22 de desembre 2011

El dia de la marmota

Tots recordem la neguitosa sensació que experimentava en Bill Murray a la pel·lícula “Atrapat en el temps” quan, dia rere dia, es despertava en el mateix interminable dia de la marmota. La sensació d’avorriment però, sobretot, de basarda a l’haver de repetir, un cop i un altre, les mateixes situacions, els mateixos llocs comuns, les mateixes frases, és la que he tingut en veure el resultat del congrés que el PSC va perpetrar el passat cap de setmana. Poc confiàvem en un canvi real a casa d’un PSC que pronuncien amb la c castellana. Menys encara quan la ment brillant de José Zaragoza, que sempre ha jugat a l’equívoc, va batejar-lo amb el títol de “El nou PSC”, garantia de pocs canvis. Per reblar el clau, una assistència controlada, filtrada, triada per l’aparell, no deixava marge de maniobra per a les sorpreses. 
Al final, molta xerrameca, poc debat, molta demagògia i el triomf abassegador de l’aparell. Un aparell que ha dut el PSC al llindar del precipici. D’un PSC que ha desaparegut a mans del PSOE, que és qui realment mana i seguirà manant a Nicaragua. Sí, han canviat algunes cares, però s’ha aprofundit en la regionalització deixant el partit en mans dels qui el volen submís, ai perdó, federal. No debades el nou secretari d’organització és abrandadament contrari al grup propi, com la majoria de la nova executiva. Si ho volem més clar: qui ha perdut aquí 700.000 vots es postula per encapçalar el PSOE amb l’únic aval de ser qui més ha cridat “Viva España!”. Res de nou, tristament per al país, que ara necessita que les seves formacions polítiques facin pinya per defensar l’embat recentralitzador que ens espera.  
Poca cosa queda d’aquell PSC que va posar-se el país a l’esquena i ens va treure d’un franquisme que dúiem enquistat a la medul·la. Un PSC que volia el poder per transformar la societat, amb projecte, amb full de ruta i, sobretot, amb idees. És cert que aquest espectre ampli que s’ha batejat com a socialdemocràcia viu un dels moments més crítics de la seva història. Desbordat a tots nivells per un nou segle que viu amb contradiccions el liberalisme més individualista, el socialisme europeu ha d’encarar un profund debat d’idees. Res del que sabíem ja no ens val i suplir-ho amb eslògans fàcils que massa cops hem vist arraconats per polítiques absolutament neoliberals, ha deixat el socialisme despullat. De res no serveix dissimular-ho amb arrogància i prepotència. El fet mateix d’anomenar-se “socialistes catalans”, com si el PSC en tingués l’exclusiva, grinyola per tot arreu. Primer perquè és molt discutible la definició ideològica donades les polítiques dutes a terme, però especialment perquè potser ho haurien de preguntar a les CUP això del socialisme.
El PSC ha acabat, doncs, sent un partit de quadres, on l’única meta no és tenir el poder per fer política, sinó jugar a la demagògia populista per tenir el poder. El poder com a meta, com a professió, com a forma de vida. Un PSC, per exemple, que cínicament és capaç de criticar aquí unes retallades mentre des de Madrid n’exigeixen el doble. I és aquest PSC el que cal denunciar frontalment perquè el país necessita la confrontació franca d’idees, el món necessita un contrapès realista al neoliberalisme i al monetarisme desbocat. Ens cal un nou PSC de veritat. Potser l’haurem d’inventar.

09 de desembre 2011

Vilafranca per la Independència

Aquest proper dimarts, 13 de desembre, es compliran dos anys que Vilafranca se sumava al moviment de les Consultes i exercia, democràticament i sense por, el dret inalienable de tot poble a expressar lliurement quin vol que sigui el seu futur nacional. Sembla que hagi passat una eternitat però només han passat dos anys. Dos anys en què, en l’àmbit sobiranista, s’han esdevingut moltes coses. Dos anys embotits en això que ens hem acostumat a anomenar “cicle electoral” i que no és res més que un enfilall d’eleccions que impossibiliten, a la pràctica, qualsevol moviment sincer de fons perquè els partits, que són els qui en definitiva han d’evidenciar els progressos socials, es dediquen a amarrar el vot i a gesticular en clau electoral. I què voleu? Els partits estan pensats per intentar guanyar i quan algú guanya, també hi ha qui perd. I quan l’avenç nacional es fa servir com a munició partidista, inevitablement el país hi surt perdent, guanyi qui guanyi.
Tanmateix, si girem el cap, ens adonarem de tot el camí recorregut, de tota la feina feta, de com, malgrat tot, avancem. Les consultes del 13D, en resposta als impediments d’Arenys, van encetar un camí que ha culminat un període de mobilitzacions independentistes impensables només fa uns anys. Mai tanta gent, al nostre país, ha estat tan convençuda que només exercint el dret a l’autodeterminació serem capaços de sortir del cul-de-sac social, econòmic, lingüístic i cultural en què ens trobem. Mai tants catalans no han estat convençuts que l’estat natural dels pobles que volen regir el seu propi destí és la independència. I, no obstant això, seguim gairebé immòbils a l’espera que els nostres representants es decideixin a fer el pas. Seguim pensant que la llibertat ens serà donada, que ens caurà del cel com mannà bíblic. Seguim resistint-nos a acceptar que l’autonomisme és mort però que per enterrar-lo haurem de plantar cara a l’estat espanyol, trencar la seva legalitat imposada. Però sobretot haurem d’assumir que la independència només serà possible si ens mostrem de nou com un poble unit, insubornable en la seva decisió de ser lliure. Vivim uns moments de crisi social i econòmica com poques vegades ha afrontat el nostre país. Només si disposem de totes les eines d’un estat propi serem capaços de sortir-ne indemnes, reforçats.
Dos anys després d’aquell 13D germinal, un nou 13D ens encara amb la nostra responsabilitat col·lectiva d’esdevenir allò que vulguem ser, de donar-nos la capacitat d’acordar com distribuïm els recursos que generem. Aquest 13 de desembre es constituirà “Vilafranca per la Independència”, delegació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), un moviment ciutadà, unitari i transversal que pretén aglutinar la societat civil, els ciutadans, amb un únic objectiu: l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català. Si una cosa hem après d’aquests dos anys, és que només la força unitària de la societat és capaç d’empènyer les formacions polítiques i, alhora, deslliurar-les de la temptació d’usar la sobirania com a argument partidista. Ens cal fer de la unitat dels catalans la força indestructible que ens dugui a la llibertat nacional. Ja ho hem fet altres cops i ara tenim el deure de tornar-hi. Ningú no pot defugir el compromís.

04 de desembre 2011

Els indignats de Movistar

Suposo que tots deveu haver vist el seguit d’anuncis que aquests darrers dies han envaït qualsevol dels canals que l’àmplia graella televisiva ens posa a l’abast. Són uns anuncis on uns pretesos clients de Movistar celebren assemblees diverses per tal de fer unes tarifes participatives, que és el que mana la correcció política en aquestes latituds. No hi falta de res: el bon rotllo, l’àvia moderna, la noia que tuiteja la reunió, la tensió sexual i, sobretot, les mans alçades. Només m’hi ha faltat aquell moviment de vaivé manual, tan borbònic, que ha esdevingut el símbol de la indignació plaçacatalunyista.
Més enllà de la capacitat dels publicistes d’usar, de capgirar, els temes de més rabiosa actualitat, m’ha sorprès la capacitat que han tingut de sublimar-ne el contingut, el marc ideològic i conceptual.
La incapacitat comunicativa del moviment del 15M –o potser la manca de propostes realistes es veu reflectida amb cruesa en aquests anuncis on les reivindicacions són d’una innocència entendridora: tarifes planes, trucades gratuïtes, missatges de franc, parla quan vulguis i amb qui vulguis que algú t’ho pagarà. Tanmateix aquesta és la sensació que n’ha quedat d’un moviment que se’ns prometia regenerador i que ha acabat transcendint com la darrera rebequeria d’una societat malcriada que s’ha acostumat que les coses ens són donades per la gràcia d’un estat del benestar infinit. No nego pas que cal un replantejament a fons d’un model social i econòmic que ha permès l’abús, l’enriquiment indecent i que ha abocat bona part de la societat a la insolvència. Però cal ser contundent des del realisme. Els somnis en un món idíl·lic acostumen a acabar en un mal despertar. I, de dia, sense oposició, l’abús es perpetua amb impunitat.
És sorprenent la capacitat del sistema d’engolir qualsevol alternativa, sigui real o fictícia. I en aquest cas encara em sorprèn més la velocitat amb què la societat ha assumit la queixa indefinida com a model social de progrés més enllà de les possibilitats reals que allò que es reclama sigui sostenible. 
Ves que els de Vodafone no ens anunciïn demà "retallades"... a les tarifes!

25 de novembre 2011

Quan tres tasses no són prou

Passat el tsunami blau i pendents encara d’apamar la magnitud real de la tragèdia, he sentit centenars d’opinions de tota mena i de tot color sobre aspectes, sovint poc rellevants, del futur que se’ns obre als catalans i, sobretot, de les tasses de caldo que ens haurem d’empassar sisplau per força. De fet, centrats en unes eleccions espanyoles, hem acabat abocant tot l’imaginari nacional a una realitat absolutament espanyolitzadora. Parlem massa d’Espanya, com si pel fet de plantejar-nos els seus problemes se’ns haguessin de resoldre els nostres, oblidant-nos que bona part del nostre problema són precisament ells. Però també hem vist com les gastarem a casa nostra i com, de nou, se’ns amaga l’ou d’una manera vergonyant. Diu en Mas que no proposa les retallades per plaer. N’estic convençut. Ara, la raó que els fa fer tanta giragonsa quan la solució és tan senzilla, és un misteri que no acabo d’escatir. A risc d’avorrir el personal i de fer-me pesat, tornaré a recordar que, com ha calculat el Salvador Garcia Ruiz, aquests 1.000 milions d’euros que amb tant de patiment el president ens vol fer estalviar aquest proper any 2012, equivalen a l’espoli de vint-i-un dies. Només que els espanyols ens deixessin de robar durant tres setmanes, ja no ens caldria fer cap retallada addicional. Si no veiem ben clar què significa això, és que ens hem acostumat a la submissió i, abaixant els braços, renunciem a defensar el que és nostre.
Hi ha molts altres motius per a la independència, però si CiU necessita jugar la carta d’esgotar totes les possibilitats, em sembla que ben aviat podrem donar per acabat l’experiment perquè el PP, ara que ja no necessita la genuflexió de l’esclau, s’ha afanyat a deixar ben clar que no tindrem ni tan sols els fons de competitivitat. I això, després de tant de bramar en la seva defensa fa quatre dies, ja ens indica que pensen practicar allò tan espanyol del “digo” i el “Diego”.
No cal doncs que ens maregin més. Som un país que genera els recursos suficients no ja per no haver d’aplicar cap mena de retallada, sinó per dotar-nos d’un sistema de benestar i de justícia social com mai no hem tingut. Oblidem-nos doncs d’Espanya. Algú em pot dir de què haurà servit participar al seu joc? 
I que no busquin excuses els enemics de qualsevol procés d’emancipació nacional. Ni els resultats d’ERC posen en entredit la nova aposta de l’Oriol Junqueras, ni els de CiU avalen les retallades. Quan no comptes per a res, és la inèrcia la que guanya i, de moment, la inèrcia ens duu a Espanya. 
Ara, aquí, encara hi ha qui culpa l’abstencionisme compromès de la irrellevància de l’independentisme a Cortes, i sobretot s’estranyen que celebrem els resultats d’Amaiur. La diferència, la immensa i punyent diferència, és quan un es presenta –ni que sigui a Espanya– per guanyar unes eleccions mentre un altre ho fa sabent que serà residual. N’hi ha que pensem que, quan ens han de comptar i no podem ser molts, més val estalviar-se el ridícul.
Tot plegat ha posat de manifest un cop més la necessitat inajornable de bastir-nos d’un full de ruta creïble, transversal i decidit. Un projecte de país que la societat es pugui fer seu i que ens dibuixi un horitzó de llibertat nacional per sobre de personalismes, de partidismes i de la baralla constant que només ens debilita.

17 de novembre 2011

L'abstenció al TPI

Des que la setmana passada provava d’argumentar la meva poca disposició a participar a les eleccions al parlament espanyol m’han plogut crítiques ferotges de totes bandes. Es veu que això de no votar en un altre país és poc patriòtic, un crim de lesa humanitat i no sé quantes coses terribles més. I això que jo no hi defensava pas l’abstenció, sinó que només reflexionava sobre el meu estat d’ànim electoral.
El problema és, potser, que massa gent s’ha apuntat darrerament a l’abstenció/blanc/nul i no tot és roba neta. Deixant de banda la coherència ideològica de la CUP, ens podem trobar abstencions sorprenents. Posem la de Solidaritat Catalana (SI) com a exemple: és poc creïble que SI ara defensi l’abstenció (o la criaturada de posar una estelada) quan fa poc que negociava la seva participació a la llista unitària d’Esquerra-RCAT i només perquè, per variar, si no es fa el que SI vol ja no hi ha acord, han acabat no presentant-se.
Les raons de base per renunciar a votar en aquesta pantomima segueixen sent les mateixes que ja vaig exposar. Encara n’hi podria afegir. Haig de reconèixer amb tota honestedat, però, que en cap cas aquesta decisió no qüestiona el projecte que Oriol Junqueras està encetant a ERC, ni l’excel·lent campanya que estan duent a terme ell i l’Alfred Bosch. Convindreu amb mi que, si més no, la feina d’apostolat sobiranista està sent immillorable. ERC està cridada a ser, per història i per pes específic, un dels actors més importants de l’alliberament d’aquest país i tots els indicis són que s’ha redreçat la situació i, sobretot, l’estratègia. Confiem doncs que els propers anys siguin vitals per al creixement polític de l’independentisme.
Entenc que participar en unes eleccions té certs avantatges gens negligibles. D’una banda tens un àmbit mediàtic a disposició que no tindries: entrevistes, debats, articles, ràdios... Uns mitjans que s’estan aprofitant per fer entendre de nou les raons ineludibles que ens menen a la independència. També entenc que, en un partit com ERC fortament arrelat a la vida política catalana, se li fa difícil renunciar a participar en unes eleccions i menys quan acaba de triar nova direcció. Bona part dels nervis i les presses vénen precisament d’aquest caire d’examen d’ingrés que haurà de passar l’Oriol Junqueras aquest 20N.  
Tot això no treu, tanmateix, que la participació a ulls clucs en unes eleccions a Espanya, on serem sempre matemàticament irrellevants, no sigui l’expressió més reeixida de l’autocentrament que aquest país necessita. Concentrem-nos en nosaltres mateixos, en la feina que ens cal fer al nostre de parlament. Segueixo pensant que a Madrid no hi tenim res a fer. I no he sentit cap argument de pes que m’ho desmenteixi. Alguns s’excusen afirmant que a Madrid hi ha el poder, que hi tenim els nostres calers. És cert, però tres, quatre o cinc diputats sobiranistes no ho canviaran això. D’altres diuen que els anirem a explicar, als espanyols, que marxem. Siguem seriosos: ja fa temps que els anem explicant coses i ells com si sentissin ploure. A falta d’arguments de pes, n’hi ha que usen la demagògia: cal anar a votar per honorar tots aquells que han mort perquè nosaltres puguem votar, diuen. No fotem. Si veiessin la qualitat d’aquesta democràcia i com, 30 anys després, encara estem on estem, potser serien ells que se’n tornarien a casa. No votar a la metròpoli és un dels pocs actes d’íntima sobirania, de rebequeria si voleu, que qualsevol poble ocupat pot permetre’s. I això no té res a veure amb la democràcia.
Cap argument, doncs, que em justifiqui anar a Madrid. De fet, si us hi fixeu, cap discurs, cap míting no en parla, de Madrid. Tot el desplegament dialèctic s’aboca a justificar la necessitat de la independència en un discurs que s’adiria més al d’unes eleccions al parlament català. Res del que defensa encertadament l’Alfred Bosch es discutirà a Madrid, i la prova és que hem tingut tres diputats independentistes a Madrid aquesta darrera legislatura i els hem vist aprovant els pressupostos espanyols, les lleis espanyoles o, és cert, bramant obvietats, que “algú ho havia de dir”.
En canvi, sí que veig alguns problemes tàctics en aquesta precipitada crida d’ERC a la unitat independentista.
D’una banda, caldria recordar a ERC que no són, ni poden voler ser l’única expressió política de l’independentisme. Aquest és un error que ja s’ha comès massa vegades al nostre país. Cal comptar amb molts d’altres actors que difícilment aglutinarem en una única llista. Mentre seguim equivocant-nos en pretendre fer de l’independentisme una opció política única, més difícil ens serà de presentar-lo com un objectiu a compartir.
D’aquí la pregunta retòrica  d’aquest periodisme de titular que ara abunda i que pretén descobrir la gran contradicció entre el 46% dels qui diuen que votarien independència (CEO) i el 7% que preveuen que aconseguirà ERC (CIS). Aquesta és precisament la nostra força, el punt crucial que ERC ha d’entendre: l’independentisme és transversal i aquesta és precisament la garantia del seu èxit. És molt lloable aglutinar tot l’estol de grups i grupets sobiranistes que pul·lulen per l’univers cívico-polític català. Cal fer-ho per acabar amb el que només és una expressió d’immaduresa i de manca clara d’objectiu. Però només podrem avançar realment quan siguem capaços de bastir un projecte indiscutible que assumeixin totes les forces polítiques.
Mentre la independència sigui un argument electoral, mentre s’usi com a arma de confrontació, no resoldrem la dicotomia entre un imparable suport social i uns minsos resultats electorals. Ben a l’inrevés, la independència hauria de deixar de ser patrimoni de ningú. Només així podrà esdevenir l’objectiu comú que la societat civil fa temps que reclama. Així és com han triomfat moviments amb inicis absolutament minoritaris: feminisme, ecologisme...
Tot i saber que ni de bon tros ERC representa tot l’independentisme, els enemics de l’emancipació nacional usaran els seus resultats per deslegitimar-lo. ERC hauria de ser conscient que fatxendejant de ser l’única veu de l’independentisme on no pot guanyar,allò que fa és debilitar les posicions sobiranistes.
Tampoc no li farà cap favor a l’Oriol Junqueras comprovar que difícilment repetirà els resultats de Carod-Rovira, el gran prestigiditador. En aquest moment en què el seu projecte és encara incipient, una aposta tan contundent pot passar-li factura l’endemà de les eleccions quan la vella guàrdia, que segueix ben viva, treurà les urpes amb urc.
Aprecio l’Oriol, m’agrada el gir que ha sabut donar al projecte polític d’ERC i li desitjo tota la sort i tot l’encert del món. Ens cal assumir, tanmateix, que la independència ha de rebentar les costures de qualsevol formació, que ens cal posar fi a les lluites caïnites i a la batalla política de curta volada. Ens cal també menys arrogància, menys pals a les rodes, i molta més humilitat i esperit constructiu. Ens cal menys soroll i més feina, menys tàctica i més estratègia, menys eslògan i més projecte, menys impaciència i més full de ruta. I sobretot, ens cal tothom. Només quan siguem capaços d’anar plegats els independentistes de CiU, de les CUPs, d’ERC, de SI, de RCAT, d’ICV i, sobretot, dels que no són d’enlloc, només aleshores tindrem la victòria a tocar dels dits. I aquestes, de victòries, són les bones, les que no són de ningú, les que tothom pot celebrar. És això o la desaparició, la lenta agonia d’un poble mil·lenari que espera més de tots nosaltres. Tenim una altra oportunitat històrica d’emprendre el camí que ens farà lliures. I en aquest camí, Madrid és només una anècdota.

11 de novembre 2011

No els penso votar

S’ha acabat la farsa. És una evidència palmària que Espanya i Catalunya han fet el pas definitiu de seguir cadascuna el seu camí. La política i les institucions, que sempre van a remolc de la història, encara no se’n volen adonar, però la societat ha assumit ja d’una manera natural el nou marc de relacions. La nostra independència és qüestió només de temps i de convicció dels qui encara es miren el pas que ens cal donar no com una oportunitat de futur sinó comptant l’esforç innegable que ens caldrà fer. 
Dilluns passat coincidien dos debats que clarificaven la importància per a Catalunya d’aquest 20N. D’una banda Rajoy i Rubalcaba escenificaven el sainet etern de l’Espanya que només s’escolta a sí mateixa. Duran, però també Bosch, s’ha queixat que Catalunya no hi havia sortit ni un sol cop. I per què hi hauria de sortir? Espanya ha retornat a la seva grandesa imperial de cartró-pedra. Ja no es tracta d’un rampell recentralitzador: Espanya és així i nosaltres no hi cabem. Ni ho volem. No sé si també us va passar, però em mirava el debat amb una estranya sensació de llunyania, amb el convenciment que res del que deien m’importava gaire. “Política estrangera” que deia en Tísner. 
Però és que a “la nostra” s’esbatussaven els representants dels partits catalans presents a Madrid i la sensació era tan patètica que feia envermellir: debatien amb gran gesticulació, amagant-nos la insignificància més absoluta de tots plegats a Madrid. El més que probable passeig militar del PP aquest 20N amb el PSOE acompanyant la cabra, posa finalment sobre la taula que els catalans no hi tenim res a fer a Madrid.  Ja no poden amagar més que el peix al cove s’ha acabat fa anys. El peix ja és tot venut i el nostre cove buit. I del concert, ai perdó, del pacte fiscal, ja no cal ni parlar-ne. Té el mateix recorregut ideològic que el federalisme naïf d’alguns socialistes nostrats. 
Des d’una òptica sobiranista, doncs, què coi hem d’anar a votar a Madrid? He defensat sempre la necessitat absoluta de la política com a via de progrés social, però també sempre he tingut clar que a Madrid no hi tenim res a fer. Més enllà de posicions ideològiques, Catalunya hauria de deixar de participar en la construcció d’una Espanya que ens espolia, que ens maltracta i ens ofèn. Els catalans hem de deixar de legitimar un estat que ens ha estat imposat ‘por derecho de conquista’. Sobretot ara que ja ningú no dubta que sols ens en sortiríem molt millor.
Les excuses utilitàries tampoc no em serveixen. Tant me fa que torni a guanyar el PSOE a Catalunya. Potser així CiU s’adonarà que cal escoltar fins i tot les seves pròpies bases. Em sap greu per l’Oriol Junqueras, a qui aprecio, i a qui aquestes eleccions l’agafen encara amb els pixats al ventre. No ens poden demanar, però, que reforcem a ulls clucs un projecte que encara s’ha de veure on duu. I no és massa conseqüent redimir, a Espanya, les urgències històriques d’un partit independentista. Si un mal resultat li ha de passar factura és que ens sobren estratègies i ens manca un projecte nacional unitari. 
La feina la tenim aquí. Cap nació no s’emancipa pidolant la llibertat, sinó construint el seu propi futur. No ens cal anar-los a explicar res. Quan sigui el moment, ja seurem a taula i negociarem el que calgui. És hora que parem d’exclamar-nos i comencem a treballar.
Mentrestant, aquest cop, faré un exercici de sobirania: no els penso votar.

04 de novembre 2011

D'un temps, d'un país


Aquest dissabte se celebra a Perpinyà, com ja fa una pila d’anys, la manifestació en record del Tractat dels Pirineus i de les seves tràgiques conseqüències pel país: l’escapçament del Principat a mans hispano-franceses aquell no tan llunyà 1659. Una actitud de confrontació i de rancúnia que els espanyols han mantingut des d’aleshores i que, encara que de vegades semblin voler dissimular, acaben reivindicant amb orgull i fatxenderia. No fa gaire que el senyor Peces, un pare de la Constitución espanyola –de la mare se n’ocupa en Tardà–, ens ho recordava amb cruesa i sorna. Una actitud no menys bel·ligerant que la que els francesos han mantingut amb el tros de Catalunya que ens vam deixar al nord i per la qual els nostres compatriotes han patit humiliacions i menyspreu.
Sempre m’ha resultat curiosa la poca disposició dels catalans del Principat, fins i tot d’alguns independentistes, a reconèixer i assumir la nació completa. La facilitat en què hem caigut en la trampa de la confrontació o en l’oblit més palmari, no fa sinó demostrar-nos l’escassa consciència nacional que hem estat capaços de projectar a la nostra societat. És cert que tots els poders de l’estat espanyol (i del francès) s’han aliat per evitar que els Països Catalans fossin alguna cosa més que la utopia romàntica de quatre nacionalistes vuitcentistes, però també ho és que els lligams culturals, històrics i lingüístics, vaja, els lligams nacionals, han estat sempre ben vius i que és innegable l’existència d’un espai nacionalment comú que hem anomenat Països Catalans. Ves si ho era de clara, aquesta realitat nacional, que els espanyols  van afanyar-se a prohibir, a la seva constitució, la possibilitat de federació entre autonomies.
Una amiga mallorquina, amb clara consciència de quina és la seva realitat nacional, m’etziba sovint emprenyada: “al Principat no sou catalanistes, sou catalunyistes!” I trobo que, per greu que em sàpiga, té tota la raó. La displicència amb què hem assistit a atacs directes a la nostra existència nacional si aquests es produïen a qualsevol lloc fora del Principat, és francament preocupant. I és que una nació la formen les seves persones i la voluntat irrenunciable de saber-se membres d’una comunitat que comparteix un passat comú però, sobretot, que té un projecte de futur. Som conscients, des del Principat, dels ritmes desiguals que es viuen a la nació catalana, però això no ens hauria d’impedir de bastir un projecte nacional cohesionador que compti amb la participació de tots els seus membres. 
Aquesta és, tanmateix, la nostra nafra. Incapaços de pensar en clau de país i, sobretot, en clau de futur, anem desgranant estratègies que no cerquen sinó apaivagar el neguit nacional que vivim molts catalans, però que no encaren l’arrel del problema. Per molt difícil que ara ens sembli la unió política dels Països Catalans, seria gairebé suïcida pensar que el Principat pot sobreviure tot sol renunciant a formar part d’una nació que per capacitat econòmica i humana ens permetria construir un dels estats d’Europa amb més projecció de futur. Ningú no discuteix que comencem pel Principat, però si no som capaços de recobrar-nos en la nostra unitat serem destruïts com a poble, que deia Fuster.
Ens cal doncs reconèixer amb claredat els contorns de la nostra nació i assumir com a pròpies les amenaces que pateix, siguin on siguin. 

28 d’octubre 2011

Tots els colors del verd

A hores d’ara, probablement ja s’ha dit tot allò possible de la situació política que s’ha obert al País Basc arran de l’anunci d’ETA de cessar definitivament les accions armades. Tot i no ser fàcil apamar la transcendència d’aquests moments històrics em permeto quatre comentaris provant de retornar el debat als seus termes primigenis.
D’entrada m’ha sorprès la bel·ligerància extrema tant dels partits ‘constitucionalistes’ com de la nostra TV3, talment com si la fi de la violència els ensorrés els prejudicis llargament covats. La insistència en anomenar tothora “banda terrorista”, la repetició malaltissa de la “derrota” d’ETA, la remarca constant a la “victòria” dels qui van tolerar els GAL, no fa més que demostrar, al meu entendre, l’enorme sensació de derrota, el buit immens que l’espanyolisme cavernari –tant del PP com del PSOE– ha sentit després de l’anunci d’ETA. Les llàgrimes postisses d’un lehendakari que és conscient de ser al càrrec per un frau democràtic colossal, no amaguen que, ells, contra ETA han viscut molt bé. No voldria frivolitzar el dolor que la violència d’ETA ha causat. Ja fa molts anys que va quedar clar que la lluita armada ja no era una opció i que havia esdevingut un fre a l’avenç nacional d’Euskal Herria. Però de la mateixa manera que la força no et dóna la raó, tampoc no te la treu. Tanta gesticulació deixa palès el triomf de l’aposta de l’esquerra abertzale per una sortida política al conflicte basc. Una aposta estratègica a llarg termini que, als catalans, ens aniria bé de considerar. Ha quedat ben clar que no arriba abans qui més corre, sinó qui es marca un objectiu, per ambiciós que sigui, i no es deixa distreure ni per cicles electorals ni per entrebancs passatgers. 
El que ha deixat ben clar l’esquerra abertzale, i per això Patxi López fa veure que els convoca a converses però només convoca EA, és que més enllà d’un conflicte bèl·lic que calia acabar, hi ha encara el mateix conflicte polític que va veure néixer la violència a Euskadi. I aquest és el que cal resoldre. Mentre no s’accepti la nació basca com a subjecte de dret, el conflicte seguirà obert. Com el tenim obert als Països Catalans. Hi ha moltes maneres d’exercir la violència i deixar una quarta part del poble basc sense veu política n’és una. És indecent que els qui s’han escudat en la immoralitat d’una llei de partits que duu Batasuna a la presó mentre la Falange campa a plaer, vulguin donar lliçons de democràcia. És inconcebible que els qui mantenen empresonat Arnaldo Otegui, que ha impulsat l’aposta més clara pel diàleg a Euskadi, puguin ara capitanejar res. Mentre Tejero viu a cos de rei els presos bascos són enviats –retorçant la llei– a milers de quilòmetres de casa seva en un clar intent de castigar-los més enllà de la condemna. Mentre Intereconomía vomita violència a diari, al país basc es tanquen amb impunitat diaris i s’empresonen activistes pel sol fet de defensar obertament la independència. Mentre PxC recorre els nostres carrers amb protecció policial, Batasuna té la seva direcció a la presó...
Només si s’assumeix l’existència del conflicte polític es podrà començar a encarar la resolució del ‘problema’ basc. Sense apriorismes, sense vençuts, sense revenges.

14 d’octubre 2011

Vint-i-tres dies

És realment sorprenent que a hores d’ara encara siguem capaços d’envescar-nos en l’estúpida discussió de si retallades sí o retallades no, de quin és el mètode més eficaç –constitucional, això sí– de superar una crisi que tothom pateix, que ningú no entén però que tothom accepta resignadament com una maledicció inevitable. La quantitat d’entesos economistes que ha proliferat en els darrers temps és proporcional al nivell d’ensarronada a què ens aboquen. Que si Keynes, que si Hayek; que si endeutar-nos, que si reduir... 
L’apocalipsi ha pres forma de catàstrofe econòmica i els quatre genets s’abraonen sobre els pilars d’un estat del benestar que tantes vagues i talls de Diagonal ens havia costat. Assumim impàvids que la sanitat pública és del tot insostenible mentre preguem perquè no ens toqui massa de prop. Tanquem llits d’hospital, reduïm personal sanitari, deixem de pagar medicaments, allarguem les llistes d’espera i un trist etcètera que ens vol fer evident que som un país que ha estirat més el braç que la màniga i que ara ens cal pagar la penitència. Assistim amb estupor a la miniaturització d’un sistema sanitari que, diuen, no ens podem permetre amb l’esporgada d’un 10% dels seus recursos: aquest 2011 l’astronòmica xifra de 1.100 milions d’euros! 
Sospitosament tots plegats, amb remeis diferents, estan d’acord amb la diagnosi: som un país pobre que es tenia pel rei del mambo, fatxenderia de nou ric. Però el que ens amaguen, el debat que ens furten, és si realment som un país pobre o és que ens han esquilat sense que ni tan sols hàgim piulat. El debat no és la fiscalitat, sinó la sobirania.
No entenc per quina raó els partits majoritaris segueixen insistint en la necessitat de les retallades, en el discurs de la misèria i en un hipotètic “pacte fiscal” impossible. No ho entenc perquè la realitat és que el nostre país genera recursos suficients no només per mantenir un estat del benestar homologable a països desenvolupats com el nostre, sinó per millorar-lo d’una manera substanciosa. Què ens ho impedeix, doncs? La mesquinesa de pensar a curt termini que ens fa defugir l’esforç. Construir un nou estat independent no serà fàcil però és l’única possibilitat de supervivència. Sense generositat, sense risc, no hi ha plenitud.
Ara ens aboquen a la misèria, seguint amb l’exemple sanitari, per uns tristos 1.100 milions d’euros. Si Espanya no ens robés una part substancial dels impostos que ja paguem, ¿sabeu quan tardaríem a tenir aquests 1.100 M€? Vint-i-tres dies! I això amb els càlculs més desfavorables. Amb 23 dies d’espoli pagaríem la nostra sanitat. I podríem continuar: l’emissió del deute de la Generalitat, 4.000 M€, el cobrim amb 2 mesos d’espoli; les retallades a la Universitat, 144M€, són 3 dies d’espoli; el deute complet de la Generalitat, 8.300M€, l’eixuguem amb 4 mesos i mig... Tot en un sol any!
Per què doncs acceptem seguir sent un país espoliat i empobrit? Per què no diem les coses pel seu nom i acceptem subterfugis i falses promeses? Quin pacte fiscal volem anar a negociar amb qui ens ha dit del dret i del revés que no pensa deixar de robar-nos. Ho explicava amb claredat l’exlehendakari J. A. Ardanza: “el País Basc té poc pes econòmic, per això ens toleren el concert; sense els diners dels catalans Espanya no se sustenta”.
Se’ns fa realitat el crit almogàver: independència o mort!

30 de setembre 2011

Generositat

El món de la política en general, i el del sobiranisme en particular, es mouen sovint al voltant de conceptes clau, de paraules totèmiques, que esdevenen alhora paradigma i refugi de, massa cops, la manca de propostes reals. Són mots, conceptes, sovint eteris, que permeten aquesta mena de rotonda inacabable en què s’ha convertit la política al nostre país, com si ja tinguéssim els problemes resolts, com si no visquéssim un moment d’absoluta urgència històrica.
Un d’aquests termes, que veiem usat amb profusió en els darrers mesos, és el de “generositat”. Cosina segona de la unitat –aquesta sí que té encara més prèdica– la generositat ha esdevingut aquell lloc comú que tothom invoca però que ningú concreta. A força de dibuixar-lo com un concepte eteri, gairebé teològic, tothom es veu amb cor de reclamar generositat, sobretot als altres, sense que s’hagi d’aprofundir gaire en quina és la seva transcendència en el moment que viu els sobiranisme a casa nostra. I la veritat és que caldria fer-ho perquè és ben cert que la clau de volta, l’eix sobre el qual podrem bastir noves majories socials o, més ben dit, ampliar les actuals, ha de ser precisament el de la generositat per part de tots els actors d’aquest sainet que anomenem independentisme.
Però quines són les bases d’aquesta generositat concreta i apamable? Quins són els extrems sobre els que tots hauríem de reflexionar? Al meu entendre, hi ha unes línies mestres sobre les quals hauríem de construir aquesta consciència cívica que ha d’impulsar el país amb fermesa política i solidesa moral.
Per començar, tots plegats haurem d’assumir els errors comesos. Errors que ens han dut a una guerra civil soterrada de la qual només en podem sortir derrotats com a nació. No només Esquerra n’ha comès d’errors –això sí, amb moments d’una prepotència ofensiva–, sinó que també ha estat un error aquest independentisme irredemptista que no ha bastit mai els ponts de trobada suficients. No cal dir que l’autisme de l’esquerra independentista, sempre a la contra, o la calculada ambigüitat dels catalanisme convergent que ha primat els interessos de partit, han estat també –i és ara que ho podem comprovar– grans errors estratègics en el procés d’emancipació nacional. Fins i tot aquesta gauche divine vinguda a menys haurà de reflexionar en profunditat si pot mantenir-se gaire més, impassible, a la perifèria del batec nacional.
Un cop assumit que no ens calen culpables absoluts, que no hi ha ni grans patriotes ni mesquins traïdors, ens caldrà també reconèixer que la veritat no és patrimoni de ningú. Només des de la humilitat d’assumir que tothom pot tenir part de raó, podrem encarar amb garanties de cohesió nacional el difícil procés que ara iniciem, on tothom hi és necessari i cap aportació no és baldera. Tampoc aquesta amalgama difusa que anomenem ‘societat civil’ pot presumir de saber “el recte camí d'accés al ple domini de la terra”, que proclamava l’Espriu. Tot i grans encerts, sovint també ha optat pel camí fàcil d’esbroncar des de platea.
Cal doncs, finalment, un compromís ferm i sincer amb la voluntat d’entesa, amb la capacitat de renúncia constructiva: renunciar a part de la “nostra” veritat per construir una veritat que sigui de tots. Sense retrets, mirant endavant. Ens cal pensar i actuar amb sentit d’estat, sobretot mentre encara no l’hàgim aconseguit.

22 de setembre 2011

Submarinisme i submissió


Vostès ja em perdonaran, però tot aquest episodi, trist i cansat, de la repetida defensa de la nostra dignitat nacional, dita aquest cop ‘immersió lingüística’, fa més patètica la nostra posició de submissió al poder real. L’estol d’eufemismes, sinònims boirosos, i tota mena de giragonses lèxiques que som capaços de produir no és més que la demostració clara i fefaent de la nostra impotència secular per defensar la nostra identitat davant de qui ens té ocupats ‘por derecho de conquista’, com recordava fa uns anys Gonzalo Torrente Ballester.  Salvador Cardús no s’ha cansat de repetir que el poder de veritat el té qui posseeix la capacitat de donar nom a les coses, d’anomenar-les, i aquí fa molts anys que l’hem perduda aquesta capacitat. Per això ens hem de conformar amb subterfugis, en boi ser, en fer la viu-viu mentre esperem un desvetllament general que s’acosta massa parsimoniosament, tot i que estic segur que realment s’acosta. Ja l’abril del 1931, mentre aquí n’hi dèiem República Catalana, allà n’hi van dir autonomia. Ei, i encara gràcies! De seguida va quedar clar qui podia posar-hi el nom i qui se la va haver d’embeinar. 
Mentre, capcots, acceptem resignadament mantenir la submissió, ens haurem d’acontentar amb les engrunes i reconèixer que és Espanya qui ens marca els límits, qui posa el nom a cada cosa. Ho hem vist aquests dies amb això que vam batejar amb tanta grandiloqüència com a “immersió lingüística”. Algú ha sentit parlar d’immersió lingüística a Alemanya, França o Polònia? I, doncs, voleu dir que en aquests països no s’ensenya la canalla en la llengua del país? És clar que sí, però als països normals no els cal buscar noms per definir la normalitat: si som a Alemanya, l’ensenyament és en alemany. Fi de la discussió. Aquí, però, amb el neguit de voler simular que s’és sense ser, acabem presoners de les nostres pròpies murrieries. Aquí ens cal parapetar-nos rere conceptes com cohesió social, escola inclusiva, fractura, etc. quan el que defensem és tan sols la normalitat d’un país que malda per ser. 
No vull pas dir que no sigui de vital importància un ensenyament en la llengua pròpia del país per afavorir la cohesió social necessària si volem aspirar a construir una nació sense exclusions. Però fixeu-vos on és la clau de volta de l’argument: en la “nació”. Sense nació qualsevol llengua imposada amb prou amplitud genera cohesió. Ho podria fer el castellà perfectament, a casa nostra. Per quina raó defensem doncs el dret irrenunciable a un ensenyament en català? Doncs perquè som conscients que la nostra nació és la catalana i, com qualsevol altra, vol l’ensenyament en la seva llengua. Deixem-nos doncs de submarinismes, palíndroms i hashtags i comencem a dir les coses pel seu nom, si volem guanyar-nos el respecte que mereix qui defensa allò que li pertoca. Deixem d’excusar-nos amb percentatges de coneixement de llengües, comprensions lectores i d’altres arguments que no fan sinó demostrar que encara som massa tous. Les tres famílies famoses no es queixen que els seus fills aprenguin poc espanyol. Com ho han de fer si són castellanoparlants a casa! El que reclamen, amb tota la raó nacional del món, és que si són a Espanya els seus fills estudiïn en espanyol. És doncs un conflicte, no lingüístic, sinó nacional. De la mateixa manera que nosaltres no acceptem -amb la boca petita, això sí- que als Països Catalans, la nostra nació, l’ensenyament no sigui en la nostra llengua. 
Queda doncs demostrat una altra vegada que el conflicte lingüístic només existeix perquè som una nació que encara no disposa d’estat propi i per la bel·ligerància de qui ens imposa el seu, d’estat. La República Catalana que aviat veurem tindrà uns alumnes tan capaços en català, espanyol i anglès com els té ara, però ningú ja no ens discutirà en què els ensenyem. És el que té disposar d’un estat: que no et cal fer el submarinista.

15 de setembre 2011

"Dame una estelada"


Acabem de viure una de les Diades Nacionals més intenses dels darrers anys. No només perquè ja es percep la proximitat de les eleccions espanyoles, que sempre tensionen innecessàriament la nostra classe política, tan autocentrada, sinó perquè hem començat a veure als carrers del país un gruix important de gent que obertament s’ha declarat cansada de tanta espera, de tan poca empenta i, sobretot, de la manca lacerant d’un projecte nacional nítid, seriós i transversal.
El desvetllament sobiranista de tota una majoria social, sovint silenciosa, que mirava l’independentisme des de la distància i el recel, no fan més que demostrar que el país ha arribat a una situació límit en què no pot suportar (ni tolerar) més atacs ni més insults. La percepció de les dimensions de l’espoli fiscal i de les conseqüències en la nostra qualitat de vida, per més conjunturals i oportunistes que siguin, han fet entendre el que els independentistes feia anys que provàvem d’explicar: que aquest país necessita poder governar-se per ell mateix si vol tenir opcions de sobreviure. 
Aquest eixamplament del sobiranisme l’hem pogut apreciar a bastament en els centenars d’actes de tota mena que aquest darrer cap de setmana s’han produït arreu del país. Actes, sovint, com la Marxa de Torxes per la Independència celebrada a Vilafranca, carregats d’un sentiment unitari que la societat civil fa mesos que reclama a les forces polítiques. Un mar de torxes recorrent civilitzadament i festiva els carrers de Vilafranca eren la demostració palpable que l’independentisme ja és mainstream, per molt que els pesi a alguns. I ho és perquè tothom és capaç d’entendre que s’ha acabat definitivament una via d’entesa que només practicàvem des d’aquí, mentre des de les estructures de l’estat espanyol s’accelerava el procés de buidatge competencial, de reconquesta legislativa i, sobretot, d’ofegament econòmic. No cal ser català de soca-rel per patir les conseqüències de l’espoli al que ens veiem sotmesos. I això també ho hem vist als carrers del país aquests dies. Simptomàtic aquell sudamericà nouvingut que després d’adquirir una torxa ens etzibà:”Dame una estelada!”. Que no pateixin els demiürgs de la fractura social que la cohesió la dóna una societat que és capaç d’assegurar el benestar dels seus ciutadans i això, a casa nostra, es diu independència.
Una Diada que ens va deixar, també, el regust agredolç d’aquesta tossuderia infantil que ens porta a crear-nos els nostres propis límits. És cert que la manifestació ‘unitària’ de Barcelona va convocar moltíssima gent en un acte declaradament independentista. Però també ho és que el catàleg de grups, grupets, partits i associacions en què s’ha convertit la manifestació, on tothom malda per marcar paquet, per diferenciar-se, no ajuda a fer créixer el moviment entre els qui defugen la lluita partidista o fins i tot ideològica. No és lògic que la capçalera convocant acabi a mitja marxa. Haurem guanyat el dia que ens trobem l’esquerra independentista rere la capçalera, el dia que no exigeixin anar davant, ser els primers, ser diferents. Haurem guanyat el dia que cada grup no acabi amb un parlament diferent. Haurem guanyat el dia que l’extrema dreta no pugui passejar-s’hi impunement. Aquell dia la unitat serà un mur infranquejable, construït d’humilitat, generositat i, sobretot, d’intel·ligència. Aquell dia haurem guanyat.   

08 de setembre 2011

Que no ens guanyi el desencís


Ens apropem a una nova Diada nacional carregada de tensió, de presses i d’horitzons que com més t’hi acostes, més semblen allunyar-se. Aquest dissabte 10 de setembre, abans de la –espero– gran manifestació “unitària” a Barcelona de diumenge, milers de catalans, desenes de milers de ciutadans anònims d’aquest país, sortirem al carrer de nou en més de mig centenar de Marxes de Torxes per la Independència i en moltes altres demostracions de tremp nacional que es produiran arreu del país. Sortirem al carrer ciutadans, societat civil, organitzacions i la immensa base humana que sustenta els partits catalans. I sortirem per recordar, novament, que aquesta nació mil·lenària ha encarat el procés que l’ha de dur inexorablement al moment en què li caldrà decidir si vol ser una regió espanyola –amb les seves particularitats folklòriques, això sí– o vol ser una nació capaç de decidir el seu propi futur. 
Centenars de milers de catalans ja hem expressat de totes les maneres possibles la nostra voluntat inequívoca d’esdevenir un nou estat independent dins d’aquesta Europa turbulenta. Immenses manifestacions, repetides enquestes d’opinió, opinadors de tots colors... el país sencer clama una vegada i una altra per fer-se sentir, per deixar ben clar que el carrer és a punt, que estem disposats a assumir les innegables dificultats del procés. En la seva darrera aparició pública, fa tot just uns mesos, el president Barrera assenyalava amb precisió l’estat d’ànim d’un país que volen esclau: “tenim pressa, molta pressa”, deia emocionat, sabent que l’exasperant covardia de la nostra classe política l’impediria de veure el país lliure en què tant havia somniat. 
És cert, tenim pressa perquè l’ofensiva engegada no ens deixa temps per a perdre, perquè els intents d’aniquilar la llengua catalana –i amb ella el moll de l’os del país– han començat a reeixir com ja ho van fer fa uns anys al País Valencià o a Les Illes. Els catalans amaguem sovint la nostra misèria sota l’excusa injustificada que sempre ens n’hem sortit, que hem passat temps pitjors i hem sobreviscut. Oblidem, però, que això no és cap garantia que aquest cop no sigui el definitiu. Espanya ens ha deixat clar quina és l’única manera en què podem ser: súbdits. Si abans hi havia camp per a l’especulació, per a la interpretació, per a la millora amb pactes d’engrunes o el famós peix al cove, ara la sentència del TC i tot el que se’n derivarà (la interlocutòria del TSJC n'és un exemple) ens ha deixat clar el sostre al qual podem aspirar. No hi ha res a fer, si no és que ens pensem que algun dia canviaran la sagrada Constitución per fer-nos plaer. 
Què discutim, doncs? Què esperem? Cap miracle constitucional ens deslliurarà de la responsabilitat d’assumir el nostre futur, de construir-lo com l’hem imaginat: desvetllat i lliure.  
Sí, els ciutadans tornarem a sortir al carrer, però també és cert que ja comencem a estar-ne cansats. Cansats no de la indiferència espanyola –ja fa dies que ens han vist el llautó i ens deixen fer amb aquella actitud entre displicent i fatxenda– sinó de la inoperància dels qui diuen representar-nos. El país som nosaltres i en canvi, aprofitant-se del clos tancat i hermètic en què han convertit les institucions, es fan els sords cada vegada que els indiquem el camí. Cansats que grans manifestacions, assenyats manifestos, campanyes multitudinàries, recollides de signatures, ILPs... siguin paper mullat l’endemà mateix d'haver-se produït. Cansats del menyspreu d’aquells a qui hem votat, cansats que ens alliçonin en la seva desgana acomodatícia. Cansats que la voluntat popular sigui l’interès d’uns quants i el silenci de la majoria.
Ja sabem que serà difícil. Els grans reptes sempre ho són, de difícils. Però l’alternativa és la submissió, l’espoli, el “derecho de conquista”, la desaparició de la nostra nació. El 1976 a Sant Boi, Jordi Carbonell va dir premonitòriament a la primera Diada autoritzada després de la dictadura: ”que la prudència no ens faci traïdors”. Trenta-cinc anys després hem de patir més que mai per aquesta prudència que ens manté immòbils.
Aquests dies, doncs, tornarem a treure senyeres i estelades. Massivament ens abraonarem al carrer i cridaren de nou: independència! Que sàpiguen, però, que hem decidit marxar, que tenim pressa i ja no estem disposats a esperar més. Se’ls acaba el temps de l’especulació com a nosaltres se’ns ha acabat la paciència. Si volen, caminarem plegats, però que no es pensin que permetrem que, de nou, ens guanyi el desencís.

01 de setembre 2011

Des del carrer

Ja hi tornem a ser! Ves que ens costa poc, als catalans, d’engrescar-nos en l’enèsima envestida que ens arriba de ponent. Un cop i un altre ens deixem endur per les provocacions d’un Madrid que, si féssim les coses bé, no ens hauria d’amoïnar gens ni mica. I no parlo de les criaturades del Mourinho –que déu n’hi do!–, sinó de les maniobres de distracció que practiquen des del quilòmetre zero per tal d’allunyar-nos del que hauria de ser el nostre objectiu únic: la constitució d’un estat propi que ens garanteixi el benestar social que la riquesa que generem cada any ens permetria.
Ara diuen que volen reformar la Constitució espanyola, aquella que no es podia tocar, i nosaltres, en lloc d’estar fent la nostra, de la queixa n’hem fet trending topic al Twitter. I no és que no ens hagi de preocupar que el PP i el PSOE –friso per veure què en diu el PSC–  es posin d’acord amb tanta facilitat: això només pot significar un pas més en la “reconquista nacional” que fa uns anys han engegat els espanyols convençuts que això de les autonomies se’ls n’ha anat de les mans. Però és que a aquestes alçades ja hauríem de tenir clar que la cosa es va esguerrar fa temps, que no té altra solució que la separació i que fóra bo que comencéssim a preparar les maletes no fos cas que el tren, de nou, ens passés de llarg.
Com si no fos clar que el 20-N les eleccions les guanyarà Espanya, aquí encara cansem el personal amb l’enèsima crida a la unitat... ara per anar a Madrid. Però, a fer-hi què. El candidat in pectore d’ERC, l’Alfred Bosch, ha proclamat que hi hem d’anar a dir-los que ens en volem anar. I jo, que dec ser mesell, no acabo d’entendre que per dir-los això hàgim d’estar-nos quatre anys a Cortes, votant pressupostos i discutint les seves lleis que aprovaran igualment sense nosaltres. Voleu dir que tot plegat no demostra, una altra vegada, que no tenim projecte nacional, que som molt bons gesticulant però que no acabem d’arromangar-nos mai? I ja no parlem del funambulisme de CiU que pretén fer-nos creure en un pacte fiscal que ja van tombar el primer dia de discussió de l’Estatut del 2006. Per si no havia quedat clar, ara ens limitaran la capacitat d’endeutament i es quedaran tan amples! I Convergència, sempre tan responsable, ens obsequiarà amb un bonic amén; tot per no bellugar-se.
Mentrestant, els ciutadans, que segons totes les enquestes votaríem majoritàriament Sí en un referèndum sobiranista que ningú no gosa convocar, tornarem a sortir al carrer per dir-los que el país està preparat per esdevenir un nou estat europeu, el quart en riquesa segons tots els informes. A Vilafranca –com a moltes viles i ciutats del país– omplirem de nou els carrers el proper 10 de setembre en la 9ª Marxa de torxes per la Independència. Un acte que, des de la transversalitat i l’apartidisme, pretén dir-los als nostres polítics que la unitat no és imprescindible si l’objectiu és compartit. Un acte cada any més concorregut com ho és també la ja tradicional penjada d’estelades del passat 26 d’agost. Dues mobilitzacions polítiques i ciutadanes –i que tanta ràbia fan als enemics de la llibertat d’aquest poble– que palesen incansablement que hi ha un objectiu comú capaç d’aglutinar des de la diversitat política i ideològica: la independència.

19 d’agost 2011

La tempesta perfecta

Els catalans som un poble capaç de grans proeses, de gestes inaudites, d’una tenacitat incansable. Això ens ha fet resistir, contra tot pronòstic, els embats més cruels que la història ens ha deparat. Però som també, alhora, un poble acoquinat, poruc i mesell que prefereix no alçar la veu abans d’arriscar una estabilitat fictícia que només ens mena al desastre. Un desastre controlat, a terminis, això sí.
Quan s’acosta el moment ineludible del “o caixa o faixa”, preferim fer com l’estruç i, amagant el cap sota terra, ens agafaríem a ferro roent per no haver de fer el pas, per no haver de decidir. I és clar que hi ha catalans de tota mena! Però col·lectivament hem esdevingut un poble acovardit; ens tenen presa la mida i ens fan ballar al so que volen. 
Ara diu que s’acosten eleccions a Espanya. Unes eleccions a les quals només tindria sentit anar-hi com un sol poble per dir-los “passi-ho bé!”, però tornaran a provar de fer-nos creure que ens hi juguem no sé quantes coses vitals per al país que, com cada vegada, no veurem mai. 
L’stablishment polític, conscient d’on és la moma, ha decidit aquest cop ensenyar-nos una nova pastanaga: el pacte fiscal, abans conegut com a concert econòmic. I no us penseu que és només CiU que ens n’aguantarà el pal. Tots juguen el joc del “remenar-ho tot perquè res no canviï”. Tots hi jugarem, innocentment, convençuts que aquesta és la darrera –per ara– oportunitat, la darrera excusa que ens poden posar. Que no sigui dit que hem estat els sobiranistes qui hem cremat els ponts de l’entesa.
Tristament, tothom és conscient que l’excusa no és res més que això: una recurs lampedusià per arrapar-se una estona més al “qui dies passa, anys empeny”.
La pastanaga del pacte fiscal no és, tanmateix, tan innocent com sembla. No us penseu que en traurem l’aigua clara. Perquè, siguem clars d’una vegada, tots sabem que el coi de pacte fiscal és impossible. Primer, perquè les sagrades escriptures no ens el permeten. I ja s’ha vist que, quan es tracta de parar-nos els peus, el sanedrí té ben clar quina mena d’autonomia espanyola som. Tots plegats han deixat clar en més d’una ocasió que, per concerts, els de Peralada. Però és que hi ha un factor que tots plegats semblen voler amagar i que demostra amb contundència la impossibilitat efectiva del pacte fiscal: si Catalunya rebés el tracte fiscal que es mereix, Espanya deixaria de ser viable econòmicament! Ras i curt. Afegim-hi la més que probable majoria impúdica del PP i tindrem la tempesta perfecta, l’escenari final on tanta faramalla dialèctica acabarà en la ridícula insignificància del catalanisme a Madrid, l’apoteosi del gest inútil. 
No podem, però, menystenir els perills enormes d’aquesta aposta desesperada per aturar l’independentisme. No us penseu pas que ningú reconeixerà el fracàs del pacte fiscal. Tornarem a tenir, com cada vegada, el millor acord de finançament de la història mundial perquè és el que interessa als qui no volen que res canviï. Mentre, el sobiranisme, si no vigila,  embarrancarà entre balls de xifres, percentatges impossibles i promeses incomplertes. I sense adonar-nos-en haurà passat una altra legislatura. I anar fent.
Encara no ens hem cansat de seguir la pastanaga?

05 d’agost 2011

Anar a Madrid

El president espanyol ha decidit avançar les eleccions al proper 20-N, una data que ha generat un debat intens però inútil perquè per la majoria d’espanyols el franquisme és ja la prehistòria. En tot cas, el franquisme, els espanyols, el tenen enquistat en els esquemes mentals i en la conformació d’un estat escassament democràtic, però això són figues d’un altre paner.
Es posa així fi a una legislatura que ja feia temps que boquejava i que, tot esperant el miracle del brot verd, ha dut Espanya a uns nivells d’insolvència econòmica i política com no s’havien vist mai. La misèria humana campa a plaer per totes les estructures del règim que mantenim des d’aquí amb incomprensible indiferència mentre el nivell dels polítics que regeixen, efectivament, el nostre esdevenir, és d’una baixesa moral i intel·lectual que fa esgarrifar. 
Mentre aquí, els catalans, que podríem estar en la situació d’Holanda amb un 4,5% d’atur, inexplicablement ens deixem arrossegar a la ruïna per una Espanya que ens ha espremut fins a dir prou. Mentre els partits espanyols s’esbatussen pel control del poder encara que això representi dur el país a la fallida, nosaltres aquí ens apliquem amb eficàcia a unes retallades que només són necessàries des d’una òptica espanyola a la que no som capaços de sostreure’ns. 
Diuen veus assenyades que s’ha acabat l’esperit de la transició. I és cert. Però no en el sentit d’haver conclòs amb un estat democràtic i respectuós amb la nació catalana, sinó perquè finalment Espanya ens ha pres la mida i ja no fem por. Ni que necessitin els vots dels disciplinats diputats catalans a Madrid per governar. S’ha demostrat a bastament que als catalans se’ns manté greixant l’estat amb només quatre promeses que no cal ni complir. Les nostres amenaces fan riure, a la “villa y corte”, però ningú no sembla disposat a fer el primer pas. Ningú no sembla disposat a emancipar aquest país, en el sentit de fer-se gran, de prendre les seves pròpies decisions.
Ara, entre el sobiranisme, encara hi ha qui es demana com cal presentar-se a aquestes eleccions espanyoles: si amb una candidatura única (au, tornem-hi) que proposen, curiosament, els qui més han fet per disgregar l’independentisme; si cadascú a la seva... Malauradament ningú no sembla adonar-se que les eleccions espanyoles són precisament això: espanyoles. Tenim res a fer-hi els catalans al parlament espanyol? N’hem tret mai res que no siguin engrunes, i a sobre d’allò que és nostre? Ha servit de res més que no sigui per alentir el nostre procés cap a la independència? 
La nostra llibertat no ens vindrà mai des de la legislació espanyola, sinó que ens l’haurem de forjar des del nostre Parlament. Superem d’una vegada la síndrome d’Estocolm que ens manté presoners. Oblidem-nos d’un pacte fiscal impossible però que, alerta, ens voldran vendre per salvar legislatures i parcel·les de poder. 
Comencem a treballar amb determinació per constituir un nou estat, un estat que serà capdavanter a Europa, un estat que podrà garantir les nostres conquestes socials. Enviem al món un missatge clar de voluntat de ser. Voleu missatge més nítid d’autocentrament que el de no presentar cap candidatura a Madrid?

