27 de desembre 2018

Entre la caputxa i el lliri

Tanquem un any intens i extremadament complex. Un any en què s’ha posat a prova, repetidament, el nostre caràcter pacífic, aquesta manera de fer que ens defineix com a poble. Un any en què hem vist coses, actituds, meneres de fer política –o directament de no voler-ne fer– que crèiem superades, que donàvem per enterrades en la nit fosca del temps. 
Hem hagut de sortir al carrer, de nou, per reclamar drets bàsics. I encara avui ens veiem amb l’obligació moral, ètica, de fer vagues de fam o de tancar·nos als Capuxins. Sembla que el temps ha passat debades i retorna una vella Europa autoritària i antidemocràtica. 
Tristament podríem parodiar Karl Marx i dir que “un fantasma ronda per Europa: el fantasma del feixisme”, com si tants anys de patiment no ens haguessin escarmentat prou, com si tant de dolor no ens hagués ensenyat que només el respecte ens farà lliures. 
Perquè no és només a casa nostra on s’ha desfermat aquesta pulsió autoritària, el món sencer viu un moment confús de descontentament generalitzat i és aquí, com hauríem d’haver après de la història, on broten amb facilitats els populismes antidemocràtics. 
Però no podem defallir en la nostra denúncia constant i inapel·lable. El pastor Martin Niemöller ho va expressar nítidament quan tancava la seva famosa reflexió amb aquell lacònic “Quan van venir a buscar·me, ja no hi havia ningú que poguera protestar.” Com diu Òmnium en la seva campanya: “Demà pots ser tu”. 
El silenci, doncs, no és una opció davant el feixisme. Però tampoc no ho és la impaciència. Massa independentistes estem caient en la trampa del “o ara o mai”. Ja hem assumit que, probablement, fa un any no vam encertar el camí per defensar la república acabada de proclamar. No hi donem més tombs. Ara cal avançar amb fermesa i amb confiança. Com molts estem fent. El trencament sentimental és irreversible. De què, doncs, tants laments? De què tant de pessimisme, tanta queixa? No som on voldíem però encara menys on ells ens voldrien. La derrota no és ja possible. 
Això serà més llarg que no volíem, apuntem-nos-ho, però no ens deixem guanyar per la seva tàctica de la dilació. El temps només pot fer més fortes les nostres conviccions, més propera la República.

29 de novembre 2018

Ja ens veurem al juny

Potser sí que n’hi ha que som massa impacients, que no tenim la paciència necessària que requereix aquest eixamplament de la base de dimensions bíbliques que es veu que necessitem. Aquest eixamplament miraculós, com si fos la separació de les aigües del mar roig, que ens ha de permetre fer un pilar de trenta, net, com a mínim. Potser és que, amb l’edat, m’he anat tornant un descregut o –tampoc no ho descarto– que vaig totalment errat, però el que és clar és que, amb ampliació o sense, els responsables polítics miren enllà, molt enllà.
Les excuses de mal pagador ja no enreden ningú. Ni les enquestes cuinades. Ni la premsa amiga i encara molt menys l’enemiga. Desenganyeu-vos, als partits del procés, ara per ara, els sua la Gallinula chloropus la república i la seva implantació. Tant uns com altres. Ara estan per guanyar les municipals, i les europees, i les espanyoles quan les avancin. I si ens descuidem, tindrem unes noves autonòmiques que també voldran guanyar perquè des de la Gestoria Generalitat, SL es veu que és des d’on s’eixampla la base a cor què vols. I nari-nant.
Mentre els soferts ciutadans debatem si cal esperar l’apocalipsi en forma de sentències o si cal tirar ja pel dret, que si van a judici no tornen, els partits van fent campanya com si no hagués passat res. I com que els partits, que ho han parasitat tot (des de l’ANC fins a TV3), són els que marquen bona part del relat, aquí ens teniu boquejant en el resistencialisme ploramiques que crèiem superat.
Ens diran que cal centrar-se en les municipals perquè un triomf esclatant del sobiranisme serà una nova empenta per consolidar la república. Clar, per això, com que és tan important, han fet mans i mànigues per anar separats –que com tothom sap és la millor manera de guanyar– tot evidenciant que aquí no passa res, que vegi el món amb quina naturalitat autonòmica celebrem unes eleccions municipals els catalanets.
Jo, què voleu que us digui, no sabria com posar-m’hi. Durant uns anys, la societat civil ha estat capaç d’empènyer partits i institucions, però ens han pres la mida. Mentre ens entretenien amb llaços grocs i eucaristies carceràries, ells s’han dedicat a desactivar els vectors republicans (ANC, Òmnium...). Potser hi guanyarem deixant-los que facin. I ja ens veurem al juny!

16 de novembre 2018

Ui, quina sorpresa!

Hem fet servir fins al cansament que no havíem previst que la repressió espanyola fos tan brutal i inhumana. No només han mostrat la seva sorpresa el president i alts responsables de l’intent fallit d’alliberar-nos dels borbons, sinó que jo mateix em recordo defensant que “al segle XXI, no poden treure els tancs”.
Ara, ens fem els sorpresos davant la magnitud de la corrupció, de l’ensulsiada del règim del 78 a tots els nivells: econòmica, política, judicial, policial... Ja ho intuíem, diem, però no érem conscients del nivell de descomposició d’un Estat fallit que ha dissimulat el seu fracàs durant quaranta anys.
No només ho intuíem: ho sabíem del cert. Només que hem fet veure que les coses no passaven. Era més còmode. No passava res quan al País Basc es conculcaven tots els drets humans, un rere l’altre. No passava res, ens excusàvem, perquè hi havia ETA. Però, de veritat que no vam sospitar res quan un estat que es deia democràtic, sota govern socialista, enterrava els seus adversaris amb calç viva? Cap recel quan tancaven diaris i torturaven els seus directors? Cap pressentiment quan es condemnava el president del Parlament basc per negar-se a disoldre el grup de Sozialista Abertzaleak? Cap recança quan es permetia el govern de Patxi López i el PP en un frau d’eleccions després de la il·legalització de l’esquerra independentista basca? O quan uns joves, a Altsasu, es passen anys en presó preventiva per haver-se barallat amb uns Guàrdies Civils? De veritat que no sospitàvem res?
I no cal anar tan lluny. Al nostre país hem vist amb indiferència com es perseguia l’independentisme durant anys. Des de la dura repressió a l’MDT dels 80 a la detenció i tortura dels qui van gosar reclamar uns JJOO nacionalment compromesos. Mentre mig país brindava amb cava que el Rebollo encertés el peveter, uns quants patriotes estaven sent torturats preventivament. Era, com avui, l’ànim d’escarment, de revenja. Però vam preferir seguir mirant cap una altra banda.
Ara ens demanem, esfereïts, com pot ser que tot el món calli davant d’una injustícia tan evident. Hem perdut, finalment, la innocència.
Com en el famós poema de Niemöller, quan ens han vingut a buscar a nosaltres ningú, tampoc, no ens ha fet cas. Vaja, quina sorpresa!

