01 de febrer 2013

L'hora de la serenor

Venim de temps convulsos, de grans passions descordades, d’ànims exaltats i d’un “tenim pressa” que ens hem pres en la seva literalitat. És ben cert que la nació ha d’enfilar aviat el camí cap a la llibertat si no vol deixar-hi bous i esquelles en el “mentrestant”, però també és cert que res no ens indica que no hàgim pres la ruta correcta. Això comptant que, de ben segur, no només n’hi ha una, de correcta. Però aquesta mena de desànim que ens volen inocular amb l’excusa que si demà no proclamem la independència tot estarà perdut, no fa sinó desmotivar tanta gent com s’ha engrescat en el procés. Mai no s’havia vist un país que, patint una de les crisi econòmiques i socials més feridores, mostri un nivell d’il·lusió i d’empenta com mostra Catalunya en aquests moments. Mai com ara, en plena ruïna, les converses al bar no han anat de com construirem un país nou. Deixem-nos, doncs, de lamentacions i prenguem consciència de la magnitud del repte que ens hem proposat. 
Té raó el president Mas quan avisa de l’extrema dificultat del camí cap a la construcció d’un estat propi, cap a la independència –potser que deixem de discutir-nos per conceptes compatibles–, però també tenen raó tots els que asseguren que el camí encetat no té marxa enrere possible. Com l’herba d’estiu que, un cop se t’ha enganxat a la roba, només pot avançar, el procés d’independència d’aquest país ha traspassat el seu propi Rubicó. I, com a Cèsar, només ens val la victòria. N’hem de ser conscients. Si ens féssim enrere o, fins i tot, si perdéssim aquest embat, la revenja espanyola seria insofrible. Guanyar és l’única opció.
Però per guanyar ens hem d’asserenar, primer, i després assumir la transcendència del moment. Per un instant haurem de deixar d’arrossegar els peus, cansadament, i aixecar el cap amb la saviesa suficient per bastir respostes de país. Els partits hauran d’aparcar l’avorrida baralla quotidiana, la societat haurà de superar les capelletes, els egos i la demagògia il·luminada. No és hora de crítiques que no construeixin, que no ens facin avançar, que no ens acostin a la unitat nacional que necessitem per enfrontar-nos a una consulta que serà a vida o mort. O som capaços de transmetre il·lusió, unitat, decisió, convenciment i embolcallar-ho amb les mil i una raons que de fa tres-cents anys ens acompanyen, o serà difícil sortir-nos-en. 
Cal treballar plegats, sense discutir-nos per lideratges espuris. Més que plegats, en comunió. Cadascú sap quina feina pot fer per acompanyar el procés, com ajudar a construir aquesta majoria social que ens ha de permetre comptar amb prou força per fer el procés indiscutible. Sabem que provaran amb tots els mitjans de fer-nos por, d’atemorir els indecisos a qui encara no hem pogut explicar amb detall que només la independència ens garanteix el futur. Però sabem que els arguments són redemptors, que la mentida és la seva única arma. I la mentida és un arma de doble tall. No hi ha res més alliberador que despullar falsedats. 
Tenim davant molta feina, moltes dificultats, moltes decepcions. Però tenim també davant nostre la possibilitat de fer possible el somni d’un país més just, més digne i més democràtic. El país que ens mereixem. Que la pressa no ens faci ensopegar.

Cap comentari: