03 de setembre 2010

El difícil camí

Divendres vinent se celebrarà a Vilafranca i a una trentena més de pobles i viles del nostre país, una nova edició de la Marxa de Torxes per la Independència, en el nostre cas ja serà la vuitena. Vuit anys en què les reivindicacions han canviat ben poc però que, en canvi, el convenciment popular que la independència és a les nostres mans ha anat creixent d’una manera clara i inequívoca i és ara un clam transversal amb gent de tota mena i ideologia que senten el moment històric que viu aquest país.
Ara, però, que ho tenim tan a prop, haurem de sortir al carrer, no com el passat 10 de juliol on el crit unànim d’independència ressonà pels carrers de Barcelona, sinó que  caldrà recordar als nostres polítics i als qui volen ser-ho que el poble reclama unitat d’acció. I fa bé, perquè és evident que la fragmentació de l’espai sobiranista difícilment donarà els fruïts desitjats, però també perquè poc es pot esperar de qui posa els interessos personals, les ànsies d’esdevenir diputat, la necessitat de protagonisme, per davant dels interessos del país.
Es diu sovint avui en dia que en política qui és capaç de controlar el relat, qui té les eines per imposar el seu missatge, ja té mitja victòria al sac. És evident que qui disposa de mitjans, de relacions, de favors que l’amplifiquen el missatge acríticament, es veu amb cor d’acusar els altres de la seva pròpia feblesa.
Aquests dies se’ns demana, se’ns exigeix, a Reagrupament, d’oblidar-nos dels nostres plantejament per arribar a una unitat trencadissa, mentre no s’exigeix res a qui, precisament, sembla nascut per impedir-la. Se’ns exigeix pràcticament la dissolució en una nova organització bastida sobre interessos espuris. No seré jo qui em faci ressò de tantes veus que apunten maniobres obscures de CiU i ERC per desballestar una candidatura Reagrupament-Laporta que preveien que els faria mal, però ja és ben curiós que els nous defensors a ultrança de democràcies internes aparents, declaracions unilaterals i regeneracions democràtiques que mai no s’han aplicat a sí mateixos, siguin gent que fins fa dos mesos han estat vivint còmodament i exclusiva sota el paraigua de les estructures de partit de les que només se n’han queixat quan s’han vist exclosos de llocs preferents a les llistes.
Potser sí que a Reagrupament no hem fet les llistes com ens hagués agradat, però és que, de fet, les llistes, qui va al Parlament, ens és ben bé igual perquè l’important és què s’hi va a fer, quin missatge es donarà des de la tribuna d’oradors, quina seriositat en el projecte polític i en els plantejaments públics. Per això tenim llistes però les tenim a disposició des del primer a l’últim lloc. Quina diferència amb els qui ara ens volen donar lliçons de democràcia mentre arrepleguen tots els caps de brot que sempre han sospirat per una acta de diputat.
Divendres a la Marxa de Torxes, i dissabte a Barcelona, haurem de tornar a sortir al carrer amb la consciència clara que la unió de l’independentisme és vital per l’èxit aclaparador que ens mereixem. No hi podem renunciar. Però també haurem de tenir clar qui és qui no la vol i quins són els interessos que s’hi amaguen. 

4 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

El cas més curiós és el del López Tena, que es trobava a CiU fa quatre dies i és el que més dur s'ha mostrat amb el tema de les primàries. Aquestes "reconversions" en tan poc temps són, com a mínim, curioses.

Anònim ha dit...

Sr. Claramunt, voste m`ha decepcionat, una vegada li vaig escriure que m`agradaba molt la seva columna al 3 de vuit, ve dons ara em sembla que tots aneu pel mateix, " la cadira " ¡quina pena de Catalunya¡bia

Jaume Claramunt ha dit...

Anònim, li puc ben assegurar que no tots anem pel mateix. Si no, només ha de fer una ullada a qui s'ha buscat un lloc a les llistes i qui no.
Tota la gent de Reagrupament que conec, són gent honesta, patriotes de pedra picada, la majoria provinents de la societat civil i que l'endemà d'haver fet la feina, ens en tornarem a casa a treballar des de les entitats en què hem estat treballant durant anys.
Precisament per aquesta diferència entre propostes "independentistes" és pel que, de vegades, ens molesta cert oportunisme.
De totes maneres, agraeixo el seu comentari: si li ha semblat que a nosaltres ens importa la cadira, és que no ho hem fet prou bé, que no ens hem explicat prou.

Anònim ha dit...

Té gràcia que vagis predicant la unitat quan no us podeu entendre ni amb les forces independentistes extra-parlamentàries... A veure si us poseu d'acord sobre el camí que ha de seguir la marxa de torxes...