Ens en sortirem

De fa un temps que s’està covant una mena de desànim mal dissimulat entre el moviment independentista. Una sensació de fatalitat que als catalans no ens costa gaire d’aflorar perquè forma part del nostre codi genètic. Si el 25N no va ser el que tothom esperava –més per estètica que per resultats reals–, el desconcert posterior ha acabat de rematar la por innata a la incapacitat catalana de respondre com a país en moments històrics. Corrupteles que, curiosament, surten totes ara i les primeres desercions empresarials han acabat de reblar el clau del desassossec. La unitat política, que ni es veu ni se l’espera, ha desencisat momentàniament la societat civil que, orfe d’un full de ruta clar, ha tornat al hooliganisme dels convençuts. 

No cal dir que res d’això no respon a motius reals. El procés d’independència sembla que va discretament per bon camí i ja fa temps que hauríem d’haver entès que aquest és un procés irreversible senzillament perquè no ens permetran quedar-nos com estàvem. Ara ja és blanc o negre. Ens hauríem de preguntar a qui l’interessa que passem del “tenim pressa” al “ja hem fet tard”. Només cal repassar amb deteniment el missatge subliminal que certa premsa transmetia just abans de les eleccions i el que va començar a propagar el 26N. Un cop detectada la jugada, no em direu que ens deixarem robar el ‘relat’ pels Cunís i Godós de torn!

La crisi econòmica i institucional, de sistema si voleu, la corrupció, la inanició que el govern afronta cada fi de més, l’espoliació i un llarguíssim etcètera que tots tenim al cap només tenen opcions de solució si som capaços d’avançar sense por cap a l’estat propi. La independència, evidentment, no és la solució màgica a tot això, però ens és l’eina indispensable precisament perquè ens permetrà fer un país nou, refer-lo de zero, repensar quina democràcia i quina justícia social volem. En aquest procés constituent és quan la unitat nacional és més important que mai, indispensable, quan cal aparcar el tacticisme partidista i encarar el debat sobre el país que volem des de la confrontació franca d’ideologies, des de la lleialtat i la honestedat política i social. Tots plegats som prou diversos però segur que som capaços d’acordar un marc de convivència just on tothom s’hi pugui sentir raonablement satisfet. Poques vegades a la història un poble té l’oportunitat de construir-se el futur. I això s’ha de fer, sense apriorismes, amb la vista posada en quin país volem deixar a les properes generacions de catalans.

A diferència, doncs, del verí pessimista que ens volen inocular, només cal fer una ullada a com es va posicionant la societat catalana i com fa tot l’efecte que ha entès el moment d’esplendor que estem a punt de viure.

No fa gaire dies llegia al bloc del Titot un magnífic article on reflexionava sobre la posició i la responsabilitat històrica en què es troba l’esquerra independentista i especialment, les CUP, i on hi fa un exercici d’humilitat i de voluntat d’entesa. També cal apuntar les declaracions d’aquestes setmanes de David Fernàndez i de Quim Arrufat, el seu to, així com la nova estratègia d’ICV i la seva clara aposta pel dret a a decidir. Tot plegat interpel·la cada cop més CiU i ERC –ai, i també el PSC– i ens han de fer ser optimistes com mai. 
Així sí que ens en sortirem.