunya optimista

No han entès res. No parlo de la caverna PP/Ciutadans, que seran capaços de dir que la terra és plana i que una Catalunya independent s’estimbaria per l’abisme irredempt i que vindran els quatre genets de l’apocalipsi i ens passaran per la mola per insolidaris, inconstitucionals i xenòfobs. De tant exagerats com són, de tant que ens tenen acostumats a mentir pel broc gros, ja no ens afecten les seves atzagaiades.
Parlo del PSC i tota la cort de corifeus que editorialitzen des de les trinxeres mediàtiques que encara controlen. I no em refereixo a la broma del federalisme que ni ells no es creuen —mira que n’han tingut d’anys al govern per impulsar-lo—, si no de l’amenaça de fractura social, que això serà Iugoslàvia amb barretina. Ja sé què és un nou capítol del discurs de la por a què haurem de fer front, però més enllà de la lletania que ara volen posar de moda, em consta que hi ha gent de bona fe que s’han cregut el vell mantra. Com us deia al principi, no han entès res.
A veure si els queda clar, senyors del PSC: de fractura social, res de res. La fractura social l’heu propiciada vosaltres durant anys i panys amb la reeixida estratègia de mantenir captius uns vots d’una part de catalans que no heu deixat que se sentissin plenament nacionals. Aquestes bosses de vots que us creieu en propietat l’heu mantinguda esperonant la diferència, fent-los creure la mentida que havien de pagar un preu pels seus origens, que mai no els voldríem en una Catalunya plenament sobirana. Us ha funcionat durant anys, però s’ha desvetllat l’engany. Per això aquest PSC frontista s’està fonent com un terròs de sucre. Els catalans d’altres arrels s’han cansat de ser la vostra carn de canó i han decidit participar d’un país que volen lliure i saben també seu.
Hem repetit del dret i del revés que la manifestació de l’11 de setembre ha estat històrica. Hi ho ha estat en molts sentits, però la gran diferència amb les manifestacions d’altres 11S no ha estat la immensitat del crit, sinó l’actitud. Per primer cop els catalans, tots, reclamàvem la independència en positiu, il·lusionats. No ha estat una manifestació reactiva, contra una Espanya que no ens vol i que ens maltracta. Finalment hem entès que la nostra llibertat, que la tasca immensa i alhora il·lusionant de construir un nou estat, és només a les nostres mans. Per això els carrers de Barcelona es van omplir de gent alegre, contenta, pacífica, diversa. Catalunya, malgrat la crisi que ens tenalla, malgrat el repte corprenedor que ens espera, és absolutament optimista. Sabem que som capaços, tots plegats, vinguem d’on vinguem, parlem el que parlem, de construir un estat que sigui capaç de garantir unes conquestes socials que ara perillen, de bastir un país on els joves no hagin de marxar per trobar les oportunitats que aquí no els podem donar. 
I per construir aquesta Catalunya independent hi hem de ser tots. I els catalans ho sabem. Tenim a les nostres mans fer un país capdavanter al món en excel·lència, en capacitat de generar oportunitats, però també en justícia social i en radicalitat democràtica. Perquè la força de la nostra catalanitat es basa en la voluntat de ser. Tant li fa que hagis nascut a Olot, Màlaga, Marràqueix o Quito. I aquesta és una força imparable. 
N’hi ha que encara no ho han entès. 

28 de setembre 2012

La trampa del federalisme

Un dels efectes irreversibles del que ha passat en aquest país aquestes darreres setmanes, és que s’ha acabat el fugir d’estudi. L’envit contundent que els ciutadans d’aquest país vam fer a la societat, als intel·lectuals i, sobretot, a la classe política, és d’una claredat meridiana. S’han acabat els subterfugis o, dit en pujolià, el fer la “puta i la Ramoneta”. La dicotomia és clara, la cruïlla de camins diàfana, les alternatives són sobre la taula, sense matisos, sense racons on arrecerar-se, on amagar l’ou. Cal definir-se definitivament: o s’és unionista o s’és independentista. O es vol una Catalunya lliure o se la vol sotmesa als arbitris d’Espanya.
A partir d’ara, que Espanya ha entès que això nostre va de veres, ens en sentirem de tots colors. El fot-li que no ve d’un pam serà la tònica habitual no ja de la Brunete mediàtica si no de la generalitat de mitjans de propaganda espanyola, que són molts al nostre país. Per si de cas, com que d’arguments n’han aportat ben pocs, l’AVUI de diumenge passat ja desmuntava 11 de les mentides més habituals esgrimides pels unionistes. Caldrà armar-se de paciència i, sobretot, d’aquests arguments que fa anys que l’independentisme posa sobre la taula.
Si bé les amenaces de l’espanyolisme, amb coronel retirat inclòs, són de fàcil contrarestar, hi ha un argumentari sibil·linament falaç que juga a allò dels sí però no. Una proposta feta des de l’espanyolisme mental que es vernissa de dret a decidir, que juga al camp del sobiranisme però que duu amagada la llavor dels darrers intents de desactivar el convenciment general que només hi ha un camí per sortir-nos-en.
Parlo, evidentment, de les propostes federalistes. Buc insígnia del PSOE a casa nostra, ara s’ha fletat des de les files ecosocialistes amb la renovada fe del convers. 
S’ha denunciat a bastament la demagògia de la proposta federalista. Però si molt convé ho repetirem. La solució federal sabem tots plegats que no és possible per dues raons principals d’un pes irrebatible. D’una banda, per federar-se, cal primer ser sobirà i decidir aleshores que es vol construir un nou estat amb el veí. Com tots sabem aquest no és, encara, el cas de Catalunya. Quan siguem independents, que ho plantegin si aleshores s’hi veuen amb cor i poden argumentar que hem de renunciar a tot el que haurem guanyat. L’altra argument de pes és que per federar-se amb algú, aquest algú n’ha de tenir també ganes i ja hem vist els irrefrenables desitjos d’Espanya per refromar l’estat i la Constitución per esdevenir un estat federal, tot i els cants de sirena amb què ens vindran ara els pròcers de la pàtria seva.   
Que no ens enganyin més. Espanya és com és, centralista i castellana, s’agrada així i no té cap intenció de canviar. Per què hauríem de pretendre nosaltres canviar-la?
El més preocupant de tot plegat, però, és l’intent de proposar-ho com a opció de referèndum, amb l’excusa que això és molt més democràtic. Triar ser espanyol, federal o independent sembla el súmmum del dret a decidir, però és en realitat una immensa mentida per mantenir-nos dins d’Espanya tot dividint el vot. En un referèndum només s’hi haurien de poder votar propostes que es puguin dur a terme. No s’hi haurien de poder votar desitjos —innocents o no tant— que no podem aconseguir. Fem un referèndum per la pau al món?

18 d’agost 2012

Això no, president!

L’estiu acostuma a ser un temps de repòs, de refer-se d’una temporada frenètica en què els esdeveniments s’encalcen els uns als altres sense poder-los apamar. Enguany, però, la dinàmica que el sobiranisme ha impulsat a l’agenda política del país, no ens ha permès ni un moment de distracció. 
L’òpera buffa que la majoria de forces polítiques han estat representant al voltant del que han convingut a anomenar Pacte Fiscal en la línia del Concert, entre moltes d’altres denominacions més o menys estrambòtiques, és de traca i mocador. Mentre el país es mobilitzava, de punta a punta, reclamant independència, ses senyories s’han esbatussat estèrilment discutint una proposta que saben que neix morta. Això sí, ho han fet d’aquella manera tan de pati d’escola que tenen els polítics de dir-se-les amb la boca petita: que si ara ja no t’estic amic, que si li diré a la “senyo”… Deplorable!
Sóc dels que penso que si hem de fer el pas, l’haurem de fer units i que això requerirà un cert grau de generositat per part de tots. Entenc que Convergència necessiti cremar tots els cartutxos possibles per justificar davant part del seu electorat i, especialment, davant del seus poders a l’ombra, que només ens queda el camí de construir una Catalunya independent. Ja és trist que el que per a alguns és la il·lusió de  ser lliures, per a ells sigui un últim recurs a què es veuen obligats. Però el sobiranisme no es pot permetre fer escarafalls a hores d’ara. Per això, com piulava fa poc l’Oriol Junqueras, sóc del parer de no posar pals a les rodes a la seva gesticulació amb el Pacte Fiscal. Tenen tot el nostre suport per estavellar-se contra el mur inamovible d’una Espanya que no es concep d’altra manera que “una, grande y libre”. 
Ara, dit això, cal que assumim un parell de coses si no és que hi vulguem prendre mal tots plegats. Primer de tot cal que Convergència entengui que, a aquestes alçades de la pel·lícula, ningú no creu ni remotament que això del Pacte Fiscal vagi enlloc. És d’una evidència esfereïdora que una proposta que, gairebé calcada, estava inclosa a l’Estatut que va sortir del Parlament i que va ser ribotada amb acarnissament, no té cap possibilitat de reeixir. Ho sabem i ho sap CiU. No permetrem, doncs, que provin d’ensarronar-nos de nou ni que facin perdre el temps i els esforços a un país que no es pot permetre ni un minut més de dubte. El temps s’acaba i el rescat s’acosta. Tenim els recursos per ser un estat capdavanter. Una nova decepció seria injustificable.
És per tot això que no s’acaba d’entendre la crida del president Mas a manifestar-nos pel Pacte Fiscal. Molt menys encara que pretengui que ho fem l’Onze de setembre. Aquest 11S, com tants d’altres però amb més força que mai, els catalans ens manifestarem a Barcelona per reclamar que vostè, president, faci el pas que el país li reclama: el pas d’encetar el camí de la Catalunya independent. No li retraurem una educació que ells no tenen i mirarem, impacients, com li estampen el Pacte un tros a cada galta, però el que no pot demanar és que aquest poble combregui amb rodes de molí. No permetrem més enganys.
No li càpiga cap dubte, president, aquest 11 de setembre el país serà un únic clam: independència. 
Seria un error que no l’escoltés.

02 d’agost 2012

Més enllà de la centralitat

Diumenge passat, a Girona, em va semblar veure-ho clar: una mena de dia de la marmota on, finalment, pot ser que la marmota hagi desvetllat. Pels que ja comencem a tenir una certa edat, la magnífica jornada que el Punt-Avui va organitzar a la Devesa gironina, tenia un regust inequívoc de déjà vu, aquella sensació de comunió, de litúrgia civil, que esperonava aquest país a les acaballes del franquisme. És clar que hi ajudava veure de nou dalt d’un escenari Pere Tàpies, Quico Pi de la Serra, Jaume Arnella, la Dharma, etc... i veure’ls cantant els mateixos himnes que ens van fer somniar amb la llibertat fa boi quaranta anys. Però lluny de semblar un anacronisme, era la constatació palpable que som on érem, que hem malgastat trenta anys en un esforç balder i que el camí era ja aleshores el que ara tenim tots tan clar. No he estat mai dels que blasmen sense pietat una “transición” que ens ha condemnat nacionalment perquè en aquells moments poques ments lúcides avançaven el desastre.  No sé si la prudència ens va fer traïdors, però va esquerdar el miratge. 
En canvi, trobo que s’ha celebrat poc l’entusiasme col·lectiu, el projecte comú, el país que entre tots, malgrat les diferències, volíem construir. Un esperit que anava més enllà del curt termini i on tothom hi tenia cabuda. Aquest és l’esperit que amarava la nit gironina mentre Miquel Gil ens recordava que el mal ve d’Almansa o Joan Reig revivia els grans absents de la nit: Ovidi i Estellés.
Sovint, els unionistes d’aquest país —i també massa polítics porucs—, han brandat la centralitat política com a dispositiu dissuasori, com a excusa per a la no acció política en favor d’una Catalunya independent. Ara és d’una evidència constatable que ja fa temps que la centralitat política és precisament el convenciment popular que necessitem un estat propi que ens permeti resoldre els greus problemes que ens tenallen. Un estat propi com a única manera de deixar enrere un estat que ens escanya, que ens empetiteix, que ens vol residuals. Ha arribat el moment de triar: o ells o nosaltres. I ara, com aleshores, s’han esqueixat totes les costures de l’acció estrictament política. Més enllà de l’adscripció ideològica, fins i tot des de l’escepticisme més crític, es palpa la necessitat d’un moviment unitari, de país, que vagi molt més enllà de l’encotillament partidista i que ens plantegi un horitzó de llibertat. No parlo de formacions polítiques ni de moviments civils —que tots dos hi han de ser—, sinó de construir el relat, que es diu ara, de la necessitat col·lectiva a tornar-se a sentir partícep de la pròpia història.
I a fe de déu que no serà fàcil, perquè els qui ens haurien de liderar s’entesten en picabaralles de pati d’escola, en confrontacions partidistes ridícules, en un estil de fer política del segle XIX. No s’adonen que ara toca la generositat política que doni esperances de futur a aquesta amplíssima majoria social que ha entès el cul-de-sac en què ens trobem. Aquesta innegable majoria, potser silenciosa, que ja no té por perquè és conscient que si fem el pas tots junt, som imparables. 
Fa quaranta anys, la manca d’ambició nacional ens va fer errar el camí. Ara, ja no ens podem permetre tornar-nos a equivocar. Ens hi va la pell.

20 de juliol 2012

I, malgrat tot, avancem

A hores d’ara els qui defensem que bona part de la solució als nostres problemes és una Catalunya independent, ja no sabem massa què afegir al reguitzell d’arguments de tota mena que hem anat desgranant aquests darrers anys. La sensació que hi ha un consens més que majoritari a la societat catalana que només amb un estat propi ens en sortirem, ara que l’embestida contra la nostra realitat nacional és més bèstia que mai, es pot apreciar clarament.
Hi ha també la sensació que els partits i les intitucions no han sabut llegir el moment històric i que, si fa no fa, som allà on érem el 10 de juliol d’ara fa dos anys, quan una munió de catalans vam omplir els carrers de Barcelona al crit d’independència. Aleshores tot semblava immediat, però pocs mesos després gairebé res no es va moure. Unes eleccions al Parlament sense sorpreses, certificaven que el principal adversari no és l’estat espanyol sinó la nostra por. 
Malgrat tot, en aquests dos anys hem avançat molt, tot i que la pressa que ens anunciava Heribert Barrera ens pugui fer pensar que no som on volíem. Al meu entendre, hi ha tres factors que han sofert un canvi important des d’aquell 10J i que ens haurien de fer encarar el futur amb optimisme.
D’una banda el suport a una Catalunya independent ha superat el 51% de consens, segons el darrer estudi del CEO. Fa tot just dos anys, ben just arribava al 40%. Hem passat, doncs, a ser la majoria social que tants cops s’ha posat com a excusa per no avançar. És més, aquest 51% és del total dels enquestats, sense l’abstenció el resultat del referèndum d’independència seria del 65% de vots favorables, unes dades que cap de les nacions que en els darrers anys han aconseguit la independència no havien ni somniat dies abans de proclamar al món la seva llibertat. 
Més important, però, que aquesta dada estadística, és la constatació que en aquests dos anys s’han afegit a la defensa d’un estat propi intel·lectuals, polítics i opinadors diversos que no fa tant abogaven per d’altres solucions. La constatació que Espanya només ens accepta en tant que súbdits, ha fet obrir els ulls a molts defensors d’aquella Espanya utòpica de la fraternitat federal. Ja no és només el president Pujol qui s’exclama dia sí, dia també, acceptant la seva derrota personal —en una actitud que l’honora— i alertant que només sobreviurem com a estat d’Europa, sinó que d’altres s’hi han anat afegint: Joan Majó, Montserrat Nebrera, Germà Bel, Manuel Milián, Ernest Maragall, són només alguns dels intel·lectuals i polítics d’aquest país que han recobrat la valentia del pensament lliure. I no parlem ja de la rebel·lió de moltes de les bases de partits: des d’UDC fins al PSC han sorgit veus clares que ens recorden que recuperar els nostres recursos ens evitaria la sagnia econòmica i el drama social que estem vivint.
Finalment hi ha el factor decisiu. Sempre hem dit que és català qui vol ser-ho, qui aposta per fer d’aquest el seu país. Cada vegada més catalans que se senten espanyols (per arrels, per família, per sentiments) han entès que només una Catalunya independent pot garantir un futur digne als seus fills. I han entès també que no els caldrà deixar de sentir-se espanyols, per votar sí a un futur millor. 
Ara vindran temps de mobilització. Hi haurem de ser tots, en aquest esforç final.

