02 d’agost 2012

Més enllà de la centralitat

Diumenge passat, a Girona, em va semblar veure-ho clar: una mena de dia de la marmota on, finalment, pot ser que la marmota hagi desvetllat. Pels que ja comencem a tenir una certa edat, la magnífica jornada que el Punt-Avui va organitzar a la Devesa gironina, tenia un regust inequívoc de déjà vu, aquella sensació de comunió, de litúrgia civil, que esperonava aquest país a les acaballes del franquisme. És clar que hi ajudava veure de nou dalt d’un escenari Pere Tàpies, Quico Pi de la Serra, Jaume Arnella, la Dharma, etc... i veure’ls cantant els mateixos himnes que ens van fer somniar amb la llibertat fa boi quaranta anys. Però lluny de semblar un anacronisme, era la constatació palpable que som on érem, que hem malgastat trenta anys en un esforç balder i que el camí era ja aleshores el que ara tenim tots tan clar. No he estat mai dels que blasmen sense pietat una “transición” que ens ha condemnat nacionalment perquè en aquells moments poques ments lúcides avançaven el desastre.  No sé si la prudència ens va fer traïdors, però va esquerdar el miratge. 
En canvi, trobo que s’ha celebrat poc l’entusiasme col·lectiu, el projecte comú, el país que entre tots, malgrat les diferències, volíem construir. Un esperit que anava més enllà del curt termini i on tothom hi tenia cabuda. Aquest és l’esperit que amarava la nit gironina mentre Miquel Gil ens recordava que el mal ve d’Almansa o Joan Reig revivia els grans absents de la nit: Ovidi i Estellés.
Sovint, els unionistes d’aquest país —i també massa polítics porucs—, han brandat la centralitat política com a dispositiu dissuasori, com a excusa per a la no acció política en favor d’una Catalunya independent. Ara és d’una evidència constatable que ja fa temps que la centralitat política és precisament el convenciment popular que necessitem un estat propi que ens permeti resoldre els greus problemes que ens tenallen. Un estat propi com a única manera de deixar enrere un estat que ens escanya, que ens empetiteix, que ens vol residuals. Ha arribat el moment de triar: o ells o nosaltres. I ara, com aleshores, s’han esqueixat totes les costures de l’acció estrictament política. Més enllà de l’adscripció ideològica, fins i tot des de l’escepticisme més crític, es palpa la necessitat d’un moviment unitari, de país, que vagi molt més enllà de l’encotillament partidista i que ens plantegi un horitzó de llibertat. No parlo de formacions polítiques ni de moviments civils —que tots dos hi han de ser—, sinó de construir el relat, que es diu ara, de la necessitat col·lectiva a tornar-se a sentir partícep de la pròpia història.
I a fe de déu que no serà fàcil, perquè els qui ens haurien de liderar s’entesten en picabaralles de pati d’escola, en confrontacions partidistes ridícules, en un estil de fer política del segle XIX. No s’adonen que ara toca la generositat política que doni esperances de futur a aquesta amplíssima majoria social que ha entès el cul-de-sac en què ens trobem. Aquesta innegable majoria, potser silenciosa, que ja no té por perquè és conscient que si fem el pas tots junt, som imparables. 
Fa quaranta anys, la manca d’ambició nacional ens va fer errar el camí. Ara, ja no ens podem permetre tornar-nos a equivocar. Ens hi va la pell.

Cap comentari: