tag:blogger.com,1999:blog-44481147590953397722024-03-19T04:44:18.375+01:00Ja no ens alimenten mollesJaume ClaramuntJaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.comBlogger444125tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-16911620937233253382020-01-30T18:45:00.000+01:002020-01-30T18:45:44.302+01:00Plego veles<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjqBnVD6wxasphBntjOphGn1MWFPcujGBTXdoaYJdEVQXjy6e6xDXULfzBF0K62rg4r-mh35JCarhS14EYaZLMi9elb1TN9ai_ZgSKiZIXup4XAWBE5qJmYdc4RylsSCuEATSmQh554fs/s1600/veles.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjqBnVD6wxasphBntjOphGn1MWFPcujGBTXdoaYJdEVQXjy6e6xDXULfzBF0K62rg4r-mh35JCarhS14EYaZLMi9elb1TN9ai_ZgSKiZIXup4XAWBE5qJmYdc4RylsSCuEATSmQh554fs/s1600/veles.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Quan a finals del 2006 vaig començar a publicar aquesta columna ningú no s’imaginava fins on seríem capaços d’arribar ni el prop que hem estat d’aconseguir els nostres anhels nacionals. Han estat boi tretze anys plens d’il·lusió, de treball, de constància i d’això que ara en diuen resiliència. Hem passat de ser una minoria d’il·luminats a ser majoria al nostre país, als carrers i al Parlament. El meu objectiu tots aquests anys, en aquest espai i al carrer, ha estat el de donar arguments, el d’engrescar els qui dubtaven que la República Catalana era no només possible, sinó necessària i inevitable. Humilment n’estic satisfet. Crec que he aportat el meu petit gra de sorra en fer d’aquest un país millor, més conscient de la seva força, insubornable en la defensa de la llibertat. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">En tots aquests anys, conscients d’on rau l’alçaprem, no només treballàvem per afegir més gent al moviment sinó per forçar partits i institucions a fer el pas. El naixement de Reagrupament i de Solidaritat en van ser l’avançada i els partits tradicionals van afegir-s’hi convençudament o no. I així vam arribar al primer d’octubre on vam tenir la independència a tocar dels dits. A partit d’aquí, no ens enganyem, les coses no han anat bé. La repressió desfermada de l’Estat ha fet efecte i la por o la possibilitat de perdre prebendes han fet forat en el nostre sistema polític. Espanya sap bé quin és el nostre taló d’Aquil·les: vivim massa bé per arriscar res.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La sessió de dilluns passat al Parlament, la vergonya i l’enèsima decepció, doncs, m’han fet prendre la decisió de plegar veles. No pas per cansament sinó perquè no crec que pugui aportar res de constructiu a hores d’ara. Blasmar partits i renúncies no ajuda a refer aquesta unitat impossible que tant hem reclamat. Tampoc no crec que convenci o desconvenci ningú més a aquestes alçades. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Aquest és, doncs, el meu darrer article al <a href="http://www.el3devuit.cat/" target="_blank">3 de Vuit</a>. Amb això no vull pas dir que abandoni la lluita. Seguiré defensant la independència del nostre país i això passa ara per deslliurar-nos del segrest que els partits han fet del moviment sobiranista, refutar la mentida del diàleg, recuperar la unitat i, sobretot, refer l’autoritat del carrer. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">No voldria acabar aquest darrer article sense reconèixer que també hi ha signes d’esperança: la força immensa de l’exili, la integritat moral dels presos, la dignitat del president Torra i, per sobre de tot, la honestedat de tanta gent que no ha defallit ni en els moments més complicats.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ens veiem al carrer.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-73632621245660656172019-11-21T18:42:00.001+01:002019-11-21T18:42:13.190+01:00Els nous convERCgents<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEianmt3UYtNVp16TICep7I7JHnxORu3-qHV0hNzpoc40nrnPFGkt6dLuJC_wDQNyf7bLcXCaIHcolDRxeTBRshF6VQu-H4rRKx1WPy0vwlLCZ-T18nL_rv1tT7yelPqeHHWZZyCDRZ7SKk/s1600/sofa.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEianmt3UYtNVp16TICep7I7JHnxORu3-qHV0hNzpoc40nrnPFGkt6dLuJC_wDQNyf7bLcXCaIHcolDRxeTBRshF6VQu-H4rRKx1WPy0vwlLCZ-T18nL_rv1tT7yelPqeHHWZZyCDRZ7SKk/s1600/sofa.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Des del pujolisme <i>putairamonesc</i>, que el món sobiranista es referia als membres de CiU com als “convergents de la punyeta”, això en la versió d'horari infantil. L’evolució d’aquest món, ple d’interessos, nepotisme i renúncies, l’ha transfigurat a massa llocs en la “sociovergència” nostrada: la demostració feridora que els escrúpols ideològics són pels altres quan hi ha cadires a repartir. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Darrerament, tanmateix, estem assistint a una mutació inesperada, dolorosa i cabdal per l’evolució del procés d’emancipació nacional. Em refereixo, ja us ho deveu imaginar, a la posició conciliadora que ERC està demostrant amb la seva acció política i que no s’adiu amb la retòrica, al menys en temps electoral. Que sigui ara ERC qui ara <i>peixalcovegi </i>amb l’Estat i que col·labori immisericordement en l’apaigavament de l’envit democràtic del poble català, no ens pot dur res de bo. Si a mig partit abaixes els braços, difícilment el guanyaràs.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">En justícia, cal dir que no estan sols en l’ensarronada i que certs sectors de l’antiga CiU, la convergència del pont aeri i dels negocis, s’ha afegit amb deler a l’atac mal dissimulat a l’independentisme que ha assumit el mandat de l’1-O i que manté la dignitat i la honestedat. L’<a href="https://youtu.be/OwF7IcJ33us" target="_blank">alegat final</a> del MHP Quim Torra al TSJC dilluns passat en va ser una mostra feridora pels que prefereixen la comoditat i l’anar fent.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Dels “convergents de la punyeta” ja ens ho esperàvem, però d’ERC, francament, no. Que segueixin guanyant eleccions només demostra la seva capacitat de dir una cosa i fer-ne una altra amb habilitat. O que mig país s’ha llufat les calces.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">En Miquel Puig, un antic convergent ara a l’òrbita d’esquerra, ho deixava clar en un <a href="https://www.ara.cat/opinio/miquel-puig-hora-esquerra_0_2346365464.html" target="_blank">article </a>al diara ARA fa uns dies. La innocència del convers ja les té aquestes coses: els costa dissimular. Venia a dir en Puig que val més que ens en tornem a casa. Que Sànchez, per ara, no pot acceptar un referèndum pactat, que si el féssim el perdríem, que no es pot permetre l’amnistia al presos i que, com a molt, podem mirar d’arrencar-los alguna millora en finançament i el respecte per la cultura del país. Això representa que és la proposta negociadora d’ERC, sense línies vermelles, és clar. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Segur que estareu pensant que Jordi Pujol no ho hagués fet millor!</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-42851277029916051702019-11-07T19:07:00.001+01:002019-11-07T19:07:04.806+01:00Jo no hi aniré<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh3rPEU27jqTDfDI41mhwcR1zVtlibJIMklSmyaWMU7eMigwqWpuWo2wsTxlAZmKfpCI7mhyphenhyphenBNiStMvnHAPtb4a4n5N6m8B63Yc6_Z8CJMaNhtEpyA7h4-GS1atEIF6ZrojPqF8GYcNb2Q/s1600/abstencio.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh3rPEU27jqTDfDI41mhwcR1zVtlibJIMklSmyaWMU7eMigwqWpuWo2wsTxlAZmKfpCI7mhyphenhyphenBNiStMvnHAPtb4a4n5N6m8B63Yc6_Z8CJMaNhtEpyA7h4-GS1atEIF6ZrojPqF8GYcNb2Q/s1600/abstencio.jpg" /></a></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Diumenge vinent els espa- nyols tenen una nova cita a les urnes. L’enèsima en poc temps. Diuen que els cata- lans també hi estem convocats però ningú, més enllà de la legítima defensa de subvencions i sous, em sap dir d’una manera convincent per a què.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Tot i el cansament acumu- lat i la inutilitat de la nos- tra presència minoritària al Congreso, hi ha un consens generalitzat o, més ben dit, una mena de mantra del políticament correcte, que diu que quan posen una urna els catalans ens hi aboquem amb delit. Un dels arguments en dret internacional que avalen la nostra pretensió d’esdeve- nir un estat independent és precisament la constatació de ser una “minoria permanent”. Per molt que tots els catalans votéssim una mateixa cosa, a Cortes serem igualment una minoria a la que li serà imposat allò que decideixin altres.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ningú, doncs, m’ha sabut justificar què hi anem a fer en un parlament estranger. A bloquejar la legislatura? Aquest conte ja s’ha acabat: Sánchez i Casado s’entendran ràpidament abans de donar a l’independentisme cap opció. A desobeir? Ja. Em sona això. Deixem-ho aquí. L’estalinisme encara és molt present i si en Fachín no hagués fet la proposta unitària que el catapultava, avui la CUP seguiria com sempre: mirant-s’ho des de la barrera. Que guanyaran les dretes? I què! En què canviarà la situació del nostre país? Que l’independentisme ha de tenir majoria a Catalunya? Ja. Per a fer què? Per seguir gestionant una autonomia de tercera?</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Si tanta il·lusió els feia presentar un front sòlid contra sentències i repressió, la millor opció era el front unitari. Per què no fou possible? Pregunteu-ho als responsables, que, oh sorpresa, són els mateixos que ara us demanen el vot per a no fer el que es van comprometre a fer en el seu moment. Sempre he estat del parer que sense partits i institucions la república seria massa difícil de tirar endavant. Però un dia o altre hem de començar a dir-los, als partits, que la república no pot ser la pell de xai on s’amaga l’autonomisme pusil·lànime. Una llista unitària del sobiranisme civil ho hagués petat; una crida unànim a l’abstenció hagués espaordit el món. Però es veu que remenar les cireres, encara que boi totes siguin podrides, és irresistible.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Doncs jo, aquest cop, no hi aniré.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-41354268083878770482019-09-13T13:24:00.002+02:002019-09-13T13:24:29.267+02:00La Isabel Marín<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgjFnytv5rKjaCcBpY5G2zBCJoeAr9CBVOWl6s8GyN8hBFIUfKz6yfvqMf7irrbyWwiEs8fYfHQ5refbC4B7ZYaJj-anuZaXVQ72sSFRuk_HltYg-9x25_MPPK5_f1zq5ZrE79ErxOW3pU/s1600/lluny.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgjFnytv5rKjaCcBpY5G2zBCJoeAr9CBVOWl6s8GyN8hBFIUfKz6yfvqMf7irrbyWwiEs8fYfHQ5refbC4B7ZYaJj-anuZaXVQ72sSFRuk_HltYg-9x25_MPPK5_f1zq5ZrE79ErxOW3pU/s1600/lluny.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Fa uns dies vaig llegir un <a href="https://www.ara.cat/opinio/miquel-puig-no-alternatives_0_2301970021.html" target="_blank">article d’opinió</a> del Miquel Puig, un home que respecto per la seva honestedat intel·lectual, on explicitava de manera clara el posicionament confús d’ERC aquests darrers mesos. Potser el fet d’haver-se incorporat a les seves llistes electorals procedent d’un entorn convergent, l’han obligat a tenir clar el principal argumentari republicà pel que fa al gran motiu de debat entre l’independentisme avui en dia: unilateralitat sí o no.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">
Ve a dir, en Miquel Puig, que no hi ha alternativa a l’autonomisme anèmic que transitem. Defensa que la unilateralitat no és possible però que l’acord amb l’Estat tampoc, per tant toca esperar a temps millors o a què es produeixi el miracle. El seu argument per negar la possibilitat d’un moviment unilateral és el mantra d’ERC dels darrers temps: no som prou. El fet que la repressió de l’estat no només no s’aturi sinó que compti amb l’aval intransigent dels alts poders espanyols i que, per tant, tot apunti a més detencions i presó, també hi poden tenir el seu pes. A ningú no li deu fer gràcia assumir que pot acabar amb els ossos entre reixes i la por ben comprensible. El per què, aquests, no deixen pas a polítics més valents, que n’hi ha, seria un altre debat.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">
Em sap greu, però els arguments aportats em semblen d’un llirisme colpidor. D’una banda perquè l’autonomisme a què ens condemna ja no podrà ser el putairamonisme de peix al cove a què estava acostumat el sr. Puig. Espanya no deixarà pedra sobre pedra si ens rendim ara. Si abaixem el cap, l’ofec econòmic i social serà tan brutal que ho sentirem a dir, independentistes i unionistes.
Assegura en Puig que fins que no convencem la Isabel Marín, una noia de l’Hospitalet que el 8-O va manifestar-se contra la brutalitat policial amb una bandera espanyola, no serem la gran majoria que cal. I la pregunta és: quant és la majoria suficient? Per què per fer la independència hem de ser una gran majoria, però per quedar-nos sotmesos a Espanya amb una clara minoria n’hi ha prou? </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Assegura Puig: “Segurament d’aquí deu anys ni els uniformitzadors hauran doblegat la catalanitat ni els tercerviistes hauran estat capaços de construir el gran acord en què somnia el PSC.” S’oblida que si d’aquí deu anys encara estem així, ja ens hauran aniquilat definitivament com a nació, com a cultura i com a llengua.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-65633303425097758762019-08-22T19:00:00.000+02:002019-08-22T19:00:15.797+02:00Passen de nosaltres<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEisJ4_fcWDFZgIp6veih3W5Bca1bs-MNxavKYCpoVikxpRk_rTG72TGbcaOqULV0RqVbUgFbjXtdszQsipb_O0DI2gI5XbMC8ieneZRkNYGV4owzSrv4eVV1zmj8BDw4hYeeB2svxpM0YM/s1600/fuckyou.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEisJ4_fcWDFZgIp6veih3W5Bca1bs-MNxavKYCpoVikxpRk_rTG72TGbcaOqULV0RqVbUgFbjXtdszQsipb_O0DI2gI5XbMC8ieneZRkNYGV4owzSrv4eVV1zmj8BDw4hYeeB2svxpM0YM/s1600/fuckyou.jpg" /></a><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Segueix avançant, implacable, aquest estiu intens. No afluixen les temperatures de la mateixa manera que no s’aturen ni les declaracions ni les contradeclaracions dels nostres polítics. Potser es pensen que escaldufats des d’una tòrrida platja exòtica o exhausts d’aquests vespres espessos, ens conformarem amb assentir mecànicament mentre paladegem el tercer gintònic. Deu ser per tot això, per la calor i la mandra, per la moral de derrota que s’ha instal·lat entre nosaltres, per no trencar els darrers fils d’esperança... deu ser per tot això, dèia, que no hem sortit al carrer a cremar contenidors o, millor encara, seus de partits polítics. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Mai no m’haureu vist militar en l’antipolítica, en aquell corrent tan nostrat i aspre segons el qual tots els polítics són igual de falsos –una colla de vividors– i que si ens refiem del seu garlar no ens en sortirem. Sempre he pensat que els partits i les institucions havien de ser la corretja de transmissió de la voluntat popular. Sempre he defensat aquest binomi que creia guanyador. Des de l’octubre del 2017, tanmateix, que no estic segur que anem per bon camí. Puc entendre les dificultats que van seguir al referèndum i als intents de proclamació de la independència, la pressió emocional de la presó i l’exili, la por i els dubtes. Però no puc entendre la mentida més descarnada, la promesa electoral que no es compleix i ni se’n dona explicacions, el canvi d’estratègia sense comptar amb qui t’ha donat un mandat, el fariseisme partidista, el gat per llebre. Retrobant-me amb un dels clàssics de l’antipolítica és ben bé que només ens volen pel nostre vot i que, després, passen totalment de nosaltres.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Per què ara ERC en diu fer república de l’autonomisme de sempre? Per què influents sectors potconvergents ara reneguen del masisme redemptor? Per què tots plegats ens volen convèncer que el nostre mal no vol soroll? Per què ho hem de deixar ara que hi som més a prop que mai?</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">No tinc resposta a tanta pregunta. I la que se m’acut no vull ni plantejar-me-la. El que és clar és que haurem de començar a dir als partits que a sant de què es pensen que tenen el dret de fer amb el meu vot allò per al que no els vaig votar. Que no estiguin tan tranquils. Ves que els ciutadans no trobem una manera de passar nosltres d’ells. De moment, omplirem l’11S.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-3431239215005984522019-08-08T19:00:00.000+02:002019-08-08T19:00:10.827+02:00Se'ns farà llarg, l'estiu<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-3KFPUo-S0j9aLj0qnBlkhL3bpCICNqrlQF1_4GB971BJOg2ifYgGhdQGUpvqAujTN-Wk687Tf91cmCw_X0hZQM3FhxGz9shFoJIwscAwF6qp1mrst-8BGlYh20y9U98FEI01HpQNnfg/s1600/sol_calor.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-3KFPUo-S0j9aLj0qnBlkhL3bpCICNqrlQF1_4GB971BJOg2ifYgGhdQGUpvqAujTN-Wk687Tf91cmCw_X0hZQM3FhxGz9shFoJIwscAwF6qp1mrst-8BGlYh20y9U98FEI01HpQNnfg/s1600/sol_calor.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Tot just som a mig estiu i potser agrairíem allò de la calma estival on els periodistes s’havien d’arrapar a qualsevol cosa per omplir els diaris. I no serà perquè no ens el faci calorós, aquest estiu. Però es veu que ara, que no cal anar a la platja amb el diari sota el braç perquè sota els para-sols només veus gent amb els mòbils, les notícies no poden aturar-se ni un moment. No hi ha res més estressant que obrir el teu portal favorit i no trobar-hi una novetat sucosa per maleir algú. Per això, periodistes i becaris, s’esforcen a anar marejant la perdiu informativa. No cal dir que la situació del país i del veí hi ajuden molt. Aquí, esperant amb tensió la sentència que ja sabem, renegant d’uns i altres, regalant milions de la Caixa de Solidaritat, pregant perquè algú posi ordre a tant desgavell... Allà, mirant de fer un govern, sense nosaltres, com manen els cànons de la hispanitat resurgent i com haurien de manar els de l’independentisme coherent.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Jo no sé si és culpa de la xafogor intensa o del desconsol profund que em causa contemplar com llencem escales avall –em nego a fer servir més metàfores marineres fins que no siguem a Ítaca– tot el que havíem guanyat amb tant d’esforç, però noto un ambient general de desencís que fa feredat. Sí, ja sé que majoritàriament qui ha fet el pas a l’independentisme difícilment es farà enrere. Bo i més amb els tendres arguments amb que Espanya ens demostra el seu amor profund. Però de què ens serveix tant d’independentista a punt de republicanitzar-se si els partits aposten per un retorn acomodatici a l’autonomisme més antic. Perquè ara ja no es conformaran amb la <i>conllevancia</i>, ara ens volen agenollats suplicant clemència.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Potser és allò que dèiem de la sequedat canicular el que fa que tothom s’esbravi amb declaracions i contradeclaracions. O potser és que als nostres representants polítics els ha tocat massa el sol a la clepsa, però escoltar Tardà, Campuzano, Rufian, Mas i <i>tutti quanti</i> fa venir ganes d’agafar les maletes per no tornar.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Haurem de posar-nos les piles urgentment i recobrar la força que teníem al carrer. El pols que l’ANC, de la mà de la seva presidenta, està forçant aquests dies, és vital que sigui guanyat si volem tenir una nova oportunitat. D’enemics no n’hi falten. Ni de fora ni de dins. Malgrat la mandra, caldrà un nou 11S monumental.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-19331583459474521412019-07-26T13:45:00.000+02:002019-08-06T13:46:15.823+02:00L'iceberg<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEic57t43cc4a50dboCN_JiMLtmj4OTnte0djZ0v0X6jcT65dqVM-B3BX4bAr8QhItEa3arGJTKWLo7XllEl2VneYbjBgBfcmwEjIWl4KWhETvelMkDzXL6BrfMcWrekSncCR7bjWKPJXXY/s1600/iceberg.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEic57t43cc4a50dboCN_JiMLtmj4OTnte0djZ0v0X6jcT65dqVM-B3BX4bAr8QhItEa3arGJTKWLo7XllEl2VneYbjBgBfcmwEjIWl4KWhETvelMkDzXL6BrfMcWrekSncCR7bjWKPJXXY/s1600/iceberg.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">No ha passat ni un mes dels primers esgarips sobiranistes pels pactes amb el 155 a diversos ajuntaments del país, que la cosa s’ha fet gran i perilla de desbocar-se-se. Com un incendi sense control, quan estabilitzem el front se’ns escapa pels flancs. A la tristor dels pactes municipals, no vam tardar a afegir-hi la increïble baixada a l’infern autonomista sota un pacte ignominiós a la Diputació de Barcelona. Finalment, qui ho dubtava, han caigut Consells Comarcals i Mancomunitats. Un escàndol democràtic en tota regla que demostra la impunitat política i la indigència moral d’una estructura de partits que segresten la voluntat popular i on l’ostentació del poder passa per davant de la dignitat i els compromisos electorals.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Quan llegiu això no sé què haurà passat a la investidura de Pedro Sánchez, però el mal ja és fet i els dubtes que van planar al voltant de si calia facilitar-la ens demostren clarament que allò dels ajuntaments no era sinó la punta d’un immens iceberg que amenaça d’enforsar la feina feta tots aquests anys. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La vergonya de veure com els nostres representants lliuraven sense cap contrapartida l’única arma de què disposem en aquest moment, la decepció de constatar, un cop més, com el PdeCat no té cap mania de desautoritzar el president Torra, la ràbia de veure una ERC sotmesa pidolant prebendes i venent-se al millor postor. Un drama nacional que els soferts ciutadans, que ens hem afartat de sortir cada vegada que ens ho han demanat, hem de suportar amb impotència i ràbia.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Potser els partits es pensen que això els sortirà de franc, com sempre, però un dia o altre els n’haurem de passar comptes. La memòria és la nostra força.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Malauradament, un iceberg d’aquestes dimensions no és un obstacle fàcil de sortejar. O ens hi estavellem i enfosem el vaixell o el voregem i salvem els rems per quan siguem capaços d’engegar una nova travessa. Com diu sovint en Salvador Cardús, el destí segueix nítidament clar però ens han esborrat els camins per arribar-hi.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">ANC i Òmnium tenen doble feina: d’una banda desparasitar-se del partidisme que se’ls ha infiltrat, i de l’altra ser capaços de bastir una estratègia cap a la independència que passi per sobre de la pusil·lanimitat dels partits. Tornen a venir temps difícils on només la unitat ens salvarà.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-38991826966980268882019-07-12T09:20:00.001+02:002019-07-12T09:20:30.066+02:00S'han acabat els somriures<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-n2vm3yIUK-QE5VbzAgYB11QoM6iE3DhIuIe5vIScOjCyNz_8eYIo3WnCvVeuRHddzyZ1AWjdmJEVWi8rKC0-eeoGH0crJgo9M_q_06Mub5cpc8Gb3BN-eaJu49czHep0r4oAGYAQ_nI/s1600/riure.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-n2vm3yIUK-QE5VbzAgYB11QoM6iE3DhIuIe5vIScOjCyNz_8eYIo3WnCvVeuRHddzyZ1AWjdmJEVWi8rKC0-eeoGH0crJgo9M_q_06Mub5cpc8Gb3BN-eaJu49czHep0r4oAGYAQ_nI/s1600/riure.jpg" /></a><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">No he estat mai un militant de l’antipolítica, aquella pulsió bàsica que aboca allò tan nostrat de “tots els polítics són igual”, que en desconfia per sistema i que s’abona amb fruïció a teories de la conspiració i maniobres secretes. No ho he estat mai perquè estava convençut–i segueixo estant-hi– que si bé la victòria la construirem la gent des del carrer, els partits i les institucions ens han de ser bàsics per dur el vaixell a bon port.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Dic això perquè l’espectacle que els representants de l’independentisme estan donant aquest llarg període postelectoral és d’una ignomínia ferotge, d’un servilisme feridor i d’una profunda vergonya aliena. La batalla campal que s’ha desfermat a tomb de qui controla la Diputació de Barcelona és tan indignant com simptomàtica del mal profund que pateix el nostre sistema polític i electoral. Que els esgarips sonin més amargs quan estem parlant de la gran menjadora, del lloc on amb total opacitat els partits hi col·loquen els seus quadres i velles glòries, no fa sinó demostrar que les formacions són unes gran màquines de poder amb estructures gairebé mafioses. Tenir la clau d’una caixa de 1000 milions no és poca cosa, encara que després anem dient que les diputacions són estructures regionals espanyoles i que el primer que hauríem de fer és eliminar-les en benefici de les Vegueries. La coherència, quan t’hi jugues una bona picossada, sempre és relativa.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">En el fons, però, el que ensenya amb cruesa aquesta baralla per comandar les engrunes del sistema autonòmic espanyol, és que els partits han deixat de creure en la possibilitat de la independència i, per tant, tornen a la tradicional batalla, en el camp nacional, entre postconvergents i republicans. Baralla a mort que no cerca debilitar l’enemic de debò sinó eliminar el company de viatge. És tan trist i decebedor que n’hi ha per engegar-ho tot a dida. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La gent, tanmateix, segueix al peu del canó, a Estrasburg, als carrers, segurament amb el somriure glaçat però amb el convenciment intacte.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Farien bé els partits de prendre’n nota. No es pot abusar de la generositat de la gent eternament i esperar que no passi res. Com a poble hem demostrar que som capaços de grans coses, de sobreposar-nos a les més grans dificultats. Quatre botiflers que es desdiuen de les promeses no ens aturaran ara.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-62282064606217863272019-06-28T12:17:00.002+02:002019-06-28T12:17:26.830+02:00L'ajuntament del 155<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjyGynsImMFIXbOgY908o5DGm6Wj7k8v63ZUZw7iCheO7KeWa2whTOrU0YVkkZarCY5Cp4S-KfQBul52vV6o7yCv-5XtXpqxwCc54ApHLrZNUwRbcYBrvuONI4-S5ssrP9Fpsgdft0Uu18/s1600/regull_romero.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjyGynsImMFIXbOgY908o5DGm6Wj7k8v63ZUZw7iCheO7KeWa2whTOrU0YVkkZarCY5Cp4S-KfQBul52vV6o7yCv-5XtXpqxwCc54ApHLrZNUwRbcYBrvuONI4-S5ssrP9Fpsgdft0Uu18/s1600/regull_romero.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Si hem de ser francs, les excuses que el reelegit alcalde de Vilafranca i el seu equip, per sortir del tràngol, donen a tort i dret per justificar la reedició del pacte de govern amb el PSC, semblen entenimentades, pragmàtiques com els agrada dir. Que si la confiança, que si la seriositat, que si el projecte de ciutat, que si tota la feina engegada i encara a mig fer...
