01 de febrer 2018

Mereixem explicacions

Quan escric això encara regalimen sang els punyals que duen tots plegats clavats a l’esquena. No ha estat, aquesta, una setmana gloriosa per l’independentisme, certament. Tot i tenir-nos-hi acostumats, no deixa de sorprendre’m la capacitat que tenen els partits republicans per barallar-se estúpidament i, encara pitjor, fer-ho en públic.
No seré jo qui posi més llenya al foc i, per tant, em guardaré els improperis per a millor ocasió que, molt em temo, també arribarà. Però sí que cal deixar palesa la desconfiança que tot plegat genera en els dos milions d’independentistes de pedra picada que, tossudament, es mantenen fidels a la república. Per tant, no podem obviar la gestió millorable que el president Torrent ha fet de la situació. Si creia que calia donar temps al TC a resoldre els contenciosos, podia haver-ho pactat el dia anterior i no anunciar la suspensió a 4 hores del debat. Que la fermesa, la convicció, l’entersa i, sobretot, la popularitat de Puigdemont no es veu amb bons ulls a les files d’Esquerra –ni a les del PdeCat autonomista– és de domini públic. Alguns, però, crèiem que, després dels fracassos de l’octubre, hi havia una estratègia comuna que hagués après de naufragis anteriors. Sense retrets, sense culpables, amb l’únic objectiu de fer efectiva finalment la república proclamada.
No ha estat així i se’m fa difícil d’entendre sobretot perquè ningú no ho ha explicat honestament. I aquesta és una mancança massa freqüent darrerament. Els ciutadans hem demostrat a bastament la nostra implicació insubornable amb el procés. No mereixem que se’ns tracti com a menors d’edat. Si algú no està disposat a arribar fins el final, que s’aparti. Ho comprenem. És dur que t’amenacin els fills. Però ningú, ni cap partit, té el dret a bloquejar el camí que ens hem traçat. Un camí que indefectiblement passa per desobeir. Ningú pot creure’s que, amb temps, Espanya transigirà. Tenen la força i es creuen invencibles però la que realment n’és d’invencible és la que ens ha dut fins aquí: la unitat.
Per això cal no oblidar mai els mots de Fuster: “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”.
En aquests temps de tàctiques partidistes entre bambollines ens cal recordar amb passió que només la unitat, que hem mostrat repetidament als carrers, ens durà a la victòria, a la llibertat.