12 de gener 2019

I si ens diem la veritat?

Un dels principals esculls que haurem d’encarar aquest any tot just encetat serà el de recuperar la confiança amb i entre els diferents actors que intervenen en el moviment sobiranista. Ja és simptomàtic que parlem d’actors perquè tot plegat ha esdevingut un bodevil sovint infumable. Ens agradi o no, si aquesta revolució dels somriures no vol acabar en plors, serà necessària la participació de tothom i difícilment es pot encarar amb garanties sense la necessària complicitat entre partits, societat civil i ciutadans. És per això que penso que el primer propòsit que, com a moviment, ens hem de posar aquest any ha de ser el de dir-nos definitivament la veritat. Ja sé que veritat i eleccions són un oxímoron; que els entorns d’Esquerra i els del PdCat són com aigua i oli; que la culpa sempre és de l’altre i ningú la vol; que... el que vulgueu! Però tenir gent honesta a la presó i a l’exili –i n’hi teniu tots– ens hauria de fer reflexionar si l’interès espuri d’unes alcaldies o d’una seguretat personal valen el preu de l’ètica i la integritat moral, si guanyar de nou o fer finalment el sorpasso valen la dignitat d’un poble. 
És clar que, si escoltem els discursos abrandats d’uns i altres –i treieu-vos-ho del cap: ho haurem de fer amb uns i altres– tothom sembla defensar la nonata república catalana, però algú no deu ser franc perquè la república és encara a la cuina. 
És hora, doncs, de deixar els subterfugis i dir-nos la veritat, de deixar de segrestar la voluntat ciutadana i anunciar clarament si es vol o no es vol fer el pas. Des de les catacumbes convergents alguns ja han mostrat símptomes prou clars de preferir el pacte autonomista a la batalla republicana, tot i que el món convergent és un magma en erupció amb sectors d’una dignitat inqüestionable que no podem barrejar. Caldrà solidificar la lava amb celeritat. L’entorn d’ERC és més monolític, com a bon partit d’esquerra. Aquí, sota l’eufemisme d’eixamplar la base, ningú no ha desmentit encara el consell al Potro de Vallecas: llença la tovallola al primer assalt, no pots guanyar. I a tot plegat encara hi hem de sumar el sandinisme bolivarià que viu de grans proclames en un món de blanc o negre. 
Amb aquest elenc no ens hauria d’estranyar que costi arribar a l’escena final. Malgrat tot, només ens queda persistir i exigir claredat, honestedat i valentia.

Cap comentari: