Refrèndum i NBA

Quan un poble ha estat masegat durant segles; quan s’han abraonat contra els seus símbols, la seva llengua i la seva pròpia existència com el nacionalisme espanyol ha fet amb nosaltres secularment; quan això passa durant 300 anys, no és d’estranyar que aquesta nació, que ja fa prou en subsistir, desenvolupi un sentit tràgic de país, un íntim convenciment de desolació, d’inevitabilitat del desastre. Això ens ha fet un poble caut i poruc –no pas covard–, com gat amb aigua tèbia, que defuig el conflicte convençut de la derrota fins i tot quan ho té tot per guanyar.

Amb aquest historial al darrere no ens ha de sorprendre que el procés cap a la independència ens l’hàgim pres com un camp de mines, una cursa d’obstacles que, massa vegades, ens posem nosaltres mateixos. Un cursa d’obstacles on recol·loquem la tanca quan tot just l’hem acabat de saltar.

Quan vols exterminar un poble, sovint n’hi ha prou amb arrabassar-li l’autoestima. Ho saben bé tots els qui han provat d’anorrear la nostra llengua. Sense autoestima una nació no existeix en ella mateixa, és prescindible, invisible. Per això insistim tant en fer-nos estimar, en cercar incasablement l’aquiescència del món. Els catalans no en tenim prou a guanyar, necessitem tres o quatre victòries per creure-hi. Com en una final de l’NBA. Per això, ara, tornarem a preguntar-nos si volem ser. Una nova tanca que ens caldrà saltar. Com si no haguéssim guanyat a les Consultes, a les manifestacions, a la Via, el 9N o, sobretot, el 27S. Ara tornarem a guanyar però haurem de tornar a guanyar les Constituents, i després la Constitució, i... Quants cops haurem de guanyar perquè ens convencem de la victòria? No hi ha cap altra nació al món que a cada consulta es qüestioni el seu propi ser, el seu dret a existir. Ens acusen de ploramiques però el que som és una nació d’insegurs, de vegades pusil·lànime, que mira més enfora que endins.

També som una nació amb un potencial esfereïdor, amb unes capacitats envejables. Deixem, doncs, de mirar a ponent, d’estar pendents d’ells, i comencem la travessia amb plena consciència de fer un viatge que no té retorn, sense mirar enrere, sense recança. Segurament haurem de tornar a lluitar, de tornar a sofrir, però que sigui el darrer cop que hàgim de tornar a vèncer.

Urnes i missals

Que Espanya no podria estar-se de mostrar la seva pulsió autoritària, ja ho sabíem de fa temps. De fet, ha resultat un ajut inestimable per obrir els ulls als qui encara tenien esperances que “una altra Espanya era possible”. La baixíssima qualitat democràtica que demostrava el règim sorgit de les renúncies del 78, també feia temps que ensenyava la poteta sota la porta. Si no fos que els ciutadans tenim una memòria piscícola, recordaríem que no fa gaires anys era un ministre socialista, de nom Corcuera, que proposava esbotzar portes al menor símptoma de dissidència. Els anys han passat i ara en lloc d’esbotzar portes hi ha fiscals que ho ‘afinen’, però l’essència és la mateixa: la concepció, sense diferències substancials hi hagi qui hi hagi al govern, que l’Estat els pertany.

Em direu que aquesta concepció, absolutista i decimonònica, fa riure a ple segle XXI, però ells són “inasequibles al desaliento”, en llenguatge joseantonià, que és el que els motiva.

I si no ja em direu com hem de qualificar que tot un govern ‘democràtic’ d’un estat europeu al segle XXI gosi amenaçar el govern català perquè pretén comprar urnes. No només el govern, sinó els empresaris que n’hi venguin! Es-pec-ta-cu-lar! No és ja que tota la legislació vigent empara la compra, com han fet altres ‘comunidades’, ni tan sols que jutgin intencions, com si les urnes només poguessin servir per fer un referèndum. El fet és simbòlic i ara absolutament real: ens volen prohibir les urnes. Heus aquí sintetitzat el fonament del conflicte. Prohibir les urnes és prohibir l’expressió de la voluntat popular. La sublimació moral d’una Espanya en decadència total.

És clar que no és que nosaltres no tinguem cadàvers a l’armari. Tindrem molta feina a fer net de mossens i mares superiores, per molts missals que tinguin a la biblioteca. La gran diferència, i alhora la gran esperança, és que nosaltres en tenim la plena convicció. La revolució dels somriures, l’esclat ciutadà que ens durà a la república catalana, no s’entén sense una autoexigència insubornable a bastir un país modèlic. Si no pot ser en els comportaments (el calvinisme mai no ha fet forat a casa nostra), ho haurà de ser en l’exigència ciutadana i en allò que els anglosaxon en diuen “accountability”. I en això estem.