02 de novembre 2018

La unitat

Darrerament s’ha intensificat, si és que no ho era prou, d’intens, el clam per la unitat republicana. El món independentista està cansat, fart, de les baralles de pati d’escola que protagonitzen els partits sobiranistes. Tots defensen la seva minsa parcel·la de poder. Tots alcen la veu, abrandats, tot picant-se el pit patriòticament mentre s’asseguren que ningú del partit no deixi de cobrar el sou a càrrec del pressupost. Fins i tot els que més criden, els que agiten la coherència insubmissa, els desobedients de mena; fins i tot aquests troben excuses quan els toca el rebre.
I la gent de carrer, que ens vam creure que aquests eren moments excepcionals, moments de deixar de banda les diferències, moments per jugar-se la cara o l’hisenda, moments per no demanar qui tens al costat; la gent que hem sortit sempre que ens ho han demanat, comencem a estar fastiguejats que ens vulguin fer beure a galet.
Tant se valen les excuses. Les d’uns i les d’altres. Tant se val si sumem més o sumem menys, com si això anés de sumes. Les sumes són encara residus d’estratègiques partidistes. La unitat que demanem no és una astúcia de vot, electoralment cojuntural. La unitat que exigim és de concepte. Perquè només un poble unit, transversalment unit, pot superar les reticències. Fer ara els comptes partidistes, calcular escons i repartiments vol dir abandonar-se al processisme autonomista. I ho dic també pels qui sempre culpen els altres però als qui sembla que els hem de disculpar que no s’hi afegeixin mai del tot perquè, ja se sap, un dels ‘seus’ no votarà mai un postconvergent. Doncs, companys, això és també autonomisme. No podem tornar a votar postconvergents o cupaires o el que sigui. La propera vegada que ens posin una urna al davant, el vot ha de ser república.
I és per reblar la república que només ens val la unitat. No la unitat de sigles: la unitat de la gent. I la gent, al carrer, ho estem d’units. Haurem de passar al davant una altra vegada? I aquest cop sense vosaltres?
No estem disposats a acceptar que torneu a malbaratar el somni. No consentirem que el vostre futur acomodatici ens espatlli el nostre. I aquells que clamen unitat però s’exclamen ara d’un ara de l’altre, que aprofitin ara que han fet canvi d’armari i guardin les malfiances amb les samarretes d’estiu.

19 d’octubre 2018

I a nosaltres no ens fa vergonya?

El carrer està resignadament encès, darrerament. A la decepció per la república no consumada, cal afegir-hi la sensació que ens han derrotat. A hòsties, que és com Espanya acostuma a resoldre els problemes. Tots demanem, exigim, ni que sigui un punt de fermesa i de dignitat. Tots blasmem a desdir polítics i partits. La impossible unitat ens neguiteja mentre els qui haurien d’estar-hi treballant preparen les properes eleccions. Els partits –alguns més que altres, això sí–, ens han trolejat que diuen ara, i més feridora encara és la covardia dels líders –també alguns més que altres–. Quan la independència del nostre país es veu, a fora, més propera que mai, aquí ens flagel·lem amb l’enèsima baralla de pati d’escola, amb aquest derrotisme penitent tan nostre: no debades som una colònia sotmesa de fa 300 anys.
Tot plegat està desembocant en una nova pulsió antipolítica que, en el fons, segur que satisfà d’allò més el tal Llarena i els seus sequaços al Gobierno. Perquè si bé hem d’exigir una nova manera republicana de fer política, un nou contracte amb els electors basat en la honestedat i la veritat, també és cert que massa sovint els partits polítics no deixen de ser el reflex de la societat que els peixa. Fa uns dies el pare de Raül Romeva deia, en un aclamat discurs a Mas d’Enric, si no els feia vergonya als polítics del Parlament de fer vida normal mentre els seus companys són a la presó o a l’exili per fer el que ells haurien d’estar fent. I tenia raó. Però el que no va dir és quants de nosaltres estaríem disposats a patir presó o exili per mor de la llibertat del nostre poble.
És cert que ningú no va dir que seria fàcil, ni encara menys que hagués de ser tan difícil, però arribats a aquest punt de no retorn, hauríem de tenir l’honestedat de no exigir el que no estem disposats a oferir. Si algú es pensava que tot l’esforç que hauríem de fer fora passejar la Diagonal un cop l’any, anava errat. La llibertat és sempre cara. La nostra encara més.
I si dic això no és per afegir-me a qui pretén aturar-nos tot planyent els represaliats. La por no pot ser la força que ens derroti. Ells saben que només la nostra pròpia por ens pot vèncer. Per això amenacen, perquè saben que les victòries sempre comencen vencent-la, la por. El dia que deixem de ser un poble atemorit, haurem vençut definitivament.

05 d’octubre 2018

República i violència

Venim d’uns dies, encesos, que ens haurien de fer reflexionar a tots plegats. Uns dies en què hem tornat als carrers perquè, diuen, els carrers seran sempre nostres. Uns dies plens d’emocions i sentiment de poble. Uns dies que havien de ser d’unitat, de recosir, de recordar el camí que hem fet junts i d’encarar, plegats, el que ens falta. Uns dies que, tanmateix, ens han deixat el sabor agredolç d’unes imatges de violència que no ens hauríem hagut de permetre.
La independència, per molt que diguin, no la guanyarem amb desobediència i “pit i collons”, sinó amb intel·ligència i estratègia. I això ho havíem entès tots. La CUP, que se l’ha hagut d’embeinar a Berga, fins ara havia mantingut els seus elements més impacients en una tensa espera que havia permès les manifestacions més multitudinàries i pacífiques d’Europa. Però aprofitant el neguit de la gent, el desencís atiat des de molts mitjans de comunicació, n’hi ha hagut que han tornat als carrers amb l’ànim de fer la revolució enmig dels bona fe. Són grups minoritaris que parasiten el moviment sobiranista i que la seva prioritat és fer foc nou. Perquè al feixisme se’l combat, diuen. Per això van desbordar la pacífica i exemplar ocupació de la plaça Sant Jaume per buscar l’enfrontament amb els Mossos. Sempre, sempre contra el poder, cantaven aquells. És evident que d’algunes imatges de violència policial caldrà trure’n responsabilitats. No debades el Mossos van bastir-se amb massa elements provinents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. Però també és clar que en centenars de concentracions i manifestacions molt més grans, mai no ens ha calgut l’enfrontament. Si tothom, tant dissabte com dilluns, hagués seguit les instruccions dels convocants, res no hagués passat i als feixistes, que segur que se’ls ha de combatre, els haguéssim guanyat amb les imatges del seu ridícul. Ara el que tenim són les imatges que ells cercaven: un independentisme violent enfrontant-se fins i tot a la seva policia.
Ens caldrà molta més paciència per arribar a port. Com en un exèrcit de Pancho Villa, xerrem massa i fem poc; conspirem massa i confiem poc; disculpem massa i exigim poc. I ens queixem, sempre ens queixem.Apretem aquests partits que massa sovint ens deceven, però no tenim alternativa homologable fins a la victòria.

20 de setembre 2018

Feixistes

La densa calma de l’estiu es presta a lectures pausades, lectures llargues i denses que el neguit diari de la resta de l’any no permeten. Aquest estiu que ara boqueja he reprès una lectura que m’ha colpit intensament. Parlo de les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales. Un llibre epistolar que comença d’una manera ben innocent: el febrer del 1936, un jove poeta inèdit comença a cartejar-se amb una noia tuberculosa per fer-li passar l’estona al sanatori on viu reclosa. Poc es pensaven, tots dos, els moments tràgicament històrics que viurien en els següents 5 anys. Les cartes a Màrius Torres, un poeta també incipient i també malalt al sanatori d’on no sortiria, tenen la intensitat creativa i literària d’aquells moments on sí que tot era possible i gairebé tot estava per fer. Artísticament també. Però potser hi ha encara més cartes adreçades a Mercè Figueres on l’home, el patriota, hi aboca totes les seves angoixes; on hi relata la situació al front, el desànim i l’esperança, els temors i la ràbia, l’exili i el desconsol. 
Sales ens relata una història de la guerra civil que ens han amagat uns i altres. La història de la classe mitjana, comerciants, botiguers, empresaris, que va veure com de la defensa nacional es passava a una revolució que pocs volien. Una revolució en clau espanyola que va convertir una guerra de defensa nacional en una guerra civil entre espanyols. Una guerra que hagués pogut representar la llibertat definitiva del nostre país però on ens van empènyer a defensar una revolució impossible. I d’aquí al desastre. 
Sales, però, retrata com s’anava covant l’ou de la serp, com es normalitzava el feixisme. I és aquí on els paral·lelismes amb la nostra situació actual són feridors. 
La història ens hauria d’ensenyar que no hi ha feixistes inofensius, que no podem caure de nou en l’error de permetre que l’extrema dreta, Arrimadas i companyia, intoxiquin el debat amb mentides. No ens enganyem, si poguessin tornaríem a aparèixer als vorals de la carretera. El feixisme no duu mai res de bo malgrat que es vesteixin d’Armani i bramin democràcia. Que ho tinguin ben clar tots aquests vells votants socialistes que veuen en la filla del policia un Felipe reencarnat.
La batalla no serà, a partir d’ara, independència o submissió, sinó república o dictadura. Una tria fàcil.

07 de setembre 2018

I tant que hi hem de tornar!

Dimarts vinent estem de nou convocats a rebentar els carrers de Barcelona. A molts se’ns fa estrany haver de tornar als carrers de la capital boi un any després d’haver declarat la independència, però sovint les coses no són tan senzilles com haguéssim volgut.
N’hi ha, tanmateix, que mostren obertament el seu cansament, que es qüestionen si servirà de res tornar a fer la manifestació més gran de la història d’Europa, que es demanen si no hem perdut el relat, si el nostre moment no és ja passat. I és a aquests que els hem de dir que sí, que cal tornar-hi una vegada i una altra, tantes com faci falta, sense defallir, tossudament alçats que deia aquell, amb el cansament i els dubtes a la motxilla, però amb el somriure de la llibertat als llavis. Hi hem de tornar perquè encara hi ha molt per fer però, sobretot, perquè encara tot és possible. Hi hem de ser perquè no només no ens han vençut, sinó que cada dia que passa estem més a prop de la victòria. Sí, ja sé que Espanya és implacable i venjativa, ja sé que els nostres partits fan patir de mala manera, ja sé que res no ens diu que aquest cop ens en sortim. Però també sabem que només es perden les lluites que s’abandonen.
Hi hem de ser perquè si ens han de vèncer que sigui a vots però mai a cops. Perquè la por no pot ser l’argument que ens tombi. Perquè no hi ha prou cent cinquanta-cincs per doblegar la voluntat d’un poble decidit a ser lliure.
Hi hem de ser, també, per ells. Per tots els presos i exiliats que han arriscat les seves vides per donar-nos la capacitat de construir el país que volem. I per tots els que ara estan arriscant-ho tot sabedors de com les gasta el feixisme espanyol.
Hi hem de ser per anunciar al món que no defallirem. Que, com deia fa poc el president Torra, som conscients que la nostra llibertat té un preu feixuc però que estem disposats a pagar-lo. Molts dels que ara s’esclamen són els mateixos que es queixaven perquè el 27 d’octubre no vam defensar la república nounata. Doncs ara tenen una nova oportunitat de defensar-la.
Deixarem que ens guanyin els cops de porra? Que venci en Llarena o l’Iceta? Que triomfi la mentida i el feixisme? O pitjor encara ¿deixarem que la comoditat ens immobilitzi? I algú encara es pregunta si hem de tornar dimarts a Barcelona? 
I tant que hi hem de tornar! Més que mai!

16 d’agost 2018

Sobiranista penitent

El sobiranisme en els darrers mesos ha esdevingut com el nen amb joguina nova que no para quiet. Aquell desfici per engegar-ho tot, per tocar tots els botons, ens fa desesperar en aquesta tensa treva estival. És ben cert que, la independència, és com l’anar en bicicleta: cal pedalar sempre perquè quan deixes de fer-ho, caus. Però també ho és que, com en les nits de mullena, ens hem llevat amb la sensació que no avancem prou, que no estem prou units, que el feixisme campa a plaer, que la República és lluny i rebeca.
Tants anys, tants segles, d’adoctrinament en l’autoodi ens han fet, de vegades, pusil·lànimes. Ja ho va dir Guillem d’Efak: “han empeltat una ànima externa / a tots els catalans mentre dormíem”. Ens han fet creure que som una nació inferior, que no tenim dret a ser perquè la independència és insolidària, racista, supremacista i nazi. Vaja, com la seva. I ens ho hem cregut.
Per això ens donem cops al pit, penitents polítics, perquè pensem que no som prou valents, que ens falta aquell amor propi agosarat dels bascos, o aquella pulsió a l’heroisme suïcida dels irlandesos. Uns, però, ens segueixen petja mentre els altres van haver de triar la sang. Nosaltres anem marcant camí sense sang ni grans esgarips. No, amics, no som on som perquè ens manqui valentia. Ni el 1r d’octubre vam renunciar a defensar-nos per covardia, ni el 27-O vam abandonar la nounata república per temor. Voler fer les coses sense violència, democràticament, té els seus peatges. I els hem hagut de pagar.
Tots, és clar, podem tenir una certa por. Aquell neguit, aquell ai al cor de si no surt bé. Però quan el Govern ens necessiti, serem a primera línia. Hi ha qui preferiria un alçament més popular, més assembleari, més anàrquic, més horitzontal. Jo prefereixo saber on vaig. Repasseu Sales i us adonareu que les guerres es guanyen amb organització i no amb milícies. En tenim constància dolorosa.
És hora, doncs, de mantenir-nos ferms. De saber que, malgrat el silenci aparent, estem guanyant, que serà més llarg del que volíem però que, malgrat tots els malgrats, ho estem fent bé. Que no ens minin l’autoestima. Som a la línia de sortida de la darrera etapa. Mantinguem-nos, pacientment, en tensió. Perquè quan ens diguin de sortir, tots junts, siguem imparables, de dret a la victòria final.

03 d’agost 2018

La meitat pobra

Entre les moltes mentides que l’unionisme neofalangista utilitza a tort i dret, n’hi ha una que em molesta especialment. No tant perquè sigui especialment ofensiva, que això ho són gairebé totes, ni perquè sigui manifestament falsa, també una característica estesa, sinó perquè és tan inocentment falsa, tan ridículament infantil, que fa venir vergonya aliena el sentir-la repetir un cop i un altre. Parlo de la constant apel·lació a “governar per tothom, no només per la meitat independentista”; a dir-nos que no podem pretendre culminar el procés d’independència “només amb poc més de la meitat” dels catalans.
I no és només la líder de la ultradreta catalana, la senyora Arrimadas, la filla del policia (Galves ®) la que se n’omple la boca, el PSC i, és clar, el PP l’usen constantment com a argument llencívol, com si fos la quadratura del cercle que els immunitza d’haver d’argumentar res més.
És més: no és només la vella ultradreta, la nova ultradreta i la dreta sobrevinguda, la que en fa un ús ubusiu i insultant. ERC hi ha caigut de quatre grapes i ara ens vol vendre (em sap greu companys) que n’hem de ser més per gosar ser. I la pregunta, companys, és: quants més us valen? fins quant la majoria que som haurà d’esperar?
Perquè la gran qüestió té una resposta ben senzilla si no és que s’és víctima d’un acomplexament nacional: per quina raó la meitat llarga independentista no és prou per avançar i la meitat escassa d’unionistes sí que ho és per aturar? Per què governar per la meitat escassa d’unionistes és governar per tots si la meitat llarga d’independentistes no ens en sentim representats? Governar per tots els catalans era el 155? Hi ha meitats que són més meitats que d'altres? 
L’argument és tan ridícul, tan feble, que no hauríem de perdre-hi ni un moment més. Ja entenem que quan no es tenen motius efectius per oposar-se a la voluntat popular, cal inventar-se’ls, però hi ha d’haver un límit en la capacitat d’acceptar elefant com animal de companyia.
Si no és que ens corseca la manca d’autocentrament; si no és que seguim pensant que som un poble inferior, que tenim menys drets que els altres pobles del món. Si no és que la prudència ens fa traïdors, sisplau, prou d’arguments mediocres. La majoria és l’única eina democràtica que pot impedir que s’imposi la voluntat minoritària. I, sí, com més siguem, millor.

19 de juliol 2018

L'efecte Puigdemont

La presentació, dilluns, de la Crida Nacional per la República ha estat un terratrèmol polític que, per molt anunciat que fos, ha sacsejat les estructures partidistes que ens martiritzen. Som molts, cada cop més, els que hem defensat sempre que les independències només es poden guanyar des de la més estricta unitat. 
Que la Crida ha remogut les tripes dels principals partits que es disputen el tron so- biranista ho demostra l’artilleria que s’ha llençat contra la proposta des de totes bandes: que si és la refundació de CDC; que si, en l’enèssima actualització de la fórmula màgica, es demostra que separats sumem més; que si el passar displicent de les direccions dels partits... 
Hi ha una tendència generalitzada a analitzar els canvis estructurals que el sistema de partits està patint -o resistint-se a patir- en clau personalista, en clau antiga, en clau de partit i lideatge. Són els que vaticinen el tsunami sota la premisa de “l’efecte Puigdemont” sense adonar-se que, de fet, és la mateixa anàlisi que els que, a Madrid, creuen que tot el moviment cauria si n’escapçaven els lideratges. 
Els partits, sobretot, no s’han adonat encara del canvi pround del model polític que vam heretar -sisplau per força- de la falsa transició. Viuen, malgrat tots els esgarips, segrestats en el model paternalista del 78. Però la gent, el ‘poble’ que tothom reclama, ja fa temps que va entendre que els canvis profunds que s’han produït han estat impulsats des de baix, des de l’empoderament dels ciutadans, amb la política afegint-s’hi arrossegant els peus, en paraules d’un ínclit processista. 
L’efecte Puigdemont, al meu entendre, no existeix en el sentit tradicional de lideratge carismàtic amb fervents seguidors, sinó que la intel·ligència política del MHP ha estat precisament adonar-se d’aquests canvis essencials. La república de ciutadans lliures ha arribat abans que les estructures d’estat que li’n donaran forma. 
És en aquest sentit, doncs, que jo entenc la Crida Nacional: l’evolució republicana i directament política de la força ciutadana que ANC i Òmnium han anat acumulant. Hi ha la consicència que l’activisme estricte ha tocat sostre -d’aquí potser aquest cert desencís- i que, ara ja irrenunciablement, ens calen eines polítiques per construir definitivament la República. Amb els partits, si volen. O sense.

05 de juliol 2018

La nosa

No sé si els fa justícia o no, però cada vegada està més estesa la certesa que bona part de la culpa que estiguem avançant a batzegades o que, directament, no avancem, la tenen els partits polítics.
Ho vam poder veure amb tota la seva cruesa el passat 21D quan la llista unitària que ens hagués donat una majoria clara va passar a millor vida en qüestió d’hores. És clar que uns es pensaven que guanyarien de carrer i que no els calia compartir el ‘poder’, i també que la crida dels altres a la unitat podia semblar l’abraçada del boxador estabornit. I encara hi havia els que sempre prediquen unitat però que mai no els hi trobareu perquè no és prou popular o vés a saber per què. Uns pels altres, vergonyantment, van deixar guanyar l’Arrimadas.
Si, els partits, no van voler entendre el moment excepcional que vivíem, bo i més quan ja teníem gent a la presó i mig govern a l’exili, és que les dinàmiques partidistes són d’una fortalesa pètria. Si amb la restitució com a bandera davant un 155 immoral no van ni provar de posar-se d’acord, què no faran ara que ja ni comprateixen l’estratègia a seguir.
Ens ho hauran d’explicar als que hem anat a cada mobilització sense preguntar-nos de quin partit era el company que teníem al costat, als que vam posar els nostres cossos per defensar les urnes, als que vam tornar a casa capcots el 10 d’octubre sense veure néixer la República Catalana, als que no vam entendre res el 30 de gener, als...
I ara les municipals, on sí que és important quina és la llista més votada. La proposta que s’ha estès de fer primàries conjuntes amb partits i societat civil ha de ser irrenunciable. Si els partits no hi volen jugar, haurem de fer el pas la societat civil. No podem permetre’ns que, després que Espanya ens segresti els líders, ara els partits ens segrestin el procés d’independència. No hem arribat fins aquí per tornar-nos-en a casa amb les mans buides.
Soc conscient que la idea que els partits fan ara més nosa que servei pot derivar fàcilment en populismes d’argumentari superficial, que és obrir de nou la porta al feixisme. Només cal mirar C’s, el seu èxit i en quines capes socials s'hi produeix. Però han estat els partits els qui han fomentat una massa poc compromesa i manipulable per tal d’assegurar-se un tall del pastís. Finalment el monstre se’ls ha descontrolat i ara en pagarem tots les conseqüències si no ens centrem en fer el nou país que ens havíem proposat. El processisme eixamplabases no deixa de ser l'autonomisme partidista que vol conservar conselleries i direccions generals. Més que mirar-nos al mirall escocès, potser que comencem a mirar el quebequès. 

21 de juny 2018

La impaciència

Si ens mirem la història de les independències més o menys recents en àmbits geopolítics propers al nostre, ens adona- rem que totes compleixen una de les dues (o totes dues) condicions següents: o ha es- tat un procés llarg, molt llarg, o ha estat el resultat de resol- dre el conflicte a hòstia viva. Sempre havíem assegurat que el nostre, de procés, pretenia innovar també en aquest camp i que seria curt i sense mastegots. Ens havíem preparat per aparèixer al món amb aquest esperit lliriala- manesc que ens caracteritza i esperar l’ajuda del món mun- dial convençuts que l’univers ens observa i que el bé sem- pre triomfa. 
Del somni, entendridor, ens en van despertar a trompades l’1 d’octubre passat. I d’aquell mal despertar en va sorgir la pregunta clau que ningú gosa fer en veu alta: estem dispo- sats a defensar la nostra re- pública a ventallots? Encara més: estem capacitats per guanyar a pinyes? Crec, hu- milment, que la resposta tots la tenim molt clara. 
Segurament l’octubre passat es van fer errades colossals. Des del 10 al 27. Alguns res- ponsables ho han reconegut obertament. No seré pas jo qui els ho retregui, però. És fàcil parlar a misses dites i sense arriscar-hi res. Qui més s’esclama és sovint qui menys s’hi ha jugat. 
Han passat set mesos i la si- tuació és ben diferent. Tenim un govern presidit per un pa- triota de pedra picada; tenim uns partits que fan patir amb les seves batalletes infan- tils; tenim el perill latent de l'autonomisme reconvertit en mal menor. Però sobretot tenim poca paciència. I si hi ha un munt d’impacients entre l’almogavaria nostrada és, en el fons, perquè encara no hi ha la confiança sufi- cient en els nostres gover- nants. Tothom hiperventila, aquests dies, però ningú no gosa aventurar una solució fàcil. 
I és que una sortida senzilla no hi és, però tampoc hi ha la possibilitat de fer-se enrere si no volem ser aniquilats. Per això ens cal paciència i con- fiança, a mans plenes. Tenim gent bona al davant, gent que s’ho juga tot, gent que tam- bé ha tret lliçons dels errors comesos. 
Sense deixar d’estar vigilants, sense oblidar-se d’exigir, sen- se deixar de participar activa- ment en fer aquesta espera el més curta possible. Segurs que això no serà ràpid, ni senzill, ni còmode. Però que, sens dubte, serà perquè així ho ha decidit aquest poble.

08 de juny 2018

La pastanaga

Com si fos, de nou, el famós dia de la marmota, ja tornem a tenir el poli bo a les dependències de la Moncloa. Bé, més ben dit, probablement la versió conciliadora del poli de sempre. Ara, un cop vençut el ‘mal’, tot serà buscar eufemismes al suport entusiasta que va donar al 155: que si desescalar, que si recosir (amb desinfectant o sense), que si normalitzar... Si no fes plorar faria gràcia: com si l’anormalitat fos de part nostra i, en canvi, hostiar votants fos la cosa més normal del món. Com si complir la voluntat popular majoritària sorgida de les urnes fos delictiu i, en canvi, empresonar el govern, forçar a l’exili la resta, dissoldre Govern i parlament fos la legalitat que cal imposar.
Tot plegat, però, pot quedar en un no res si no estem al cas. El cansament, la falsa sensació d’atzucac, la interessada idea que fins aquí hem arribat, tot això pot fer que ens tornin a plantar la pastanaga al davant i com a burros eterns tornem a estirar el carro de les misèries hispàniques. I la pastanaga, ja es va veure, serà nou finançament, ‘reconeixement’ nacional, fins i tot n’hi ha que proposen un nou estatut per tenir-nos uns anys més entretinguts a veure si ens passa la dèria. Una autonomia amb esteroides, vaja. 
Ells, els espanyols (dec quimtorranejar), no s’adonen del que ha passat en aquest país. I és que ens hem adonat que amb una república pròpia seríem més nets i nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços com ja va dir el poeta. Ara ens plouran cants de sirena, ‘apoyarés’ a dojo, Martí Pol en la intimitat i fins i tot, si molt convé, aniran a comprar ‘capritxos’ a Amer. És la vella tàctica “que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”. Ens volen dependents, súbdits, esclaus, cornuts i pagant el beure. 
Alerta, doncs, companys. Nosaltres tenim un mandat, sí, però sobretot ens empeny una il·lusió en un futur millor. I això és invencible si hi creiem amb fermesa, si no renunciem per un plat de llenties, si no oblidem qui és encara a la presó o exiliat a milers de quilòmetres de la família. 
Estic convençut que som conscients que hem arribat al punt de no retorn, al punt de no creure mai més en les bones paraules de qui et vol sotmès. Serà més o menys llarg, però la república arribarà de la mà de tots nosaltres, de la mà del poble, que és com arriben les repúbliques.

24 de maig 2018

Supremacisme i autocentrament

El primer punt del manual del bon feixista –que a aquest pas aviat s’estudiarà a les es· coles espanyoles–, hi ha la cerca d’un enemic al qui acu· sar de totes les maldats. Així, els catalans som l’esca del pe· cat i la redempció espanyola només pot venir de la des· trucció del mal.
El segon punt, encara més colpidor, és que no t’importin les víctimes. El bé suprem, aconseguir el poder a qual· sevol preu, es basteix sobre una estesa de cadàvers. No cal l’assassinat físic encara. La destrucció immoral d’una persona i de la seva família són tan o més corprenedores. El que estan fent aquests dies els unionistes, des de C’s al PSC, amb el President Quim Torra hauria de ser considerat un crim contra la humanitat. Colgar una trajectòria intel· lectual i humana immacula· da sota tones de calç viva, és d’una baixesa moral oceàni· ca. Tots els que hem tingut la sort de conèixer el President sabem, i ells també ho saben, que l’enormitat de totes les mentides que s’han arribat a dir no les podrem ni oblidar ni perdonar. Són, en el fons, la proposta espanyola pels catalans.
Que el feixisme i l’ultranaci· onalisme espanyol s’acarnis· siambelMHPjanoenssor· prèn, malauradament. Ara, que molts independentistes els segueixin la roda, és pre· ocupant. No perquè que la víctima es cregui les menti· des del botxí demostri una feblesa impròpia, sinó perquè evidencia la manca d’un marc mental català.
No fa tants anys, amb uns amics, vam muntar un por· tal, Criteri, per aprofundir en la reconstrucció d’aquest marc. Estàvem convençuts que només recobrant l’auto· centrament, en el marc na· cional dels Països Catalans, podríem plantejar·nos l’ob· jectiu de la independència. El temps, tanmateix, ens ha dut la sorpresa que hem arribat a proclamar la independència amb un marc mental essen· cialment espanyol. Aques· ta paradoxa, però, no ens ha sortit de franc. I d’aquí plora la criatura. L’autocentrament indispen· sable per afrontar la postveri- tat espanyola, ens hauria de fer respirar abans de dema· nar disculpes per uns textos o uns tuits que, si no es tre· uen de context, qualsevol ca· talà signaria. Si deixem que la correcció política ofegui l’honestedat argumental, es· tem perduts. Si dubtem per un moment que el botxí ens vol morts, estarem cavant la nostra pròpia tomba.

10 de maig 2018

Recobrar la veracitat

Quan una empresa de la mida de Facebook, que fins ara ha viscut d’incitar-nos a deixar- les anar a les seves pàgines, es veu obligada a llogar la torre Glòries per combatre la ingent quantitat de mentida que corre per la seva xarxa, és senyal inequívoc que alguna cosa no va bé a la nostra societat. Per molt que, en un món comandat per l’slògan superficial, ens imposin l’eufemisme edulcorat de dir-ne postveritat, el cert és que cada dia que passa la construcció social majoritària està basada en mentides de totes mides i colors. 
Tot això ho veiem diàriament d’una manera descarnada en tot el que fa referència a Catalunya i el seu procés d’alliberament nacional. No en som la víctima exclusiva, malauradament, però sí el senglar contra els que tots disparen insistentment. I contra un poble indefens, tot s’hi val. 
No sé si som tots conscients del deteriorament intel· lectual a què l’estat ha sotmès la societat espanyola, però ja us asseguro que no ho tindran fàcil si volen revertir-ho i esdevenir una societat democràticament homologable. 
El nivell d’indecència moral a què han arribat les mentides que dia rere dia s’aboquen a l’espai públic des de mitjans de comunicació o tribunes polítiques es fa difícil de suportar. Que ningú, a Espanya, no hi vegi un senyal de perill, un reforçament d’un feixisme que mai no ha marxat, és encara més preocupant. No hi ha cap societat democràticament sana que s’hagi bastit sobre la mentida. Però el que és pitjor és que volen fer-nos passar pluralitat per veritat. Si la societat permet l’acarament d’idees i arguments en igualtat de condicions, sense confrontar-les amb la realitat, estem perdent l’essència del debat. Si la veritat ja no importa, si la veracitat dels arguments és negligible, quina mena de societat estem construint? 
Que PP, Ciudadanos i PSOE es dediquin a mentir, no només amb impunitat sinó amb desfici, és una altra evidència dels projectes de país antagònics que defensem. No ens podem permetre que la falsedat, la censura, la repressió, la imposició, l’amenaça o el supremacisme ens derrotin de nou. Si aquests són els arguments d’Espanya, nosaltres hi hem d’oposar la perseverança en la veritat i la honestedat i el ferm convenciment d’estar construint un món més just on la sinceritat en sigui el fonament moral.

26 d’abril 2018

Presoners dels presoners

Un dels llibres que potser s’ha venut més bé aquest Sant Jordi és “Per combatre aquesta època” del filòfof holandès Rob Riemen. Al text, el pensador neerlandès hi desgrana el símptomes evidents que a l’Europa “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, que deia el poeta, s’hi cova de fa temps l’ou del feixisme. La manca d’uns valors culturals i humanístics forts ha creat, segons l’autor, una massa de població acrítica, queixosa i mel·líflua, que és fàcilment manipulable pels populismes. El substrat ideal per a què hi germinin les solucions fàcils i els enemics a qui pots assenyalar.
A nosaltres ens ho diu! Ja fa temps que, des de Catalunya, alertem de la deriva autoritària i antidemocràtica no ja dels partits polítics espanyols, sinó d’una gran part de la població a qui és més fàcil ferlos creure que són el català insolidari o l’immigrant sense papers els causants dels seus mals. Res que no hàgim vist abans, però del que sembla no en vàrem aprendre prou.
Aquesta, però, és una altra raó, sinó la més urgent, per deixar de ser colònia de la monarquia espanyola. Només una república feta des del carrer serà capaç de plantar cara al neofalangisme que s’escampa per la pell de brau. La República Catalana serà democràtica o no serà.
Dic tot això perquè sembla que hem entrat en una etapa de resistència, com si fóssim als anys de plom del franquisme. Una resistència que fa metàstasi a les estructures mentals dels catalans. Una re- sistència que no ens durà més enllà de la defensa d’un autonomisme sentenciat.
Per res del món voldria que se’m malinterpretés, però la imprescindible i inequívoca defensa de tots els catalans represaliats, no ens durà gaire enllà. Saben on coixegem. Cal doncs començar a construir la república. Sense més dilacions incomprensibles. Si un favor podem fer a presos i exiliats és no fer-nos captius del seu ostatge. Que el seu sacrifici tingui un sentit, una utilitat alliberadora. Com més aviat despleguem la república més a prop serà la seva llibertat. Que la ràbia, el dol i la indignació no ens duguin on ens volen: a la inofensiva protesta eterna, a les grans marxes per no moure’ns. Comencem, ja, a construir un país lliure. I això només es fa sent república, cada dia, cada moment, en cada acte. Ciutadans lliures d’un país sobirà.

12 d’abril 2018

I què!

Enfangats encara en la investidura que no acaba de ser, ja treuen el nas les eleccions municipals que és on els partits es juguen el poder de veritat. El petit poder dels qui no gosen aspirar a gaire més, la menjadora per pagar fidelitats indestructibles, la temptació del caciquisme, la biblioteca que mai no es fa, i que ves a saber si fa falta, l’etern drama de les cagarades de gos, el soroll a les nits: podríem refer els programes només canviant l’any. El Consell Comarcal pels despenjats, la Diputació pels que aspiren a altes fites. I la gent, lluny, molt lluny, sempre lluny, cada dia més lluny. La gent, desesperadament pacient, esperant encara el mandat de l’1 d’octubre. Esperant que se’n buidin la boca perquè ens expliquin què se n’ha fet dels compromisos; què se n’ha fet de la simplicitat d’investir, restituir i república.
Ara, alguns, ens diuen que cal ser “realistes”, que cal conservar el que teníem, que cal recuperar les institucions autonòmiques, que cal agenollar-se de nou, com el 39, que ja hi posarem reclinatori, que fem un pas enrere per agafar forces, per aixamplar la base, que si cal anar a presó amb ells no hi comptem. Massa mesquinesa mentre la dignitat està presa als “campos de castilla” o tomba per Europa.
Mentre cada partit ens ven el seu pres, perquè el seu pres és més pres que els alres presos, nosaltres esperem la república, esperem poder-la defensar, lliures o morts, tossudament alçats, ni un pas enrere.
Ja és ben trist: Espanya ens pren per imbècils i els nostres representants per estúpids. Algú es creu que si fem bondat Espanya oblidarà? A l’estructura d’estat espanyola li importa ben poc el ridícul internacional o l’evidència que el feixisme mai no ha deixat el poder. Serem el negre bo, i què! Que potser canviarà res? Hem de començar a ser conscients que l’autonomisme ha mort definitivament. O dictadura o república. Com sempre. Potser aquest cop no ens bombardejaran, potser ara no ens trobareu en una cuneta. No serà per manca de ganes. El neofalangisme tabarnià en faria una estesa.
Un cop i un altre hem estat capaços de resistir. Ara ens cal deixar de defensar-nos porugament i reprendre el 27 d’octubre amb convicció de victòria. I això, avui, té només dos noms: Puigdemont i República. Que, de moment, vol dir presó? I què! No hi ha prou presons per empresonar tot un poble que vol ser lliure.

15 de març 2018

Desconcert

Aquesta és probablement la paraula que amb més claredat reflecteix l’estat d’ànim general del català sofert que fa quatre dies ja es veia ciutadà de la República Catalana. I no li podem pas retreure vist l’espectacle tan engrescador en què ens han envescat els partits. Les dagues tornen a volar amb fruïció com en els millors moments del putairamonetisme nostrat. Vaja, com si aquí no ens hi juguéssim gaire més que una alcaldia per aquí o una diputació per allà. Mentrestant, uns des de la presó i d’altres des de l’exili, es deuen posar les mans al cap intentant comprendre com es pot haver torçat tant la cosa a cal sobiranista. I és que ja no només són els partits, ara es veu que se les tenen fins i tot els dos elefants civils que s’entomen les trompades amb aparent indiferència. 
I el ciutadà, cansat i deprimit, pensa que ja s’ho faran, que a omplir el Passeig de Colom ja hi anirà tota aquesta gardunyada i el sursum corda, que després de tenir-ho tan a tocar dels dits és millor que deixem el lliri a casa. 
I és que en el desconcert hi nia el relat de l’adversari. Aquest és el gran perill d’acceptar la mort prematura de la república. L’unionisme fa temps que malda per sembrar la zitzània entre el moviment sobiranista que, certament, ha arribat a moments de ridícul impensats, però que segueix mantenint el pols al totpoderós estat espanyol. Que potser la revolució ja no és tant dels somriures? I què! Qui hagués cregut que això seria bufar i fer repúbliques, es refiava potser massa innocentment d’un món just i democràtic. 
Cert, els partits no han entès encara que és unitat o mort, però cal recordar que si no hem investit ningú és per culpa d’Espanya i això ha de ser una qüestió de principis. O és que volem, com pretén el sector 155, anar proposant noms fins que en trobem algun que plagui M. Rajoy? Ha de ser Espanya i els seus tribunals els qui decideixin el nostre president? Sabem que, almenys efectivament, el 155 ha rribat per quedar-s’hi. La investidura, si és, ha de ser un símbol de la sobirania catalana. El govern el tenim –i l’hi seguirem tenint– a l’exili. El 21D vam votar restituir. No, potser, perquè el govern Puigdemont fos el nostre somni, sinó perquè era el nostre govern. Ara no hi podem pas renunciar sense renunciar a la nostra llibertat. I si no hi ha manera, doncs noves eleccions!

01 de març 2018

El vot segretat

Quan llegiu això vés a saber on serem però, a dia d’avui, l’espectacle ofert per l’inde- pendentisme ha estat d’allò més galdós.
Hi ha una frase famosa, atri- buïda a molta gent –ves que no fos d’en Churchill, que les ha dites totes– que diu: “En política es pot fer de tot menys el ridícul”. Doncs, això, els ciutadans d’aquest país maltractat tenim la sen- sació que la nostra classe polí- tica està fent el ridícul des de l’infaust però gloriós 1 d’octu- bre. Encara pitjor: la sensació, colpidora, és que no només fan el ridícul com a polítics, sinó que ens fan fer el ridícul a nosaltres, a tots els qui hem defensat la sobirania de la re- pública sense preguntar-nos qui teníem al costat.
No sé quan de temps fa, ben bé des de les eleccions del 27S, que tots els actors polí- tics d’aquest país esgrimei- xen el “mandat popular” com a fonament legitimador del camí inequívoc cap a la independència. Des d’ales- hores, aquest “mandat po- pular” s’ha anat repetint i ells se n’han anat omplint la boca a cada contesa electoral, a cada debat parlamentari, a cada picabaralla. Però només se n’omplen la boca. Els ciu- tadans que els hem atorgat aquest mandat el que volem és que n’omplin el Diari Ofi- cial de la Generalitat. La re- pública no la construirem apel·lant al “mandat popu- lar” sinó implementant-lo en forma de decrets i d’acció de govern. D’aquí el desencís de la gent des del 10 d’octubre passat on la baralla partidista no ens ha permés, encara ara, saber per quina raó darrera vam renunciar tan fàcilment a desplegar la república.
I d’aquí el títol de l’article. El mandat popular que jo he sentit al carrer, repetida- ment, tossudament, incan- sablement, té un únic nom: UNITAT!
La majoria de ciutadans d’aquest país hem tolerat, amb renuència, la manca d’unitat. Ho hem tolerat però no l’entenem. Ho hem dit, hem recollit signatures, hem emplenat les xarxes de l’amarga queixa davant els partits. Però es veu que hi ha mandats populars més ‘man- dats’ que altres. Ara ens tro- bem amb la sensació que el nostre vot del 21D ha estat segrestat per interessos de partit i això és intolerable.
Si voleu parlar de mandats, el que aquest país va emetre aquest passat desembre té tres instruccions bàsiques: unitat, restitució i república. No poseu a prova la paciència d’aquest poble.

15 de febrer 2018

El silenci dels sensibles

La gran Marta Rojals té sovint la gràcia de trobar la descripció perfecta per coses que semblen complicades. Quan fa poc va parlar del “silenci dels sensibles” vaig pensar: això es mereix ser titular!
Comentava, la Rojals, una realitat que, un cop païda la voràgine processista a casa nostra, es fa més evident dia a dia. I no és altra que l’immoral i vergonyós silenci sobre el que està passant a Catalunya per part d’una certa esquerra espanyola que sempre s’ha ventat de ser federal i fraterna. I no només l’espanyola. Hi ha també una pretesa esquerra nacional que ha excel·lit en el noble art de posar-se de perfil a l’hora de denunciar una repressió que, al menys en el fons, no dista gaire de la viscuda en els darrers anys del franquisme. Si ja ens encenem quan veiem com els partits republicans se les tenen per interessos partidistes, el silenci còmplice de tota aquesta tropa que s’estarrufa en defensa de mil i una causes ens demostra que la repressió ideològica d’un règim catalnofòbic no afecta gaire la seva sensibilitat.
Amb el PSC boquejant, la flama germanívola de colauistes i companyia no és res més que la versió amb pírcing del “mejor unidos” dels neofalangistes de C’s.
Que no ens vinguin amb sopars de duro, doncs. Nosaltres tenim gent a la presó i a l’exili per ser independentistes als que se’ls exigeix que renunciïn als seus ideals polítics per aspirar a la llibertat. L’esperit de la Santa Inquisició mai no s’ha superat a l’Espanya “una, grande y libre”. Una Espanya que, desacomplexada, t’etziba un “a por ellos” com a resposta política. Però els sensibles no diuen res.
Més enllà de consideracions morals i ètiques, tota aquesta ignomínia no fa més que demostrar-nos que l’entesa és impossible, que no hi ha punt de trobada viable, que la convivència en peu d’igualtat és una quimera, una ingenuïtat.
El llirialamanisme (Pau Vidal dixit) del que sovint se’ns acusa no pot amagar el fet que aquesta Espanya no admet altra argument que la confrontació. Haurem d’estar preparats per a una dura batalla si volem guanyar-nos la llibertat que ens pertoca. Una confrontació per a la que, desenganyem-nos, no tindrem aliats Cinca enllà.
Premonitòriament, els estendards que penjaven dels murs d’un castell de Cardona assetjat per les tropes de Felip V deixaven clar el nostre repte nacional: “serem lliures o morirem”.

01 de febrer 2018

Mereixem explicacions

Quan escric això encara regalimen sang els punyals que duen tots plegats clavats a l’esquena. No ha estat, aquesta, una setmana gloriosa per l’independentisme, certament. Tot i tenir-nos-hi acostumats, no deixa de sorprendre’m la capacitat que tenen els partits republicans per barallar-se estúpidament i, encara pitjor, fer-ho en públic.
No seré jo qui posi més llenya al foc i, per tant, em guardaré els improperis per a millor ocasió que, molt em temo, també arribarà. Però sí que cal deixar palesa la desconfiança que tot plegat genera en els dos milions d’independentistes de pedra picada que, tossudament, es mantenen fidels a la república. Per tant, no podem obviar la gestió millorable que el president Torrent ha fet de la situació. Si creia que calia donar temps al TC a resoldre els contenciosos, podia haver-ho pactat el dia anterior i no anunciar la suspensió a 4 hores del debat. Que la fermesa, la convicció, l’entersa i, sobretot, la popularitat de Puigdemont no es veu amb bons ulls a les files d’Esquerra –ni a les del PdeCat autonomista– és de domini públic. Alguns, però, crèiem que, després dels fracassos de l’octubre, hi havia una estratègia comuna que hagués après de naufragis anteriors. Sense retrets, sense culpables, amb l’únic objectiu de fer efectiva finalment la república proclamada.
No ha estat així i se’m fa difícil d’entendre sobretot perquè ningú no ho ha explicat honestament. I aquesta és una mancança massa freqüent darrerament. Els ciutadans hem demostrat a bastament la nostra implicació insubornable amb el procés. No mereixem que se’ns tracti com a menors d’edat. Si algú no està disposat a arribar fins el final, que s’aparti. Ho comprenem. És dur que t’amenacin els fills. Però ningú, ni cap partit, té el dret a bloquejar el camí que ens hem traçat. Un camí que indefectiblement passa per desobeir. Ningú pot creure’s que, amb temps, Espanya transigirà. Tenen la força i es creuen invencibles però la que realment n’és d’invencible és la que ens ha dut fins aquí: la unitat.
Per això cal no oblidar mai els mots de Fuster: “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”.
En aquests temps de tàctiques partidistes entre bambollines ens cal recordar amb passió que només la unitat, que hem mostrat repetidament als carrers, ens durà a la victòria, a la llibertat.

18 de gener 2018

Normalitzar la repressió

Sovint, vist des de l’òptica dels qui han viscut sempre en ‘democràcia’, se’ns demana com el franquisme va poder sobreviure tant de temps exercint una repressió tan dura i un control social tan extrem. I als qui el vam viure, ni que en fossin les acaballes, ens costa fer entendre com de poderós és aquest control social que acaba fent normal allò que hauria de ser extraordinari. Molta gent, primer atemorida, després resignada i finalment acomodada, va acabant creient-se que la llibertat d’expressió, la pluralitat ideològica o unes eleccions amb garanties eren aspectes dels que es podia prescindir a canvi del primer 600, la platja els diumenges o el pollastre a l’ast amb ‘xampany’. I en prescindeixes fins que ho normalitzes i ja no t’adones de la mida de la gàbia, de “l’estaca on estem tots lligats”.
Ara, d’això, en diem relat, marc mental, però el procés és el mateix. Ho veiem cada dia a la premsa del règim. Caldrà mantenir-se atents per no normalitzar que hi hagi presos polítics per “haver incomplert la llei”, gent amenaçada amb multes astronòmiques per defensar una posició ideològica, presidents elegits democràticament –amb les regles de l’ocupant– als qui es vol impedir la investidura. Aquesta repressió vestida de normalitat legal.
I tot això, lamentablement, ho podem veure en el debat espuri de si cal investir Puigdemont o ser ‘realistes’. La restitució de la ‘normalitat’ prèvia a l’ocupació no hauria de ser motiu de debat si és que volem seguir avançant en la consolidació de la república. No investir Puigdemont, no restituir, és acceptar el 155, acceptar l’autonomisme submís i ploramiques. Plegar-se davant la força, assumir l’amenaça, interioritzar la por... això ens farà eixamplar la base? O potser mantenir-nos ‘tossudament alçats’ en la defensa de la voluntat popular?.
És evident que ens cal afegir com més gent millor a l’anhel de construir un país millor, però ara per ara el perill més gran és que acabem normalitzant la repressió només perquè no és a cops de porra. Interioritzant el “ves que hi farem” podem acabar legitimant aquesta nova dictadura que no té cap escrúpol en obviar les seves pròpies lleis. La defensa de la llibertat passa, doncs, per retornar al 27 d’octubre, per defensar sense defallences la voluntat democràtica dels catalans.

04 de gener 2018

El doble fracàs del PSC

Les eleccions sempre tenen aquell no sé què morbós que ens impulsa a les anàlisis comparatives per provar d’entendre el comportament, sovint erràtic, dels electors. Les darreres eleccions al Parlament, per molt il·legítimes i manipulades que hagin estat, pel seu caire de confrontació de blocs es presten a exèmens i interpretacions més clares que en d’altres conteses on la totalitat del programa és rellevant.
I d’aquestes darreres m’agradaria fixar-me en el PSC, una formació que fa anys que travessa un calvari ideològic de difícil solució.
Cal reconèixer la tasca cabdal que el PSC va fer els primers anys de la democràcia en evitar la fractura nacional que molts tenien la temptació de propiciar. Patriotes i d’esquerra, Raventós, però sobretot Pallach, van saber entendre que calia integrar el PSOE a una esquerra catalanista i amb ell, uns barris i unes ciutats perifèriques que havien estat maltractades a consciència pel règim.
De mica en mica, però, s’ha anat comprovant com aquesta integració al catalanisme era testimonial i responia més a una mena de “conllevancia” del fet nacional com a conseqüència d’assumir la repressió a què Catalunya va haver de fer front durant el franquisme. Lentament però incessant, el PSOE ha anat fent metàstasi al nucli ideològic del PSC fins que hem arribat a la situació actual on el PSC, per molt que bescantin, no és més que la sucursal d’un PSOE tan desorientat com els seus col·legues catalans. Si Pallach aixequés el cap i veiés el PSC donant suport eufòric al 155, se’n tornaria al clot desesperat.
Al fracàs del PSC en aquestes eleccions, on volia ser pal de paller i ha acabat sent una agulla en un paller, cal afegir-hi el fracàs de veure com malgrat ‘jurar bandera’ –el fi a qualsevol preu–, malgrat mentir a esplet, malgrat les patètiques i infames intervencions d’Iceta, Granados, Borrell, Illa, etc... la ‘seva’ gent ha preferit l’original a la còpia. A qualsevol ciutat mitjana del país, els barris on el PSC era hegemònic han preferit votar els professionals de la mentida i l’odi i no uns aprenents histriònics.
L’espanyolisme més desinformat i bel·ligerant ha arrasat als cinturons rojos. Potser és que votaven el PSOE unionista i no un PSC d’esquerra. Els ‘seus’ barris s’han omplert de caspa franquista. Vols fracàs més gran que això?