28 de febrer 2014

El mànec és un dels nostres

Fa poc corria per la xarxa una frase que em va impactar de manera especial. Era una frase en una paret de Belfast, tan clarivident, emotiva i compromesa com el propi conflicte irlandès. Dèia: “Sabeu què diuen els arbres quan la destral entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels nostres!”. La metàfora, d’una cruesa feridora, resumeix en unes poques paraules l’essència mateixa de molts dels conflictes nacionals que vivim avui mateix. És clar que la història de la lluita nord-irlandesa dóna al grafit una gravetat humana que en el nostre cas sortosament no té, però el fet que moltes vegades –massa– siguin alguns dels nostres propis conciutadans els qui posin traves al procés d’emancipació nacional no deixa d’interrogar-nos. Perquè, com hem vist a bastament des que el procés ha agafat embranzida, encara és hora que algú ens expliqui quins són els avantatges, si és que n’hi ha algun, de formar part de l’Estat espanyol. I, malgrat tot, ínclits prohoms de la societat catalana, no deixen de pregonar l’entesa impossible.
Puc entendre el neofeixisme de Rivera, Cañas o Llanos de Luna. Puc entendre la desgràcia d’acabar al bàndol equivocat de Sànchez-Camacho, Millo o Dolors Montserrat. Puc, fins i tot, entendre els interessos espuris, difícilment confessables, de Rossell, Gay de Montellà, Cuatrecasas i tants addictes al pont aeri. 
Ara, que algú m’expliqui l’autoimmolació gratuïta d’un PSC de federalisme impossible, el desvergonyiment mafiós de Duran, la demagògia vernissada de Cunís i Godós, l’altivesa dels Torres, Freixenets, Olius o Fainés. Cap idea, cap proposta, cap esperança de futur. El sobiranisme avança, també, per incompareixença d’un adversari que ha pres consciència de la seva debilitat. La llibertat, com a concepte, és imbatible. No cal que s’hi escarrassin.
El procés català ha entrat en la fase, en termes aeronàutics, del punt de no retorn. Per molt que ens amenacin Foments i Círculos Ecuestres, els catalans hem perdut la por –que és l’únic que ens mantenia muts i a la gàbia–. No era una por física a un feixisme espanyol amb arrels que sabem molt profundes, sinó la por a la llibertat, a la incertesa. Ara, un cop alliberats del neguit, sabem amb tota certesa que ja no podem tornar enrere, que res no pot tornar a ser igual de com era. Sabem que, per molt difícil que sigui, per molt costós, res no és comparable a decidir el teu propi futur.
Ja no ens fan por les destrals, i ara els mànecs ja ho saben.

Cap comentari: