El suïcidi d'Espanya

Espanya practica des de fa segles aquesta mena d’apartheid racista contra els catalans, aquest “hábleme usted en cristiano”, aquesta conllevancia del supremacista perdonavides. Si no fóssim el seu motor econòmic ens haurien exterminat de fa temps i les cunetas estarien farcides de catalans dissidents. No parlo dels espanyols, sinó d’Espanya com a concepte ontològic, com a bé suprem que assumeixen sense discutir des de l’esquerra a la dreta extrema. Espanya, el seu concepte d’estat de matriu castellana, la seva mentalitat colonial, ha romàs des de sempre en el seu ADN nacional. És així i és així de trist alhora. Certament que, al llarg de tots aquests segles, han viscut moments de feblesa (el masclisme és un altre factor descriptiu; la feblesa una vergonya) en què s’han vist obligats a una tolerància mal dissimulada. Els catalans, un poble secularment apallissat, hem aprofitat aquestes treves per refer-nos en la nostra fortalesa nacional. Però les mentides benevolents tenen data de caducitat. Així va acabar la II República i així ha acabat el règim del 78.

Fixeu-vos com n’estem de sotmesos, com n’és de profunda la nostra misèria nacional, que molts dels que em llegiu potser pensareu que tot això no es pot dir, que no ens convé d’airejar-ho, que potser l’amo s’enfadarà i acabarem entre reixes. La por de l’esclau és tan subtil...

Però no hi ha més cera que la que crema. Espanya és així i no sé per quins set sous ens hem d’esforçar en canviar-la. S’agraden així. Des de la ultradreta andalusa al PSOE extremeny, des de la displicència podemita al 155 etern, de la FET i de les JONS al neofranquisme ciutadà, d’Aznar a Iceta.

Al meu modest parer, la demofòbia espanyola, la il·liberalitat, la repressió ideològica i l’stalinisme nacional fan d’Espanya un estat inviable democràticament. La seva deriva suïcida ens impedeix cap pas enrere. O lliures o morts.

El que més em sorprèn, tanmateix, és com pot ser que encara algú a Catalunya pensi que hi ha res a fer, que amb una mica més de comprensió mútua això té solució. Els que, legítimament, se senten espanyols a Catalunya, estan disposats a acceptar-ho? Aquesta és l’Espanya que ens proposen?

Quan dos tenen projectes vitals tan distants, la separació és l’única solució.

I si ens diem la veritat?

Un dels principals esculls que haurem d’encarar aquest any tot just encetat serà el de recuperar la confiança amb i entre els diferents actors que intervenen en el moviment sobiranista. Ja és simptomàtic que parlem d’actors perquè tot plegat ha esdevingut un bodevil sovint infumable. Ens agradi o no, si aquesta revolució dels somriures no vol acabar en plors, serà necessària la participació de tothom i difícilment es pot encarar amb garanties sense la necessària complicitat entre partits, societat civil i ciutadans. És per això que penso que el primer propòsit que, com a moviment, ens hem de posar aquest any ha de ser el de dir-nos definitivament la veritat. Ja sé que veritat i eleccions són un oxímoron; que els entorns d’Esquerra i els del PdCat són com aigua i oli; que la culpa sempre és de l’altre i ningú la vol; que... el que vulgueu! Però tenir gent honesta a la presó i a l’exili –i n’hi teniu tots– ens hauria de fer reflexionar si l’interès espuri d’unes alcaldies o d’una seguretat personal valen el preu de l’ètica i la integritat moral, si guanyar de nou o fer finalment el sorpasso valen la dignitat d’un poble. 

És clar que, si escoltem els discursos abrandats d’uns i altres –i treieu-vos-ho del cap: ho haurem de fer amb uns i altres– tothom sembla defensar la nonata república catalana, però algú no deu ser franc perquè la república és encara a la cuina. 

És hora, doncs, de deixar els subterfugis i dir-nos la veritat, de deixar de segrestar la voluntat ciutadana i anunciar clarament si es vol o no es vol fer el pas. Des de les catacumbes convergents alguns ja han mostrat símptomes prou clars de preferir el pacte autonomista a la batalla republicana, tot i que el món convergent és un magma en erupció amb sectors d’una dignitat inqüestionable que no podem barrejar. Caldrà solidificar la lava amb celeritat. L’entorn d’ERC és més monolític, com a bon partit d’esquerra. Aquí, sota l’eufemisme d’eixamplar la base, ningú no ha desmentit encara el consell al Potro de Vallecas: llença la tovallola al primer assalt, no pots guanyar. I a tot plegat encara hi hem de sumar el sandinisme bolivarià que viu de grans proclames en un món de blanc o negre. 

Amb aquest elenc no ens hauria d’estranyar que costi arribar a l’escena final. Malgrat tot, només ens queda persistir i exigir claredat, honestedat i valentia.