Desconcert

Aquesta és probablement la paraula que amb més claredat reflecteix l’estat d’ànim general del català sofert que fa quatre dies ja es veia ciutadà de la República Catalana. I no li podem pas retreure vist l’espectacle tan engrescador en què ens han envescat els partits. Les dagues tornen a volar amb fruïció com en els millors moments del putairamonetisme nostrat. Vaja, com si aquí no ens hi juguéssim gaire més que una alcaldia per aquí o una diputació per allà. Mentrestant, uns des de la presó i d’altres des de l’exili, es deuen posar les mans al cap intentant comprendre com es pot haver torçat tant la cosa a cal sobiranista. I és que ja no només són els partits, ara es veu que se les tenen fins i tot els dos elefants civils que s’entomen les trompades amb aparent indiferència. 

I el ciutadà, cansat i deprimit, pensa que ja s’ho faran, que a omplir el Passeig de Colom ja hi anirà tota aquesta gardunyada i el sursum corda, que després de tenir-ho tan a tocar dels dits és millor que deixem el lliri a casa. 

I és que en el desconcert hi nia el relat de l’adversari. Aquest és el gran perill d’acceptar la mort prematura de la república. L’unionisme fa temps que malda per sembrar la zitzània entre el moviment sobiranista que, certament, ha arribat a moments de ridícul impensats, però que segueix mantenint el pols al totpoderós estat espanyol. Que potser la revolució ja no és tant dels somriures? I què! Qui hagués cregut que això seria bufar i fer repúbliques, es refiava potser massa innocentment d’un món just i democràtic. 

Cert, els partits no han entès encara que és unitat o mort, però cal recordar que si no hem investit ningú és per culpa d’Espanya i això ha de ser una qüestió de principis. O és que volem, com pretén el sector 155, anar proposant noms fins que en trobem algun que plagui M. Rajoy? Ha de ser Espanya i els seus tribunals els qui decideixin el nostre president? Sabem que, almenys efectivament, el 155 ha rribat per quedar-s’hi. La investidura, si és, ha de ser un símbol de la sobirania catalana. El govern el tenim –i l’hi seguirem tenint– a l’exili. El 21D vam votar restituir. No, potser, perquè el govern Puigdemont fos el nostre somni, sinó perquè era el nostre govern. Ara no hi podem pas renunciar sense renunciar a la nostra llibertat. I si no hi ha manera, doncs noves eleccions!