Sobiranista penitent

El sobiranisme en els darrers mesos ha esdevingut com el nen amb joguina nova que no para quiet. Aquell desfici per engegar-ho tot, per tocar tots els botons, ens fa desesperar en aquesta tensa treva estival. És ben cert que, la independència, és com l’anar en bicicleta: cal pedalar sempre perquè quan deixes de fer-ho, caus. Però també ho és que, com en les nits de mullena, ens hem llevat amb la sensació que no avancem prou, que no estem prou units, que el feixisme campa a plaer, que la República és lluny i rebeca.

Tants anys, tants segles, d’adoctrinament en l’autoodi ens han fet, de vegades, pusil·lànimes. Ja ho va dir Guillem d’Efak: “han empeltat una ànima externa / a tots els catalans mentre dormíem”. Ens han fet creure que som una nació inferior, que no tenim dret a ser perquè la independència és insolidària, racista, supremacista i nazi. Vaja, com la seva. I ens ho hem cregut.

Per això ens donem cops al pit, penitents polítics, perquè pensem que no som prou valents, que ens falta aquell amor propi agosarat dels bascos, o aquella pulsió a l’heroisme suïcida dels irlandesos. Uns, però, ens segueixen petja mentre els altres van haver de triar la sang. Nosaltres anem marcant camí sense sang ni grans esgarips. No, amics, no som on som perquè ens manqui valentia. Ni el 1r d’octubre vam renunciar a defensar-nos per covardia, ni el 27-O vam abandonar la nounata república per temor. Voler fer les coses sense violència, democràticament, té els seus peatges. I els hem hagut de pagar.

Tots, és clar, podem tenir una certa por. Aquell neguit, aquell ai al cor de si no surt bé. Però quan el Govern ens necessiti, serem a primera línia. Hi ha qui preferiria un alçament més popular, més assembleari, més anàrquic, més horitzontal. Jo prefereixo saber on vaig. Repasseu Sales i us adonareu que les guerres es guanyen amb organització i no amb milícies. En tenim constància dolorosa.

És hora, doncs, de mantenir-nos ferms. De saber que, malgrat el silenci aparent, estem guanyant, que serà més llarg del que volíem però que, malgrat tots els malgrats, ho estem fent bé. Que no ens minin l’autoestima. Som a la línia de sortida de la darrera etapa. Mantinguem-nos, pacientment, en tensió. Perquè quan ens diguin de sortir, tots junts, siguem imparables, de dret a la victòria final.

La meitat pobra

Entre les moltes mentides que l’unionisme neofalangista utilitza a tort i dret, n’hi ha una que em molesta especialment. No tant perquè sigui especialment ofensiva, que això ho són gairebé totes, ni perquè sigui manifestament falsa, també una característica estesa, sinó perquè és tan inocentment falsa, tan ridículament infantil, que fa venir vergonya aliena el sentir-la repetir un cop i un altre. Parlo de la constant apel·lació a “governar per tothom, no només per la meitat independentista”; a dir-nos que no podem pretendre culminar el procés d’independència “només amb poc més de la meitat” dels catalans.

I no és només la líder de la ultradreta catalana, la senyora Arrimadas, la filla del policia (Galves ®) la que se n’omple la boca, el PSC i, és clar, el PP l’usen constantment com a argument llencívol, com si fos la quadratura del cercle que els immunitza d’haver d’argumentar res més.

És més: no és només la vella ultradreta, la nova ultradreta i la dreta sobrevinguda, la que en fa un ús ubusiu i insultant. ERC hi ha caigut de quatre grapes i ara ens vol vendre (em sap greu companys) que n’hem de ser més per gosar ser. I la pregunta, companys, és: quants més us valen? fins quant la majoria que som haurà d’esperar?

Perquè la gran qüestió té una resposta ben senzilla si no és que s’és víctima d’un acomplexament nacional: per quina raó la meitat llarga independentista no és prou per avançar i la meitat escassa d’unionistes sí que ho és per aturar? Per què governar per la meitat escassa d’unionistes és governar per tots si la meitat llarga d’independentistes no ens en sentim representats? Governar per tots els catalans era el 155? Hi ha meitats que són més meitats que d'altres? 

L’argument és tan ridícul, tan feble, que no hauríem de perdre-hi ni un moment més. Ja entenem que quan no es tenen motius efectius per oposar-se a la voluntat popular, cal inventar-se’ls, però hi ha d’haver un límit en la capacitat d’acceptar elefant com animal de companyia.

Si no és que ens corseca la manca d’autocentrament; si no és que seguim pensant que som un poble inferior, que tenim menys drets que els altres pobles del món. Si no és que la prudència ens fa traïdors, sisplau, prou d’arguments mediocres. La majoria és l’única eina democràtica que pot impedir que s’imposi la voluntat minoritària. I, sí, com més siguem, millor.