31 de juliol 2014

Avui parlarem del govern

Els que ja teniu una edat, redordareu “Tip i Coll”, una parella de còmics que a finals del franquisme es van fer famosos per anunciar cada setmana, al seu programa de l’única televisió existent, que aquella setmana parlarien del govern. Eren èpoques on dir això ja era tot una heroïcitat. Evidentment, mai no en parlaven. Avui, com a bon opinador, hauria de parlar del nostre Nakba col·lectiu, de l’holocaust nacional, de l’apocalipsi moral que ens ha caigut a sobre i que ha desballestat les mateixes estructures ètiques de la nació catalana: la confessió del president Pujol. Però no ho faré. 
La diferència entre un pixatinters i un autèntic opinador és precisament la capacitat, del segon, d’abstreure’s del moment històric i ser capaç de valorar els fets que transcendeixen el moment concret per fer-ne una lectura sociològica, política i històrica d’una manera desdramatitzada. 
Com que m’adono que no dec passar de pixatinters, em veig incapaç de valorar el cas Pujol d’una manera equànim, d’aïllar-me de l’esvalotament partidista o de la catarsi ètica que hem encetat. Potser tot plegat no és tan innocent com sembla. Potser és l’ocasió de refer el país. De zero. Potser són massa els que, ara, s’esquincen les vestidures. Potser som un país d’extrems: del panegíric a l’anatema. 
Tampoc no em veig amb cor d’excel·lir en l’altre gran recurs per esdevenir un opinador consagrat: l’article d’estiu. Són articles amb unes certes ínfules literàries, farcits d’adjectius i figures retòriques, que s’escolen paper avall amb aquella parsimònia quotidiana de la migdiada canicular. Descripcions precises, a la manera de Pla, del vol desorientat d’una mosca apegalosa, d’una posta de sol sobre els rostolls o de la mar embravida després de la tempesta. O també reflexions aprofundides –aprenents de Xammar– de la psicologia íntima de les nacions, del comportament inexplicable de la ment humana, de l’estultícia dels bruixots de la tribu. I, finalment, hi ha el recurs d’aquells altres que aprofiten per relatar l’odissea periòdica d’emplenar aquesta columna. El patiment per encabir tot allò que volies dir i que els maleïts 2.200 caràcters no et deixen matisar mai prou. 
Ja em disculpareu, però la calor ja ho té això. Trasbalsa, emboira, estaborneix. Ara, ja podeu comptar-hi: la setmana vinent parlarem del govern.

18 de juliol 2014

La violència i l'excusa

Rieu-vos del Barça-Madrid, sobiranistes-unionistes o de protaurins-animalistes. Si una cosa divideix d’una manera radical els catalans sobiranistes és el conflicte palestí. Conscients de les postures irreconciliables –com el conflicte mateix–, el moviment independentista, transversal com és, ha evitat sempre posicionar-se davant la violència que es viu a Palestina. És un tema tabú amb qui comparteixes projecte. 
Tanmateix, el conflicte revifa de tant en tant i els comentaris es fan evidents a la xarxa. La violència és molt lletja, pacifistes com som, i sempre cal buscar-ne el culpable. I, de retruc, matar el missatger. 
Així veiem com, alguns, blasmen el Joan Roure o l’Albert Elfa per poc sionistes –ai, vull dir poc neutrals–, quan TV3 ens explica el patiment davant els seus ulls. Són els mateixos que no saben què dir quan veuen un noticiari de la BBC mostrant amb cruesa els morts civils a Gaza. 
És clar que els palestins llencen coets, molts si voleu, però també ho és la desproporció de les forces i, per verificar-ho, només cal mirar el balanç de víctimes de cada bàndol. 
Tot i provenir de l’esquerra bonista que s’emmirallà en els kibutz israelians als anys 70, sempre he defensat el dret dels palestins a recuperar la seva terra. 
La violència, en els conflictes, invariablement té sempre visions esbiaixades que acostumen a enfasitzar la sang recent oblidant què l’ha causada. És com si culpéssim els aliats pel bombardeig de Dresden oblidant qui i com va començar la guerra. És especialment grotesc perquè estem farts de justificar –o al menys tolerar– la violència quan creiem que l’assisteix la raó. Des d’Hiroshima a Bòsnia passant per l’Afganistan o les ‘primaveres’ àrabs. Molts dels qui culpen la violència palestina “comprenien” l’ETA dels principis, l’IRA o tantes revoltes sudamericanes. No siguem, doncs, hipòcrites. 
Que Israel sembli una democràcia i Hamàs una colla d’exaltats, no ha d’amagar el debat real de fons. I aquest no pot ser altre que el de raonar si els jueus del món tenien dret a ocupar, amb l’excusa de la “terra promesa”, boi 3000 anys després, unes terres poblades de feia segles pels Palestins, expulsar-los i negar-los la majoria de drets en el nou estat jueu. 
Mentre no encarem aquest debat, per simplista que pugui semblar, saber qui ha encetat les pinyes seguirà sent irrellevant i tanta sang s’haurà vessat inútilment.

04 de juliol 2014

La força d'un "potser"

No estic segur que aquests temps que vivim tan intensament, on la informació flueix desbridada i la immediatesa és el paradigma, siguin millors, en termes de democràcia i llibertat d’expressió, que altres temps viscuts. La informació ha esdevingut més propaganda que coneixement. Qualsevol text de més de quatre paràgrafs és un tractat d’alta erudició, qualsevol fenomen social que no tingui un bon titular no val res. Hem acabat en la paradoxa que, al final, el titular és qui mana. I, a cop de titular, es fabriquen modes, líders, ideologies, moviments… Sempre amb la precaució de mirar “que la realitat no ens espatlli el titular”.
Avui la moda és la ‘nova’ política. No hi fa res que de nova no en tingui res, però serveix per culpar els altres del mal de tots. Figures emergents, com la Teresa Forcades, l’Ada Colau o el Pablo Iglesias practiquen el culte al lideratge mentre prediquen la bonanova de la fi del capitalisme i de la democràcia representativa en un exercici pràctic d'encantar-se en el dit que assenyala la lluna.
Aprofitar els temps convulsos de crisi social per vendre ‘alternatives’ és una cosa antiga i que al sistema li agrada d’allò més. Omple diaris, tertúlies i, fins i tot, els carrers. De vegades crema algun contenidor, però són els danys col·laterals inevitables. Són alternatives d’una radicalitat argumental difícil de rebatre. Vagi per endavant que no en discuteixo la diagnosi, que potser és correcta, però el recurs a l’amputació, i els manuals d'història en van plens, mai no ens ha acabat de funcionar. L’immobilisme petri de les ideologies perfectes ja ens va costar una república, però sembla que no n’hem après. Avui hem perfeccionat l'autogol fins a límits insospitats i, ara, ens esbatussem abans i tot de construir-la.
Una ‘nova’ política, però, no es pot basar en la demagògia i el populisme que avui omplen carrers i platós. En aquest desert democràtic, és fàcil profetitzar el manà diví que mai no arriba, però el difícil és donar de menjar cada dia. Que el logo de Podemos fos la cara del líder ja és sospitós, però que el seu diputat europeu a Catalunya es negui a defensar el dret d’autodeterminació i a saltar-se el programa pel que va ser escollit només setmanes abans, ja és una evidència clara de quina mena de ‘nova’ política estem parlant. El mateix podríem dir de l’Ada Colau o la Teresa Forcades. Sempre m’han fet angúnia aquelles persones que mai no accepten que poden anar errades, que tot és blanc o negre, que hi ha els bons, que han rebut l’ungiment diví, i els altres, els dolents; que hi ha la casta, maquiavèlica i conspirativa, i la unitat popular, roussoniana i impol·luta. La veritat, probablement, és que hi ha un immens entremig que les veu passar entre la indiferència i la resignació.
Ningú no dubta que és indispensable una nova política de veritat on la transparència, el control i la participació en siguin els puntals, però faríem bé de fonamentar-la en la immensa força transformadora d’un “potser”.