23 de desembre 2010

I, doncs, què ens pensàvem?

La recent sentència del Tribunal Superior espanyol ens demostra novament que Espanya ens ha pres definitivament la mida i ha entès que, en el fons, som un poble submís i inofensiu. Per això es pren la llibertat d’abraonar-se sobre els pilars fonamentals d’aquest país que volem fer veure que som, sense immutar-se, amb aquella naturalitat i constància militar que guanya les guerres per esgotament.
Sí, el TS ha dinamitat la immersió lingüística com a columna vertebral del nostre sistema educatiu. Però els independentistes ja ho dèiem quan un altre tribunal, el Constitucional, hi va posar les bases. I semblava, com ho sembla encara ara, que els partits, que fins i tot la societat, li treien ferro, com aquell malalt terminal que prefereix no parlar de la malaltia, que tria fer veure que no passa res, que se’n sortirà. Hem passat tota una campanya electoral sense que gairebé ningú no assumís la derrota total del sistema autonòmic que la sentència del TC va representar. No només això, sinó que definitivament Espanya ens ha deixat ben clar que segueix tenint-nos com una colònia ocupada i que, com a tal, hem d’amotllar-nos als designis de la metròpoli. Ja podem fer veure que pintem alguna cosa. Si ens han suportat ha estat perquè, a diferència d’altres situacions colonials, en el nostre cas no és la metròpoli la part més rica. Però això s’acabarà aviat atenent-nos al ritme d’expoli fiscal a què estem sotmesos.
Ara vindran uns dies de flamarada. Tot seran protestes, manifestos, concentracions... Però com hem vist sempre, d’aquí uns dies aquí pau i allà glòria. Som un poble que s’ha acostumat a ser vassall, que viu en l’eterna pretensió de ser nació però que no n’exerceix, que fa veure que actua com un país, però que en el fons és una Comunidad Autónoma espanyola de règim comú. Tothom es reclama l’esperit del 10J, però amb l’esperit no n’hi ha prou. Amb l’esperit només s’aconsegueix una victòria de l’autonomisme amb “transició nacional” o sense. És simptomàtic que siguin precisament els partits de l’stablishment, CiU i PSC, els qui s’han apressat a dir que no passa res, no fos cas que els esguerrin la coreografia de la investidura tan ben preparada.
Com ja van dir Cardús i Solà: s’ha acabat el bròquil. Espanya ha decidit que ja s’ha fet perdonar prou el franquisme, que vol tornar a ser el que sempre ha estat: un estat jacobí que tolera amb dificultat les particularitats. És la seva decisió i és el seu dret.
El problema no és, doncs, d’Espanya. El problema som els catalans que no acabem de decidir mai què volem ser. La sentència del TC, aquesta darrera del TS i les que vindran, ens empenyen a decidir definitivament de quin costat estem. Espanya ha deixat clar que només hi podem ser si ens resignem a ser espanyols. I prou. Ara som nosaltres els qui hem de decidir si ho acceptem, si ens dissolem dins d’Espanya, o si fem el pas d’esdevenir una nació lliure. Sisplau, deixem de fingir i abandonem el victimisme inútil. Ells actuen des d’una òptica d’Estat mentre nosaltres només ho fem veure. Perquè no en tenim, d’Estat.
Si volem ser, només cal que ho decidim i avancem amb passa ferma. Tenim les eines, tenim el país però... tenim el coratge?

17 de desembre 2010

La supèrbia dels profetes

De la mateixa manera que cal recordar les aportacions intel·lectuals que Josep-Lluís Carod-Rovira (aquí i a la Xina popular) ha fet al llarg dels anys en la definició d’un cert tipus d’independentisme que ell mateix va batejar com “de pluja fina”, també cal reconèixer que la seva praxi política ha quedat molt lluny de les expectatives que el seu verb abrandat havia creat. Tan fina ha estat la pluja que no han calgut paraigües. Carod ha esdevingut un cadàver polític que, ple de supèrbia,  malda per trobar qui l’enterri amb honors de cap d’estat. Fora de la realitat, no s’adona que el seu temps ha passat, que quan cremes les barques es fa difícil de retornar a port. Pagat de sí mateix, inconscient de la deriva autoritària que li agreja el caràcter, espernega sol davant els elements sentint-se injustament incomprès, ell que té la veritat. No deixa de ser patètica la seva arronsada d’espatlles davant la patacada electoral que ha sofert Esquerra. Indecent la seva caiguda d’ulls, el seu “senyoreta, jo no he fet res” quan encara branda la famosa clau d’aquell govern que havia de cosir el PSC a la nació. Puntades sense fil. Només han aconseguit que mori el PSC a mans del PSOE com ERC va morir a mans d’Esquerra. La subtil diferència que canvia tot un món, tot un projecte polític, tot un país, tota una generació.
Ves, però, que ara en Carod no ens endolceeixi Esquerra. Perquè de la mateixa manera que l’encara vice-president del govern és responsable de la sensació d’engany que els independentistes vam tenir ben aviat, ningú a can republicà pot fer-se ara l’orni. I si en Carod és d’un desvergonyiment i d’un cinisme inaudits, ja no us dic res de la prepotència i del posat perdonavides d’elements com Puigcercós, Ridao, Huguet, Vendrell i un llarg etcètera de dirigents d’Esquerra que, durant uns anys, s’han cregut el centre del món i s’han dedicat a malparlar de tot independentista que gosava dubtar de la benaurança republicana.
Esquerra no té només un problema polític, ni segurament de projecte: el problema és de credibilitat. I quan una formació política que basa el seu relat ideològic en imatges tan eloqüents com “les mans netes”, la honestedat o la confiança, no és capaç que l’electorat se’n cregui mitja paraula, és que té una fissura a la línia de flotació i el vaixell s’enfonsa.
No sé si no és massa tard per refer ponts, per recuperar l’entorn social, per avenir-se a parlar, però sí que ho és per fer-se l’humil. Sé que segurament és injust que pagui tothom pel mal de pocs i que a Esquerra hi ha gent magnífica, patriotes honestos que han picat molta pedra. També que els projectes polítics són de vegades mal·leables, però quan ets al govern has de deixar clar quin és el teu objectiu polític. D’aquí plora la criatura: l’Esquerra de Carod i Puigcercós no ha mostrat mai una acció de govern nacionalment desacomplexada. Els mots, sovint, no són suficient per amagar la covardia, l’autocomplaença, l’acomodar-se a un poder que havia de servir per revoltar el país. L’engany funciona un cop, dos i tot (si no, fixeu-vos a CiU), però tard o d’hora cal donar la cara i assumir que s’ha errat el camí. I la culpa mai no és del camí perquè de camins n’hi ha molts. Alguns fa temps que ens vam aturar i ens hem esgargamellat assenyalant un altre camí mentre els vèiem allunyar-se. El nostre és més costerut i no s’hi pot anar en cotxe oficial, però ningú no ha dit que hagi de ser fàcil. Ara caldrà que tota la bona gent d’Esquerra, que n’hi ha i molta, entengui que cal refer el camí i recuperar la credibilitat. Si ho aconsegueixen, segur que ens trobarem, perquè el camí és llarg i tots hi som necessaris.
Ull, però que a partir d’ara haurem d’estar amatents als nous profetes que voldran treure profit de l’estrip republicà. Escarmentats però mesells, som capaços de creure de nou velles mentides grandiloqüents sense adonar-nos que no hi ha profecies, que només hi ha treball, constància i convenciment.

10 de desembre 2010

La increïble utilitat del vot inútil

Aquestes sembla que han estat també, sense por a equivocar-nos, les eleccions del vot útil. De fet, no només ho han estat aquestes, sinó que aparentment aquesta mania tan nostrada d’apel·lar al “vot útil” és un dels arguments més persistents entre la ciutadania a l’hora de decidir el sentit del vot.
No vull amb això dissimular el fracàs, estrictament electoral, de l’opció que Reagrupament proposava als catalans, però sí que en dóna una explicació que ens apropa una mica més a la realitat que ens envolta. Som un país amb una democràcia massa jove, tendre, plena de prejudicis i amb una escassa cultura política. Si això ho amanim amb unes actituds poc edificants dels nostres representants polítics, tindrem el quadre complet per entendre el distanciament i la prevenció que mostra la ciutadania envers el món de la política en general.
En aquest ambient, hem acabat convencent-nos que és equivalent a llençar el vot apostar per una opció que, d’entrada, probablement no guanyarà les eleccions o que fins i tot pot quedar fora d’un repartiment d’escons pensat per afavorir les majories. Ens hem acostumat a apostar per cavalls guanyadors, fins i tot deixant de banda els nostres principis. Preferim figures mediàtiques abans que programa, victòries que puguem sentir pròpies abans que honestedat en els plantejaments.
Certament CiU ha aconseguit, sense fer-ne bandera, convèncer la gent que el tripartit era encara possible i que només ells podien evitar-lo. Ha estat tan profunda la decepció d’un govern fet a esquenes de la gent, que ens hem curat en salut i hem atorgat una àmplia majoria a l’eslògan preventiu, a vagues promeses buides de contingut real, a compromisos que ja hem vist incomplerts abans. No hi fa res: som mesells i tossuts de mena. El problema vindrà quan tot aquest cabal polític s’esgoti en pocs mesos. Tornarem a parlar de desafecció, aleshores? Tornarem a blasmar formacions que fan del peix al cove la seva forma de vida, tot just quan hem acabat de donar-los de nou un poder exagerat?
És en aquest context de fingiment general que cal admirar tots aquells que, malgrat la incertesa, han estat capaços de dir amb el seu vot quina Catalunya volien. Estem convençuts que molts d’altres ho haguessin fet però finalment han decidit les solucions fàcils. La responsabilitat política dels ciutadans ha de començar a ser conseqüent amb les pròpies creences. Només amb una actitud ferma i decidida serem capaços de construir una nació democràticament adulta.
Els 40.000 vots a Reagrupament no són, doncs, vots llençats. Tenen la immensa utilitat de mostrar la coherència amb les idees, de dir al món que una opció regeneradora es mereix l’oportunitat de redreçar unes institucions paralitzades. Cadascun d’aquests vots són per nosaltres un compromís de treball, de continuar defensant la necessitat d’una Catalunya independent, de seguir proposant mesures de regeneració democràtica que facin de la nostra una societat moderna i justa. 40.000 vots que han trencat amb la por i la renúncia són molts vots. Seguirem treballant per convèncer tots aquells que ens donen suport i que aquest cop no ens han votat, que és des de la fermesa de conviccions que es construeix el futur.

02 de desembre 2010

De victòries i fracassos

Cal admetre obertament que, amb els números a la mà, la proposta que Reagrupament presentava a les passades eleccions al Parlament ha estat àmpliament derrotada. Gairebé 400 votants a Vilafranca o prop de 900 a tota la comarca no és el repte que ens havíem proposat ni la justa recompensa a l’esforç esmerçat. Cal prendre’n nota i fer-ne les reflexions oportunes. No val a escudar-se en un vot útil convergent que no vam saber dimensionar prou acuradament, ni en la força immensa de l’ambició personal i l’èxit mediàtic.
Però en aquesta vida, i en el món de la política encara més, sovint les magnituds són relatives i amargues derrotes poden amagar un bri d’esperança, d’orgull i d’encert. Sembla que tots plegats hem perdut de vista que a Reagrupament ens hi hem aplegat per avançar amb passa ferma cap a la llibertat d’aquest país i no pas per buscar un lloc al sol que més escalfa. És cert que ens havíem fixat com a objectiu l'entrada al Parlament. No com a destí final (sabíem que els diputats secessionistes serien pocs) sinó com a plataforma per escampar el missatge independentista i trencar el silenci mediàtic que té emmanillat el sobiranisme. No ho hem aconseguit, però tampoc no ha estat un fracàs.
Si no, recordem com estava el país fa un any i mig: desorientat, desencisat, decebut, en mans d'un independentisme parlamentari que no exercia i d’un sobiranisme civil que, en un bucle etern, mirava de trobar sense èxit una proposta creïble. En mig de tot això, Joan Carretero va encendre el llum que ens va fer veure que el camí era més senzill que no ens pensàvem. No pas fàcil, però finalment teníem full de ruta. Des d'aleshores Reagrupament ha liderat el missatge. Des d'aleshores la independència ha passat a ser un objectiu assolible, un objectiu que entén tothom. Les consultes, el 10J, i en general el creixement sociològic de l'independentisme es deu en bona part a la tasca evangelitzadora de la gent de Reagrupament. Fins i tot el "líder" que ara ha recollit el fruit que ens havíem reservat, és obra nostra: estic segur que de no ser per la insistència de Reagrupament en Laporta no seria on és ara, ni en Tena i companyia haguessin assumit alguns dels nostres postulats de manera tan desvergonyida com cínica. El temps ens mostrarà qui s’ha mogut per patriotisme i qui per ambició.
Reagrupament ha col·laborat decisivament perquè la independència de la nostra nació hagi estat el tema central d'aquestes eleccions. Una victòria conjuntural de CiU no pot ocultar que hi ha moltíssims independentistes que ara han preferit un altre vot però que respecten i han entès el missatge sobiranista. És cert: encara en falten molts més, però mai tanta gent no havia estat convençuda que la independència és l'únic camí. I un cop n'ets convençut, difícilment te'n fas enrere. Reagrupament ha desemmascarat la fal·làcia del referèndum, del concert, i de tantes sortides enganyoses. Tothom ho ha entès i alguns s'apressen ara a resituar projectes.
A Reagrupament hem d’estar orgullosos del que hem fet, de com ho hem fet i d'amb què ho hem fet. Som la força que més ha empès la consciència nacional d'aquest país. I ho som perquè ens el creiem, el país. Perquè només busquem la seva llibertat sense perseguir reconeixements. Sempre hem dit que el nostre objectiu és fer independentistes i no reagrupats. Mai una força amb tants pocs recursos havia aconseguit tant.
No ho hem fet sols, ho sé. Ni som els únics, és clar. Caldrà doncs provar de refer els ponts trencats. Una feina feixuga que el país ens exigirà. I caldrà també fer  costat a qui  faci passes fermes, honestes i sinceres per la llibertat d’aquest país. 
Deixem-nos de laments i arromanguem-nos de nou: hi ha molta feina a fer i el país ens espera. 
Mentre el país sigui esclau cap derrota no ens podrà vèncer.