La veritat, però, és que darrera d’aquestes excuses de mal pagador s’hi entreveu el convenciment que el pacte ja estava cuinat abans de celebrar-se les eleccions i que només un daltabaix l'hauria fet trontollar.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Resa la dita que la dona del Cèsar a banda de ser honesta ha de semblar-ho (frase que la correcció política aviat engegarà a dida), doncs ja som al cap del carrer. Agradi o no al senyor Regull, el PSC és cada dia més la delegació catalana del PSOE, un PSOE que ja ha amenaçat de tornar a aplicar el 155 sense manies i que es mostra inflexible amb el reconeixement del dret d'autodeterminació dels catalans. Agradi o no al senyor Regull, està governant amb una formació que manté empresonats companys de partit pels que demana centenars d'anys. Ja sé que em dirà, el senyor Regull, que la independència no és un tema municipal i que en aquest sentit no ha deixat mai de 'complir', però s’oblida que estem vivint uns moments excepcionals a tots nivells i que, tenint alternatives, governar amb el carceller dels teus companys és poc edificant. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Fa uns dies vaig assistir a un acte d’ERC doblement innovador. D’una banda perquè era un acte per blasmar un altre partit i de l’altra perquè fou un mítig postelectoral. Curiositats a banda, l’acte pretenia posar llum i taquígrafs a les negociacions entre Junts i ERC. Un sainet mal interpretat ja que Junts ja tenia decidit amb qui pactaria. Tanmateix, quan van enumerar els vuit àmbits de negociació, vaig veure clar que era impossible que es posessin d’acord. Junts i ERC, a Vilafranca, tenen projectes antagònics. La independència no és suficient per lligar aigua i oli.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Regull, per tant, sabia que no pactaria amb ERC, però tenia altres fórmules (pactes puntuals, govern en minoria) que podia explorar. La sensació és, però, que més enllà de projectes compartits, l’argument definitiu és la mandra d’haver de negociar res. Així anem a Vilafranca. Un ajuntament del 155 per desídia.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-63020807148880277012019-06-13T20:00:00.000+02:002019-06-13T20:00:02.321+02:00Ha fracassat ERC?<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglDgcDBM880Luac9XVUqS1gJfCz0x0QrmuNfNRcv-t9VA1pXCqK8NCNxaz8WS2X7CpHrV_ofq-3vreRNrXWaJT4p-V9f_YS9kYSPC291fVEqEUmh1V5sF5yDMy7GgwkBICuhj5Wa5cy88/s1600/Junqueras-Puigdemont.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglDgcDBM880Luac9XVUqS1gJfCz0x0QrmuNfNRcv-t9VA1pXCqK8NCNxaz8WS2X7CpHrV_ofq-3vreRNrXWaJT4p-V9f_YS9kYSPC291fVEqEUmh1V5sF5yDMy7GgwkBICuhj5Wa5cy88/s1600/Junqueras-Puigdemont.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Amb la prevenció de saber que quan escric això encara no s’han constituït els ajuntaments i que, per tant, encara hi ha lloc pel dramatisme escènic que doni un tomb sorprenent al que ara sembla obvi, deixeu-me fer quatre ratlles al voltant del que ha passat en aquest cicle electoral que, finalment, tanquem. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Recordem que s’encarava amb la pretensió que l’independentisme fos majoritari per primera vegada d’una manera clara. Tot plegat sense oblidar que hem viscut i vivim encara en una situació d’anormalitat democràtica, de repressió ideològica i de manipulació informativa com no s’havia vist mai abans. Aquesta majoria sobiranista, tanmateix, no aconseguia acomboiar els nostres pròcers cap a una estratègia comuna d’unitat estratègica com demanava el moment excepcional en què es produïa. Sense entrar a valorar-ne la idoneïtat, ERC ha encarat aquest cicle electoral com l’oportunitat de fer el sorpasso a Puigdemont i al món post-convergent i aconseguir l’hegemonia partidista dins l’univers independentista. L’argument era el ja sabut que “separats sumem més” i que sense la crossa neoliberal dels convergents podien més fàcilment eixamplar la base de l’independentisme a zones fins ara impermeables al sobiranisme. Aquesta estratègia, no estrictament circumscrita a l’àmbit electoral, es va posar en marxa ja fa temps amb les “lluites compartides” i l’acostament ideològic al món dels Comuns. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Tanmateix, la realitat és molt tossuda i probablement hem arribat al sostre del vot a partits independentistes, que no vol dir de suport a la independència. Vull dir que potser hi ha conciutadans que votaran Sí en un possible nou referèndum d’independència, però que en unes municipals voten per preferències ideològiques i no nacionals. La prova de tot plegat és que l’augment del vot a ERC s’ha fet majoritàriament a costa de la CUP i de la descomposició del PdeCat i que, com a resultat final, molts ajuntaments que serien independentistes amb la unitat, acabaran en mans de forces del 155. Tota una lliçó amargament apresa a Barcelona o a Vilafranca.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Evidentment que la responsabilitat no és exclusiva d’ERC però sí que és qui ho ha bastit d’arguments polítics que, al meu parer, són els que han fracassat clarament. Com hem dit sempre al carrer: la unitat és invencible.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-968263169455980802019-05-31T08:55:00.000+02:002019-05-31T08:55:05.900+02:00Desunits sumem més?<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgn1-fYLG0qudDfY8kwejySrEjnxGL7nb1gAUSptYPttqpTOtxmfCi-ERHShEItk3nLZ217M-vKmPZYrChSjAnAnt2fuKIowkDawqJSY2jR31rq_Y5eI_W9VvTK3z9oKfcno9xDzvIA2Fs/s1600/suma.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="141" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgn1-fYLG0qudDfY8kwejySrEjnxGL7nb1gAUSptYPttqpTOtxmfCi-ERHShEItk3nLZ217M-vKmPZYrChSjAnAnt2fuKIowkDawqJSY2jR31rq_Y5eI_W9VvTK3z9oKfcno9xDzvIA2Fs/s1600/suma.jpg" /></a><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ja sé que em direu que les eleccions municipals són tot un món a part. I segurament teniu raó. Però també és cert que, malgrat el pes cabdal de les persones que formen les candidatures, les dinàmiques nacionals hi tenen un pes molt important. Si no, no té sentit el fet que candidatures molt similars ara ho hagin petat quan fa quatre anys vivien en la misèria. Els partits i les propostes no han canviat pas tant. La situació del país i els seus posicionaments nacionals sí que ho han fet.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Dic tot això perquè –i ja em perdonareu– segueixo sent un fervent apòstol de la unitat. Fins i tot en les municipals. Seguir mantenint les dinàmiques de partit, els partidismes exasperants, els odis i la bronca permanent, quan ens estem jugant la independència del país, em sembla d’una mesquinesa intolerable. Si fem unes eleccions ‘normals’, com si aquí no passés res, estem legitimant la repressió i descalçant la lluita per fer efectiva la república. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">I aquí arribem al punt clau, al meu entendre, que no és altre que la desunió de l’independentisme. Pitjor encara, no hi ha ni acord estratègic.
Argumenten que separats sumem més, però aquesta és una afirmació sense fonament científic com s’ha vist claríssimament a Barcelona. I això que aquestes municipals no han deixat de tenir un rerefons plebiscitari. Manllevant l’Orwell de la Granja Animal, “separats sumem més, però alguns sumen més que d’altres”. I aquesta és la qüestió, explicitada en plena campanya: hi ha qui prioritza l’hegemonia de partit a fer efectiva la república. Vaja, l’ocupació del poder clàssica que tant hem criticat.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Els minsos increments sobiranistes a l’àrea metropolitana són purament cojunturals i, sovint, com a d’altres municipis del país, resultat de la fagocitació del vot minoritari (CUP i Primàries).
La gent, al carrer, ens hem afartat de demanar unitat. Unitat per no posar en perill alcaldies innecessàriament. Unitat per anar amb força a Europa. Unitat per donar un missatge clar i contundent al món. Unitat, en definitiva, per complir el mandat del Primer d’octubre, un mandat defensat amb sang.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Com us deia al principi, jo seguiré defensant-la, aquesta unitat. Ni uns ni altres no em trobaran en la desunió estèril. I que no em vinguin amb excuses: proveu d’anar units, amb generositat, i veureu com respon la gent.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-30810001198277930682019-05-19T11:36:00.002+02:002019-05-19T11:36:44.061+02:00No serà un 14 d'abril<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjg0vREveRgTXrSFZJQuhwPshyphenhyphene-Iuz3CFUc42UUTripx9x1hCwMfSOWj8ZiNa2v9h8rk3qKPri9SjaDU_REydrilYL8rgImVteKze35VeiqSCU_IprCPi5bFbGtF_OoPKbxlhrY-lK_WQ/s1600/macia14a.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjg0vREveRgTXrSFZJQuhwPshyphenhyphene-Iuz3CFUc42UUTripx9x1hCwMfSOWj8ZiNa2v9h8rk3qKPri9SjaDU_REydrilYL8rgImVteKze35VeiqSCU_IprCPi5bFbGtF_OoPKbxlhrY-lK_WQ/s1600/macia14a.jpg" /></a><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Si hi ha unes eleccions on les
propostes haurien de manar
sobre qualsevol altra cosa,
aquestes són les eleccions
municipals. No hi ha res més
proper, més entenedor, més
immediat que els problemes
que com a ciutadà ens toca
patir diàriament. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Deixant de
banda alguna formació que
duu els candidats de fora i
que amb prou feines sabria
anomenar els carrers principals
de la vila, em sembla que
tots plegats s’han esforçat més en
cercar aquells punts, no ja
que siguin conflictius, sinó
que tinguin bon cartell. Vull
dir que sovint les propostes
no són tan reals com imaginades,
que són més propaganda
que política, vaja. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Repassem-ho. Més enllà de les iniciatives
que pretenen salvar el món
des de Vilafranca i resoldre
problemes amb els que la
humanitat fa segles que s’hi
baralla, podem observar com
l’agosarament programàtic
és directament proporcional
a la probabilitat de governar. I
això que aquí ningú no passa
comptes de res i pots prometre
la felicitat beatífica amb el
convenciment que ningú no
te’n demanarà explicacions.
Una de les causes principals
que els partits facin propostes
sense sentit a tort i dret
–a banda que vivim en una
societat massa pusil·lànime– és
el fet curiós que ningú no ha
d’explicar com les pensa finançar.
Com si l’ajuntament
tingués unes arques infinites
que, tal manà republicà,
ragen inesgotablement. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ja caldrà que reflexionem ben
bé, perquè els vilafranquins
independentistes tenim un
panorama que fa feredat. D’una banda els eixamplabase
que volen aprofitar l’embranzida
per assaltar la casa
de la Vila per primer cop des
del 31 amb una campanya tan
insistent i llarga que fa témer
que no hi hagi més pa que
formatge.
D’una altra els panxacontents
que tant els fa pactar
amb el 155 com amb el <i>sumsum</i>
corda i que amb quatre
anys potser sí que han complert
el seu programa però la
sensació és que Vilafranca és
tan trista com en els anys de
plom socialista.
I finalment els feliços que
han vingut a aquest món per
canviar-ho tot sense canviar
res, mirant-s’ho tot des de
la comoditat d’una oposició
permanent.
Aquestes havien de ser unes
eleccions en clau nacional,
però entre els que s’esperen que siguem més i els que no
arrisquen la cadira ni que els
matin, ens haurem d’acontentar
que aquestes eleccions siguin només municipals. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">De moment la república no vindrà, es veu.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-66538283817300132732019-04-08T17:16:00.000+02:002019-04-08T17:16:26.728+02:00Pa i carquinyolis<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLCedEIPB85AnzkV0LncGD5lrifWlg03gwkU85UmowBWbn6RIeYW_FbSfORaYSuGyFVJcy9PzPIBH29xIgskS9hyLrT6Ng3w1pz0ZPeh6ybvFEPUpwwfxtItsX4f9gznpai0wIJ5EgwuE/s1600/carquinyolis.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLCedEIPB85AnzkV0LncGD5lrifWlg03gwkU85UmowBWbn6RIeYW_FbSfORaYSuGyFVJcy9PzPIBH29xIgskS9hyLrT6Ng3w1pz0ZPeh6ybvFEPUpwwfxtItsX4f9gznpai0wIJ5EgwuE/s1600/carquinyolis.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Que diu la Junta Electoral Central que, com que té una tirada al groc, ara no podem dir “pa” i haurem de dir “carquinyoli”. “Pet de monja” tampoc no els va convèncer per blasfem. L’Espanya far d’occident, paradigma de la democràcia i les llibertats, ja ho té això. O sigui que segons aquestes llumeneres, per anomenar els exiliats no podem dir “exiliats”, ni molt menys mencionar els presos polítics com a “presos polítics”. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La broma ja cansa, per pesada i per preocupant. Ens hem acostumat al feixisme banal com hem normalitzat ja una condemna “lleu” als encausats. Com si justícia i condemna no fossin oxímoron.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Però heu-nos aquí, decebuts, desil·lusionats, emprenyats, entotsolats en les nostres cabòries nacionals, derrotats col·lectivament. Els partits, aquells que ens havien de dur a la independència un cop guanyat el referèndum, ens tenen agafats per l’ouera: els hauríem d’engegar a dida i que els votés sa senyora mare, però “no voldràs pas que guanyi l’Arrimadas, oi?” o el “trifachito”, argumenten fal·làciosament. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">I aquí, mentrestant, veient-les passar, només creuen en la república els MHPs i quatre acòlits irredempts.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ja no us sabria dir si esperem un nou momentum o si qui dies passa anys empeny, el que està clar és que la sentència no el serà, el moment. Ni tan sols, probablement, si tenim capacitat de blocar l’elecció d’un nou president espanyol i forcem elecció rere elecció. Ens han vist el ‘plumero’ i tenen clar que ningú, aquí, vol arriscar res. Ho van tenir clar des del 30 de gener quan Roger Torrent va fer un Campuzano-style. No esperem res de partits ni d’unes organitzacions socials que han estat parasitades meticulosament. Vaja, un panorama desolador que ens té a tots, com va dir en Partal, farts.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ah, coi, però és que resulta que els independentistes som cada dia una majoria més àmplia. I do? Doncs no sé què dir-vos, honestament. Haurem de ser enginyosos de nou per substituir aquesta colla que es creuen amb poder suficient per a decidir si fan o no fan allò a què van comprometre’s. Qui no estigui disposat a arriscar, que se’n torni a casa, que ningú no l’obliga. Però hem d’arriscar tots, i junts. Estem perdent aquesta batalla i els nostres tocant la lira, però queda molta guerra. I la gunyarem!</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-85966553241346854522019-03-22T16:29:00.000+01:002019-03-25T16:30:07.776+01:00Iberisme redemptor<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEisUjpJbA23xcoApEF2YZHCNrEUJHSBHBfZBi3yemFiO7_zvs6j_WEcLYzzPjpX7qlWcTzla1igxvSYVdXAPkHbIIrmG01XgdMU_I08Q2R1cOqMshdIW3K5JEaX-I3V-wiiLHK-28RFO3Y/s1600/republicaesp.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEisUjpJbA23xcoApEF2YZHCNrEUJHSBHBfZBi3yemFiO7_zvs6j_WEcLYzzPjpX7qlWcTzla1igxvSYVdXAPkHbIIrmG01XgdMU_I08Q2R1cOqMshdIW3K5JEaX-I3V-wiiLHK-28RFO3Y/s1600/republicaesp.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Sempre em sorprèn la capacitat dels catalans d’ensopegar una i altra vegada amb la mateixa pedra. O, més ben dit, de creure’ns com a babaus les mateixes mentides. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">De fa un temps que el sobiranisme o, més aviat una part important i necessària, ha anat virant cap a posicionaments més tebis, més llargterministes, més ‘pragmàtics’, més govern efectiu, més mirem de guanyar les properes eleccions i Déu dirà. Un posicionament que furga en la xacra de la desunió de l’independentisme i que sota el mantra que no en som prous, fia el futur del país, el de la república per la que van trencar-nos la cara, a guanyar electoralment al cinturó roig. Però, com pregunten sovint els qui no aposten per la unitat i s’amaguen rere una unitat d’estratègia inexistent: guanyar per fer què?.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La visita a Madrid de dissabte passat va posar de manifest, de nou, dos fets preocupants. D’una banda que Espanya no vol escoltar, que el que els vulguem dir s’ho passen per l’arc del Triomf (que a Madrid es deia de la Victòria!). Ja hem vist com s’han afanyat a deixar ben clar que les seves opcions polítiques van del 155 dur al 155 light.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">L’altre constatació preocupant és que a cert sobirisme ja li va bé de deixar-se gronxar per l’històric iberisme que ja va enredar Prat de la Riba. L’Espanya republicana, fraternal i amiga és una invenció que només ens ha dut disgustos i governs d’esquerres –aquest és l’esquer– que han aparcat el benestar social fruit de la república catalana, pel benestar precari que depèn de la seva victòria electoral. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">L’iberisme que preconitza una república espanyola de pobles germans sempre s’ha bastit a costa de les reivindicacions nacionals del poble català amb aquella fal·làcia tan vella d’equiparar nacionalisme amb dreta.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Només veient els col·lectius espanyols que donaven suport a la manifestació catalana a Madrid –perquè només hi havia catalans– ja ens hauríem d’adonar del poc recorregut que té la fraternitat ibèrica. Ara, una altra cosa és si ens ho volen vendre per colar-nos un nou govern d’esquerres que aparqui la independència sine die. Tots som prou conscients que només a la república catalana serem capaços de tenir un govern realment transformador. Només amb la independència les classes populars poden aspirar a la justícia social.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-35004711677417733202019-03-07T18:00:00.000+01:002019-03-13T16:48:47.382+01:00Mentida i vergonya<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJNzsMa9n_CDsZPK8gBCnnGVMCNbzpjbr5v4I0C_ZPuQLhXVeGu0h4i_gvSIszTxUC_K9lqHsVbI3XDROtsyAXfQLlwA2qZMp0rGytpK1VVSY57QuOY97zjKU4xJ-OIBCUCNTQiKUlQUE/s1600/rata.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJNzsMa9n_CDsZPK8gBCnnGVMCNbzpjbr5v4I0C_ZPuQLhXVeGu0h4i_gvSIszTxUC_K9lqHsVbI3XDROtsyAXfQLlwA2qZMp0rGytpK1VVSY57QuOY97zjKU4xJ-OIBCUCNTQiKUlQUE/s1600/rata.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">L’espectacle magnífic que el judici al procés ens està donant com a mostra de la generositat que ens pot oferir Espanya –fraterna o no–, està ocupant l’imaginari col·lectiu al nostre país. Segurament en detriment d’avançar decididament, però ja se sap que quan les eleccions deixen anar els seus efluvis els partit entren en zel.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
En tot vaixell que afronta una llarga travesia hi apareixen rates a punt d’alimentar-se dels previsibles cadàvers. La declaració de Santi Vila respon a aquesta necessitat de salvar-se a tota costa. Deplorable, per dir-ho suau. L’escriptor Sorj Chalandon ho deixà poèticament clar: “Sabeu què diuen els arbres quan la destral entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels nostres!”. Enric Millo, no arriba ni a aquesta qualificació.
El desvergonyiment i el cinisme absolut amb què tant Millo com Pérez de los Cobos mentien, en una representació vomitiva, formen part, tanmateix, d’un problema molt més extens i generalitzat en la societat actual: <span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">la preeminència de la mentida com a mètode polític, que eufemísticament ara en diem “fake el-que-sigui” i, sobretot, la tolerància que la ciutadana en té. Estem davant d'un fenòmen relativament nou i de conseqüències imprevisibles. Quan s’accepta la mentida, quan s’abona que l’acció política la justifiqui un “a por ellos”, no queda espai per a la democràcia que hauria de fonamentar-se en l’argumentació raonada.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La mentida monumental que justificarà una condemna-venjança, que ja fa dies que està escrita, ens endinsa en una societat malalta, guerracivilista, intolerant, antidemocràtica i feixistoide.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Haurem de començar a tenir clar que el cordó sanitari de què tant es parla no haurà de ser només amb el feixisme, sinó contra tota forma de mentida. De fet, les falsedats com a fonament polític són l’aliatge amb el que es construiex el feixisme. Si volem bastir una societat sana políticament i social cal que la mentida sigui assenyalada pel carrer per desterrar-la de les nostres vides.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Per tot això avui, un cop evidenciada la mentida d’Espanya, no podem sinó fer tots els possibles per emancipar-nos-en i conjurar-nos a esdevenir de nou un referent de democràcia, llibertat i justícia social. Si algú encara creu que això pot fer-se sense una república catalana independent o ens menteix o té unes altres prioritats.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-25751779970547460822019-02-22T09:35:00.000+01:002019-02-22T09:35:08.546+01:00Judici i república<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOrr35QMllZoIzG1IFrsIwRTrGDQSm_T0OpU-kqGcGQ5N_gZiLfJMv9mnlRo2qvSb3r2JnOcgHA0l29Y6iT3TMmV8wbQ_QdRVDss_RqQ_4O17AFa8SPsB9C_9_qgfa-K9iAzD8JXd0-Ng/s1600/jutge.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOrr35QMllZoIzG1IFrsIwRTrGDQSm_T0OpU-kqGcGQ5N_gZiLfJMv9mnlRo2qvSb3r2JnOcgHA0l29Y6iT3TMmV8wbQ_QdRVDss_RqQ_4O17AFa8SPsB9C_9_qgfa-K9iAzD8JXd0-Ng/s1600/jutge.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Els dies que han passat des de l’inici del procés al Procés no han estat aquell esclat d’indignació en què s’havien posat tantes esperances. No us dic pas que la manifestació de dissabte no fos un nou èxit de mobilització, de constància i de dignitat d’aquest poble. I de ben segur que la vaga d’ahir haurà estat tot un èxit on la ràbia continguda per tanta mentida i tanta maldat hauran aturat el país.