22 de gener 2015

La Constitució com argument

Després del calvari que el sobiranisme ha travessat aquest Nadal, ha quedat ben clar que hi ha llum al final del túnel, que és tossuda i que no l’apagaran fàcilment. Ara, un cop fixada la data on hem de decidir la nostra llibertat, ha arribat de nou l’hora d’arremangar-se i fer el darrer esforç per fer arribar a tots els catalans els arguments inequívocs de la independència. No només cal aixamplar la base social de la independència, com no es cansen de repetir partits i societat civil, sinó que haurem d’il·lusionar de nou molts catalans que han viscut amb desassossec i malfiança el patètic episodi de baralla de pati d’escola que han protagonitzat els nostres polítics des del gloriós 9N.
És l’hora doncs de reprendre l’argumentari, les raons evidents que fan de la independència l’única eina que ens queda als catalans per sortir de l’atzucac nacional, econòmic i social en què ens trobem de fa temps. La qüestió, tanmateix, és i ha estat sempre com arribar als indecisos. Com formular una proposta de país engrescadora, plausible, i com convèncer tots aquells que dubten que és a les nostres mans posar-ho a la pràctica. La credibilitat del procés s’ha d’anar guanyant a mesura que es faci un esforç de concreció, de veure realment quin és el país que volem construir i, sobretot, de com ens plantegem de contruir-lo.
L’esforç del sobiranisme ha de centrar-se en fer el procés participatiu i demostrar, amb concreció, que el nou país respondrà als reptes que la societat catalana afronta en aquests moments de dificultats de tota mena.
És en aquest context que trobo que la proposta de Constitució que ha encapçalat el jutge Santiago Vidal és una eina més potent del que ens podria semblar a primera vista. Les propostes del sobiranisme, les virtuts de la independència, els famosos milers de milions de l’espoli fiscal i el llarg etcètera de greuges acumulats no han estat sinó una mena de carta als reis que molts indecisos no acaben de creure’s. La plasmació en articles concrets d’una constitució –que donem per fet que veurà la llum en els propers mesos– ja no és una entelèquia difusa. Si, a més, propiciem un procés realment participatiu per millorar-la on tothom si senti escoltat, arribarem a transmetre les virtuts reals de la Catalunya independent. Contra incerteses, constitució.

09 de gener 2015

La pastanaga

La irrupció de Podemos al panorama polític espanyol i, de retruc, al català, ha generat tota mena de comentaris, atacs furibunds o displicències condescendents. La història, aquell artilugi del qual tant ens costa d’aprendre’n les lliçons, ens ha demostrat que en moments de crisi econòmica i social creixen els populismes arrecerats en el malestar ciutadà. El segle XX n’és ple d’exemples poc afortunats. No ens hauria d’estranyar, doncs, que en aquests moments de crisi global del model occidental hi hagi qui aprofiti per abonar-se a la demagògia fàcil. Des del Podemos espanyol al Front Nacional francès o l’UKIP anglès, hi trobarem tota la gamma de matisos d’uns moviments politics que tenen com a denominador comú la identificació simplista dels mals del món en una única causa (sigui la “casta” o siguin els immigrants) i la promesa seràfica d’una solució miraculosa.
Als qui ja tenim una edat i som descreguts de mena, els miracles se’ns fan difícils d’empassar però sembla que, en una societat aparentment escèptica, la necessitat d’actes de fe és proporcional al desengany polític que vivim. Sí que encara em sorprèn la innocència –o la poca exigència democràtica– d’una societat que ha viscut enredades monumentals, des de Felipe Gonzàlez a Zapatero, passant per Obames i altres messies reencarnats. A la xarxa corre una comparativa de les propostes de Podemos ara i sis mesos enrere i, la veritat, fa feredat la velocitat d’adaptació d’un programa pensat exclusivament per guanyar a tota costa.
No podem menystenir, però, l’efecte que Podemos i la seva sucursal catalana, poden tenir en el pocés sobiranista que estem malvivint. No és accidental l’aposta decidida d’alguns grups mediàtics oposats al sobiranisme per Podemos. És la versió actual del ”antes roja que rota” guerracivilista. Més enllà de la redistribució del vot unionista, però, l’únic perill evident de l’ambigüitat calculada de Podemos pel que fa al “problema catalán”, és la il·lusió tercerviista que pot acabar creant entre els qui encara aspiren a fer la truita sense trencar cap ou. Un cert unionisme ha entès que funciona millor la pastanaga que el pal. Ens caldrà recordar que mai no podrem fer la truita que vulguem mentre la paella estigui a Madrid i, a sobre, en tinguin el mànec.