Una de les principals diferències entre els moviments d’alliberament nacional a què estem acostumats en d’altres indrets i el català és segurament la fragmentació malaltissa que patim a casa nostra. Una fragmentació que produeix un moviment sovint caòtic, reactiu, de pura resistència patriòtica i on s’hi troba a faltar una línia argumental clara, un full de ruta creïble. Les causes que han provocat aquesta sensació de residualització del sobiranisme són múltiples i la majoria tenen més a veure amb el propi codi genètic del catalanisme que no pas amb l’acció política de la majoria d’aquests grups.
Sovint, des del sobiranisme, i especialment en els darrers anys, s’ha acusat les formacions polítiques de viure aïllades en una mena d’oasi, abocades al tacticisme estrictament partidista, i de no voler ser conscients de l’evolució real de la societat. Com una mena de joguina diabòlica que no gosaven trencar, els partits dits nacionals s’han parapetat rere excuses com la cohesió o la majoria social per no veure’s obligats a prendre decisions, potser difícils, però necessàries. Decisions, sobretot, que una ja majoria social suficient exigeix. Això ha estat especialment greu en el cas d’una CiU que sempre ha jugat a ombres xineses, però també en l’ERC del tripartit que tot esperant la pluja fina va deixar terra erma rere seu.
Dit això, també és cert i em sembla cada dia més inqüestionable, que l’anomenat món sobiranista s’ha instal·lat plàcidament en la resistència, en la mobilització gratuïta, en la pura agitació sense adonar-se tampoc que la societat ha canviat d’una manera accelerada en els darrers anys i que en aquests moments demana construccions més sòlides. No vull dir amb això que la mobilització no sigui important i necessària, que ho és, ni que no siguin útils iniciatives que posin de manifest d’una manera punyent els retrets inacabables que podem tenir amb l’estat que ens empresona. Però la sensació que cadascú va a la seva, que tants independentistes hi ha com campanyes al Facebook o hashtags al Twitter, no és constructiva. La societat, que ja s’ha conscienciat que només ens queda el camí de la confrontació amb Espanya, exigeix en aquest moments accions més elaborades que les mil i una iniciatives que cada dia apareixen i que les xarxes socials ajuden a escampar. La facilitat amb què tothom s’hi afegeix, acríticament moltes vegades, no fa sinó aprofundir el sentiment de ser al bàndol perdedor; guerra de guerrilla, grafit clandestí.
Cal doncs una reflexió profunda en l’independentisme. Cal adonar-se que ja no som la resistència sinó que treballem per guanyar, per construir un estat propi. I això no es fa només amb vídeos al Youtube, sinó que cal un amplíssim consens de totes les forces polítiques i socials per acordar un full de ruta clar, concís, creïble i temporitzat. S’ha acabat el temps de l’apostolat: el país n’és ple de gent que creu fermamement en la independència, no ja com a únic camí de supervicència nacional, sinó com a estat natural de tota nació que finalment decideix regir els seus propis destins. És clar que encara ens cal convèncer-ne més, però això ja no és la prioritat. Hem fet creïble el destí, ara ens cal fer factible el camí. I de camí només n’hi ha un: el que decidim tots plegats. Un cop traçat, il·luminat, ja ningú no ens podrà aturar.