L’evidència que als catalans només ens queda el camí d’encetar amb consciència i saviesa, el procés cap a la construcció d’un estat propi és cada dia més clara per a tothom. Fins i tot el president Pujol s’hi refereix ara d’una manera constant i cada vegada més explícita, precisament ell, el mestre de l’ambigüitat i del “ara no toca”. La majoria social, reflectida més o menys tímidament a les enquestes, també fa dies que hi és i l’acord en la diagnosi i el remei que ens cal, si és que volem substistir com a nació aquest segle esfereïdor, són a hores d’ara àmpliament acceptats. Per què doncs no s’ha avançat d’una manera més clara institucionalment? Per què el tacticisme encara comanda les estratègies dels partits dits “nacionals”? Potser perquè la societat, tot i el consens en la independència, no ha estat capaç de mostrar-se, davant els partits, com un element de pressió cohesionat.
Ha arribat l’hora, doncs, de posar-hi remei. És urgent, imprescindible, vital. La constitució, dissabte 10 de març, de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha de ser l’element catalitzador de totes aquestes energies que s’han esmerçat, a voltes, de manera maldestra i poc meditada. Energies que han donat els seus fruits en moments puntuals com les consultes sobiranistes o la manifestació del 10J, però que també s’han esbravat massa cops en discusions inútils, en competicions d’independentisme sense sentit o en combats estèrils d’on només n’hem tret uns contendents baldats.
La sensació que l’independentisme és un moviment fragmentat, desunit, poc intel·ligent i massa testosterònic, ha estat precisament la que ha fet allunyar el ciutadà mitjà d’una reivindicació que tothom entén però que ningú acaba de dibuixar d’una manera nítida.
La transversalitat del moviment, que és precisament la seva gran força per esdevenir hegemònic, mai no pot ser vista com una feblesa ideològica sinó com un acte de generositat política. I és aquí d’on, fins avui, ha plorat la criatura. L’ortodòxia independentista, que a voltes ha vorejat el sectarisme, ha santificat tants camins cap a l’estat propi com grups s’anaven creant i desfent. Convençuts a ultrança cadascú del seu camí, l’independentisme s’ha dedicat massa cops a blasmar el camí alternatiu del company, a estigmatitzar propostes, a desmanegar fulls de ruta. No ens hem adonat que, de fet, tots els camins són bons, que totes les vies ens duen a la independència, que tots els fulls de ruta ens serveixen. Encara pitjor, no hem estat capaços de veure que l’unic camí, el que de debò ens durà a l’estat propi, és aquell que decidim entre tots. Caldrà, doncs, assumir que el camí no és l’important, sinó que la clau de volta rau en el vehicle i aquest no pot ser altre que la unitat d’acció.
Dissabte, l’ANC farà un nou intent d’acordar plegats un camí, el que sigui. Aquesta vegada no ens podem permetre que no sigui el bo. El país, la història, no ens ho perdonaria. Caldrà doncs generositat i patriotisme i assumir que el camí el farem bo si hi som tots: els que veuen l’ANC massa tova i els qui la veuen massa radical; els qui encara confien en Espanya i els que fa anys que no; els qui, desmenjats, miren amb displicència els moviments civils des del Parlament i els qui recelen profundament dels partits polítics; els de “sense València no hi ha independència” i els que volen començar pel Principat; els qui exigeixen la revolució i als qui els esgarrifa pensar-hi. Tots. Cap absència no tindrà justificació. Només si som tots, sense fissures, aquest país podrà encarar l’immens repte que ens hem plantejat.
Tornarem a decebre’ns? O aquest cop haurem entès quin és, de veritat, l’únic camí?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada