31 d’octubre 2015

La trencadissa

Els esdeveniments se succeeixen a una velocitat vertiginosa. Un comentari d’avui, ja no val res quan surt publicat, depassat pel curs frenètic de la nostra història. Malgrat tot, una cosa ha quedat clara en aquests darrers dies: res, en aquest país, no tornarà a ser com abans. Han caigut les màscares al vell oasi català que ara espeternega sota un bat de sol de justícia. Per fi ha quedat clara quina és la posició dels nostres principals partits pel que fa a la llibertat de la nació. Per ser que aquestes eleccions no havien de ser plebiscitàries, segons alguns, trobo que tothom s’ha posicionat veloçment a una o altra banda.
Perquè això havia d’acabar així. Tard o d’hora la trencadissa era ineludible. Hem passat massa temps, uns i altres, fent malabarismes amb els ous però, arribat el moment de fer la truita, no hi ha altra remei que trencar-los.
Alguns, que s’ho miren amb les ulleres del 20-D, forçaran el frontisme fins a la caricatura. Només cal fixar-se en la imatge de l’Arrimadas, braços plegats, desafiant i menystenint l’himne nacional, ells que són tant de respectar els símbols legals. Però, és clar, Ciudadanos, que aspira al sorpasso a les espanyes, sap que del seu espanyolisme aquí en depèn la seva credibilitat allà.
I després, un PSC de vergonya aliena que hi competeix, conscient de qui els ha pispat el cinturó, embogit per la reconquesta a qualsevol preu, encara que aquest preu sigui el de la llibertat nacional. I encara una Iniciativa, o el-que-sigui-que-es-pot-en-comú, que com el boxador sonat, etziba mastegots a l’aire, amb la insistència d’un venedor d’assegurances. I això tot sabent que el que propugnen des de la prepotència de l’ungit que gasten certes esquerres, no és possible en aquesta Espanya de la fraternitat de pobles ibèrics que ningú no els ha comprat mai. Tot és pura impostura.
Ara veurem com tots els devots de la legalitat a ultrança fan mans i mànigues per entrabancar, per la via del filibusterisme parlamentari, allò que les urnes han legitimat de forma clara i inequívoca. Un esforç espuri des del biaix nacional i la transversalitat ideològica que ens demostra que el respecte a la voluntat popular està supeditat, per aquesta gent, al nacionalisme espanyol, el seu valor suprem.
No hauríem de caure en la trampa d’entrebancar-nos en un legalisme moribund. Construïm el nostre amb passa ferma i, via fora!

16 d’octubre 2015

Ciudadanos o el mite “un sol poble”

Bona part de la ciutadania catalana viu encara amb perplexitat l’èxit indiscutible de Ciudadanos. Una formació que tothom intueix com la renovació generacional d’un PP que encara es passeja amb la cabra, però que viu de la bisexualitat política més descarada. El seu predicament, a banda de tots els interessos econòmics i mediàtics invertits en presentar-los com l’alternativa neta i jove, és deu a ser un invent eminentment marxista, sector Groucho: “tenim aquests principis, però si no els agraden, en tenim d’altres”. Ja no és l’efecte de viure en uns temps líquids, que diu Bauman, sinó la capacitat de fer política-xiclet, on poden estirar els arguments fins a l’extenuació sense immutar-se per contradiccions, demagògies i populismes. És aquest no saber ben bé què s’és, si de dretes o d’esquerres, que els ha permès caçar vots de tot arreu, tant del PSC com del PP. Perquè una cosa sí que ha quedat clara en el seu ideari: Ciudadanos és una formació desacomplexadament, bel·ligerantment espanyolista.
I aquí és on es posa de manifest la candidesa del moviment independentista. Durant dècades hem estat repetint fins a l’extenuació que els catalans som un sol poble, que hem estat capaços d’integrar una immigració, la dels anys 50-70 del segle passat, que va doblar la població catalana en pocs anys. I si bé és cert que ens n'hem sortit força bé de conviure amb una certa harmonia, sense problemes identitaris, també ho és que sovint això ha estat així perquè hem actuat amb aquell autoodi tan nostre que ens feia canviar de llengua o callar certes opinions per por d'ofendre. Inqüestionablement també és cert que molts d’aquests nouvinguts i, sobretot, els seus fills, s’han integrat plenament a la nostra societat i participen en el ric moviment associatiu del país. Però, per exemplificar-ho, Súmate, malauradament, no és majoria en molts barris de les nostres viles i ciutats i això ho hem comprovat, amargament, en la primera ocasió en què unes eleccions han estat plantejades en clau nacional. 
No sabria dir-vos per què molta d’aquesta gent ha acabat votant el lerrouxisme més descarnat de Ciudadanos, però sí que evidencia que hi ha un gruix important de catalans que se senten espanyols i senten Catalunya com una part d’aquesta pàtria que els venen dia sí dia també als mitjans espanyols, tan equànims ells. N'està ple d'estudis sociològics que evidencien com aquesta realitat política se sobreposa mimèticament a una realitat geogràfica i lingüística. Tancar els ulls com qui no veu res, no ens ajudarà a encarar-ho.
Per tant, si volem aixamplar el suport a la independència, faríem bé de no perdre el temps intentant convèncer qui no està disposat a escoltar i, alhora, assumir que potser no som “un sol poble”, sinó que aquí hi conviu més d'un sentiment nacional. Plantejant-ho en termes de nació, no soldarem les fissures. Cal avançar decididament en el camí cap a la independència amb la consciència de construir, a banda de realitats nacionals, una república catalana que interpel·li tothom i que, més enllà dels sentiments patriòtics, compti amb tothom i on tothom pugui sentir-s'hi còmode i il·lusionat pel nou futur que estem a punt de dibuixar.

02 d’octubre 2015

Estalvieu-nos un altre 10-N

Inapel·lable. La victòria de l’independentisme només es pot discutir des de la rancúnia nacionalcatòlica. Una victòria, no ens deixem engalipar, que ha estat clara tant en escons com en vots. Que no hem aconseguit majoria absoluta de vots? Tampoc no els té el Rajoy i no sembla que se’n senti gaire. Nosaltres hem de seguir ferms en el full de ruta traçat i amb el convenciment de complir el mandat que la voluntat popular ha expressat aquest passat diumenge amb nitidesa.
I hem guanyat amb tot un estat en contra. Amb totes les manipulacions possibles, totes les dificultats, tots els enganys, tota la por, tota l’amenaça. Haver guanyat com ho hem fet en aquestes circumstàncies és, com dèia la Marta Rojals, un “puto miracle”.
És d’una immoralitat còsmica que ens discuteixin la victòria els que ens han estat amenaçant amb no pagar les pensions, amb la fugida bancària, l’apagada telefònica, la sortida d’Europa, de l’Euro i totes les calamitats bíbliques que ens cauran a sobre si gosem ser. Fets d’una immensa gravetat com la tupinada que representa impedir el vot als milers de catalans a l’exterior. O que curiosament la citació a Mas als jutjats sigui l’endemà i no dos dies abans de les eleccions. Aquesta separació de poders inexistent a Espanya tria el 15 d’octubre, el dia de la ignomínia, per citar-lo, i ho anuncia prèviament a la premsa del règim. I d’això en diuen democràcia.
Si amb tot això hem estat capaços de guanyar clarament, és que tenim la independència a tocar. Tot depèn, doncs, només de nosaltres, del nostre convenciment, de la nostra fermesa i, sobretot, de la nostra intel·ligència.
Procurem no haver de tornar a patir, però. Fins ara no hem demostrat gaire aquella capacitat de saber prioritzar, necessària per garantir el procés que hem engegat. Només la força de la societat civil ha evitat el desastre més d’un cop. Massa picabaralla de curta volada, massa partidisme mediocre, massa tacticisme imprudent, massa personalismes, massa rancúnies.
Els dies que vindran els hem d’encarar amb la màxima generositat, de tothom, i no tancant la porta a cap escenari que ens acosti a la llibertat. Els escons són importants, però ho és més l’objectiu. Sisplau, feu l’impossible per estalviar-nos l’espectacle que vam haver de suportar durant els mesos següents al 9-N. Necessitem el somni ben viu, però també la il·lusió i la unitat.