22 de juny 2012

Més enllà del desconcert

Ara fa uns quinze anys, Toni Strubell escrivia “El cansament del catalanisme”, un dels llibres més interessants d’aquell moment però que, per mor d’aprofundir potser massa en la definició psicològica del catalanisme, va passar injustament desapercebut. Strubell hi retratava l’esperit amb què l’ambició nacional encarava aquells anys difícils de finals dels vuitanta i principis dels noranta. Van ser els anys del desencís davant la constatació que la transició només havia servit per diluir les nostres aspiracions nacionals i per desactivar en gran manera la tasca de reconstrucció nacional iniciada. Strubell, però, no es repetellava en la desil·lusió col·lectiva, sinó que descrivia amb precisió el cansament del país, un cansament entès com a fatiga, com a desgast de les pròpies forces i del propi convenciment. Un cansament que s’evidenciava en un abandonament lent però gradual de l’autoestima, que és la columna vertebral de qualsevol nació. Recordem-ho per valorar amb precisió el que hem fet: a finals dels vuitanta tot semblava dat i beneït, la independència una quimera, Espanya aparentment ens reia totes les gràcies mentre aquí esdeveníem els més moderns del món mundial. La tradició i la història eren rèmores del passat, espardenya i barretina, en un món cool de disseny cosmopolita.
Han passat els anys i la febre de modernitat s’ha apaivagat mentre la independència és ara en boca de tothom. De la quimera s’ha passat a la urgència. Tenim pressa, dèia poc abans de morir Heribert Barrera. I és cert, tenim molta pressa. Tanta, de pressa, que el neguit s’ha instal·lat entre l’independentisme. Una gran majoria de la societat, que ha anat covant en silenci el germen de la llibertat nacional, veu amb claredat que ara tenim els motius més nítids que mai, que l’oportunitat històrica és immillorable, que l’equilibri de forces entre Espanya i els Països Catalans ens és avui favorable, que la comprensió internacional és segura. I malgrat tot, sembla que res no es mogui del tot. I és aquest compàs de tensa espera el que duu al desconcert que avui veiem en molts dels catalans que no acaben d’entendre que no es facin passos més decidits. 
Hem d’entendre, tanmateix, que els canvis que s’han produït són profunds. Després de molts anys, hem superat l’etapa dels arguments i hem entrat, potser sense adonar-nos-en, en la de l’acció. Hem deixat el postulat i ja som al moment de la proposició. Hem exhaurit aquella beatífica situació d’anar convencent però sense la urgència del fer en què l’independentisme s’ha mogut les darreres dècades. Ara ja som prou els convençuts —tot i que sempre en mancaran— i el que cal és definir i executar amb intel·ligència el procés de secessió. Ara el carrer ja no és la punta de llança. Cal que hi sigui i amb més força i convicció que mai, però l’escaquer és ara a les institucions, als partits, al Parlament. I és aquest reenfoc els que ens fa veure borrosa l’acció de la societat civil. I d’aquí el desconcert de pensar un “i ara què” que no prevèiem tan aviat. 
Ens cal, doncs, mirar més enllà del desconcert. Assumir que el procés, encara que potser amb més silenci del que voldríem, ja ha començat. Ara ens cal, més que mai, seguir fent força des del carrer, units, i demostrar que rere hi ha tot un poble en moviment.

07 de juny 2012

L'anella de l'elefant

A tots aquells que pretenen desautoritzar les reivindicacions fiscals catalanes amb l’argument —patètic, deixeu-m’ho dir—, que els territoris no cotitzen, que són les persones les que ho fan, els hauríem de fer veure que no només les nacions cotitzen o són espoliades, sinó que disposen d’una ànima ben definida. La dels catalans, d’ànima, ha estat construïda a base de segles de caure i tornar-se a aixecar, de la ferma voluntat de no deixar de ser, de l’íntima resistència a desaparèixer com a poble. Les derrotes, la persecució, la repressió, tanmateix, no són debades i, com en les persones, deixen marques profundes en l’inconscient col·lectiu. Marques que també conformen el caràcter d’un poble i, en definitiva, la seva capacitat de reaccionar davant les adversitats. 
Fa uns dies parlàvem en aquestes mateixes pàgines de com 300 anys de repressió han inoculat el verí de la por en l’inconscient català i de com la demagògia sense escrúpols d’una Espanya que ens vol agenollats en voldrà treure profit per apaivagar el convenciment general que només la independència ens pot salvar, no només  econòmicament sinó també i sobretot com a societat. 
300 anys de derrotes són molts anys per a no escarmentar, per a no defugir el conflicte, per a no evitar l’enfrontament obert. Precisament per això, però, caldria fer cas un cop més a les paraules de l’enyorat Joan Fuster: “El record de la derrota ens obliga a la victòria”. Hauríem, doncs, de ser conscients de la nostra pròpia por i de la seva capacitat per desactivar-nos. Una por tan atàvica com, a hores d’ara, infundada. I és precisament aquesta manca d’arguments per justificar-la, en ple segle XXI, la força que ens ha de premetre superar-la i ser, nacionalment, un poble tan valent com ho hem estat en tants d’altres camps.
Ens manca encara, però, un element cabdal en aquest llarg però irreversible procés d’emancipació. Un element sense el qual ens serà difícil fer el pas definitiu: el convenciment. No pas el convenciment com a elaboració teòrica i argumental, sinó aquella sensació de poder, de ser capaç,  que Nietzsche relatava amb minuciositat. No fa pas massa que en Salvador Cardús ho dibuixava tot explicant-me el procés de domesticació d’un elefant de circ. De ben petits als elefants se’ls posa una anella al peu que es lliga a una cadena que els ancora al terra. Per molt que estiri, el petit elefant és incapaç de deslliurar-se de la seva immobilitat fins que, a força de dies, la sola presència de l’anella al peu el fa desistir de provar l’estrebada. No cal ni que realment estigui lligat. L’han convençut que és incapaç d’alliberar-se i ja fa temps que ha deixat de provar-ho, inconscient que ara la seva força és descomunal. 
La força del convenciment pot empènyer a grans gestes, fer-te treure forces d’on no sabies que n’hi havia però, desactivada, pot fer-te oblidar les teves pròpies forces. És l’anella que molts catalans duen gravada a l’inconscient i que els fa afirmar amb resignació “a mi ja m’agradaria, però no ens la donaran, la independència”, com si un poble adult necessités el permís de ningú per decidir el seu propi futur.
De la mateixa manera que hem perdut la por, ara ens cal assumir la nostra força. Recordar que quan volem, som un poble imparable. Que si volem, podem.

26 de maig 2012

La mentida i la por

Bona part de la distància creixent que separa el món de la política i el dels ciutadans que, sovint, la patim, és aquesta afició malaltissa que tenen ses senyories a endolcir-nos uns caramels que mai no veiem. La història de les conversions sobtades és llarga i plena d’episodis que tots recordem, massa sovint amb sorna. Des d’aquell ja llunyà “OTAN, de entrada NO” de Felipe Gonzàlez als més recents “Apoyaré el estatuto…” de Zapatero, n’hem vistes de tots colors i a totes les famílies, que en això sí que hi plana una unanimitat sense esquerdes. 
La mentida, el cinisme o la manca d’escrúpols a l’hora de posar els interessos propis per davant de l’ètica, de la justícia o de, simplement, la veritat, ha estat terreny comú en una democràcia que s’esquinça per unes costures fetes a base de control i d’impunitat. 
Fins ara, ens havíem limitat a veure com les falses promeses ens provaven de sorprendre a cada campanya electoral o en l’avorrit debat circular en què s’ha convertit la vida política oficial al nostre país. Unes promeses que ja donàvem per descomptades i de les quals la sopresa hagués estat precisament que algun dia es portessin a la pràctica. 
En les darreres setmanes, però, hem vist un tomb realment preocupant en l’elaboració de la mentida com a argument polític i és que ara la mentida ja no s’amaga rere promeses futures que amb benevolència podríem creure innocents, sinó que les falsedats s’usen estrictament per generar por, per evitar el triomf dels arguments a cop de burxar en la temença atàvica que els catalans, com a poble llargament sotmès, provem de superar. 
Així, si fa unes setmanes la lideresa nostrada de l’unionisme ens amenaçava des del Parlament que una Catalunya independent potser no cobraria les pensions, aquesta setmana s’hi ha afegit el nou PSC -l’altre unionisme cada cop més descarat-, en boca del seu primer secretari, afirmant que un estat català seria més pobre o que quedaria fora d’Europa. No caldria perdre el temps rebatent bestieses d’aquesta mida. Tothom sap que les pensions funcionen al dia i que, com en tot, els catalans paguem més del que rebem o sigui que, si de cas, serien els espanyols que ho tindrien malament per cobrar les pensions sense el nostre superàvit. Tothom sap també, de fa temps, que tots els estudis demostren que una Catalunya independent seria el quart estat d’Europa en nivell de benestar i que no hi ha cap motiu jurídic, a hores d’ara, per afirmar que no seríem automàticament un nou estat de la UE. Si tothom ho sap, quin sentit té mentir amb tanta evidència? Doncs és precisament perquè la darrera esperança dels qui ens volen eternament sotmesos a una Espanya que ens espolia sense miraments, és generar prou por perquè els catalans no acabem de fer el darrer pas. Una por que com que no es pot generar des d’arguments, necessita el cinisme i la demagògia per fer-se sentir. 
No compten, però, que precisament aquesta manca evident de solidesa en afirmacions tan bèsties com gratuïtes és el que ens demostra cada dia amb més claredat que ja no hi ha arguments que justifiquin la permanència a Espanya ni un minut més.
No compten, tampoc, amb què els catalans -com hem demostrat aquests darrers dies- ja no en tenim, de por. 
El futur és nostre. Només amb la por no ens el prendran.

10 de maig 2012

#sitencujong

La darrera gracieta dels nostres amics extremenys ha estat la boutade del seu president, el popular José Antonio Monago que, en aquell to fatxenda i quinqui que alguns gasten per terres espanyoles, li etzibava a l’alcalde Trias allò tan endreçat de “si tens collons, m’ho dius a la cara!”. I això que la reflexió d’en Trias fou ben sensata: ara és moment que Espanya faci un AVE a Extremadura? Ja ho piulava l’editor Quim Torra: no hi ha res més semblant a un president extremeny del PP (Monago) que un president extremeny del PSOE (Rodríguez Ibarra). 
Això sí, una perla d’aquest calibre no podia passar desapercebuda a la sornegueria  almogàver dels piuladors nostrats i, immediatament, #sitencujong (“si tens collons” en català de la intimitat pepera) ha esdevingut Trending Topic al país. Coses de la modernitat: ara ens esbravem amb coixinet davant. La nostra capacitat piuladora —i qui diu puiladora, diu mobilitzadora— és directament proporcional a la nostra impotència política com a país.
Tot plegat faria riure si no fos que, al meu entendre, mostra una vegada més una preocupant tendència de la nostra manera de fer política en aquest nou segle: la de compensar la demagògia de regat curt que practiquen els nostres polítics amb una gesticulació tan excessiva com, sovint, inútil de la societat civil. Inútil perquè d’una banda acabem mobilitzant-nos els mateixos de sempre, sense afegir nous arguments al que ja fa anys que sabem: ço és, que Espanya ens roba. Inútil perquè mentre ens mirem la pedra a la sabata deixem de fer camí. Però inútil també, de l’altra banda, perquè a la metròpoli ja ens tenen la mida presa de fa temps i no els amoïnem pas per molta insubmissió circulatòria que fem. Espanya se’n fot de si omplim o no la plaça Sant Jaume cada dissabte i encara els deu fer gràcia que ens dediquem a emprenyar Abertis o La Caixa. Ells, cada divendres, religiosament, impassiblement, van estrenyent la corda que ens acabarà ofegant si no som capaços de donar una resposta més elaborada, més organitzada, en el fons més creïble. I és una llàstima perquè, de fet, n’estan convençuts que marxem; per això de fa anys que ja no inverteixen res en un territori que donen per perdut. Però malgrat els seus esforços, nosaltres, amb un equip de champions, ens entestem a jugar a regional.  
Fa unes setmanes probava d’explicar-ho en aquest mateix espai: hem d’anar tancant l’estratègia resistencial i reactiva ‘contra‘ Espanya, per abraçar tots plegats el camí de la unitat d’acció. El camí de la construcció d’un estat propi no com a reacció als atacs seculars d’una Espanya que no ens vol (qui tingui twitter que faci un ràpid passeig per @apuntem per adonar-se de la magnitud de la distància que ens separa), sinó com a solució madura i serena a la necessitat de gestionar el nostre futur.
Cal, doncs, que deixem de mirar malaltissament cap a Espanya i ens centrem en quina és la proposta de societat que volem construir. Només si som capaços de formular una  proposta de país des de la seriositat, la generositat i la determinació, estarem en disposició d’oferir una alternativa de futur creïble als encara descreguts que la via de la independència és l’única que pot garantir-nos un futur que no sigui pitjor que el que hem viscut fins ara, un futur de normalitat.

