28 de setembre 2012

La trampa del federalisme

Un dels efectes irreversibles del que ha passat en aquest país aquestes darreres setmanes, és que s’ha acabat el fugir d’estudi. L’envit contundent que els ciutadans d’aquest país vam fer a la societat, als intel·lectuals i, sobretot, a la classe política, és d’una claredat meridiana. S’han acabat els subterfugis o, dit en pujolià, el fer la “puta i la Ramoneta”. La dicotomia és clara, la cruïlla de camins diàfana, les alternatives són sobre la taula, sense matisos, sense racons on arrecerar-se, on amagar l’ou. Cal definir-se definitivament: o s’és unionista o s’és independentista. O es vol una Catalunya lliure o se la vol sotmesa als arbitris d’Espanya.
A partir d’ara, que Espanya ha entès que això nostre va de veres, ens en sentirem de tots colors. El fot-li que no ve d’un pam serà la tònica habitual no ja de la Brunete mediàtica si no de la generalitat de mitjans de propaganda espanyola, que són molts al nostre país. Per si de cas, com que d’arguments n’han aportat ben pocs, l’AVUI de diumenge passat ja desmuntava 11 de les mentides més habituals esgrimides pels unionistes. Caldrà armar-se de paciència i, sobretot, d’aquests arguments que fa anys que l’independentisme posa sobre la taula.
Si bé les amenaces de l’espanyolisme, amb coronel retirat inclòs, són de fàcil contrarestar, hi ha un argumentari sibil·linament falaç que juga a allò dels sí però no. Una proposta feta des de l’espanyolisme mental que es vernissa de dret a decidir, que juga al camp del sobiranisme però que duu amagada la llavor dels darrers intents de desactivar el convenciment general que només hi ha un camí per sortir-nos-en.
Parlo, evidentment, de les propostes federalistes. Buc insígnia del PSOE a casa nostra, ara s’ha fletat des de les files ecosocialistes amb la renovada fe del convers. 
S’ha denunciat a bastament la demagògia de la proposta federalista. Però si molt convé ho repetirem. La solució federal sabem tots plegats que no és possible per dues raons principals d’un pes irrebatible. D’una banda, per federar-se, cal primer ser sobirà i decidir aleshores que es vol construir un nou estat amb el veí. Com tots sabem aquest no és, encara, el cas de Catalunya. Quan siguem independents, que ho plantegin si aleshores s’hi veuen amb cor i poden argumentar que hem de renunciar a tot el que haurem guanyat. L’altra argument de pes és que per federar-se amb algú, aquest algú n’ha de tenir també ganes i ja hem vist els irrefrenables desitjos d’Espanya per refromar l’estat i la Constitución per esdevenir un estat federal, tot i els cants de sirena amb què ens vindran ara els pròcers de la pàtria seva.   
Que no ens enganyin més. Espanya és com és, centralista i castellana, s’agrada així i no té cap intenció de canviar. Per què hauríem de pretendre nosaltres canviar-la?
El més preocupant de tot plegat, però, és l’intent de proposar-ho com a opció de referèndum, amb l’excusa que això és molt més democràtic. Triar ser espanyol, federal o independent sembla el súmmum del dret a decidir, però és en realitat una immensa mentida per mantenir-nos dins d’Espanya tot dividint el vot. En un referèndum només s’hi haurien de poder votar propostes que es puguin dur a terme. No s’hi haurien de poder votar desitjos —innocents o no tant— que no podem aconseguir. Fem un referèndum per la pau al món?

Cap comentari: