18 d’agost 2012

Això no, president!

L’estiu acostuma a ser un temps de repòs, de refer-se d’una temporada frenètica en què els esdeveniments s’encalcen els uns als altres sense poder-los apamar. Enguany, però, la dinàmica que el sobiranisme ha impulsat a l’agenda política del país, no ens ha permès ni un moment de distracció. 
L’òpera buffa que la majoria de forces polítiques han estat representant al voltant del que han convingut a anomenar Pacte Fiscal en la línia del Concert, entre moltes d’altres denominacions més o menys estrambòtiques, és de traca i mocador. Mentre el país es mobilitzava, de punta a punta, reclamant independència, ses senyories s’han esbatussat estèrilment discutint una proposta que saben que neix morta. Això sí, ho han fet d’aquella manera tan de pati d’escola que tenen els polítics de dir-se-les amb la boca petita: que si ara ja no t’estic amic, que si li diré a la “senyo”… Deplorable!
Sóc dels que penso que si hem de fer el pas, l’haurem de fer units i que això requerirà un cert grau de generositat per part de tots. Entenc que Convergència necessiti cremar tots els cartutxos possibles per justificar davant part del seu electorat i, especialment, davant del seus poders a l’ombra, que només ens queda el camí de construir una Catalunya independent. Ja és trist que el que per a alguns és la il·lusió de  ser lliures, per a ells sigui un últim recurs a què es veuen obligats. Però el sobiranisme no es pot permetre fer escarafalls a hores d’ara. Per això, com piulava fa poc l’Oriol Junqueras, sóc del parer de no posar pals a les rodes a la seva gesticulació amb el Pacte Fiscal. Tenen tot el nostre suport per estavellar-se contra el mur inamovible d’una Espanya que no es concep d’altra manera que “una, grande y libre”. 
Ara, dit això, cal que assumim un parell de coses si no és que hi vulguem prendre mal tots plegats. Primer de tot cal que Convergència entengui que, a aquestes alçades de la pel·lícula, ningú no creu ni remotament que això del Pacte Fiscal vagi enlloc. És d’una evidència esfereïdora que una proposta que, gairebé calcada, estava inclosa a l’Estatut que va sortir del Parlament i que va ser ribotada amb acarnissament, no té cap possibilitat de reeixir. Ho sabem i ho sap CiU. No permetrem, doncs, que provin d’ensarronar-nos de nou ni que facin perdre el temps i els esforços a un país que no es pot permetre ni un minut més de dubte. El temps s’acaba i el rescat s’acosta. Tenim els recursos per ser un estat capdavanter. Una nova decepció seria injustificable.
És per tot això que no s’acaba d’entendre la crida del president Mas a manifestar-nos pel Pacte Fiscal. Molt menys encara que pretengui que ho fem l’Onze de setembre. Aquest 11S, com tants d’altres però amb més força que mai, els catalans ens manifestarem a Barcelona per reclamar que vostè, president, faci el pas que el país li reclama: el pas d’encetar el camí de la Catalunya independent. No li retraurem una educació que ells no tenen i mirarem, impacients, com li estampen el Pacte un tros a cada galta, però el que no pot demanar és que aquest poble combregui amb rodes de molí. No permetrem més enganys.
No li càpiga cap dubte, president, aquest 11 de setembre el país serà un únic clam: independència. 
Seria un error que no l’escoltés.

02 d’agost 2012

Més enllà de la centralitat

Diumenge passat, a Girona, em va semblar veure-ho clar: una mena de dia de la marmota on, finalment, pot ser que la marmota hagi desvetllat. Pels que ja comencem a tenir una certa edat, la magnífica jornada que el Punt-Avui va organitzar a la Devesa gironina, tenia un regust inequívoc de déjà vu, aquella sensació de comunió, de litúrgia civil, que esperonava aquest país a les acaballes del franquisme. És clar que hi ajudava veure de nou dalt d’un escenari Pere Tàpies, Quico Pi de la Serra, Jaume Arnella, la Dharma, etc... i veure’ls cantant els mateixos himnes que ens van fer somniar amb la llibertat fa boi quaranta anys. Però lluny de semblar un anacronisme, era la constatació palpable que som on érem, que hem malgastat trenta anys en un esforç balder i que el camí era ja aleshores el que ara tenim tots tan clar. No he estat mai dels que blasmen sense pietat una “transición” que ens ha condemnat nacionalment perquè en aquells moments poques ments lúcides avançaven el desastre.  No sé si la prudència ens va fer traïdors, però va esquerdar el miratge. 
En canvi, trobo que s’ha celebrat poc l’entusiasme col·lectiu, el projecte comú, el país que entre tots, malgrat les diferències, volíem construir. Un esperit que anava més enllà del curt termini i on tothom hi tenia cabuda. Aquest és l’esperit que amarava la nit gironina mentre Miquel Gil ens recordava que el mal ve d’Almansa o Joan Reig revivia els grans absents de la nit: Ovidi i Estellés.
Sovint, els unionistes d’aquest país —i també massa polítics porucs—, han brandat la centralitat política com a dispositiu dissuasori, com a excusa per a la no acció política en favor d’una Catalunya independent. Ara és d’una evidència constatable que ja fa temps que la centralitat política és precisament el convenciment popular que necessitem un estat propi que ens permeti resoldre els greus problemes que ens tenallen. Un estat propi com a única manera de deixar enrere un estat que ens escanya, que ens empetiteix, que ens vol residuals. Ha arribat el moment de triar: o ells o nosaltres. I ara, com aleshores, s’han esqueixat totes les costures de l’acció estrictament política. Més enllà de l’adscripció ideològica, fins i tot des de l’escepticisme més crític, es palpa la necessitat d’un moviment unitari, de país, que vagi molt més enllà de l’encotillament partidista i que ens plantegi un horitzó de llibertat. No parlo de formacions polítiques ni de moviments civils —que tots dos hi han de ser—, sinó de construir el relat, que es diu ara, de la necessitat col·lectiva a tornar-se a sentir partícep de la pròpia història.
I a fe de déu que no serà fàcil, perquè els qui ens haurien de liderar s’entesten en picabaralles de pati d’escola, en confrontacions partidistes ridícules, en un estil de fer política del segle XIX. No s’adonen que ara toca la generositat política que doni esperances de futur a aquesta amplíssima majoria social que ha entès el cul-de-sac en què ens trobem. Aquesta innegable majoria, potser silenciosa, que ja no té por perquè és conscient que si fem el pas tots junt, som imparables. 
Fa quaranta anys, la manca d’ambició nacional ens va fer errar el camí. Ara, ja no ens podem permetre tornar-nos a equivocar. Ens hi va la pell.