Ara, ens fem els sorpresos davant la magnitud de la corrupció, de l’ensulsiada del règim del 78 a tots els nivells: econòmica, política, judicial, policial... Ja ho intuíem, diem, però no érem conscients del nivell de descomposició d’un Estat fallit que ha dissimulat el seu fracàs durant quaranta anys.
No només ho intuíem: ho sabíem del cert. Només que hem fet veure que les coses no passaven. Era més còmode. No passava res quan al País Basc es conculcaven tots els drets humans, un rere l’altre. No passava res, ens excusàvem, perquè hi havia ETA. Però, de veritat que no vam sospitar res quan un estat que es deia democràtic, sota govern socialista, enterrava els seus adversaris amb calç viva? Cap recel quan tancaven diaris i torturaven els seus directors? Cap pressentiment quan es condemnava el president del Parlament basc per negar-se a disoldre el grup de Sozialista Abertzaleak? Cap recança quan es permetia el govern de Patxi López i el PP en un frau d’eleccions després de la il·legalització de l’esquerra independentista basca? O quan uns joves, a Altsasu, es passen anys en presó preventiva per haver-se barallat amb uns Guàrdies Civils? De veritat que no sospitàvem res?
I no cal anar tan lluny. Al nostre país hem vist amb indiferència com es perseguia l’independentisme durant anys. Des de la dura repressió a l’MDT dels 80 a la detenció i tortura dels qui van gosar reclamar uns JJOO nacionalment compromesos. Mentre mig país brindava amb cava que el Rebollo encertés el peveter, uns quants patriotes estaven sent torturats preventivament. Era, com avui, l’ànim d’escarment, de revenja. Però vam preferir seguir mirant cap una altra banda.
Ara ens demanem, esfereïts, com pot ser que tot el món calli davant d’una injustícia tan evident. Hem perdut, finalment, la innocència.
Com en el famós poema de Niemöller, quan ens han vingut a buscar a nosaltres ningú, tampoc, no ens ha fet cas. Vaja, quina sorpresa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada