La impaciència

Si ens mirem la història de les independències més o menys recents en àmbits geopolítics propers al nostre, ens adona- rem que totes compleixen una de les dues (o totes dues) condicions següents: o ha es- tat un procés llarg, molt llarg, o ha estat el resultat de resol- dre el conflicte a hòstia viva. Sempre havíem assegurat que el nostre, de procés, pretenia innovar també en aquest camp i que seria curt i sense mastegots. Ens havíem preparat per aparèixer al món amb aquest esperit lliriala- manesc que ens caracteritza i esperar l’ajuda del món mun- dial convençuts que l’univers ens observa i que el bé sem- pre triomfa. 

Del somni, entendridor, ens en van despertar a trompades l’1 d’octubre passat. I d’aquell mal despertar en va sorgir la pregunta clau que ningú gosa fer en veu alta: estem dispo- sats a defensar la nostra re- pública a ventallots? Encara més: estem capacitats per guanyar a pinyes? Crec, hu- milment, que la resposta tots la tenim molt clara. 

Segurament l’octubre passat es van fer errades colossals. Des del 10 al 27. Alguns res- ponsables ho han reconegut obertament. No seré pas jo qui els ho retregui, però. És fàcil parlar a misses dites i sense arriscar-hi res. Qui més s’esclama és sovint qui menys s’hi ha jugat. 

Han passat set mesos i la si- tuació és ben diferent. Tenim un govern presidit per un pa- triota de pedra picada; tenim uns partits que fan patir amb les seves batalletes infan- tils; tenim el perill latent de l'autonomisme reconvertit en mal menor. Però sobretot tenim poca paciència. I si hi ha un munt d’impacients entre l’almogavaria nostrada és, en el fons, perquè encara no hi ha la confiança sufi- cient en els nostres gover- nants. Tothom hiperventila, aquests dies, però ningú no gosa aventurar una solució fàcil. 

I és que una sortida senzilla no hi és, però tampoc hi ha la possibilitat de fer-se enrere si no volem ser aniquilats. Per això ens cal paciència i con- fiança, a mans plenes. Tenim gent bona al davant, gent que s’ho juga tot, gent que tam- bé ha tret lliçons dels errors comesos. 

Sense deixar d’estar vigilants, sense oblidar-se d’exigir, sen- se deixar de participar activa- ment en fer aquesta espera el més curta possible. Segurs que això no serà ràpid, ni senzill, ni còmode. Però que, sens dubte, serà perquè així ho ha decidit aquest poble.