28 de febrer 2014

El mànec és un dels nostres

Fa poc corria per la xarxa una frase que em va impactar de manera especial. Era una frase en una paret de Belfast, tan clarivident, emotiva i compromesa com el propi conflicte irlandès. Dèia: “Sabeu què diuen els arbres quan la destral entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels nostres!”. La metàfora, d’una cruesa feridora, resumeix en unes poques paraules l’essència mateixa de molts dels conflictes nacionals que vivim avui mateix. És clar que la història de la lluita nord-irlandesa dóna al grafit una gravetat humana que en el nostre cas sortosament no té, però el fet que moltes vegades –massa– siguin alguns dels nostres propis conciutadans els qui posin traves al procés d’emancipació nacional no deixa d’interrogar-nos. Perquè, com hem vist a bastament des que el procés ha agafat embranzida, encara és hora que algú ens expliqui quins són els avantatges, si és que n’hi ha algun, de formar part de l’Estat espanyol. I, malgrat tot, ínclits prohoms de la societat catalana, no deixen de pregonar l’entesa impossible.
Puc entendre el neofeixisme de Rivera, Cañas o Llanos de Luna. Puc entendre la desgràcia d’acabar al bàndol equivocat de Sànchez-Camacho, Millo o Dolors Montserrat. Puc, fins i tot, entendre els interessos espuris, difícilment confessables, de Rossell, Gay de Montellà, Cuatrecasas i tants addictes al pont aeri. 
Ara, que algú m’expliqui l’autoimmolació gratuïta d’un PSC de federalisme impossible, el desvergonyiment mafiós de Duran, la demagògia vernissada de Cunís i Godós, l’altivesa dels Torres, Freixenets, Olius o Fainés. Cap idea, cap proposta, cap esperança de futur. El sobiranisme avança, també, per incompareixença d’un adversari que ha pres consciència de la seva debilitat. La llibertat, com a concepte, és imbatible. No cal que s’hi escarrassin.
El procés català ha entrat en la fase, en termes aeronàutics, del punt de no retorn. Per molt que ens amenacin Foments i Círculos Ecuestres, els catalans hem perdut la por –que és l’únic que ens mantenia muts i a la gàbia–. No era una por física a un feixisme espanyol amb arrels que sabem molt profundes, sinó la por a la llibertat, a la incertesa. Ara, un cop alliberats del neguit, sabem amb tota certesa que ja no podem tornar enrere, que res no pot tornar a ser igual de com era. Sabem que, per molt difícil que sigui, per molt costós, res no és comparable a decidir el teu propi futur.
Ja no ens fan por les destrals, i ara els mànecs ja ho saben.

14 de febrer 2014

Doncs a mi m'hagués fet gràcia

A mi, ja em poden explicar, uns i altres, que la culpa és d’aquell que no volia pactar o de l’altre que volia imposar no sé qui a les llistes o de les sumes quàntiques que fan feredat a la dialèctica electoral. Jo, que voleu que us digui, hagués preferit una candidatura unitària a les elccions europees del maig proper. Potser tenen raó els qui afirmen que tindrem més presència, els catalans, si ens hi presentem com sempre, repartits. Que les dinàmiques electorals són de mal apamar i que, a voltes, qui tot ho vol tot ho perd. 
Potser sí que uns quants convergents s’haguessin desdit anant plegats amb ERC, o potser alguns d’esquerra no gosarien votar una candidatura de gent qua ha abonat les polítiques austericides de la UE. Ja no diguem res si hi preteníem incloure, en aquesta candidatura unitària, gent d’Iniciativa o algun dels díscols del PSC que acaben de caure del cavall. 
Jo no sé si una candidatura unitària i transversal, bastida a partir de gent de vàlua de la societat civil –com el propi Terricabres ho és–, hagués aconseguit més vots que els caps de llista fruit de les mecàniques partidistes que duen a Europa elements, sent benevolent, discutibles. Diputats com Salvador Sedó que, en la reivindicació nacional a Europa, n’hi és ni se l’espera, són l’exemple del fàcil que és marcar-nos en pròpia porta. 
Ja sé que a Europa hi anem a fer moltes altres coses a banda de definir-nos nacionalment i que l’exemple Junqueras-Tremosa-Romeva-Badia pot semblar avalar la tesi d’acords programàtics, però és que ara no estem en una situació normal. 
El moment històric que vivim ens hauria d’empényer a actes simbòlics. No tinc cap dubte de la força internacional d’una candidatura d’unitat nacional que posés sobre la taula d’una manera diàfana la nostra voluntat d’esdevenir un estat independent. Tampoc no tinc cap dubte de la injecció de moral que aquesta hagués representat per als centenars de milers de catalans que, anònimament i desinteressada, inverteixen esforços, hores i diners per la llibertat del país sense fixar-se en el color polític del company que tenen al costat. El procés, que té aquest punt de neguit de gat escaldat, també necessita d’aquests cops d’efecte, d’aquestes decisions generoses. 
Un procés constituent com el que estem vivint no és bo que es construeixi des de la miopia endèmica dels partits. Molt menys encara des del càlcul electoralista. 
Segurament ja no s’hi és a temps però, a mi, m’hagués fet il·lusió.