24 de novembre 2010

15 raons, o més, per votar Reagrupament

Just hores abans d’emetre el vot en unes eleccions que es presenten cabdals per a les aspiracions nacionals d’aquesta nació, sobren raons per decidir que ara toca Reagrupament, que ara cal entendre el què ens hi juguem aquesta vegada, que ara toca assumir l’oportunitat històrica que tindrem a les nostres mans d’avançar no només nacionalment, sinó en la construcció d’una democràcia de qualitat, de fer el país que ens mereixem.
Quan tothom sospesa les raons que l’empenyen a decidir el seu vot, us voldria apuntar quinze de les moltes raons que us han de fer decidir donar suport a Reagrupament.
1.- Perquè només amb la independència, només si som capaços de bastir un estat propi, podrem sobreviure com a nació i com a societat econòmicament viable i socialment justa. I la independència només depèn de nosaltres, d’aconseguir una majoria al Parlament que la proclami. Un acte sobirà que ha estat avalat pel Tribunal Internacional de Justícia.
2.-  Perquè cap nació no pot sobreviure amb un espoli fiscal del 10% del seu PIB. Catalunya envia a Espanya 60 milions d’euros cada dia que no tornen. Amb això podríem fer 15 escoles al dia. Amb això podríem ser la quarta nació d’Europa en benestar social, per sota d’Holanda. Ens hem de resignar als barracots o a les cues a l’hospital mentre subvencionem els qui tenen autovies de franc?
3.- Perquè no podem creure’ns la mentida de propostes impossibles. Ni el federalisme, ni el concert econòmic,  ni un referèndum són possibles sense el vist-i-plau espanyol, sense reformar-ne la Constitució. Si no han acceptat un estatutet retallat, com pretenem que acceptin el seu suïcidi econòmic? Només la Proclamació Unilateral d’Independència depèn exclusivament de nosaltres.
4.- Perquè el vot útil és Reagrupament. Res no ens faria recular més que una majoria absoluta i anestèsica de CiU. Encara pitjor un govern encapçalat pel PSC-PSOE. Nosaltres garantim la investidura de Mas però sense haver de renunciar a defensar la independència i la regeneració democràtica.
5.- Perquè només Reagrupament proposa un règim d’incompatibilitats sever per evitar aprofitar-se del càrrec, especialment un cop s’ha deixat.
6.-  Perquè només Reagrupament demana saber el patrimoni a l’inici i al final de la legislatura.
7.- Perquè només Reagrupament proposa una llei electoral catalana amb llistes obertes en petites circumscripcions on el diputat hagi de defensar el vot davant els ciutadans i no davant l’aparell del partit.
8.- Perquè només Reagrupament aposta pel finançament transparent dels partits, la limitació de la despesa electoral que eviti deutes als bancs que després es cobren políticament.
9.- Perquè exigim la limitació dels mandats per evitar eternitzar-se en xarxes de clientelisme i el control de l’escandalosa acumulació de càrrecs.
10.- Perquè no ens hem de creure enquestes manipulades per desanimar el vot a Reagrupament. Som més dels que voldrien i hi serem!
11.- Perquè només Reagrupament proposa legislar en contra de col·locar amics, parents i saludats. Prou de nepotisme i clientelisme.
12.- Perquè Reagrupament ofereix posar la política en mans de professionals que volen fer política i no de polítics professionals que només busquen viure’n.
13.- Perquè un cop el Tribunal Constitucional ha declarat que l’única llengua obligatòria a Catalunya és el castellà, només un estat propi ens permetrà salvar el català.
14.- Perquè només Reagrupament té la credibilitat suficient per fer allò que predica. Qui pot creure’s la regeneració democràtica en mans de candidats que han estat diputats tota la vida sense queixar-se? Qui pot confiar en qui ara predica la independència quan fa dos dies votava al costat de Montilla?
15.- Perquè ens ho mereixem. Reagrupament ha estat explicant la regeneració democràtica i la proclamació de la independència des de fa més de dos anys. Reagrupament no ha canviat el discurs. Altres que l’han copiat ara fan veure que se’l creuen. No podem creure’ns conversions interessades d’última hora a l’independentisme, sobretot quan no diuen res de canviar les regles de joc d’aquesta democràcia malalta.

Ara sí, ara toca independència. Ara toca Reagrupament.

19 de novembre 2010

Per què Reagrupament


S’acosta el moment en què cal decidir-se i des de Reagrupament voldríem fer-vos arribar mots abrandats, mots de coratge, mots que us retornessin la confiança en un país que ja no volem esclau. Hem fet tots els esforços possibles per no malparlar de ningú, perquè finalment tots haurem de sumar. Tampoc no ens hem omplert la boca amb vagues promeses grandiloqüents, amb titulars fàcils però buits de contingut. Sabem que som un país sotmès que no té força per prometre res si abans no decideix ser lliure. Només les nacions lliures poden decidir el seu futur.
Tampoc no ens sentireu queixar-nos amargament, com ens hem acostumat a fer el catalans, de la nostra dissort, de la pèrfida Espanya. Sabem, ara sí amb claredat, que el nostre futur depèn només de nosaltres, que tenim a les nostres mans construir el país que hem desitjat, el país que ens mereixem. Una Catalunya millor, econòmicament rica, socialment justa, culturalment desvetllada i nacionalment plena.
Perquè Reagrupament som la força de la honestedat, la força de la gent senzilla que ha decidit construir el futur amb les seves mans. Som la força del convenciment que aquest país es mereix algú que hi cregui, algú que li doni les eines que el permetin aixercar-se, finalment, i reprendre el camí estroncat fa tres-cents anys. Perquè, amics, aquesta nació mil·lenària el 28 de novembre tindrà l’oportunitat de sortir de l’atzucac en que l’han enfangat. Ja no podem creure més en il·lusions que s’esvaeixen l’endemà de cada contesa electoral. Ja no podem esperar el miracle redemptor que tothom sap impossible, es digui federalisme, concert o referèndum. Cal parlar clar d’una vegada, amb la gravetat que el moment requereix. No podem amagar més la ficció de les nostres institucions, la mentida de l’autogovern. No podem seguir dissimulant mentre el país s’afebleix cada dia que passa; mentre s’aprima la nostra autoestima. Pàtria i dignitat,  ens esperonà en Joan Carretero fa mesos. Siguem, doncs, dignes d’una nació que mai no s’ha doblegat.
El proper 28 de novembre tindrem l’oportunitat de desvetllar un país que s’ha adormit en l’autocomplaença, en l’arriscada creença que les nacions, que les llengües, no moren mai. Per primer cop els catalans som davant la certesa que si no ens revoltem, deixarem als nostres fills una societat en què els obligarem a viure pitjor del que hem viscut nosaltres. Per primera vegada ja no ens valen mitges tintes: o som capaços de construir-nos nacionalment o tenim les hores comptades. N’hem de ser conscients.
Som en una cruïlla en què caldrà decidir si volem ser, si gosem, si ens veiem amb cor de saltar el mur. Precisament aquests dies els catalans hem fet una nova aportació al patrimoni cultural de la humanitat. Una aportació simbòlica que hauria de representar els nostres valors com a societat: força, equilibri, valor i seny. Uns principis que ens hem venut per unes engrunes de poder. Un poder, provincià, sotmès i dòcil, que no s’oposa a l’espoli constant. Ha arribat l’hora de dir prou. Aquest cop en tenim les eines.

És a les nostres mans decidir si acceptem el repte de bastir el pilar més alt, la torre més esvelta. La gent de Reagrupament serem els primers a la pinya, amb el vostre ajut fins i tot podrem posar folre i manilles, però caldrà que tots plegats, arribat el moment, cridem decidits: pit i amunt!

12 de novembre 2010

Si tot i així no ho veiem...


Sembla ben bé cosa del destí que tot just perdut en Joan Solà, un dels intel·lectuals més insubornablement compromesos amb la defensa del país i de la llengua com a expressió màxima de la nostra identitat, els atacs que reben tant la llengua com el país són més virulents i més descarnadament indissimulats que mai.  Per si algú encara dubtava de la veritable intenció d’aquesta Espanya autista de fer-nos la pell, heus aquí que tots els poders institucionals i jurídics s’han conjurat per accelerar la nostra desaparició nacional el més aviat possible.
És evident que el desacomplexament nacional que viu la nostra nació, que la certesa que la independència ja ens és el darrer ressort, havia de desvetllar els baixos instints dels qui ens han tolerat però no entès. Uns quants ja hem dit, de sempre, que perdíem el temps amb Espanya tot fent-los el joc amb les seves giragonses jurídiques. Embarcar-nos en el sudoku de l’estatut no només era un error d’estratègia nacional, sinó un autèntic suïcidi institucional. Ja aleshores denunciàvem que un estatut ens fa espanyols. Les nacions que se’n senten no tenen estatuts, tenen Constitució.
Hem perdut un temps preciós mentre Espanya s’anava reforçant econòmicament i jurídica. Un cop parada la trampa, la nostra classe política va empassar-se l’esquer amb aquella alegria, inconscients de la teranyina legislativa en què havien empantanegat el futur del nostre poble. I ara encara ens vénen amb concerts i referèndums, com si no hagués quedat prou clar que l’ADN jacobí i centralista d’Espanya és incompatible amb el respecte als nostres drets.
Joan Solà i Salvador Cardús van encetar un “ja n’hi ha prou” que només Joan Carretero va saber articular. Des d’aleshores hi ha hagut un full de ruta clar que ha quallat en el convenciment nacional dels catalans. Ningú ja no en discuteix la certesa. Alguns fins i tot se l’han copiat un cop el Tribunal Internacional de Justícia n’ha avalat la legitimitat. Benvinguts al club. Si a hores d’ara no acceptem que proclamar la independència des d’un Parlament sobirà és la solució al desbocat empobriment econòmic, institucional i moral de la nostra nació, és que preferim malviure sota l’espoli espanyol que aixecar-nos lliures i decidir el nostre destí.
Mentre les nostres forces majoritàries desfullen la margarida del peix al cove de sempre, Espanya ens sotmet impúdicament, ens demostra qui mana. Ja no es tracta d’una discussió jurídica, perquè articulats similars són acceptats sense recança a d’altres comunitats. Es tracta de rabejar-se en la humiliació, de rebolcar-nos en el fang de la nostra secular covardia. El perquè de tanta por és una cosa que se m’escapa, però ara cal que tinguem ben clar que l’oportunitat de ser lliures és només a les nostres mans.

Aquests dies de campanya hem vist aquesta temença irracional tenallar la nostra gent. No és feta d’arguments, sinó de l’amenaça permanent que santifica la mentida. Un avi em deia convençut: i com cobrarem les pensions si proclamem la independència? I jo que em pregunto: com és que no hem aconseguit explicar-li que no només la cobrarà, sinó que tindrà una paga extra? Com és que no es qüestiona si cobrarà gaire temps més si seguim a Espanya?

07 de novembre 2010

Reagrupament: el perill real


Era evident que l’aparició d’un projecte obertament independentista, amb vocació tranversal i amb la declarada intenció de bastir una candidatura el més unitària possible que dugués al Parlament una majoria de diputats sobiranistes, havia de topar des del principi amb moltes dificultats. Era d’esperar perquè les forces que maneguen els fils de l’espanyolisme a casa nostra, més descarnat o en versió autonomista, no rebrien amb alegria un moviment que aconseguís aglutinar el desencís nacional que sacseja el país de fa anys i que va quallar en forma de consultes. Tot i amb això, si hem de ser realistes, no crec que ni a Nicaragua, Calàbria o qualsevol dels centres de poder d’aquest país, a voltes tan petit, s’amoïnessin gaire conscients de la proverbial meselleria dels catalans que hem fet de la queixa l’esport nacional.
Aleshores, com s’entén la virulència dels atacs que Reagrupament ha sofert des de l’estiu? Atacs a la línia de flotació del projecte que han provat de totes les maneres possibles de dinamitar el consens que havia generat, potser no en el projecte polític en sí mateix però sí en la secessió com a única solució als problemes d’aquest país. Quina és la raó que ha obligat els estrategs de l’status quo a esmerçar grans esforços i enormes recursos econòmics en diluir i disgregar un moviment que prenia forma? Al meu modest entendre, el que els va espantar de debò no és que una majoria de diputats pogués proclamar la independència des del Parlament. Ells saben que és així com es fan les independències. De fet, aquell dia, ells hauran estat independentistes des de sempre i, amb tota seguretat, en gestionaran els beneficis. No, amics, el que els amoïna de debò és que Reagrupament fa indestriable el projecte independentista d’una profunda regeneració democràtica. I això fa trontollar les estructures del petit poder que han anat bastint durant més de trenta anys. Poder escàs, minso, però que els reporta grans beneficis i, sobretot, un modus vivendi al que no volen renunciar.
El 10 de juliol, als carrers de Barcelona, mentre més d’un milió de catalans cridàvem independència, ells van copsar la profunda distància que separava els ciutadans d’una classe política que ha arribat a la màxima ineficàcia i que ha dilapidat la confiança de generacions senceres de catalans que els etzibaven “no era això, companys”.
Em sembla clar, doncs, que un projecte polític com Reagrupament que vincula la independència, percebuda com una necessitat imperiosa, amb l’exigència ètica de la funció pública feia angúnia. Un projecte, a més, construït des de la base, amb gent que no cerca cap prebenda i que, per tant, no es deixa entabanar per cadires o tants per cent.
Un projecte així, si arribés a quallar, esglaia. Limitació de mandats, transparència, llei electoral, règim sever d’incompatibilitats, exigència màxima i un constant rendir comptes amb el ciutadà. La política com a contracte, com a servei.
Això no s’ho podien permetre. Calia posar-hi fi donant-los-en, a més, la culpa. No serà pas Reagrupament qui dividirà el vot. Ara ja sabem perquè érem el perill real.

Espero que, al menys, els ho hagin pagat bé.

29 d’octubre 2010

Només n'hi ha un, de vot útil


Una de les excuses, de les justificacions més usades a l’hora d’argumentar el vot cap a una determinada formació política en qualsevol contesa electoral és allò tan amanit d’apel·lar al “vot útil”. El terme en sí ja denota una certa desconfiança en la pròpia decisió i, sobretot, en els arguments que t’han dut a votar en una determinada direcció perquè, en bona lògica, tots els vots haurien de ser útils. O és que algú va a votar amb l’íntim convenciment que el vot que acaba de dipositar és absolutament inútil?
Una altra cosa és que les formacions rivals utilitzin aquest argument per desmoralitzar el votant de candidatures contrincants amb la vana esperança de, si més no, evitar un vot que no t’afavoreix.
Aquests dies ho estem començant a veure i, n’estic segur, la cosa anirà augmentant d’intensitat a mesura que s’acosti la data fatídica del 28N i que les enquestes, les de debò que ningú no publica, t’allunyin de la majoria esperada. Ara ens volen fer creure que el vot útil és aquell que propicia una majoria forta de CiU o, si més no, evita la formació d’un tercer tripartit. Com si tota la preocupació que hem de tenir els catalans és si acaben sumant de nou. Francament, un vot exclusivament dirigit a evitar un nou tripartit, per molt nefastos que hagin estat nacionalment els governs oficiats pel PSC amb els escolanets de torn, no mereix ser catalogat d’útil.
Què pot tenir d’útil un govern que, ja d’entrada, ens ofereix un impossible concert econòmic i, per tant, assumeix la misèria en què es troba el nostre país com a mal menor? Un govern del qui dies passa anys empeny, del peix al cove renovat, de l’avui encara no toca. Quina utilitat pot tenir un govern submís, amagat rere la ficció d’un poder que no té, tot esperant arreplegar algun trumfo i bescanviar-lo per quatre prebendes?
Catalunya ha arribat a un punt de no retorn, de caiguda lliure, de fallida econòmica, moral, cultural, lingüística i nacional. Un moment en la seva història en què s’hi juga no el remenar només unes quantes cireres, sinó la seva subsistència, la seva capacitat de construir-se com a societat adulta. El nostre país no pot esperar més la llibertat: l’ha de prendre. Per això, en aquestes properes eleccions només n’hi haurà un de vot útil: la independència. Ja no ens pot servir res més. Que siguem conscients que totes les forces que han maldat durant decennis per sotmetre’ns, són ara més fortes que mai. El procés d’involució de l’estat espanyol està tancant el cercle al voltant del nostre coll i ja tenen tots els mecanismes a punt per rematar-nos nacionalment. I amb la nació hi deixarem la pell perquè la revenja, la humiliació, és el fonament de l’ànima espanyola. Fixeu-vos sinó en les contínues retallades que pateixen els nostres tímids intents de normalitzar-nos, els atacs frontals a la nostra llibertat. Ara la llengua, ara l’art sacre, ara TV3, ara les caixes, ara el Prat o l’eix mediterrani...
Ningú no pot dubtar a aquestes alçades que som davant de l’intent més seriós d’aniquilació nacional des que les tropes de Felipe V van tòrcer Barcelona. I alhora som en un moment en què més clar sembla el nostre convenciment. I doncs? Què esperem?
El 28N fem l’únic vot útil. Fem independència.

23 d’octubre 2010

El tractor i el Ferrari


En Joan Carretero acostuma a usar la metàfora del tractor i el Ferrari per exemplificar la diferència de concepció que hi ha entre Reagrupament i d’altres formacions polítiques. Argumenta el president de Reagrupament que sabent que la tasca d’aconseguir la llibertat de la nostra nació serà una feina dura, llarga i tenaç, ens hem de dotar de les millors eines, les més fiables, les de més confiança, per aconseguir acomplir aquesta tasca que tenim al davant amb garanties d’èxit. No podem caure en la temptació de la superficialitat, de la imatge espectacular però amb poca substància. Per molt lluent i espectacular que sigui, un flamant Ferrari vermell de poc ens servirà a l’hora de llaurar una terra eixuta, endurida per anys de deixadesa.
L’evident actualitat política de les paraules de Carretero m’han fet pensar en el tipus de partits polítics que tenim al nostre país i, sobretot, en el tipus de campanya electoral que, contesa rere contesa, han anat adoptant tant les formacions majoritàries com les que pretenen ser-ho. És cada dia més evident que això que eufemísticament anomenen “programa electoral” és pura poesia i que el compromís de qualsevol formació amb el que s’hi diu, és una pura fal·làcia. La política ha esdevingut un joc d’aparences, un espectacle ple de llums i ombres on els actors principals se saben els protagonistes diguin el que diguin o facin el que facin. És només un joc d’enganys que pretenen vendre com a prestidigitadors del concepte. Ningú no els reclama allò promès. Ningú no els exigeix seriositat, coherència. Així, abandonats al vendaval de la banderola, ens deixem “prometre” ficcions impossibles, propostes a benefici d’inventari que sabem que dormiran el son dels justos fins la propera campanya electoral al calaix dels mals endreços. Amb una mica de sort, quatre anys després ens les tornarem a trobar, envernissades perquè, amb nova lluentor, semblin la darrera proposta. 
En una societat dominada per la imatge, per l’aparença, ens deixem endur per la política del confetti, del míting amb autocar, de l’entrepà que omple teatres i pavellons, de la claca que vitoreja amb posat de circumstàncies . La immoralitat de la despesa electoral, en un país en fallida econòmica, és directament proporcional a la resignació amb què els ciutadans semblem haver-nos-hi conformat. Hauríem de ser capaços de  capgirar aquesta situació malaltissa i exigir als nostres polítics un missatge clar, possible, imaginatiu però coherent. Hauríem de ser prou exigents per desemmascarar el cartró-pedra, per despullar amb cruesa la manca de projecte, l’engany que només cerca l’escó.
A Reagrupament som conscients que un tractor, passada rere passada, acaba llaurant el camp; amb constància, amb treball, amb passió i amb projecte. Segurament no brilla prou sota el sol inclement, ni salla sobre l’asfalt, però creu fermament que la terra ha de ser del qui la treballa.
Ja hem vist massa Ferraris amb les rodes enfonsades al sorral com per deixar-nos enlluernar per un metal·litzat que acabarem havent de pagar nosaltres.

15 d’octubre 2010

Rèquiem per la unitat

A hores d’ara, si no s’ha produït un miracle de darrera hora, s’haurà certificat definitivament la fi del serial d’aquest estiu: la unitat de les forces independentistes per presentar una única candidatura a les properes eleccions al Parlament autonòmic del nostre país.
Els motius, ocults o no, que hi ha darrere la decisió presa per les direccions de les diferents opcions sobiranistes implicades, han estat àmpliament debatuts aquestes darreres setmanes, però no hauríem de caure en la simplificació. Que els personalismes tenen un pes important en qualsevol activitat humana és una obvietat de la mateixa manera que ho és el fet que, habitualment, això no acaba sent cap impediment per arribar a acords si hi ha una voluntat sincera. Tinguem-ho present i no posem tothom al mateix sac.
Tan parlar d’unitat, però, ens ha fet perdre l’objectiu de vista. Hem fet créixer, nosaltres mateixos, el monstre que ha acabat per devorar-nos.
És evident que sempre és més rendible, segons la llei  d’Hondt, que dues candidatures vagin unides, que si hi van separades. Però també ho és que no sempre 1+1 fan 3, com ara es fa córrer. El mal de veritat es va fer quan Solidaritat, encertadament o no, va presentar credencials i va mostrar-se no com una nova força independentista, sinó com una OPA hostil a Reagrupament que fins aleshores havia liderat i empès en solitari el projecte independentista.
Tampoc no podem oblidar que venim de temps molt durs i que, si bé és difícil que aquestes opcions sobiranistes aconsegueixin una majoria suficient per proclamar la independència, no podem caure en el pessimisme irredempt i pensar que serem opcions tan minoritàries que ben just aconseguirem l’entrada al Parlament. La societat està prou madura perquè el sobiranisme expressi a les urnes el que ja va expressar al carrer el 10J. Amb això no vull menystenir el poder de convocatòria d’opcions majoritàries, amb campanyes d’altíssim pressupost (un altre dia en parlarem, d’això), però, com ha dit més d’un cop en Joan Carretero, si aquest país no és capaç de portar l’independentisme al Parlament amb una força proporcional al consens social que genera, és que tenim un problema greu que va més enllà de la unitat.
S’equivoquen els qui pensen que la independència ens la durà la unitat del sobiranisme en una candidatura catàrtica. La independència la hi haurem de dur tots plegats, també CiU, i ERC, i fins i tot el PSC, i per a fer-ho ens caldran tantes forces com siguem capaços de generar, serioses i coherents. Capaces no de triomfar el 28N, sinó de gestionar amb astúcia el 29N i els quatre anys que han de fer créixer el suport social a la secessió. Ens caldrà normalitzar el convenciment que només un estat propi ens garanteix el benestar. Caldrà enfortir una  majoria social que segurament ja hi és, i que aquesta majoria se’n convenci i empenyi els partits que encara es resisteixen a somoure un escenari que els és propici.

Sigui com sigui, que la manca d’unitat no ens deixi a casa, que no ens desanimi. La feina tot just comença. Ens calen veus amb un projecte clar, al Parlament. Veus que hi mostrin el camí, que ens convencin de la senzillesa i, alhora, de la força del pas que ens cal fer. Malgrat tot, el 28N votem independència!

08 d’octubre 2010

Superioritat moral

El món de la política, i el de les idees en general, pateix d'una creixent banalització, d'una manca preocupant de profunditat i elaboració argumental. Això generalment se supleix amb un abús dels estereotips, dels llocs comuns que acaben per no dir res però que cobreixen l'aparença. Aquesta tàctica ha valgut en aquests darrers anys per omplir la buidor de propostes amb què ens han entretingut les nostres formacions polítiques, però ha estat a costa d'una simplificació esfereïdora del debat, farcit de tòpics, de l'eslògan fàcil i del màrqueting de les idees. Avui el que compta és tenir "relat" i, sobretot, saber-lo vendre.
Ha estat especialment greu el procés de significació a què s'ha sotmès certs conceptes, certes paraules, que han esdevingut elements sagrats d'aquesta nova religió que cerca fidels més que convençuts. Així, conceptes com esquerra, participació, sostenible, solidari i tot un llar etcètera que tots seríem capaços de recitar, han estat ungits amb un plus de superioritat moral més enllà d'on o de quina manera s'apliquen. Són tautològicament bons i en conseqüència, uns altres també intrínsecament dolents. Ningú no sap ben bé explicar-te què signifiquen, en termes reals, en concrecions, però te'ls etziben despectius amb aquesta suficiència de nou ric que et mira per sobre l'espatlla. La societat, i les ideologies que miren de gestionar-ne la seva evolució, han esdevingut líquides, mal·leables, i les velles ortodòxies s'han convertit en rèmores que impossibiliten, precisament, el progrés social que pretenen defensar. No hi ha lloc per al debat, per l'argument. No hi fa res que la societat sigui cada dia més descreguda, més displicent: els nous sacerdots segueixen excomunicant l'heterodòxia. Conceptes buits però inqüestionables han servit massa cops per amagar la incapacitat de gestionar amb eficàcia, equitat i justícia social els recursos públics. Exemples concrets en tenim a cabassos cada dia, però la societat ja no escolta, ja no es qüestiona res. És més senzill romancejar lletanies postmodernes.
Un fenomen, aquest de l’arrogància, que havíem vist només en certa autoproclamada esquerra, ara el comencem a percebre en l’ampli camp ideològic del nacionalisme. No hi fa res que t’hagis hagut d’empassar veritats immutables. No hi fa res que ara defensis allò que fa pocs mesos desqualificaves. La qüestió de fons és que segueixis apareixent com el referent estratègic, com l’únic camí possible.
Així, hem pogut veure com en López Tena, després de perjurar que el referèndum era possible i la declaració unilateral d’independència una boutade de Reagrupament, segons ell una formació tòxica ara pretengui presentar-se a les eleccions com l’única opció intel·ligent perquè defensa, precisament, la declaració unilateral. Això sí, Reagrupament, per aquesta llumenera, deu seguir sent tòxica atès que no vol ni acostar-s’hi. I del referèndum aquell? Referèndum? Quin referèndum?

Tampoc no ens podem oblidar de la fatxenderia amb què CiU, segura de la seva victòria, tracta tots aquells que no combreguem amb rodes de molí de la mida del concert econòmic. Quan els arguments coixegen, la desqualificació és l’arma dels pusil·lànimes. Tots podem entendre les presses per ocupar conselleries i direccions generals tot fent veure que es governa en un país que no té poder. Ara, on és la superioritat moral de gestionar la misèria? No hi ha res més patètic que fer-se el milhomes i dur les calces al garró.

01 d’octubre 2010

Qui perd els orígens

En Carod-Rovira encara insistia l’altre dia obsedit en una idea que sembla que no el deixa dormir. Diu el vicepresident que Catalunya serà mestissa o no serà. Això, de fet, no és cap descobriment perquè si una cosa hem estat els catalans en els darrers segles ha estat un país d’acollida on tothom qui ha volgut integrar-s’hi ha estat rebut amb els braços oberts. Tampoc no hauria de sonar com una amenaça. El futur, amb una abassegadora pressió de moviments migratoris propiciats per la globalització i unes desigualtats feridores, ens durà un increment difícilment sostenible d’aquesta nova immigració. I arriben al nostre país enganyats tant en les seves expectatives econòmiques i vitals, com en la realitat nacional on aterren. Això és un fet i hem d’encara-lo amb responsabilitat solidària però també amb maduresa social, sense aquest assistencialisme que crea desigualtats i guetos de difícil integració. El fet és que la nació catalana ja és ara fruit de la mescla. El mestissatge a què es referia Carod-Rovira és un fet inapel·lable que, des d’ara mateix, definirà el futur vital dels catalans.
L’esforç ingent que des de Catalunya s’ha fet per integrar els nouvinguts a la nostra realitat social, històrica i sobretot lingüística, no s’adiu amb els minsos resultats obtinguts. I és que el que queda clar és que la capacitat coactiva, ni que sigui psicològica, que pot fer que un immigrant decideixi fer l’esforç d’aprendre la llengua del país i usar-la amb assiduïtat, només la pots exercir amb garanties si tens tota l’estructura d’un estat al darrere. En el nostre cas el que tenim al darrere és un estat que malda per fer-nos desaparèixer. No podem esperar miracles ni la militància obstinada dels qui vénen aquí a guanyar-se la vida.
Darrerament, però, abocats amb delit al debat sobiranista, sembla que estem perdent de vista que la construcció d’una nació cohesionada passa per la indispensable assumpció d’uns elements comuns sobre els quals bastir aquesta nova catalanitat. Als Països Catalans la llengua és, sense cap mena de dubte, aquest element capaç d’aglutinar, de crear sinergies, de ‘nacionalitzar’ sense embuts. També és, no ho oblidem, l’essència de l’esperit de la nació. Sense llengua difícilment sobreviurem nacionalment després de segles de repenjar-nos-hi gairebé en exclusiva.
En canvi, la llengua se’ns perd i no semblem amoïnats. La darrera Enquesta d’Usos Lingüístics ens aboca al desastre tant de temps anunciat. Segons l’enquesta, el 62,8% dels ciutadans de Catalunya no identifiquen el català com la seva llengua, un 38,2% no el sap escriure i un 21,7% ni tant sols el sap parlar. Si després de tantes campanyes, tantes aules d’acollida i tantes Quetes, la situació ha devallat fins aquests limits és que estem al llindar de perdre definitivament la llengua.
Fa dies mirava incrèdul un documental a TV3 sobre la vida d’uns joves arribats en pastera i el seu esforç, tutelats per la Generalitat, per sobreviure. Cap d’ells no parlava català. Ningú tampoc no els parlava en català.
És evident que ja només la independència ens pot donar opcions de girar la situació. Esperem no haver fet tard.

24 de setembre 2010

La fal·làcia del personalisme


Si hi ha un punt comú entre les moltes, benintencionades i constants crides a la unitat de les forces independentistes que aquests dies es reprodueixin arreu, aquest és el d’acusar de la desunió que avui patim a un pretès problema de personalisme dels diferents líders que encapçalen, almenys visualment, les diverses opcions. No cal entrar a valorar les possibilitats d’aquesta sospirada unitat, del tot recomanable i fins i tot necessària si volem mostrar l’independentisme com una força popular, ciutadana, que vagi més enllà de divisions ideològiques. Però tampoc cal pecar d’ingenuïtat tot exigint a un moviment que s’ha caracteritzat per la fragmentació abrandada, una disciplina espartana  en els objectius comuns, que hi són, però que tenen matisos evidents.
Hores d’ara és evident que, més enllà del titular “independència”, hi ha racons obscurs, camins més o menys enrevessats, estratègies més o menys confessables. No podem posar al mateix sac qui ha pregonat insistentment la unitat sense matisos amb qui només l’entén si és a la seva manera. No podem acusar de personalisme, de voler la cadira, qui ha ofert un cop i un altre el seu lloc a la llista en favor d’una proposta unitària, mentre d’altres han blindat la seva candidatura. La responsabilitat no és la mateixa de qui s’ha ofert amb insistència al pacte del que t’exigeix la dissolució en la seva estructura. No és el mateix qui va néixer per aglutinar que qui sembla haver-se creat per disgregar.
La facilitat amb què aquests dies s’acusa de personalisme demostra, de nou, la poca maduresa política de moltes de les iniciatives que  aquest sobiranisme convuls genera a tort i a dret.
Reagrupament, és cert, té un líder fort, capaç de marcar d’una manera nítida un full de ruta creïble cap a la independència del país. No una proclamació demà pasat, però sí un camí constant, recte, explícit, honest i seriós que ens permeti bastir la complicitat ciutadana suficient per aconseguir la majoria social necessària per saltar el mur. Un lideratge que no admet, precisament, personalismes, que no tolera desviar-se de l’objectiu, on les persones no són importants –tot i ser-ne la força motriu– sinó que l’únic a considerar és si fem camí cap a la desitjada llibertat. Aquest és l’únic motiu de ser-hi, en política, i l’única motivació. Qui no estigui disposat a fer aquest camí és que no comparteix la missió transcendental que ens hem proposat. Un moviment d’alliberament nacional no fa política, crea estructures d’estat, ni que només siguin mentals.
Per això el que és vital no és entrar al Parlament, sinó que s’hi faci una feina seriosa, honesta, desinteressada. I això requereix un compromís clar amb el país, amb el projecte i amb els ciutadans. Si el sobiranisme aconsegueix representació parlamentària i després s’acaba convertint en una olla de grills, on els personalismes dinamiten l’objectiu, haurà estat pitjor el remei que la malaltia. És un risc que no ens podem permetre.
Reagrupament té un projecte clar on les persones no seran cap obstacle –en Joan Carretero el primer– si hi ha un compromís sincer i generós. Reagrupament vol dur al Parlament un projecte, no només una llista de noms, per molt il·lustres que siguin.
On és el personalisme? Tothom pot dir el mateix?

17 de setembre 2010

Independència exprés


Que el sobiranisme ha anat amarant capes cada vegada més extenses de la població és una evidència que ja ningú no gosa negar. Que la independència del nostre país no és ja només una possibilitat política sinó que majoritàriament és percebuda com una necessitat real, tampoc no ho qüestiona ningú. Els espanyols, certament, hi col·laboren a cor que vols donant-nos dia sí dia també mostres d’una poca intel·ligència antològica i empenyent fins i tot els sectors menys conscienciats de la nostra societat a entendre la independència com l’única via per resoldre els nostres problemes. Només cal que ens fixem en la majoria aclaparadora, socialment diversa, que el 10 de juliol va recórrer els carrers de Barcelona al crit unànime d’independència.
La independència, tanmateix, és temuda per una casta política que ha segrestat la representativitat popular en els darrers anys. I ho és precisament perquè posa en entredit el seu oasi d’interessos i d’amiguisme. Una acció radicalment democràtica com serà la proclamació de la independència del nostre país temen que comporti, com molts reclamem, una catarsi legislativa al Parlament fonamentada en una molt més gran exigència ètica. Per això s’hi resisteixen tant com poden amb arguments tan demagògics com poc creïbles. Com que, formalment, no gosen oposar-se que aquest país pugui assolir les màximes cotes de llibertat, han de recargolar les propostes fins a fer-les irreconeixibles. D’aquí eufemismes que, finalment, no diuen res de concret com el del “dret a decidir” o  propostes surrealistes que saben impossibles però que miren de llançar a manera de parany argumental.
El Cercle Català de Negocis, en un informe jurídic aclaparador encarregat per Reagrupament, concloïa a mitjans de setmana la impossibilitat absoluta d’arribar al concert econòmic que proposa CiU sense esberlar el meló constitucional. D’altra banda, fins i tot en Joan Laporta contradeia el seu soci Alfons López Tena que tossudament encara defensa, amb la boca petita això sí, que una consulta es pot fer sense el permís d’Espanya. És evident que qui proposa vies tan complexes i enrevessades pretén esmorteir el debat i dur-lo a camins que, a la llarga, només poden acabar en una nova frustració col·lectiva. Perquè és ben evident que si ens cal trencar la legalitat espanyola, si ens cal fer un acte de sobirania, és més senzill proclamar directament la independència que qualsevol altre succedani.
Un cop desemmascarades les propostes convergents i republicanes, metàfores de la impotència,  ara es veu que toca titllar l’independentisme desacomplexat de naïf i il·lús.
Ho deia fa poc l’ínclit Carod-Rovira, agafant-se com ferro roent a una nova relliscada d’en Laporta, que assegurava que podem ser independents el gener. Ho aprofiten per titllar l’independentisme emergent de poc realista, de proposar independències exprés.
És evident que això no és així. Tots som conscients que el procés serà llarg i complex. Que caldrà molta feina, seriosa i decidida i, sobretot, una gran dosi de patriotisme, serenor i generositat. Però el que ara toca és saber que hem encetat el camí cap a la nostra llibertat. I que no hi renunciarem.

11 de setembre 2010

Ara sí, ara toca!

Venim d’un estiu molt dur, convuls i confús, on ens han intentat de distreure amb l’esquer de la unitat. Una unitat, desitjada,  però malauradament a hores d’ara improbable. I no serà que no s’hagi intentat. No m’equivoco si afirmo amb contundència que ningú com Reagrupament ha fet més esforços per aconseguir que hi hagués una única llista independentista al Parlament. Si ho recordem, Reagrupament ja va néixer amb el compromís d’intentar aplegar el sobiranisme en una llista transversal i unitària. Però hem de reconèixer que ens hem deixat entabanar: hi havia qui no volia sumar sinó fer-nos perdre el temps amb excuses de mal pagador i afeblir la il·lusió sobiranista que aquest país ha anat acumulant en els darrers temps. Tots plegats ens hauríem de preguntar qui n’ha sortit beneficiat de tot això. 
La unitat no pot ser el refugi dels mediocres, ni l’excusa per no avançar, ni l’arma que ens paralitzi.
Per sort Reagrupament n’ha sortit més viu que mai i més convençut del seu projecte. L’altre dia ho deia en Carles Móra: “la gent nota quan li parles des del cor”. I aquesta és precisament la nostra força. La força d’un compromís amb el país, amb el seu passat però sobretot amb el seu futur, un futur que volem lliure i sobirà. Reagrupament és aquesta força, la força de la gent honesta, de la gent “normal”, de la gent que no anhela un càrrec, de la gent que entén la política com un servei, temporal, a la societat. Reagrupament és la força de la gent que ha dit que ja n’hi ha prou de veure com la seva nació és humiliada i expoliada cada dia mentre els seus polítics, professionals del circumloqui, es conformen a gestionar les engrunes. Mentre la nació se’ns mor entre les mans encara hi ha qui segueix apostant per un autonomisme que ens fa ciutadans de tercera en un estat que ens vol eliminar nacionalment o d’altres que ens  proposen concerts o referèndums, il·lusions que saben del tot impossibles. Nosaltres som aquí per desemmascarar la impostura, per dir prou, per desempallegar-nos de  les pors que ens mantenen lligats, per proclamar ben fort que tot depèn de nosaltres, que si volem tenim la força i el coratge per alçar-nos com a poble lliure i proclamar la nostra insubornable voluntat de ser.
Per primer cop tothom ha hagut d’acceptar que la nostra voluntat expressada democràticament és l’únic que ens separa de la independència. Finalment tots, fins i tot els que se’n fotien quan ho vam proposar, tenen clar que una majoria de diputats al Parlament és suficient per constituir-nos en nou estat dins de la Unió Europea.  
El nostre compromís és fonamenta en la força del convenciment. Per això el suport de la gent és l’única arma que tenim per proclamar la independència des del Parlament, que és des d’on es proclamen les independències.
Assumim amb gravetat que només sobreviurem si som capaços de construir un estat independent fonamentat en una profunda exigència democràtica. Però assumim també que és només a les nostres mans el llegar als nostres fills aquesta nació mil·lenària. Una nació que ha resistit fins a l’extenuació els embats de la història i que ara, finalment, amb un simple vot, pot recobrar el seu paper entre les nacions del món.
Sabem que no serà fàcil. Sabem que no serà demà mateix. Però també sabem que, tots plegats, hem encetat el camí i que ja no hi ha marxa enrere.
Deia l’Estellès “Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. Reagrupament és la veu d’aquest poble que reclama les seves llibertats i la dignitat de governar-se amb honestedat. 

03 de setembre 2010

El difícil camí

Divendres vinent se celebrarà a Vilafranca i a una trentena més de pobles i viles del nostre país, una nova edició de la Marxa de Torxes per la Independència, en el nostre cas ja serà la vuitena. Vuit anys en què les reivindicacions han canviat ben poc però que, en canvi, el convenciment popular que la independència és a les nostres mans ha anat creixent d’una manera clara i inequívoca i és ara un clam transversal amb gent de tota mena i ideologia que senten el moment històric que viu aquest país.
Ara, però, que ho tenim tan a prop, haurem de sortir al carrer, no com el passat 10 de juliol on el crit unànim d’independència ressonà pels carrers de Barcelona, sinó que  caldrà recordar als nostres polítics i als qui volen ser-ho que el poble reclama unitat d’acció. I fa bé, perquè és evident que la fragmentació de l’espai sobiranista difícilment donarà els fruïts desitjats, però també perquè poc es pot esperar de qui posa els interessos personals, les ànsies d’esdevenir diputat, la necessitat de protagonisme, per davant dels interessos del país.
Es diu sovint avui en dia que en política qui és capaç de controlar el relat, qui té les eines per imposar el seu missatge, ja té mitja victòria al sac. És evident que qui disposa de mitjans, de relacions, de favors que l’amplifiquen el missatge acríticament, es veu amb cor d’acusar els altres de la seva pròpia feblesa.
Aquests dies se’ns demana, se’ns exigeix, a Reagrupament, d’oblidar-nos dels nostres plantejament per arribar a una unitat trencadissa, mentre no s’exigeix res a qui, precisament, sembla nascut per impedir-la. Se’ns exigeix pràcticament la dissolució en una nova organització bastida sobre interessos espuris. No seré jo qui em faci ressò de tantes veus que apunten maniobres obscures de CiU i ERC per desballestar una candidatura Reagrupament-Laporta que preveien que els faria mal, però ja és ben curiós que els nous defensors a ultrança de democràcies internes aparents, declaracions unilaterals i regeneracions democràtiques que mai no s’han aplicat a sí mateixos, siguin gent que fins fa dos mesos han estat vivint còmodament i exclusiva sota el paraigua de les estructures de partit de les que només se n’han queixat quan s’han vist exclosos de llocs preferents a les llistes.
Potser sí que a Reagrupament no hem fet les llistes com ens hagués agradat, però és que, de fet, les llistes, qui va al Parlament, ens és ben bé igual perquè l’important és què s’hi va a fer, quin missatge es donarà des de la tribuna d’oradors, quina seriositat en el projecte polític i en els plantejaments públics. Per això tenim llistes però les tenim a disposició des del primer a l’últim lloc. Quina diferència amb els qui ara ens volen donar lliçons de democràcia mentre arrepleguen tots els caps de brot que sempre han sospirat per una acta de diputat.
Divendres a la Marxa de Torxes, i dissabte a Barcelona, haurem de tornar a sortir al carrer amb la consciència clara que la unió de l’independentisme és vital per l’èxit aclaparador que ens mereixem. No hi podem renunciar. Però també haurem de tenir clar qui és qui no la vol i quins són els interessos que s’hi amaguen. 

20 d’agost 2010

Quo vadis PSC?


Darrerament s’estan produint una sèrie de moviments dins del PSC, tant nacional com comarcal, que no ens poden passar desapercebuts i que demostren que, finalment, alguna cosa es mou al món  impertorbable dels socialistes catalans. La bassa d’oli permanent, la manca de la més mínima crítica interna i la sensació de funcionament “inasequible al desaliento”, han estat, durant dècades, la marca de la casa de can PSC. Una marca creada a pols a partir d’un control intern ferri i de l’ampli catàleg de col·locacions, prebendes i favors que han pogut oferir impunement.
L’evidència que, de fa temps, els socialistes s’havien quedat sense projecte, que només reciclaven vells eslògans amanits amb l’amenaça d’una dreta que, a casa, feia anys que ja no feia por, no semblava que tingués cap efecte en un PSC que seguia aparentant estar ungit amb la veritat divina. Havien trobat la fórmula màgica: fer polítiques de dretes però dient-se l’esquerra.
La realitat és tossuda, però, i tard o d’hora els ciutadans havien de cansar-se de la mateixa salmòdia, de les mateixes expectatives caducades que només pretenien conservar tanta administració i l’estol d’amics que hi tenen col·locats.
A mesura que el PSC ha anat perdent la capacitat d’influir, l’hegemonia del relat, les idees s’han anat substituint per aparell i ha estat aleshores quan el PSOE, que restava camuflat sota les faldilles d’un catalanisme de cinturó metropolità, he emergit barroerament. Maldestre, ha demostrat que la seva funció mai no havia estat catalanitzar un sector ampli dels nouvinguts d’origen espanyol (més que res perquè ja fa temps que són catalans), sinó la de controlar el sector nacionalment compromès del PSC.
Mentre la societat avança amb fermesa cap a la plena sobirania, el PSC ha seguit entossudit a negar l’evidència d’uns canvis socials que no tenen marxa enrere. Molts ciutadans d’aquest país, que han begut de la font socialdemòcrata, assistien avergonyits al cúmul de despropòsits que els socialistes catalans s’han hagut d’empassar. L’evidència que l’Espanya federal només existeix en un món de fantasia i que el nostre encaix a Espanya és impossible, ha posat al descobert les mancances d’un corpus doctrinal que el PSC ha usat de parapet. Sempre hem dit que amb la mort d’en Pallach no només es va perdre un gran polític.
El PSC s’ha quedat sense discurs, sense un projecte de futur amb què engrescar els ciutadans d’aquest país. Tanta falsedat, tant fingiment els ha passat factura. Però no sé si, com a societat, ens podem permetre d’ubicar el PSC amb el PP i Ciudadanos. Benvingudes doncs les dissidències.
El PSC té ara una gran responsabilitat, especialment perquè encara atresora un nombre important de suport ciutadà. El que no pot fer, si és que vol recobrar un espai necessari a la societat catalana, és fer nosa. No pot, en ares d’un indissimulat espanyolisme d’una elit de la maquinària del partit, dilapidar el seu rèdit social negant-se a què aquest país aconsegueixi les màximes cotes de llibertat nacional. És l’hora d’assumir els errors i refer el camí errat.

13 d’agost 2010

Un mes i uns quants dies


A risc de fer-me pesat voldria també afegir-me a l’estol de catalans que aquests dies valorem el resultat real de la demostració de voluntat nacional que aquest poble va fer tot just fa una mica més d’un mes. No voldria, tanmateix, col·laborar a alimentar l’espectacle de confusió que tots plegats estem donant i que de ben segur ha començat a descoratjar molts dels ciutadans que el 10 de juliol van omplir els carrers de Barcelona amb la innocència per bandera.
I és que ens hem obsedit amb la unitat com si fos la panacea que hagués de resoldre tots els mals nacionals que pateix aquesta vella nació. Ja ho he dit més d’un cop que la unitat no pot ser mai un objectiu per sí mateixa, sinó que hauria de ser un dels mecanismes que ens ha de dur a recobrar les nostres llibertats nacionals. Sembla, però, que ni uns ni altres van entendre ben bé el que el crit unànim d’independència significava realment.
Al meu parer, el que cal és la unitat en un objectiu nacional avui més clar que mai. Això no ha de significar invariablement que els agents polítics hagin d’anar plegats, sinó que l’assoliment d’un estat propi ha de ser un objectiu transversal que amari totes les formacions d’obediència nacional. A la transició l’objectiu de recuperar les institucions arrabassades pel franquisme era present a gairebé totes les formacions i, malgrat les diferències, la sensació d’objectiu comú, de període constituent, va aconseguir il·lusionar tot un poble. Ara ens cal una nova transició. Una transició cap a la independència en què, també, la gran majoria de formacions hi haurien de participar si volem escoltar el mandat inapel·lable del poble. Potser el que cal no és la “gran coalició” sinó la gran il·lusió, la generositat de tots plegats d’arraconar momentàniament les lògiques diferències per bastir un nou país que després ja construirem des de la diversitat política.
Per això la mesquinesa política serà la temptació a vèncer especialment en els partits que aspiren a governar aquest país. Ja sabem que quan s’acosten eleccions tot és aparença, tot gesticulació, tot relatiu i efímer. I és ben trist que sigui així, però mentre nous actors no aconsegueixin, des del Parlament, canviar aquesta dinàmica cal tenir-ho present i denunciar-ho desacomplexadament. Els crits del 10J anaven especialment dirigits a aquestes formacions que han esdevingut el paradigme de l’immobilisme.
ERC, que s’ensuma la patacada, juga de nou al gat i la rata, a amagar l’ou. I aquest cop potser no li funcionarà. Hauria de pensar que l’electorat, desencisat, reclama claredat i compromís. Potser no cal que s’integri a cap coalició salvadora, però cal que es comprometi amb la independència posant-hi dates, full de ruta i estratègia. Les lletanies ja no valen en un món de descreguts.
CiU, a l’altra banda, ja assaboreix el retorn triomfal i no està disposada que la realitat li espatlli el guió bucòlic que ha dibuixat. Un guió fet d’eufemismes, mitges tintes i paradisos increïbles. Ja em direu, sinó, qui pot creure en negociar el concert econòmic amb tot el que ha plogut! Farien bé, però, els de CiU de no malparlar massa d’un moviment ciutadà que ha empès la il·lusió d’aquest poble. Ara ens acusen, als independentistes, de només fer soroll tornant a la vella màxima pujoliana del silenci, el peix al cove i l’ambició tancada a l’armari. No s’adonen, no han entès, que els temps han canviat, que ara ja no ens val gestionar les engrunes d’un estatut escapçat amb què ens han despullat de poder real. Ara cal ser valents i posar la nació per davant dels interessos de partit.
Ara, més que mai, que tot està per fer, però que realment tot és possible.