Quo vadis PSC?

Darrerament s’estan produint una sèrie de moviments dins del PSC, tant nacional com comarcal, que no ens poden passar desapercebuts i que demostren que, finalment, alguna cosa es mou al món  impertorbable dels socialistes catalans. La bassa d’oli permanent, la manca de la més mínima crítica interna i la sensació de funcionament “inasequible al desaliento”, han estat, durant dècades, la marca de la casa de can PSC. Una marca creada a pols a partir d’un control intern ferri i de l’ampli catàleg de col·locacions, prebendes i favors que han pogut oferir impunement.

L’evidència que, de fa temps, els socialistes s’havien quedat sense projecte, que només reciclaven vells eslògans amanits amb l’amenaça d’una dreta que, a casa, feia anys que ja no feia por, no semblava que tingués cap efecte en un PSC que seguia aparentant estar ungit amb la veritat divina. Havien trobat la fórmula màgica: fer polítiques de dretes però dient-se l’esquerra.

La realitat és tossuda, però, i tard o d’hora els ciutadans havien de cansar-se de la mateixa salmòdia, de les mateixes expectatives caducades que només pretenien conservar tanta administració i l’estol d’amics que hi tenen col·locats.

A mesura que el PSC ha anat perdent la capacitat d’influir, l’hegemonia del relat, les idees s’han anat substituint per aparell i ha estat aleshores quan el PSOE, que restava camuflat sota les faldilles d’un catalanisme de cinturó metropolità, he emergit barroerament. Maldestre, ha demostrat que la seva funció mai no havia estat catalanitzar un sector ampli dels nouvinguts d’origen espanyol (més que res perquè ja fa temps que són catalans), sinó la de controlar el sector nacionalment compromès del PSC.

Mentre la societat avança amb fermesa cap a la plena sobirania, el PSC ha seguit entossudit a negar l’evidència d’uns canvis socials que no tenen marxa enrere. Molts ciutadans d’aquest país, que han begut de la font socialdemòcrata, assistien avergonyits al cúmul de despropòsits que els socialistes catalans s’han hagut d’empassar. L’evidència que l’Espanya federal només existeix en un món de fantasia i que el nostre encaix a Espanya és impossible, ha posat al descobert les mancances d’un corpus doctrinal que el PSC ha usat de parapet. Sempre hem dit que amb la mort d’en Pallach no només es va perdre un gran polític.

El PSC s’ha quedat sense discurs, sense un projecte de futur amb què engrescar els ciutadans d’aquest país. Tanta falsedat, tant fingiment els ha passat factura. Però no sé si, com a societat, ens podem permetre d’ubicar el PSC amb el PP i Ciudadanos. Benvingudes doncs les dissidències.

El PSC té ara una gran responsabilitat, especialment perquè encara atresora un nombre important de suport ciutadà. El que no pot fer, si és que vol recobrar un espai necessari a la societat catalana, és fer nosa. No pot, en ares d’un indissimulat espanyolisme d’una elit de la maquinària del partit, dilapidar el seu rèdit social negant-se a què aquest país aconsegueixi les màximes cotes de llibertat nacional. És l’hora d’assumir els errors i refer el camí errat.