02 de novembre 2018

La unitat

Darrerament s’ha intensificat, si és que no ho era prou, d’intens, el clam per la unitat republicana. El món independentista està cansat, fart, de les baralles de pati d’escola que protagonitzen els partits sobiranistes. Tots defensen la seva minsa parcel·la de poder. Tots alcen la veu, abrandats, tot picant-se el pit patriòticament mentre s’asseguren que ningú del partit no deixi de cobrar el sou a càrrec del pressupost. Fins i tot els que més criden, els que agiten la coherència insubmissa, els desobedients de mena; fins i tot aquests troben excuses quan els toca el rebre.
I la gent de carrer, que ens vam creure que aquests eren moments excepcionals, moments de deixar de banda les diferències, moments per jugar-se la cara o l’hisenda, moments per no demanar qui tens al costat; la gent que hem sortit sempre que ens ho han demanat, comencem a estar fastiguejats que ens vulguin fer beure a galet.
Tant se valen les excuses. Les d’uns i les d’altres. Tant se val si sumem més o sumem menys, com si això anés de sumes. Les sumes són encara residus d’estratègiques partidistes. La unitat que demanem no és una astúcia de vot, electoralment cojuntural. La unitat que exigim és de concepte. Perquè només un poble unit, transversalment unit, pot superar les reticències. Fer ara els comptes partidistes, calcular escons i repartiments vol dir abandonar-se al processisme autonomista. I ho dic també pels qui sempre culpen els altres però als qui sembla que els hem de disculpar que no s’hi afegeixin mai del tot perquè, ja se sap, un dels ‘seus’ no votarà mai un postconvergent. Doncs, companys, això és també autonomisme. No podem tornar a votar postconvergents o cupaires o el que sigui. La propera vegada que ens posin una urna al davant, el vot ha de ser república.
I és per reblar la república que només ens val la unitat. No la unitat de sigles: la unitat de la gent. I la gent, al carrer, ho estem d’units. Haurem de passar al davant una altra vegada? I aquest cop sense vosaltres?
No estem disposats a acceptar que torneu a malbaratar el somni. No consentirem que el vostre futur acomodatici ens espatlli el nostre. I aquells que clamen unitat però s’exclamen ara d’un ara de l’altre, que aprofitin ara que han fet canvi d’armari i guardin les malfiances amb les samarretes d’estiu.