11 de maig 2017

Urnes i missals

Que Espanya no podria estar-se de mostrar la seva pulsió autoritària, ja ho sabíem de fa temps. De fet, ha resultat un ajut inestimable per obrir els ulls als qui encara tenien esperances que “una altra Espanya era possible”. La baixíssima qualitat democràtica que demostrava el règim sorgit de les renúncies del 78, també feia temps que ensenyava la poteta sota la porta. Si no fos que els ciutadans tenim una memòria piscícola, recordaríem que no fa gaires anys era un ministre socialista, de nom Corcuera, que proposava esbotzar portes al menor símptoma de dissidència. Els anys han passat i ara en lloc d’esbotzar portes hi ha fiscals que ho ‘afinen’, però l’essència és la mateixa: la concepció, sense diferències substancials hi hagi qui hi hagi al govern, que l’Estat els pertany.
Em direu que aquesta concepció, absolutista i decimonònica, fa riure a ple segle XXI, però ells són “inasequibles al desaliento”, en llenguatge joseantonià, que és el que els motiva.
I si no ja em direu com hem de qualificar que tot un govern ‘democràtic’ d’un estat europeu al segle XXI gosi amenaçar el govern català perquè pretén comprar urnes. No només el govern, sinó els empresaris que n’hi venguin! Es-pec-ta-cu-lar! No és ja que tota la legislació vigent empara la compra, com han fet altres ‘comunidades’, ni tan sols que jutgin intencions, com si les urnes només poguessin servir per fer un referèndum. El fet és simbòlic i ara absolutament real: ens volen prohibir les urnes. Heus aquí sintetitzat el fonament del conflicte. Prohibir les urnes és prohibir l’expressió de la voluntat popular. La sublimació moral d’una Espanya en decadència total.
És clar que no és que nosaltres no tinguem cadàvers a l’armari. Tindrem molta feina a fer net de mossens i mares superiores, per molts missals que tinguin a la biblioteca. La gran diferència, i alhora la gran esperança, és que nosaltres en tenim la plena convicció. La revolució dels somriures, l’esclat ciutadà que ens durà a la república catalana, no s’entén sense una autoexigència insubornable a bastir un país modèlic. Si no pot ser en els comportaments (el calvinisme mai no ha fet forat a casa nostra), ho haurà de ser en l’exigència ciutadana i en allò que els anglosaxon en diuen “accountability”. I en això estem.

Cap comentari: