09 de gener 2015

La pastanaga

La irrupció de Podemos al panorama polític espanyol i, de retruc, al català, ha generat tota mena de comentaris, atacs furibunds o displicències condescendents. La història, aquell artilugi del qual tant ens costa d’aprendre’n les lliçons, ens ha demostrat que en moments de crisi econòmica i social creixen els populismes arrecerats en el malestar ciutadà. El segle XX n’és ple d’exemples poc afortunats. No ens hauria d’estranyar, doncs, que en aquests moments de crisi global del model occidental hi hagi qui aprofiti per abonar-se a la demagògia fàcil. Des del Podemos espanyol al Front Nacional francès o l’UKIP anglès, hi trobarem tota la gamma de matisos d’uns moviments politics que tenen com a denominador comú la identificació simplista dels mals del món en una única causa (sigui la “casta” o siguin els immigrants) i la promesa seràfica d’una solució miraculosa.
Als qui ja tenim una edat i som descreguts de mena, els miracles se’ns fan difícils d’empassar però sembla que, en una societat aparentment escèptica, la necessitat d’actes de fe és proporcional al desengany polític que vivim. Sí que encara em sorprèn la innocència –o la poca exigència democràtica– d’una societat que ha viscut enredades monumentals, des de Felipe Gonzàlez a Zapatero, passant per Obames i altres messies reencarnats. A la xarxa corre una comparativa de les propostes de Podemos ara i sis mesos enrere i, la veritat, fa feredat la velocitat d’adaptació d’un programa pensat exclusivament per guanyar a tota costa.
No podem menystenir, però, l’efecte que Podemos i la seva sucursal catalana, poden tenir en el pocés sobiranista que estem malvivint. No és accidental l’aposta decidida d’alguns grups mediàtics oposats al sobiranisme per Podemos. És la versió actual del ”antes roja que rota” guerracivilista. Més enllà de la redistribució del vot unionista, però, l’únic perill evident de l’ambigüitat calculada de Podemos pel que fa al “problema catalán”, és la il·lusió tercerviista que pot acabar creant entre els qui encara aspiren a fer la truita sense trencar cap ou. Un cert unionisme ha entès que funciona millor la pastanaga que el pal. Ens caldrà recordar que mai no podrem fer la truita que vulguem mentre la paella estigui a Madrid i, a sobre, en tinguin el mànec.

Cap comentari: