18 d’agost 2012

Això no, president!

L’estiu acostuma a ser un temps de repòs, de refer-se d’una temporada frenètica en què els esdeveniments s’encalcen els uns als altres sense poder-los apamar. Enguany, però, la dinàmica que el sobiranisme ha impulsat a l’agenda política del país, no ens ha permès ni un moment de distracció. 
L’òpera buffa que la majoria de forces polítiques han estat representant al voltant del que han convingut a anomenar Pacte Fiscal en la línia del Concert, entre moltes d’altres denominacions més o menys estrambòtiques, és de traca i mocador. Mentre el país es mobilitzava, de punta a punta, reclamant independència, ses senyories s’han esbatussat estèrilment discutint una proposta que saben que neix morta. Això sí, ho han fet d’aquella manera tan de pati d’escola que tenen els polítics de dir-se-les amb la boca petita: que si ara ja no t’estic amic, que si li diré a la “senyo”… Deplorable!
Sóc dels que penso que si hem de fer el pas, l’haurem de fer units i que això requerirà un cert grau de generositat per part de tots. Entenc que Convergència necessiti cremar tots els cartutxos possibles per justificar davant part del seu electorat i, especialment, davant del seus poders a l’ombra, que només ens queda el camí de construir una Catalunya independent. Ja és trist que el que per a alguns és la il·lusió de  ser lliures, per a ells sigui un últim recurs a què es veuen obligats. Però el sobiranisme no es pot permetre fer escarafalls a hores d’ara. Per això, com piulava fa poc l’Oriol Junqueras, sóc del parer de no posar pals a les rodes a la seva gesticulació amb el Pacte Fiscal. Tenen tot el nostre suport per estavellar-se contra el mur inamovible d’una Espanya que no es concep d’altra manera que “una, grande y libre”. 
Ara, dit això, cal que assumim un parell de coses si no és que hi vulguem prendre mal tots plegats. Primer de tot cal que Convergència entengui que, a aquestes alçades de la pel·lícula, ningú no creu ni remotament que això del Pacte Fiscal vagi enlloc. És d’una evidència esfereïdora que una proposta que, gairebé calcada, estava inclosa a l’Estatut que va sortir del Parlament i que va ser ribotada amb acarnissament, no té cap possibilitat de reeixir. Ho sabem i ho sap CiU. No permetrem, doncs, que provin d’ensarronar-nos de nou ni que facin perdre el temps i els esforços a un país que no es pot permetre ni un minut més de dubte. El temps s’acaba i el rescat s’acosta. Tenim els recursos per ser un estat capdavanter. Una nova decepció seria injustificable.
És per tot això que no s’acaba d’entendre la crida del president Mas a manifestar-nos pel Pacte Fiscal. Molt menys encara que pretengui que ho fem l’Onze de setembre. Aquest 11S, com tants d’altres però amb més força que mai, els catalans ens manifestarem a Barcelona per reclamar que vostè, president, faci el pas que el país li reclama: el pas d’encetar el camí de la Catalunya independent. No li retraurem una educació que ells no tenen i mirarem, impacients, com li estampen el Pacte un tros a cada galta, però el que no pot demanar és que aquest poble combregui amb rodes de molí. No permetrem més enganys.
No li càpiga cap dubte, president, aquest 11 de setembre el país serà un únic clam: independència. 
Seria un error que no l’escoltés.

Cap comentari: