12 d’octubre 2012

La Catalunya optimista

No han entès res. No parlo de la caverna PP/Ciutadans, que seran capaços de dir que la terra és plana i que una Catalunya independent s’estimbaria per l’abisme irredempt i que vindran els quatre genets de l’apocalipsi i ens passaran per la mola per insolidaris, inconstitucionals i xenòfobs. De tant exagerats com són, de tant que ens tenen acostumats a mentir pel broc gros, ja no ens afecten les seves atzagaiades.
Parlo del PSC i tota la cort de corifeus que editorialitzen des de les trinxeres mediàtiques que encara controlen. I no em refereixo a la broma del federalisme que ni ells no es creuen —mira que n’han tingut d’anys al govern per impulsar-lo—, si no de l’amenaça de fractura social, que això serà Iugoslàvia amb barretina. Ja sé què és un nou capítol del discurs de la por a què haurem de fer front, però més enllà de la lletania que ara volen posar de moda, em consta que hi ha gent de bona fe que s’han cregut el vell mantra. Com us deia al principi, no han entès res.
A veure si els queda clar, senyors del PSC: de fractura social, res de res. La fractura social l’heu propiciada vosaltres durant anys i panys amb la reeixida estratègia de mantenir captius uns vots d’una part de catalans que no heu deixat que se sentissin plenament nacionals. Aquestes bosses de vots que us creieu en propietat l’heu mantinguda esperonant la diferència, fent-los creure la mentida que havien de pagar un preu pels seus origens, que mai no els voldríem en una Catalunya plenament sobirana. Us ha funcionat durant anys, però s’ha desvetllat l’engany. Per això aquest PSC frontista s’està fonent com un terròs de sucre. Els catalans d’altres arrels s’han cansat de ser la vostra carn de canó i han decidit participar d’un país que volen lliure i saben també seu.
Hem repetit del dret i del revés que la manifestació de l’11 de setembre ha estat històrica. Hi ho ha estat en molts sentits, però la gran diferència amb les manifestacions d’altres 11S no ha estat la immensitat del crit, sinó l’actitud. Per primer cop els catalans, tots, reclamàvem la independència en positiu, il·lusionats. No ha estat una manifestació reactiva, contra una Espanya que no ens vol i que ens maltracta. Finalment hem entès que la nostra llibertat, que la tasca immensa i alhora il·lusionant de construir un nou estat, és només a les nostres mans. Per això els carrers de Barcelona es van omplir de gent alegre, contenta, pacífica, diversa. Catalunya, malgrat la crisi que ens tenalla, malgrat el repte corprenedor que ens espera, és absolutament optimista. Sabem que som capaços, tots plegats, vinguem d’on vinguem, parlem el que parlem, de construir un estat que sigui capaç de garantir unes conquestes socials que ara perillen, de bastir un país on els joves no hagin de marxar per trobar les oportunitats que aquí no els podem donar. 
I per construir aquesta Catalunya independent hi hem de ser tots. I els catalans ho sabem. Tenim a les nostres mans fer un país capdavanter al món en excel·lència, en capacitat de generar oportunitats, però també en justícia social i en radicalitat democràtica. Perquè la força de la nostra catalanitat es basa en la voluntat de ser. Tant li fa que hagis nascut a Olot, Màlaga, Marràqueix o Quito. I aquesta és una força imparable. 
N’hi ha que encara no ho han entès. 

Cap comentari: