17 de setembre 2010

Independència exprés


Que el sobiranisme ha anat amarant capes cada vegada més extenses de la població és una evidència que ja ningú no gosa negar. Que la independència del nostre país no és ja només una possibilitat política sinó que majoritàriament és percebuda com una necessitat real, tampoc no ho qüestiona ningú. Els espanyols, certament, hi col·laboren a cor que vols donant-nos dia sí dia també mostres d’una poca intel·ligència antològica i empenyent fins i tot els sectors menys conscienciats de la nostra societat a entendre la independència com l’única via per resoldre els nostres problemes. Només cal que ens fixem en la majoria aclaparadora, socialment diversa, que el 10 de juliol va recórrer els carrers de Barcelona al crit unànime d’independència.
La independència, tanmateix, és temuda per una casta política que ha segrestat la representativitat popular en els darrers anys. I ho és precisament perquè posa en entredit el seu oasi d’interessos i d’amiguisme. Una acció radicalment democràtica com serà la proclamació de la independència del nostre país temen que comporti, com molts reclamem, una catarsi legislativa al Parlament fonamentada en una molt més gran exigència ètica. Per això s’hi resisteixen tant com poden amb arguments tan demagògics com poc creïbles. Com que, formalment, no gosen oposar-se que aquest país pugui assolir les màximes cotes de llibertat, han de recargolar les propostes fins a fer-les irreconeixibles. D’aquí eufemismes que, finalment, no diuen res de concret com el del “dret a decidir” o  propostes surrealistes que saben impossibles però que miren de llançar a manera de parany argumental.
El Cercle Català de Negocis, en un informe jurídic aclaparador encarregat per Reagrupament, concloïa a mitjans de setmana la impossibilitat absoluta d’arribar al concert econòmic que proposa CiU sense esberlar el meló constitucional. D’altra banda, fins i tot en Joan Laporta contradeia el seu soci Alfons López Tena que tossudament encara defensa, amb la boca petita això sí, que una consulta es pot fer sense el permís d’Espanya. És evident que qui proposa vies tan complexes i enrevessades pretén esmorteir el debat i dur-lo a camins que, a la llarga, només poden acabar en una nova frustració col·lectiva. Perquè és ben evident que si ens cal trencar la legalitat espanyola, si ens cal fer un acte de sobirania, és més senzill proclamar directament la independència que qualsevol altre succedani.
Un cop desemmascarades les propostes convergents i republicanes, metàfores de la impotència,  ara es veu que toca titllar l’independentisme desacomplexat de naïf i il·lús.
Ho deia fa poc l’ínclit Carod-Rovira, agafant-se com ferro roent a una nova relliscada d’en Laporta, que assegurava que podem ser independents el gener. Ho aprofiten per titllar l’independentisme emergent de poc realista, de proposar independències exprés.
És evident que això no és així. Tots som conscients que el procés serà llarg i complex. Que caldrà molta feina, seriosa i decidida i, sobretot, una gran dosi de patriotisme, serenor i generositat. Però el que ara toca és saber que hem encetat el camí cap a la nostra llibertat. I que no hi renunciarem.

2 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

Entre aquests "esbojarrats" que volen acosneguir la independència el més aviat possible i els que la pospoen fins el 3014, em quedo amb els primers. Ja prou que ens prenguin el pèl!

alfons ha dit...

És que és perfectament possible ser independents al gener, si més no estar fent els tràmits necessaris, com quan hom compra (comprava) un pis i no va a notari fins alguns messos més tard.