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Però no em negareu que senyoreja un cert aire de desencís, una pulsió negativa que ens fa témer que això no acabarà bé. I mira que ens hem afartat de dir que tot depèn de nosaltres, però és que aquest “nosaltres” cada vegada està més disputat.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Vaig escriure ja fa molt de temps que el moviment semblava segrestat pels presos. Ara, els propers mesos, ho estarà pel judici. Pel judici i per tantes eleccions que cadascú voldrà guanyar, no fos cas.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Sigui per naps o sigui per cols, si la sentència es fa esperar fins a la tardor, no esperem res de substancial fins el 2020. Això si a Espanya no “empieza a amanecer” i ens trobem amb un trifatxit al govern i els tancs a la Diagonal o un PSOE-Ciudadanos i tururut autogovern.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">El que queda clar és que, aparentment, aquí seguim sense una estratègia clara i unitària per implementar la república i això desmobilitza la gent. No n’hi ha prou a seguir convençuts que l’única possibilitat de sobreviure és la proclamació definitiva de la República Catalana, hem de creure-hi, veure-la possible, per tal de fer els sacrificis que de segur ens tocarà fer. No hi ha res pitjor que la desconfiança, no només ens els nostres líders, sinó en les possibilitats reals de sortir-nos-en. No podem tornar a sensacions d’impotència, a l’època del “a mi ja m’agradaria”.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">A mi, ja em perdonareu, no m’entra al cap que això que viurem, la confrontació partidista entre independentistes, la batalla per unes molles municipals o europees (i ja no us dic si són espanyoles!), sigui coherent amb un poble que està tossudament alçat construint un nou estat independent. En un procés de separació tensa no t’entretens a canviar els mobles del rebedor. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">No penso discutir més si separats som més o menys. Us accepto la premissa. Separats som més. Però som més per fer què. Molts no estem disposat a viure un etern autonomisme comandat per independentistes resignats.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-78697458057319992792019-01-25T16:27:00.000+01:002019-01-29T16:28:09.386+01:00El suïcidi d'Espanya<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiiz9VhWIgdNATh13WErCaQPOnNYmOr8pjtNUjqQbuUQoLpDpp5LDpHGHociYFxOHRHAfQHrmegTHyu_QvXUaSifIVLE8hiQIyPOE257QOh_NfMBOvEmJUHJ8euVGYQ0MB2ixoqtf-oc0/s1600/vox.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiiz9VhWIgdNATh13WErCaQPOnNYmOr8pjtNUjqQbuUQoLpDpp5LDpHGHociYFxOHRHAfQHrmegTHyu_QvXUaSifIVLE8hiQIyPOE257QOh_NfMBOvEmJUHJ8euVGYQ0MB2ixoqtf-oc0/s1600/vox.jpg" /></a>Espanya practica des de fa segles aquesta mena d’apartheid racista contra els catalans, aquest “hábleme usted en cristiano”, aquesta conllevancia del supremacista perdonavides. Si no fóssim el seu motor econòmic ens haurien exterminat de fa temps i les cunetas estarien farcides de catalans dissidents. No parlo dels espanyols, sinó d’Espanya com a concepte ontològic, com a bé suprem que assumeixen sense discutir des de l’esquerra a la dreta extrema. Espanya, el seu concepte d’estat de matriu castellana, la seva mentalitat colonial, ha romàs des de sempre en el seu ADN nacional. És així i és així de trist alhora. Certament que, al llarg de tots aquests segles, han viscut moments de feblesa (el masclisme és un altre factor descriptiu; la feblesa una vergonya) en què s’han vist obligats a una tolerància mal dissimulada. Els catalans, un poble secularment apallissat, hem aprofitat aquestes treves per refer-nos en la nostra fortalesa nacional. Però les mentides benevolents tenen data de caducitat. Així va acabar la II República i així ha acabat el règim del 78. </div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
Fixeu-vos com n’estem de sotmesos, com n’és de profunda la nostra misèria nacional, que molts dels que em llegiu potser pensareu que tot això no es pot dir, que no ens convé d’airejar-ho, que potser l’amo s’enfadarà i acabarem entre reixes. La por de l’esclau és tan subtil... </div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
Però no hi ha més cera que la que crema. Espanya és així i no sé per quins set sous ens hem d’esforçar en canviar-la. S’agraden així. Des de la ultradreta andalusa al PSOE extremeny, des de la displicència podemita al 155 etern, de la FET i de les JONS al neofranquisme ciutadà, d’Aznar a Iceta. </div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
Al meu modest parer, la demofòbia espanyola, la il·liberalitat, la repressió ideològica i l’stalinisme nacional fan d’Espanya un estat inviable democràticament. La seva deriva suïcida ens impedeix cap pas enrere. O lliures o morts.</div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
El que més em sorprèn, tanmateix, és com pot ser que encara algú a Catalunya pensi que hi ha res a fer, que amb una mica més de comprensió mútua això té solució. Els que, legítimament, se senten espanyols a Catalunya, estan disposats a acceptar-ho? Aquesta és l’Espanya que ens proposen?</div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
Quan dos tenen projectes vitals tan distants, la separació és l’única solució.</div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-33889858981710975792019-01-12T12:25:00.001+01:002019-01-12T12:25:39.859+01:00I si ens diem la veritat?<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhxb1rrvYzhJuF8hOsWbKjJc3TnNgqrD5ayz8Szj-b0KYGLbHaY4Yx99h1b5I4b3ZsPAwddQgSiiA9IFoPj4BFl1KjPM5Q3NR-Bj53wPg6T61Hz3ZUnvPWnGpFtAGM8y70t3OFNqlw2038/s1600/veritat.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhxb1rrvYzhJuF8hOsWbKjJc3TnNgqrD5ayz8Szj-b0KYGLbHaY4Yx99h1b5I4b3ZsPAwddQgSiiA9IFoPj4BFl1KjPM5Q3NR-Bj53wPg6T61Hz3ZUnvPWnGpFtAGM8y70t3OFNqlw2038/s1600/veritat.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Un dels principals esculls que
haurem d’encarar aquest any
tot just encetat serà el de recuperar
la confiança amb i
entre els diferents actors que
intervenen en el moviment
sobiranista. Ja és simptomàtic
que parlem d’actors perquè
tot plegat ha esdevingut
un bodevil sovint infumable.
Ens agradi o no, si aquesta revolució
dels somriures no vol
acabar en plors, serà necessària
la participació de tothom
i difícilment es pot encarar
amb garanties sense la necessària
complicitat entre partits,
societat civil i ciutadans.
És per això que penso que el
primer propòsit que, com a
moviment, ens hem de posar
aquest any ha de ser el
de dir-nos definitivament
la veritat. Ja sé que veritat i
eleccions són un oxímoron;
que els entorns d’Esquerra i
els del PdCat són com aigua i
oli; que la culpa sempre és de
l’altre i ningú la vol; que... el
que vulgueu! Però tenir gent
honesta a la presó i a l’exili –i
n’hi teniu tots– ens hauria de
fer reflexionar si l’interès espuri
d’unes alcaldies o d’una
seguretat personal valen el
preu de l’ètica i la integritat
moral, si guanyar de nou o fer
finalment el <i>sorpasso</i> valen la
dignitat d’un poble. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">És clar que, si escoltem els
discursos abrandats d’uns i altres
–i treieu-vos-ho del cap:
ho haurem de fer amb uns i
altres– tothom sembla defensar
la nonata república catalana,
però algú no deu ser franc
perquè la república és encara
a la cuina. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">És hora, doncs, de deixar els
subterfugis i dir-nos la veritat,
de deixar de segrestar la voluntat ciutadana i anunciar
clarament si es vol o no
es vol fer el pas. Des de les
catacumbes convergents alguns
ja han mostrat símptomes
prou clars de preferir el
pacte autonomista a la batalla
republicana, tot i que el món
convergent és un magma en
erupció amb sectors d’una
dignitat inqüestionable que
no podem barrejar. Caldrà solidificar
la lava amb celeritat.
L’entorn d’ERC és més monolític,
com a bon partit d’esquerra.
Aquí, sota l’eufemisme
d’eixamplar la base, ningú
no ha desmentit encara el
consell al Potro de Vallecas:
llença la tovallola al primer
assalt, no pots guanyar. I a tot
plegat encara hi hem de sumar
el sandinisme bolivarià
que viu de grans proclames
en un món de blanc o negre. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Amb aquest elenc no ens hauria
d’estranyar que costi arribar
a l’escena final.
Malgrat tot, només ens queda
persistir i exigir claredat, honestedat
i valentia.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-31672281619067667062018-12-27T20:00:00.000+01:002018-12-27T20:00:00.214+01:00Entre la caputxa i el lliri<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi29Fb7_YTQXhSebp_1gShbSAdnexjeSVlMuGUzxD2OI2nZXKsAm-8ae-wZvxbtvJIMcNmX0MgqdU6RDSNLkwFJlzZQj1TyKvKlKy_lptOByWnh7LyDAD75SHBTLbEfRLlywEsKeFvkTYA/s1600/llirialama.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi29Fb7_YTQXhSebp_1gShbSAdnexjeSVlMuGUzxD2OI2nZXKsAm-8ae-wZvxbtvJIMcNmX0MgqdU6RDSNLkwFJlzZQj1TyKvKlKy_lptOByWnh7LyDAD75SHBTLbEfRLlywEsKeFvkTYA/s1600/llirialama.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Tanquem un any intens i extremadament complex. Un any en què s’ha posat a prova, repetidament, el nostre caràcter pacífic, aquesta manera de fer que ens defineix com a poble. Un any en què hem vist coses, actituds, meneres de fer política –o directament de no voler-ne fer– que crèiem superades, que donàvem per enterrades en la nit fosca del temps. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Hem hagut de sortir al carrer, de nou, per reclamar drets bàsics. I encara avui ens veiem amb l’obligació moral, ètica, de fer vagues de fam o de tancar·nos als Capuxins. Sembla que el temps ha passat debades i retorna una vella Europa autoritària i antidemocràtica. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Tristament podríem parodiar Karl Marx i dir que “un fantasma ronda per Europa: el fantasma del feixisme”, com si tants anys de patiment no ens haguessin escarmentat prou, com si tant de dolor no ens hagués ensenyat que només el respecte ens farà lliures. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Perquè no és només a casa nostra on s’ha desfermat aquesta pulsió autoritària, el món sencer viu un moment confús de descontentament generalitzat i és aquí, com hauríem d’haver après de la història, on broten amb facilitats els populismes antidemocràtics. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Però no podem defallir en la nostra denúncia constant i inapel·lable. El pastor Martin Niemöller ho va expressar nítidament quan tancava la seva famosa reflexió amb aquell lacònic “Quan van venir a buscar·me, ja no hi havia ningú que poguera protestar.” Com diu Òmnium en la seva campanya: “Demà pots ser tu”. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">El silenci, doncs, no és una opció davant el feixisme.
Però tampoc no ho és la impaciència. Massa independentistes estem caient en la trampa del “o ara o mai”. Ja hem assumit que, probablement, fa un any no vam encertar el camí per defensar la república acabada de proclamar. No hi donem més tombs. Ara cal avançar amb fermesa i amb confiança. Com molts estem fent. El trencament sentimental és irreversible. De què, doncs, tants laments? De què tant de pessimisme, tanta queixa? No som on voldíem però encara menys on ells ens voldrien. La derrota no és ja possible. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Això serà més llarg que no volíem, apuntem-nos-ho, però no ens deixem guanyar per la seva tàctica de la dilació. El temps només pot fer més fortes les nostres conviccions, més propera la República.
</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-1640824432294710092018-11-29T18:54:00.002+01:002018-11-29T18:54:36.975+01:00Ja ens veurem al juny<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi2T7MPa3TUOcN0VAK53W-O3EVfndpV0Dby5vHdqZbMY8sgx-S41fXV1059-lG0neTe_609pfUgdck9mnvGrWgRvHSUhpSExkjN2MlR2QMBHcCY3tRdnYUnfzAgiZ3HuUQ0qWc9a0MG-UA/s1600/paciencia.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi2T7MPa3TUOcN0VAK53W-O3EVfndpV0Dby5vHdqZbMY8sgx-S41fXV1059-lG0neTe_609pfUgdck9mnvGrWgRvHSUhpSExkjN2MlR2QMBHcCY3tRdnYUnfzAgiZ3HuUQ0qWc9a0MG-UA/s1600/paciencia.jpg" /></a><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Potser sí que n’hi ha que som massa impacients, que no tenim la paciència necessària que requereix aquest eixamplament de la base de dimensions bíbliques que es veu que necessitem. Aquest eixamplament miraculós, com si fos la separació de les aigües del mar roig, que ens ha de permetre fer un pilar de trenta, net, com a mínim. Potser és que, amb l’edat, m’he anat tornant un descregut o –tampoc no ho descarto– que vaig totalment errat, però el que és clar és que, amb ampliació o sense, els responsables polítics miren enllà, molt enllà. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Les excuses de mal pagador ja no enreden ningú. Ni les enquestes cuinades. Ni la premsa amiga i encara molt menys l’enemiga. Desenganyeu-vos, als partits del procés, ara per ara, els sua la <i>Gallinula chloropus</i> la república i la seva implantació. Tant uns com altres. Ara estan per guanyar les municipals, i les europees, i les espanyoles quan les avancin. I si ens descuidem, tindrem unes noves autonòmiques que també voldran guanyar perquè des de la Gestoria Generalitat, SL es veu que és des d’on s’eixampla la base a cor què vols. I nari-nant.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Mentre els soferts ciutadans debatem si cal esperar l’apocalipsi en forma de sentències o si cal tirar ja pel dret, que si van a judici no tornen, els partits van fent campanya com si no hagués passat res. I com que els partits, que ho han parasitat tot (des de l’ANC fins a TV3), són els que marquen bona part del relat, aquí ens teniu boquejant en el resistencialisme ploramiques que crèiem superat. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ens diran que cal centrar-se en les municipals perquè un triomf esclatant del sobiranisme serà una nova empenta per consolidar la república. Clar, per això, com que és tan important, han fet mans i mànigues per anar separats –que com tothom sap és la millor manera de guanyar– tot evidenciant que aquí no passa res, que vegi el món amb quina naturalitat autonòmica celebrem unes eleccions municipals els catalanets.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Jo, què voleu que us digui, no sabria com posar-m’hi. Durant uns anys, la societat civil ha estat capaç d’empènyer partits i institucions, però ens han pres la mida. Mentre ens entretenien amb llaços grocs i eucaristies carceràries, ells s’han dedicat a desactivar els vectors republicans (ANC, Òmnium...). Potser hi guanyarem deixant-los que facin. I ja ens veurem al juny!</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-10468876483195468922018-11-16T20:00:00.000+01:002018-11-19T14:29:17.312+01:00Ui, quina sorpresa!<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiUCPXxZH96Pl4ihfROklLLYBfHfMX-DZGZjVjE6J4E2wRXX8bpd5nstJ5sVtpd-9d3MxKHxA3I5xzttTdi-bLVG0WccxiiSeB8_6LItYnalcaC3BdbSJF5n1qFQhETyyfOnT72gAskaDI/s1600/sorpresa.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiUCPXxZH96Pl4ihfROklLLYBfHfMX-DZGZjVjE6J4E2wRXX8bpd5nstJ5sVtpd-9d3MxKHxA3I5xzttTdi-bLVG0WccxiiSeB8_6LItYnalcaC3BdbSJF5n1qFQhETyyfOnT72gAskaDI/s1600/sorpresa.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Hem fet servir fins al cansament que no havíem previst que la repressió espanyola fos tan brutal i inhumana. No només han mostrat la seva sorpresa el president i alts responsables de l’intent fallit d’alliberar-nos dels borbons, sinó que jo mateix em recordo defensant que “al segle XXI, no poden treure els tancs”. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ara, ens fem els sorpresos davant la magnitud de la corrupció, de l’ensulsiada del règim del 78 a tots els nivells: econòmica, política, judicial, policial... Ja ho intuíem, diem, però no érem conscients del nivell de descomposició d’un Estat fallit que ha dissimulat el seu fracàs durant quaranta anys.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">No només ho intuíem: ho sabíem del cert. Només que hem fet veure que les coses no passaven. Era més còmode. No passava res quan al País Basc es conculcaven tots els drets humans, un rere l’altre. No passava res, ens excusàvem, perquè hi havia ETA. Però, de veritat que no vam sospitar res quan un estat que es deia democràtic, sota govern socialista, enterrava els seus adversaris amb calç viva? Cap recel quan tancaven diaris i torturaven els seus directors? Cap pressentiment quan es condemnava el president del Parlament basc per negar-se a disoldre el grup de Sozialista Abertzaleak? Cap recança quan es permetia el govern de Patxi López i el PP en un frau d’eleccions després de la il·legalització de l’esquerra independentista basca? O quan uns joves, a Altsasu, es passen anys en presó preventiva per haver-se barallat amb uns Guàrdies Civils? De veritat que no sospitàvem res?</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">I no cal anar tan lluny. Al nostre país hem vist amb indiferència com es perseguia l’independentisme durant anys. Des de la dura repressió a l’MDT dels 80 a la detenció i tortura dels qui van gosar reclamar uns JJOO nacionalment compromesos. Mentre mig país brindava amb cava que el Rebollo encertés el peveter, uns quants patriotes estaven sent torturats preventivament. Era, com avui, l’ànim d’escarment, de revenja. Però vam preferir seguir mirant cap una altra banda.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ara ens demanem, esfereïts, com pot ser que tot el món calli davant d’una injustícia tan evident. Hem perdut, finalment, la innocència.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Com en el famós poema de Niemöller, quan ens han vingut a buscar a nosaltres ningú, tampoc, no ens ha fet cas. Vaja, quina sorpresa!</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-83509471100268992182018-11-02T08:00:00.000+01:002018-11-03T21:48:44.171+01:00La unitat<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-amEe7UxQR-KF6EvbB95EvmWsEqSwy6obllro5akZIaEm9Iu5zhG-5s0ZRe0PMpNFG4lJ9mcK2mS09NIVz4xUkViyx4_eJx8W0L7CZf64CrOMCHkInvGx9isxLWf0u05jiiWeNXKUCP4/s1600/unitat18.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-amEe7UxQR-KF6EvbB95EvmWsEqSwy6obllro5akZIaEm9Iu5zhG-5s0ZRe0PMpNFG4lJ9mcK2mS09NIVz4xUkViyx4_eJx8W0L7CZf64CrOMCHkInvGx9isxLWf0u05jiiWeNXKUCP4/s1600/unitat18.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Darrerament s’ha intensificat, si és que no ho era prou, d’intens, el clam per la unitat republicana. El món independentista està cansat, fart, de les baralles de pati d’escola que protagonitzen els partits sobiranistes. Tots defensen la seva minsa parcel·la de poder. Tots alcen la veu, abrandats, tot picant-se el pit patriòticament mentre s’asseguren que ningú del partit no deixi de cobrar el sou a càrrec del pressupost. Fins i tot els que més criden, els que agiten la coherència insubmissa, els desobedients de mena; fins i tot aquests troben excuses quan els toca el rebre.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">I la gent de carrer, que ens vam creure que aquests eren moments excepcionals, moments de deixar de banda les diferències, moments per jugar-se la cara o l’hisenda, moments per no demanar qui tens al costat; la gent que hem sortit sempre que ens ho han demanat, comencem a estar fastiguejats que ens vulguin fer beure a galet. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Tant se valen les excuses. Les d’uns i les d’altres. Tant se val si sumem més o sumem menys, com si això anés de sumes. Les sumes són encara residus d’estratègiques partidistes. La unitat que demanem no és una astúcia de vot, electoralment cojuntural. La unitat que exigim és de concepte. Perquè només un poble unit, transversalment unit, pot superar les reticències. Fer ara els comptes partidistes, calcular escons i repartiments vol dir abandonar-se al processisme autonomista. I ho dic també pels qui sempre culpen els altres però als qui sembla que els hem de disculpar que no s’hi afegeixin mai del tot perquè, ja se sap, un dels ‘seus’ no votarà mai un postconvergent. Doncs, companys, això és també autonomisme. No podem tornar a votar postconvergents o cupaires o el que sigui. La propera vegada que ens posin una urna al davant, el vot ha de ser república.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">I és per reblar la república que només ens val la unitat. No la unitat de sigles: la unitat de la gent. I la gent, al carrer, ho estem d’units. Haurem de passar al davant una altra vegada? I aquest cop sense vosaltres? </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">No estem disposats a acceptar que torneu a malbaratar el somni. No consentirem que el vostre futur acomodatici ens espatlli el nostre. I aquells que clamen unitat però s’exclamen ara d’un ara de l’altre, que aprofitin ara que han fet canvi d’armari i guardin les malfiances amb les samarretes d’estiu.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-87843017433900063182018-10-19T19:39:00.000+02:002018-10-19T19:39:04.707+02:00I a nosaltres no ens fa vergonya?<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFa8HFZ3rfo2FayKi38Eov7WZWXRmwdplMyPQW7wMLtqGR9C5kDPzYYQmTsHbfRs6qoztk8S-5SvvX2JHAx5j4Va-GPaswk8F_i4_POF03EPwx_q5wVh91guUTm-PTngEATNbVwqcQWqg/s1600/lledoners.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFa8HFZ3rfo2FayKi38Eov7WZWXRmwdplMyPQW7wMLtqGR9C5kDPzYYQmTsHbfRs6qoztk8S-5SvvX2JHAx5j4Va-GPaswk8F_i4_POF03EPwx_q5wVh91guUTm-PTngEATNbVwqcQWqg/s1600/lledoners.jpg" /></a><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">El carrer està resignadament encès, darrerament. A la decepció per la república no consumada, cal afegir-hi la sensació que ens han derrotat. A hòsties, que és com Espanya acostuma a resoldre els problemes. Tots demanem, exigim, ni que sigui un punt de fermesa i de dignitat. Tots blasmem a desdir polítics i partits. La impossible unitat ens neguiteja mentre els qui haurien d’estar-hi treballant preparen les properes eleccions. Els partits –alguns més que altres, això sí–, ens han <i>trolejat</i> que diuen ara, i més feridora encara és la covardia dels líders –també alguns més que altres–. Quan la independència del nostre país es veu, a fora, més propera que mai, aquí ens flagel·lem amb l’enèsima baralla de pati d’escola, amb aquest derrotisme penitent tan nostre: no debades som una colònia sotmesa de fa 300 anys.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Tot plegat està desembocant en una nova pulsió antipolítica que, en el fons, segur que satisfà d’allò més el tal Llarena i els seus sequaços al Gobierno. Perquè si bé hem d’exigir una nova manera republicana de fer política, un nou contracte amb els electors basat en la honestedat i la veritat, també és cert que massa sovint els partits polítics no deixen de ser el reflex de la societat que els peixa.
Fa uns dies el pare de Raül Romeva deia, en un aclamat discurs a Mas d’Enric, si no els feia vergonya als polítics del Parlament de fer vida normal mentre els seus companys són a la presó o a l’exili per fer el que ells haurien d’estar fent. I tenia raó. Però el que no va dir és quants de nosaltres estaríem disposats a patir presó o exili per mor de la llibertat del nostre poble.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">És cert que ningú no va dir que seria fàcil, ni encara menys que hagués de ser tan difícil, però arribats a aquest punt de no retorn, hauríem de tenir l’honestedat de no exigir el que no estem disposats a oferir. Si algú es pensava que tot l’esforç que hauríem de fer fora passejar la Diagonal un cop l’any, anava errat. La llibertat és sempre cara. La nostra encara més.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">I si dic això no és per afegir-me a qui pretén aturar-nos tot planyent els represaliats. La por no pot ser la força que ens derroti. Ells saben que només la nostra pròpia por ens pot vèncer. Per això amenacen, perquè saben que les victòries sempre comencen vencent-la, la por. El dia que deixem de ser un poble atemorit, haurem vençut definitivament.
</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-59718516657386513242018-10-05T20:58:00.000+02:002018-10-15T15:59:15.988+02:00República i violència<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRdg3lsl-EXegYqX31hjM6WCNiyJyOwxEUFXMs3yHpmC23NXzjB-_4yp6B2_lusx0Kjxqv_iI2cEDRNAzx1XFTpq-hnE5D2uee2mMCO6ZiBSpkKq5mlIoq0Gy9XlLcqgi8a9u6v872SUw/s1600/violencia1O.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRdg3lsl-EXegYqX31hjM6WCNiyJyOwxEUFXMs3yHpmC23NXzjB-_4yp6B2_lusx0Kjxqv_iI2cEDRNAzx1XFTpq-hnE5D2uee2mMCO6ZiBSpkKq5mlIoq0Gy9XlLcqgi8a9u6v872SUw/s1600/violencia1O.jpg" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Venim d’uns dies, encesos, que ens haurien de fer reflexionar a tots plegats. Uns dies en què hem tornat als carrers perquè, diuen, els carrers seran sempre nostres. Uns dies plens d’emocions i sentiment de poble. Uns dies que havien de ser d’unitat, de recosir, de recordar el camí que hem fet junts i d’encarar, plegats, el que ens falta. Uns dies que, tanmateix, ens han deixat el sabor agredolç d’unes imatges de violència que no ens hauríem hagut de permetre.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La independència, per molt que diguin, no la guanyarem amb desobediència i “pit i collons”, sinó amb intel·ligència i estratègia. I això ho havíem entès tots. La CUP, que se l’ha hagut d’embeinar a Berga, fins ara havia mantingut els seus elements més impacients en una tensa espera que havia permès les manifestacions més multitudinàries i pacífiques d’Europa. Però aprofitant el neguit de la gent, el desencís atiat des de molts mitjans de comunicació, n’hi ha hagut que han tornat als carrers amb l’ànim de fer la revolució enmig dels bona fe. Són grups minoritaris que parasiten el moviment sobiranista i que la seva prioritat és fer foc nou. Perquè al feixisme se’l combat, diuen. Per això van desbordar la pacífica i exemplar ocupació de la plaça Sant Jaume per buscar l’enfrontament amb els Mossos. Sempre, sempre contra el poder, cantaven aquells. És evident que d’algunes imatges de violència policial caldrà trure’n responsabilitats. No debades el Mossos van bastir-se amb massa elements provinents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. Però també és clar que en centenars de concentracions i manifestacions molt més grans, mai no ens ha calgut l’enfrontament. Si tothom, tant dissabte com dilluns, hagués seguit les instruccions dels convocants, res no hagués passat i als feixistes, que segur que se’ls ha de combatre, els haguéssim guanyat amb les imatges del seu ridícul. Ara el que tenim són les imatges que ells cercaven: un independentisme violent enfrontant-se fins i tot a la seva policia. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ens caldrà molta més paciència per arribar a port. Com en un exèrcit de Pancho Villa, xerrem massa i fem poc; conspirem massa i confiem poc; disculpem massa i exigim poc. I ens queixem, sempre ens queixem.Apretem aquests partits que massa sovint ens deceven, però no tenim alternativa homologable fins a la victòria.</span></div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4448114759095339772.post-4733131642310566372018-09-20T19:30:00.000+02:002018-09-20T19:30:07.369+02:00Feixistes<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiOC4hnnV8xSz0_2QIeVygtGJcdrMohyRhF1WWKYzEh13Or4M9LMRnAaQz-Ty-H1w4F7rKeezkmlQcUoEKNskhlGF0qcS7hl3XKOmf6iZh6v8AIEEKxuBY7UCos_j9ijKtC96EE6wkjA0Q/s1600/fatxes.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiOC4hnnV8xSz0_2QIeVygtGJcdrMohyRhF1WWKYzEh13Or4M9LMRnAaQz-Ty-H1w4F7rKeezkmlQcUoEKNskhlGF0qcS7hl3XKOmf6iZh6v8AIEEKxuBY7UCos_j9ijKtC96EE6wkjA0Q/s1600/fatxes.jpg" /></a><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La densa calma de l’estiu es presta a lectures pausades, lectures llargues i denses que el neguit diari de la resta de l’any no permeten. Aquest estiu que ara boqueja he reprès una lectura que m’ha colpit intensament. Parlo de les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales. Un llibre epistolar que comença d’una manera ben innocent: el febrer del 1936, un jove poeta inèdit comença a cartejar-se amb una noia tuberculosa per fer-li passar l’estona al sanatori on viu reclosa. Poc es pensaven, tots dos, els moments tràgicament històrics que viurien en els següents 5 anys. Les cartes a Màrius Torres, un poeta també incipient i també malalt al sanatori d’on no sortiria, tenen la intensitat creativa i literària d’aquells moments on sí que tot era possible i gairebé tot estava per fer. Artísticament també. Però potser hi ha encara més cartes adreçades a Mercè Figueres on l’home, el patriota, hi aboca totes les seves angoixes; on hi relata la situació al front, el desànim i l’esperança, els temors i la ràbia, l’exili i el desconsol. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Sales ens relata una història de la guerra civil que ens han amagat uns i altres. La història de la classe mitjana, comerciants, botiguers, empresaris, que va veure com de la defensa nacional es passava a una revolució que pocs volien. Una revolució en clau espanyola que va convertir una guerra de defensa nacional en una guerra civil entre espanyols. Una guerra que hagués pogut representar la llibertat definitiva del nostre país però on ens van empènyer a defensar una revolució impossible. I d’aquí al desastre. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Sales, però, retrata com s’anava covant l’ou de la serp, com es normalitzava el feixisme. I és aquí on els paral·lelismes amb la nostra situació actual són feridors. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La història ens hauria d’ensenyar que no hi ha feixistes inofensius, que no podem caure de nou en l’error de permetre que l’extrema dreta, Arrimadas i companyia, intoxiquin el debat amb mentides. No ens enganyem, si poguessin tornaríem a aparèixer als vorals de la carretera. El feixisme no duu mai res de bo malgrat que es vesteixin d’Armani i bramin democràcia. Que ho tinguin ben clar tots aquests vells votants socialistes que veuen en la filla del policia un Felipe reencarnat.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0.8em; text-align: justify;">
La batalla no serà, a partir d’ara, independència o submissió, sinó república o dictadura. Una tria fàcil.</div>
Jaume Claramunthttp://www.blogger.com/profile/01418005046431122830noreply@blogger.com0