26 d’abril 2018

Presoners dels presoners

Un dels llibres que potser s’ha venut més bé aquest Sant Jordi és “Per combatre aquesta època” del filòfof holandès Rob Riemen. Al text, el pensador neerlandès hi desgrana el símptomes evidents que a l’Europa “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, que deia el poeta, s’hi cova de fa temps l’ou del feixisme. La manca d’uns valors culturals i humanístics forts ha creat, segons l’autor, una massa de població acrítica, queixosa i mel·líflua, que és fàcilment manipulable pels populismes. El substrat ideal per a què hi germinin les solucions fàcils i els enemics a qui pots assenyalar.
A nosaltres ens ho diu! Ja fa temps que, des de Catalunya, alertem de la deriva autoritària i antidemocràtica no ja dels partits polítics espanyols, sinó d’una gran part de la població a qui és més fàcil ferlos creure que són el català insolidari o l’immigrant sense papers els causants dels seus mals. Res que no hàgim vist abans, però del que sembla no en vàrem aprendre prou.
Aquesta, però, és una altra raó, sinó la més urgent, per deixar de ser colònia de la monarquia espanyola. Només una república feta des del carrer serà capaç de plantar cara al neofalangisme que s’escampa per la pell de brau. La República Catalana serà democràtica o no serà.
Dic tot això perquè sembla que hem entrat en una etapa de resistència, com si fóssim als anys de plom del franquisme. Una resistència que fa metàstasi a les estructures mentals dels catalans. Una re- sistència que no ens durà més enllà de la defensa d’un autonomisme sentenciat.
Per res del món voldria que se’m malinterpretés, però la imprescindible i inequívoca defensa de tots els catalans represaliats, no ens durà gaire enllà. Saben on coixegem. Cal doncs començar a construir la república. Sense més dilacions incomprensibles. Si un favor podem fer a presos i exiliats és no fer-nos captius del seu ostatge. Que el seu sacrifici tingui un sentit, una utilitat alliberadora. Com més aviat despleguem la república més a prop serà la seva llibertat. Que la ràbia, el dol i la indignació no ens duguin on ens volen: a la inofensiva protesta eterna, a les grans marxes per no moure’ns. Comencem, ja, a construir un país lliure. I això només es fa sent república, cada dia, cada moment, en cada acte. Ciutadans lliures d’un país sobirà.

Cap comentari: