16 de febrer 2013

Ens en sortirem


De fa un temps que s’està covant una mena de desànim mal dissimulat entre el moviment independentista. Una sensació de fatalitat que als catalans no ens costa gaire d’aflorar perquè forma part del nostre codi genètic. Si el 25N no va ser el que tothom esperava –més per estètica que per resultats reals–, el desconcert posterior ha acabat de rematar la por innata a la incapacitat catalana de respondre com a país en moments històrics. Corrupteles que, curiosament, surten totes ara i les primeres desercions empresarials han acabat de reblar el clau del desassossec. La unitat política, que ni es veu ni se l’espera, ha desencisat momentàniament la societat civil que, orfe d’un full de ruta clar, ha tornat al hooliganisme dels convençuts. 
No cal dir que res d’això no respon a motius reals. El procés d’independència sembla que va discretament per bon camí i ja fa temps que hauríem d’haver entès que aquest és un procés irreversible senzillament perquè no ens permetran quedar-nos com estàvem. Ara ja és blanc o negre. Ens hauríem de preguntar a qui l’interessa que passem del “tenim pressa” al “ja hem fet tard”. Només cal repassar amb deteniment el missatge subliminal que certa premsa transmetia just abans de les eleccions i el que va començar a propagar el 26N. Un cop detectada la jugada, no em direu que ens deixarem robar el ‘relat’ pels Cunís i Godós de torn!
La crisi econòmica i institucional, de sistema si voleu, la corrupció, la inanició que el govern afronta cada fi de més, l’espoliació i un llarguíssim etcètera que tots tenim al cap només tenen opcions de solució si som capaços d’avançar sense por cap a l’estat propi. La independència, evidentment, no és la solució màgica a tot això, però ens és l’eina indispensable precisament perquè ens permetrà fer un país nou, refer-lo de zero, repensar quina democràcia i quina justícia social volem. En aquest procés constituent és quan la unitat nacional és més important que mai, indispensable, quan cal aparcar el tacticisme partidista i encarar el debat sobre el país que volem des de la confrontació franca d’ideologies, des de la lleialtat i la honestedat política i social. Tots plegats som prou diversos però segur que som capaços d’acordar un marc de convivència just on tothom s’hi pugui sentir raonablement satisfet. Poques vegades a la història un poble té l’oportunitat de construir-se el futur. I això s’ha de fer, sense apriorismes, amb la vista posada en quin país volem deixar a les properes generacions de catalans.
A diferència, doncs, del verí pessimista que ens volen inocular, només cal fer una ullada a com es va posicionant la societat catalana i com fa tot l’efecte que ha entès el moment d’esplendor que estem a punt de viure.
No fa gaire dies llegia al bloc del Titot un magnífic article on reflexionava sobre la posició i la responsabilitat històrica en què es troba l’esquerra independentista i especialment, les CUP, i on hi fa un exercici d’humilitat i de voluntat d’entesa. També cal apuntar les declaracions d’aquestes setmanes de David Fernàndez i de Quim Arrufat, el seu to, així com la nova estratègia d’ICV i la seva clara aposta pel dret a a decidir. Tot plegat interpel·la cada cop més CiU i ERC –ai, i també el PSC– i ens han de fer ser optimistes com mai. 
Així sí que ens en sortirem.

01 de febrer 2013

L'hora de la serenor

Venim de temps convulsos, de grans passions descordades, d’ànims exaltats i d’un “tenim pressa” que ens hem pres en la seva literalitat. És ben cert que la nació ha d’enfilar aviat el camí cap a la llibertat si no vol deixar-hi bous i esquelles en el “mentrestant”, però també és cert que res no ens indica que no hàgim pres la ruta correcta. Això comptant que, de ben segur, no només n’hi ha una, de correcta. Però aquesta mena de desànim que ens volen inocular amb l’excusa que si demà no proclamem la independència tot estarà perdut, no fa sinó desmotivar tanta gent com s’ha engrescat en el procés. Mai no s’havia vist un país que, patint una de les crisi econòmiques i socials més feridores, mostri un nivell d’il·lusió i d’empenta com mostra Catalunya en aquests moments. Mai com ara, en plena ruïna, les converses al bar no han anat de com construirem un país nou. Deixem-nos, doncs, de lamentacions i prenguem consciència de la magnitud del repte que ens hem proposat. 
Té raó el president Mas quan avisa de l’extrema dificultat del camí cap a la construcció d’un estat propi, cap a la independència –potser que deixem de discutir-nos per conceptes compatibles–, però també tenen raó tots els que asseguren que el camí encetat no té marxa enrere possible. Com l’herba d’estiu que, un cop se t’ha enganxat a la roba, només pot avançar, el procés d’independència d’aquest país ha traspassat el seu propi Rubicó. I, com a Cèsar, només ens val la victòria. N’hem de ser conscients. Si ens féssim enrere o, fins i tot, si perdéssim aquest embat, la revenja espanyola seria insofrible. Guanyar és l’única opció.
Però per guanyar ens hem d’asserenar, primer, i després assumir la transcendència del moment. Per un instant haurem de deixar d’arrossegar els peus, cansadament, i aixecar el cap amb la saviesa suficient per bastir respostes de país. Els partits hauran d’aparcar l’avorrida baralla quotidiana, la societat haurà de superar les capelletes, els egos i la demagògia il·luminada. No és hora de crítiques que no construeixin, que no ens facin avançar, que no ens acostin a la unitat nacional que necessitem per enfrontar-nos a una consulta que serà a vida o mort. O som capaços de transmetre il·lusió, unitat, decisió, convenciment i embolcallar-ho amb les mil i una raons que de fa tres-cents anys ens acompanyen, o serà difícil sortir-nos-en. 
Cal treballar plegats, sense discutir-nos per lideratges espuris. Més que plegats, en comunió. Cadascú sap quina feina pot fer per acompanyar el procés, com ajudar a construir aquesta majoria social que ens ha de permetre comptar amb prou força per fer el procés indiscutible. Sabem que provaran amb tots els mitjans de fer-nos por, d’atemorir els indecisos a qui encara no hem pogut explicar amb detall que només la independència ens garanteix el futur. Però sabem que els arguments són redemptors, que la mentida és la seva única arma. I la mentida és un arma de doble tall. No hi ha res més alliberador que despullar falsedats. 
Tenim davant molta feina, moltes dificultats, moltes decepcions. Però tenim també davant nostre la possibilitat de fer possible el somni d’un país més just, més digne i més democràtic. El país que ens mereixem. Que la pressa no ens faci ensopegar.