26 d’abril 2012

Ja no som la resistència

Una de les principals diferències entre els moviments d’alliberament nacional a què estem acostumats en d’altres indrets i el català és segurament la fragmentació malaltissa que patim a casa nostra. Una fragmentació que produeix un moviment sovint caòtic, reactiu, de pura resistència patriòtica i on s’hi troba a faltar una línia argumental clara, un full de ruta creïble. Les causes que han provocat aquesta sensació de residualització del sobiranisme són múltiples i la majoria tenen més a veure amb el propi codi genètic del catalanisme que no pas amb l’acció política de la majoria d’aquests grups. 
Sovint, des del sobiranisme, i especialment en els darrers anys, s’ha acusat les formacions polítiques de viure aïllades en una mena d’oasi, abocades al tacticisme estrictament partidista, i de no voler ser conscients de l’evolució real de la societat. Com una mena de joguina diabòlica que no gosaven trencar, els partits dits nacionals s’han parapetat rere excuses com la cohesió o la majoria social per no veure’s obligats a prendre decisions, potser difícils, però necessàries. Decisions, sobretot, que una ja majoria social suficient exigeix. Això ha estat especialment greu en el cas d’una CiU que sempre ha jugat a ombres xineses, però també en l’ERC del tripartit que tot esperant la pluja fina va deixar terra erma rere seu. 
Dit això, també és cert i em sembla cada dia més inqüestionable, que l’anomenat món sobiranista s’ha instal·lat plàcidament en la resistència, en la mobilització gratuïta, en la pura agitació sense adonar-se tampoc que la societat ha canviat d’una manera accelerada en els darrers anys i que en aquests moments demana construccions més sòlides. No vull dir amb això que la mobilització no sigui important i necessària, que ho és, ni que no siguin útils iniciatives que posin de manifest d’una manera punyent els retrets inacabables que podem tenir amb l’estat que ens empresona. Però la sensació que cadascú va a la seva, que tants independentistes hi ha com campanyes al Facebook o hashtags al Twitter, no és constructiva. La societat, que ja s’ha conscienciat que només ens queda el camí de la confrontació amb Espanya, exigeix en aquest moments accions més elaborades que les mil i una iniciatives que cada dia apareixen i que les xarxes socials ajuden a escampar. La facilitat amb què tothom s’hi afegeix, acríticament moltes vegades, no fa sinó aprofundir el sentiment de ser al bàndol perdedor; guerra de guerrilla, grafit clandestí.
Cal doncs una reflexió profunda en l’independentisme. Cal adonar-se que ja no som la resistència sinó que treballem per guanyar, per construir un estat propi. I això no es fa només amb vídeos al Youtube, sinó que cal un amplíssim consens de totes les forces polítiques i socials per acordar un full de ruta clar, concís, creïble i temporitzat. S’ha acabat el temps de l’apostolat: el país n’és ple de gent que creu fermamement en la independència, no ja com a únic camí de supervicència nacional, sinó com a estat natural de tota nació que finalment decideix regir els seus propis destins. És clar que encara ens cal convèncer-ne més, però això ja no és la prioritat. Hem fet creïble el destí, ara ens cal fer factible el camí. I de camí només n’hi ha un: el que decidim tots plegats. Un cop traçat, il·luminat, ja ningú no ens podrà aturar.

12 d’abril 2012

Les dones i els nens, primer!

Fa un parell de setmanes provava de reciclar la metàfora marinera d’una CDC que, sense rems aparents a la barca que van fer salpar a Reus, s’endinsava en les aigües procel·loses del sobiranisme només refiant-se dels vents de la història. Hi argumentava la dificultat d’arribar a bon port sense uns bons rems i, sobretot, sense la ferma i inequívoca voluntat de bogar sense defallir per redreçar el rumb cada cop que els vents ens allunyessin de l’únic port on hi trobarem recer. Si la cosa ja era difícil amb maregassa, no us dic res de com ho tenim tots plegats després de les vies d’aigua que, a cop de pressupostos i incompliments, Espanya ens acaba d’obrir en plena línia de flotació. 
A CiU se’ls acaben les excuses. L’allargament agònic d’una decisió que ens caldrà prendre com a país més d’hora que tard, no fa sinó debilitar-nos com a nació i aprofundir el desencís dels ciutadans que no veuen reflectits els seus neguits en una classe política autista. A remolc d’enquestes i d’estudis d’opinió, CiU no s’acaba d’adonar de la força de la societat i, especialment, de com el seu desconcert i la seva indefinició crònica afavoreixen un país indolent que no gosa fer un pas decidit mentre no vegi que el seu Parlament s’hi posa al davant. Perquè, de fet, per a què serveix un Parlament si no és capaç de vetllar pel benestar dels seus ciutadans? El nostre, ninot de drap, esclau d’una legalitat imposada, es debat entre la impostura i la claudicació. 
Mentrestant, Espanya, tant si és el ministre del ram com si és la “delegada del gobierno”, emprèn amb mil·limetrada decisió l’envestida més brutal que ha sofert la nostra nació, com a mínim des de la mort del dictador. Com a colònia que som, com esclaus de la metròpoli, veiem amb la impotència dels covards com manipulen estadístiques, balanços i fins i tot la història sense cap mena de rubor; amb aquella prepotència de qui se sap impune. Que aquesta serà l’escomesa final ens ho demostra que ja no és només la premeditada asfíxia econòmica, sinó que ara s’hi afegeixen sense embuts el genocidi cultural i simbòlic. Si no, fixeu-vos en l’aparentment estúpida fixació per la llengua o en la fatxenderia colonial d’imposar la bandera espanyola a balcons i balconades. 
I ara em direu que de barques n’hi ha d’altres; fins i tot amb remers musculats disposats a encarar rumb a la llibertat sense escatimar-hi els esforços. I és ben cert. Però també ho és que a hores d’ara CiU és imprescindible en aquesta esquadra. Deia Heribert Barrera que “tenim pressa, molta pressa”. I si tenim pressa és perquè no tenim temps. La barca s’enfonsa i quan has de poar l’aigua que et nega no tens temps per veles i rems. L’amenaça del “sorpasso” no és creïble, ni podem perdre més temps en batalles inútils on l’única víctima és la independència. Ha arribat l’hora, indefugible, de la unitat. Ha arribat l’hora del cop de timó. Ha arribat l’hora de treballar plegats sense mirar qui hi guanya i qui hi perd: o hi guanyem tots o tots hi perdrem.
Només si som capaços d’actuar units serem capaços de fer creïble la independència com a sortida intel·ligent a l’atzucac on ens trobem. Que s’adonin que, avui, la centralitat política que tan bramen alguns, és precisament l’estat propi. 
I comencem a passar!

30 de març 2012

Una barca sense rems

El passat cap de setmana Convergència, que no CiU —i això no és un matís balder—, celebrava el seu darrer congrés on, per esglai d’Alícies i altres herbes hispanes, s’esplaiava amb fruïció a les tèrboles aigües del sobiranisme tot oferint-nos la terra promesa. A terminis, però, que això sí que ho tenen el convergents. L’aiguabarreig de metàfores marines va ser antològic i, entre barques, barquetes i algun “barco”, l’embolica que fa fort anava prenent cos. Deu ser que els que som de secà no acabem d’entendre amb exactitud això de la cosa marinera i, acostumats a l’axarreïment precís, ens costa de refiar-nos de la incertesa d’oratges, corrents i velams diversos. 
No és que dubti de la bona fe nacional de la gran majoria de gent de CDC. El mateix regidor de cultura ens oferia dimarts, al mig del ple, una proclama independentista que ja voldrien molts i que sé sincera. Però és que això de la metàfora té sempre la giragonsa a punt i el sobiranisme d’avui, demà pot ser ser sobirans per decidir quedar-nos a Espanya. I, és clar, tot i ser ben legítim, no és ben bé el que els independentistes, més cartesians gramaticalment, entenem per sobirania. Nosaltres i, segons totes les enquestes, la majoria social que tant s’han afartat de reclamar i que, ara que hi és, els fa angúnia de reconèixer. 
Per entendre’ns, quan parlem d’Estat propi parlem d’independència. I a un estat independent potser s’hi arriba amb la famosa barca, però no tinc tan clar que n’hi hagi prou amb refiar-se només de veles i vents. Ens hi calen rems i una ferma voluntat de bogar amb força, no fos cas que els vents no ens siguin propicis i errem el port.
“Una manera de ser, una manera de fer”, resava l’eslògan del congrés, i és precisament això el que ens espanta. Convergència ha de ser imprescindible en la independència de la nació, però també és ben cert que per ser-ho li caldrà reconèixer que hauria de canviar, precisament, aquella “manera de fer” a què ens té acostumats. 
Tots entenem que es fa difícil abocar-se al conflicte quan es té el poder en majúscules com ara el té CiU. Però si no volem naufragar a mitja travessia haurem de començar a pensar amb mentalitat d’estat, a construir-ne les estructures, a crear-ne l’imaginari col·lectiu. Convergència no pot seguir actuant exclusivament quan l’empeny la societat. Haurà d’arribar el dia que decideixi encapçalar l’emancipació nacional si no vol que, al final, el país li passi per sobre. I per fer-ho calen fets i no només paraules. Fets clarificadors, evidents, d’una nitidesa nacional indiscutible. I si s’emprenya el PP doncs, com deia aquell, que s’hi posi fulles. Convergència haurà de triar, aviat, entre el país o l’status quo, entre la valentia o el fingiment. Cal que entengui que no permetrem un nou engany, però també que som pacients, que hi comptem, que sabem que, quan toqui, hi serà. I ja toca.
Ara que el país se’ns esmicola com un terròs de sucre; ara que ens humilien cada dia, ara que ens ofeguen amb precisió militar. Ara ens cal ser agosarats i construir, ser nosaltres: fer estat. I per fer estat no podem obrir el TN a TV3 amb unes eleccions regionals espanyoles mentre Mallorca és un clam. 
Llencem amarres: Ítaca és a tocar.

09 de març 2012

L'únic camí

L’evidència que als catalans només ens queda el camí d’encetar amb consciència i saviesa, el procés cap a la construcció d’un estat propi és cada dia més clara per a tothom. Fins i tot el president Pujol s’hi refereix ara d’una manera constant i cada vegada més explícita, precisament ell, el mestre de l’ambigüitat i del “ara no toca”. La majoria social, reflectida més o menys tímidament a les enquestes, també fa dies que hi és i l’acord en la diagnosi i el remei que ens cal, si és que volem substistir com a nació aquest segle esfereïdor, són a hores d’ara àmpliament acceptats. Per què doncs no s’ha avançat d’una manera més clara institucionalment? Per què el tacticisme encara comanda les estratègies dels partits dits “nacionals”? Potser perquè la societat, tot i el consens en la independència, no ha estat capaç de mostrar-se, davant els partits, com un element de pressió cohesionat.
Ha arribat l’hora, doncs, de posar-hi remei. És urgent, imprescindible, vital. La constitució, dissabte 10 de març, de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha de ser l’element catalitzador de totes aquestes energies que s’han esmerçat, a voltes, de manera maldestra i poc meditada. Energies que han donat els seus fruits en moments puntuals com les consultes sobiranistes o la manifestació del 10J, però que també s’han esbravat massa cops en discusions inútils, en competicions d’independentisme sense sentit o en combats estèrils d’on només n’hem tret uns contendents baldats.
La sensació que l’independentisme és un moviment fragmentat, desunit, poc intel·ligent i massa testosterònic, ha estat precisament la que ha fet allunyar el ciutadà mitjà d’una reivindicació que tothom entén però que ningú acaba de dibuixar d’una manera nítida. 
La transversalitat del moviment, que és precisament la seva gran força per esdevenir hegemònic, mai no pot ser vista com una feblesa ideològica sinó com un acte de generositat política. I és aquí d’on, fins avui, ha plorat la criatura. L’ortodòxia independentista, que a voltes ha vorejat el sectarisme, ha santificat tants camins cap a l’estat propi com grups s’anaven creant i desfent. Convençuts a ultrança cadascú del seu camí, l’independentisme s’ha dedicat massa cops a blasmar el camí alternatiu del company, a estigmatitzar propostes, a desmanegar fulls de ruta. No ens hem adonat que, de fet, tots els camins són bons, que totes les vies ens duen a la independència, que tots els fulls de ruta ens serveixen. Encara pitjor, no hem estat capaços de veure que l’unic camí, el que de debò ens durà a l’estat propi, és aquell que decidim entre tots. Caldrà, doncs, assumir que el camí no és l’important, sinó que la clau de volta rau en el vehicle i aquest no pot ser altre que la unitat d’acció.
Dissabte, l’ANC farà un nou intent d’acordar plegats un camí, el que sigui. Aquesta vegada no ens podem permetre que no sigui el bo. El país, la història, no ens ho perdonaria. Caldrà doncs generositat i patriotisme i assumir que el camí el farem bo si hi som tots: els que veuen l’ANC massa tova i els qui la veuen massa radical; els qui encara confien en Espanya i els que fa anys que no; els qui, desmenjats, miren amb displicència els moviments civils des del Parlament i els qui recelen profundament dels partits polítics; els de “sense València no hi ha independència” i els que volen començar pel Principat; els qui exigeixen la revolució i als qui els esgarrifa pensar-hi. Tots. Cap absència no tindrà justificació. Només si som tots, sense fissures, aquest país podrà encarar l’immens repte que ens hem plantejat.
Tornarem a decebre’ns? O aquest cop haurem entès quin és, de veritat, l’únic camí?

01 de març 2012

Assemblea Nacional Catalana

Aquest proper 10 de març tindrà lloc al Palau Sant Jordi de Barcelona una altra d’aquelles fites històriques a què aquest país ens té acostumats. Una jornada que potser hauran volgut que passi desapercebuda, però que la força i la il·lusió de milers de catalans faran que sigui un dels moments clau en la història de la lluita per la llibertat d’aquest país. Emulant el record d’aquella llunyana Assemblea de Catalunya i recollint, sobretot, l’esperit de les consultes sobiranistes que van celebrar-se a casa nostra el 2010 i 2011, veurem el naixement, l’acte fundacional, de l’Assemblea Nacional Catalana. L’ANC no pretén ser res més que, precisament, el punt de trobada de tots els catalans que desitgem la independència del nostre país. Un punt de trobada unitari, transversal i, per sobre de tot, civil. Perquè a l’ANC s’hi haurà de ser a títol personal, individualment, defugint les lògiques estrebades partidistes que massa cops han desdibuixat la netedat d’una reivindicació, la independència d’aquest país, que cada dia guanya nous adeptes. 
Em direu que això dels moviments unitaris i transversals ja s’ha provat més d’un cop i que mai no han reeixit del tot. És cert. Però aquest cop tenim factors a favor que mai abans no havíem tingut. D’una banda, sabem de les nostres febleses. Aquest llarg procés de consultes i sobretot les darreres eleccions al Parlament ens han ensenyat què no podem tornar a fer. I això no és altra cosa que, al meu entendre, confondre l’acció política amb el partidisme. Hem de ser capaços, i aquest cop no tenim excusa per no fer-ho, d’arraconar les diferències lògiques entre formacions polítiques i, des de la societat civil, propiciar un acord ampli amb un objectiu comú: la convocatòria d’un referèndum vinculant sobre la independència del nostre país i, si no és possible, aconseguir la majoria social i, per tant parlamentària, suficient per proclamar unilateralment la independència. Cal que aquest sigui l’objectiu de país a compartir per tots, independentment d’ideologies o procedències.
Tenim també a favor el vent de la història. Mai no havíem vist tan de prop processos similars d’emancipació nacional (Escòcia, Flandes, País Basc...) ni mai la legislació internacional no havia determinat amb tanta claredat que qualsevol nació té el dret inalienable de proclamar la seva independència d’una manera pacífica, democràtica i, si cal, unilateral. Catalunya, els Països Catalans, tenim la necessitat absoluta i urgent de poder gestionar els nostres recursos i això només es fa amb un estat propi. Necessitem defensar la llengua, les infraestructures, la sanitat, l’ensenyament. Tenim recursos suficients per ser el quart estat d’Europa en benestar: per què ens resignem a gestionar unes retallades que no ens caldrien? 
Ha arribat de nou el moment que tots plegats fem un pas endavant. Una nova generació de catalans que doni la cara per construir el país que vol. Ara ja només depèn de nosaltres, de la nostra generositat i de la nostra força. De la força insuperable d’un poble unit, alegre i combatiu, que deia l’Estellés. 
L’ANC n’ha de ser l’eina. L’eina de tots i de ningú. L’eina que aglutini aquesta majoria social que reclama un futur millor. L’eina per tornar a fer una Catalunya rica i plena.

16 de febrer 2012

La culpa no és del PP

Ja hi tornem a ser. Ja tornem a tenir pacte amb el Partido Popular. Aquest cop, ves per on, no ha estat al luxós Majèstic, amb càmeres, flaixos, abraçades i encaixades de mans sinó que, donades les característiques de l’acord, hauria d’haver estat en un motel de l’autovia de Castelldefels, amb aquella sordidesa de l’encontre clandestí. Un escenari del tot adient al proxenetisme polític que darrerament practica el PP a Catalunya de la mà de l’Alícia. I aquesta –deixeu-me fer la broma fàcil– sí que sembla viure al país de les meravelles. Ja sé que no és amor, que només és sexe, que amb l’entrecuix escaldat després de veure’s amb el “jefe” a CiU li convenia una repassada de baixos, però l’escena, per molt que ens la vulguin amorosir, és d’un patetisme desmoralitzador.
El perquè de la insistència de CiU a pactar amb l’espanyolisme més caspós es fa difícil d’entendre. Sobretot quan has tingut alternatives de país ben clares. ERC, desvergonyida com mai, li ha ensenyat la regatera amb una constància i una predisposició que rieu-vos-en de l’escot de la Pilar Rahola. Tot i amb això, CiU ha preferit apuntalar una Espanya decadent, abonar l’espoli que ens asfixia, cohabitar amb qui ens ha esporgat cada brot que hem provat de germinar. Com es pot pactar amb qui recollia signatures contra l’Estatut, amb qui vol fer amb la llengua el mateix que ha estat fent al País Valencià o a les Illes, amb qui no accepta que hàgim prohibit els toros, amb qui defensa l’Espanya imperial, amb qui es nega a retornar-nos els papers robats, amb qui... Només cal veure el punt d’humiliació que el PP sempre incorpora als seus acords: si a Sant Sadurní va ser obligar que la bandera espanyola onegés a l’ajuntament, aquest cop ha estat reclamar més diners per les víctimes del terrorisme. Voleu més desvergonyiment!
Però la culpa no és del PP. El feixisme espanyol sempre ha estat el mateix: feixisme i espanyol, una barreja demolidora, un reblar el clau amb doble cabota. Fa uns anys, en un pregó de Festa Major, el pregoner, destacat convergent, clamava amb la plaça plena que el PP era una malaltia que calia eradicar de casa nostra. Sembla que no li han fet gaire cas. I no és res personal, que quedi clar. És des d’una òptica nacional que el PP no hauria de tenir cabuda al nostre panorama polític. De la mateixa manera que l’UPF francesa o l’SPD alemany no es presenten a les eleccions espanyoles. Pura realitat nacional.
Se’m fa difícil preveure com s’ho faran ara els convergents sobiranistes, que n’hi ha i molts, per justificar no ja un pacte que ens ofèn nacionalment, sinó per argumentar per quina raó, ara que sembla clar que només ens queda el camí de la independència, no han optat per construir una majoria al Parlament que enceti el camí de la construcció nacional i que abandoni d’una vegada per totes un autonomisme estèril que només ens empobreix, ens limita i ens ofega. 
Convergència haurà de començar a entendre que el país també la necessita per bastir aquesta majoria social que ens ha de dur al procés de construcció d’un nou estat, però hauria de tenir present que no l’esperarem eternament ni caurem de nou a la trampa dels eufemismes buits de contingut. Ha arribat el moment de prendre partit. Catalunya o Espanya, és ben senzill. Qüestió de supervivència nacional.

02 de febrer 2012

És l'espoli, estúpids!


Si Bill Clinton hagués de cobrar drets d’autor per la frase “És l’economia, estúpids!” i les seves múltiples adaptacions, no hi hauria llei Sinde que els hi pogués garantir, però és que la ironia de mostrar la nuesa argumental de qui no vol veure la biga pròpia mentre assenyala la palla aliena, és una temptació que gairebé ningú no resisteix.
Em venia al cap la frase mentre contemplava la munió de protestes anti-retallades que aquests darrers dies s’han produït al nostre país i que, d’entrada, han evidenciat com els partits i els sindicats tradicionals han aconseguit definitivament parasitar el moviment 15M. Perquè si bé és cert que hom pot discutir el model social que cada formació política duu al govern, no deixa d’astorar-me que manifestants de tot pelatge s’abraonin sobre el govern a causa de les retallades en el pressupost, mentre callen miserablement quina n’és la causa. Al menys la causa que, en el cas de Catalunya, ens faria allunyar de la imminència del col·lapse. És d’una immoralitat política sense precedents que formacions com ICV o el PSC denunciïn  repetidament l’eliminació de l’impost de successions -uns 50 milions d’euros- i en canvi mai no els hem sentit ni un mot sobre els 20.000 milions d’euros (MEUR) que Espanya ens roba cada any! Perquè, deixem-nos d’orgues, ja ho hem dit massa cops, ja és d’una evidència i d’una simplicitat que qualsevol entén amb facilitat: Catalunya es troba en la situació econòmica i social en què es troba per culpa d’un espoli fiscal que li ribota prop del 10% del seu PIB. No denunciar això mentre et queixes només dels efectes, no és altra cosa que populisme, pur tacticisme partidista. I que consti que podem queixar-nos a plaer del govern de CiU, de la seva escassa visió de futur, de la seva eterna ambigüitat, de la manca d’un projecte clar que vagi més enllà de paraules que cadascú entén a la seva manera, però cal dir les coses pel seu nom i deixar de confondre la societat amb falses promeses de redempció i menys encara aquells que, mentre han estat al poder, han gastat a mans plenes i són, com a mínim, corresponsables de la situació en què es troben les finances públiques.
Els números són clars: el pressupost de la Generalitat és de 40.000 MEUR i el que ens roben arriba als 20.000 MEUR, la meitat de tot el nostre pressupost. Si les retallades, sagnants i injustes, ascendeixen a 3.000 MEUR, és de parvulari entendre que, amb els nostres recursos, no només no ens caldria retallar res, sinó que encara disposaríem de 17.000 MEUR per sortir tranquilament de la crisi i esdevenir un dels països capdavanters en benestar. Que m’expliquin ara en Mas i companyia per què és tan difícil de proclamar que només ens en sortirem si esdevenim un estat independent. 
Mentrestant aquí el sobiranisme produeix una nova iniciativa cada dia, sense estratègia unitària, sense full de ruta clar, i ens delim de veure com Escòcia avança amb parsimònia i pas ferm cap a la independència. Instal·lats en la queixa permanent, ens hem acostumat a remugar abans que encarar l’esforç, el sacrifici necessari. La queixa, imprescindible, si vol ser creïble ha d’anar acompanyada de la voluntat real de canvi en lloc de defensar a ultrança privilegis que haurem de tornar-nos a guanyar.

21 de gener 2012

Els mossos de Fraga

Ens els darrers dies s’han produït una sèrie d’esdeveniments que, malgrat el rebombori mediàtic provocat, no deixaven de ser, de fet, intranscendents en termes de rellevància real del fet en sí. Parlo, d’una banda, de la línia de protesta laboral encetada pels Mossos d’Esquadra que van decidir adreçar-se als ciutadans en castellà, i de l’altra de la mort de Manuel Fraga. Dues situacions que, més enllà de provocar una allau piuladora, més enllà de generar protestes i condols, han servit per demostrar-nos el grau de sotmetiment amb què la nostra societat ha acabat assumint els segles de dominació espanyola. 
Fa basarda constatar com la correcció política més infame campa a plaer entre els nostres polítics, periodistes i opinadors en general. Que TV3 –i aquesta és una altra de les xacres a fer-nos mirar–, que es fa dir “la nostra”, enceti el TN anunciant la mort del “fundador del PP” sense més consideracions, ratlla la ignomínia. Que el president Mas i tutti quanti no es cansin de lloar l’aposta democràtica de qui va ser mà dreta de Franco només fa que desprestigiar encara més la qualitat de la nostra democràcia. Més enllà de si convé o no abraonar-se sobre la biografia d’algú quan aquest mor, hi ha casos que no podem maquillar si volem conservar intacta l’equanimitat i el record històric recent. Perquè cal recordar amb tota claredat que Manuel Fraga va ser un feixista, responsable directe d’assassinats i copartícep de la repressió sagnant d’una dictadura militar que va tenir aquest país emmanillat durant 40 anys. Dir una altra cosa és mentir. Que aquí la por vagi propiciar un exercici d’oblit immoral i que una mal anomenada “transició modèlica” vagi permetre que els responsables de la dictadura sortissin impunes de les seves accions, no treu que en qualsevol democràcia formal el tal Fraga Iribarne hagués hagut d’acabar els seus dies a presó i no pas sent un “pare” de la Constitución. Llach ho va dir ben clar al seu moment: “que en la mort us persegueixin les nostres memòries” i també Raimon: “qui perd la memòria, perd la identitat”. El comiat multitudinari a un personatge que mai no es va penedir dels seus actes, el fet que encara fos president d’honor del PP, no fa sinó demostrar que la transició va ser una immensa enganyifa i que a Espanya el franquisme sociològic, aquest neofeixisme mal dissimulat, segueix tan viu que, si no som capaços d’independitzar-nos, ens farà finalment la pell.
Una mostra encara més dolorosa de la pervivència d’aquesta idea d’Espanya com a presó de pobles, com a ens superior del qual en som subsidiaris els qui no participem de les glòries immortals de la dominació castellana, ens l’han donada els sindicats espanyols a casa nostra amb el cas, lamentable però il·lustrador, de la protesta dels Mossos. Uns sindicats, tot sigui dit de pas, que s’han mostrat més preocupats per erosionar el govern català, per català, que per acceptar que el món ja no tornarà a ser un camí de roses on plouen les subvencions del govern de torn. Que els Mossos d’Esquadra pensin que negar-se a parlar català és la forma de pressionar el govern, només evidencia el regionalisme mental on viuen i, sobretot, l’error immens que va suposar acceptar policies i guàrdies civils en un cos que havia de ser estrictament nacional.  

04 de gener 2012

L'any del cul-de-sac

Encetem aquest any nou, incert i esfereïdor, amb, si fa no fa, les mateixes amenaces amb què hem anat trampejant la situació aquests darrers anys. Com en el conte que, de tant cridar que ve el llop, ja no ens creiem el perill real que s’atansa impertèrrit. Mentre els catalans anem jugant a  “aquí no passa res que no tingui solució”, mentre anem repetint-nos el mantra somnífer que “sempre ens n’hem sortit”, no ens adonem, o ho fem veure, de la inexorable pèrdua de poder.
Mentre Espanya ha anat reforçant el seu poder, tant econòmic com legislatiu, aquí hem anat fent com si res, esporuguits de gosar aixecar la veu. I ara, quan els nostres recursos són més necessaris que mai, ens adonem, babaus, que l’espoli sistemàtic a què hem estat sotmesos -amb burla inclosa- ha deixat la nostra estructura econòmica, social i nacional tocada de mort. Ara ens adonem que, malgrat els eterns intents d’aparentar ser un estat, no som més que un apèndix de l’administració espanyola, que estem a la seva disposició, al seu dictat i que la Generalitat no té poder de recaptació i viu, o malviu, del que graciosament Espanya té a bé d’enviar-nos. Sense capacitat econòmica, tampoc no en tenim de legislativa, ni la indispensable capacitat d’engegar polítiques que ens treguin d’una crisi que no hauríem d’estar vivint. Ja ho diu en Rogoff, exdirectiu del FMI: Catalunya independent seria un dels estats més rics del món. Però som covards i preferim no molestar l’amo. Això sí, som capaços de les més grans manifestacions, de les més ridícules amenaces constants del “ves que marxo, eh!”. Però ja ens tenen la mida presa, ens saben esclaus i panxamples. Ens saben poc proclius a l’esforç, a la dificultat, a l’enfrontament. I és clar que hi haurà trencament social -per mínim que sigui-, mai no hi ha hagut una independència sense que alguna cosa es trenqui. Però és que no n’hi ha ara, de trencament? No hi ha ara una gran majoria de catalans que viuen a contracor? Quan cal començar a fer cas a la majoria i no posar la minoria d’excusa? 
Espanya ha encarat la reconquesta sense vacil·lacions. La crisi i la convulsa situació a Europa li’n serveixen d’excusa. Catalunya és al llindar del precipici, a un pas de la fallida econòmica ofegada per la gasiveria espanyola. Res no és accidental. Amb la fallida dels comptes de la Generalitat, Europa en reclamarà la suspensió. Rajoy esperarà assegut els fruits d’un pla traçat amb astúcia al qual un PSOE que senyoreja a casa nostra s’hi ha esmerçat amb fruïció. Si no redrecem la situació, en menys d’una generació el “problema catalán” serà història. Qui ho diu que les nacions no moren? 
Ens cal, doncs, fer molta feina i fer-la ràpidament. Sense dilacions. Si no podem refiar-nos de la nostra classe política, que només justifica l’immobilisme suïcida, haurà de ser la societat la qui avanci sense por. Ens cal però unitat sense personalismes, estratègia, convicció, valentia i el suport decidit i desinteressat de tota aquesta gran majoria social que veu amb claredat que només un estat propi ens pot treure de la ruïna nacional. Una ruïna que és econòmica, però alhora cultural, lingüística i social.
Hem encetat l’any que ens durà al cul-de-sac de la nostra impostura. Amorrats contra la paret, haurem de, finalment, decidir de saltar-la.