22 de juliol 2011

Transparents

Els catalans ens hem acostumat a creure’ns massa sovint el centre del món, el fet nacional per antonomàsia, la nació sense estat –amb permís de tibetans i palestins– més àmpliament coneguda i respectada. Tenim aquell fer tan nostre de no acabar de reblar el clau, nacionalment, però amb aquell aire de suficiència desmenjat. És com si els diguéssim que no som un estat perquè no volem, que si volguéssim ja fa temps que en seríem, i un de primera! Tot plegat amaga aquesta també tan nostra feblesa d’esperit, la voluble inconstància de qui tot ho vol sense l’esforç necessari per aconseguir-ho. I així ens va.
Ara som en uns dies en què molts catalans volten pel món i proven d’exercir a fora una catalanitat incompresa que només s’entén des del propi convenciment. S’esforçaran amb insistència a fer entendre als sorpresos autòctons que això de Catalunya és una cosa diferent, que no som espanyols, que nosaltres no duem barret mexicà, ni ballem sevillanes, ni fem la migdiada eternament, ni ens agrada torturar els animals, ni ens afartem de sangria, ni... Un esforç, val a dir, que acostuma a ser en va i que ensopega amb el somriure condescendent de qui pensa: mira que en són de rebuscats aquests espanyols de Barcelona!
La veritat, la trista realitat que cada any milers de catalans es troben en creuar les fronteres del país, és que les nostres aspiracions nacionals són absolutament desconegudes per qualsevol europeu mitjà. La imatge de sol, platja i festa contínua que des del sector turístic s’ha propiciat del nostre país ens fa invisibles, transparents, i ens aboca a un esforç de pedagogia que mai no s’ha volgut fer de veritat per por de perdre uns ingressos fàcils que només deixen terra cremada. La primavera àrab i la crisi grega potser mantindran un any més el miratge, però ja fa dies que massa veus responsables avisen de la fallida d’un sistema que, com la bombolla immobiliària, es basa només en el benefici a curt termini.  
Fa gràcia que ens hàgim fet nostre l’esperit del botiguer associat a la constància i a l’esforç diari, quan de fet al que l’hauríem d’associar és a allò que ens fa tanta ràbia de “la pela és la pela”. En molts casos ens hem convertit en una nació indolent que vol els beneficis d’un estat sense haver de fer l’esforç de guanyar-se’l. I això no ens duu enlloc. Per això ens costa tant d’avançar més enllà de la gesticulació.
Si és cert, com asseguren totes les enquestes, que cada dia som més els catalans disposats a bastir un estat propi, haurem de començar a assumir que caldrà molt d’esforç per aconseguir-lo. A Europa no ens estan esperant com sempre ens han fet creure, ni ho tindrem tot pagat com ironitzava en Pujols. Caldrà un gran esforç diplomàtic per fer-nos entendre, per explicar-nos al món. Aquesta és la nostra gran assignatura pendent. Temerosos de la “meseta”, mirant sempre Madrid de reüll, hem oblidat que la nostra construcció nacional no vindrà de ponent, sinó de les complicitats que siguem capaços de bastir arreu però especialment a Brussel·les. És hora de començar a pensar en clau d’estat, a actuar amb sentit d’estat, a construir estructures d’estat. Com els nostres diputats a Brussel·les han demostrat a bastament, en farem més de les ambaixades a l’exterior que dels diputats a Madrid.

08 de juliol 2011

Tres passos endarrere, tres passos endavant!

El poble català viu, de fa anys, immers en un nivell de consciència que l’aboca a estats d’ànim extrems. Des de la més profunda concepció tràgica de la naturalesa de la nació catalana i d’una mena de maledicció secular que ens impedeix assolir els mínims nacionals que altres nacions han assolit amb naturalitat, a l’eufòria desfermada de proclames arravatades. Tot plegat, com fa la cançó tradicional, ens té gairebé immobilitzats com a poble, amb un constant avançar i retrocedir capaç de marejar el sobiranista més disciplinat.
Fa un parell de setmanes tot just “celebràvem” el primer aniversari del trinxament absolut de les esperances autonòmiques i, de retruc, de la fal·làcia federalista. Ara fa un any el Tribunal Constitucional espanyol deixava ben clar què els passa als pobles que no acaben de decidir quin futur volen i deixen la seva sobirania en mans de tribunals d’una constitució i d’una nació que no és la seva. Acostumats a allò que “el nostre mal no vol soroll”, els partits no han fet llenya de l’arbre caigut. Com que no tenen un projecte de futur per al nostre poble, han preferit callar i fer veure que aquest ha estat un episodi més de la llarga saga de desencontres entre Catalunya i Espanya. Però la realitat és que la sentència del TC ha estat definitiva i representa la fi del model, discutible però assumit, sorgit de la transició.
La Catalunya autònoma és morta. La llengua torna a ser amenaçada com abans de l’estatut del 79. Les nostres aspiracions d’avançar, tallades de soca-rel. No hi ha més nació que l’espanyola. Però, alhora, tampoc no hi ha reacció política. No hi ha el ”s’ha acabat el bròquil” que demanaven Solà i Cardús fa uns anys. L’independentisme parlamentari s’ha estavellat, incapaç de dibuixar un projecte de país creïble. L’aposta per nacionalitzar el PSC ja s’ha vist on ha acabat: votant contra l’oficialitat del català a Europa. Un PSC que o bé té seriosos problemes de comprensió lectora o, ha entrat definitivament en una dinàmica suïcida que l’aboca a una immolació submisa a l’altar del PSOE.
Tot, doncs, convidava a la depressió, al neguit de veure com el temps passa i com els llençols perduts a cada bugada són més transcendentals.
En aquest context, però, surt el CEO i ens plantifica una enquesta que demostra que, en el referèndum per la independència, un 60% votarien a favor d’esdevenir un estat independent. Una amplíssima majoria que posa de relleu un fet que comença a ser preocupant: que la societat va tres passos per davant de la seva representació política. Ja és bo que els ciutadans marquin el camí amb claredat i que les maquinàries partidistes que ens han acabat representant es vegin obligades a refer estratègies per incorporar les demandes socials. Ara, cal una certa agilitat. No sé quan de temps una societat pot resistir veure’s orfe de representació política sense donar peu a fenòmens perillosos. El populisme, la demagògia fàcil i tot un seguit d’ismes de mal pelatge estan sempre a l’aguait. No ens ho podem permetre. La societat civil té ara la responsabilitat de seguir forçant el camí, des de la unitat i l’amplitud de mires, però els partits polítics no poden esperar més a prendre les regnes del procés d’emancipació. El risc és quedar-ne exclosos.

22 de juny 2011

Sobirania en temps d'indignació

Ara fa tot just un any, els carrers de Barcelona s’omplien a vessar d’una multitud de catalans que, al crit d’independència, deien prou a una situació de subsidiarietat que ens condemna a la misèria econòmica i nacional. Més d’un milió de catalans que reclamaven a la classe política un pas ferm i decidit cap a la sobirania nacional després que Espanya hagués tancat definitivament totes les portes de l’entesa i que, fins i tot els més convençuts federalistes, haguessin d’admetre que l’atzucac en què ens trobàvem només tenia una sortida possible: l’emancipació.
Un any després, els mateixos carrers han vist una nova mostra de clam popular, però aquest cop d’un moviment heterogeni que s’expressa majoritàriament en castellà, que té el seu centre mental a Madrid i que no sols no ha incorporat la independència de Catalunya a les seves demandes, sinó que ha tardat qui-sap-lo a acceptar el dret a l’autodeterminació, un dret reconegut fa dècades per les Nacions Unides.  
Què ha passat entremig? Doncs, d’entrada, que un cop passades les eleccions, ja ningú no dissimula una crisi econòmica d’orígens diversos, però d’efectes devastadors en una economia com la nostra devota del guany fàcil, i en una societat viciada per anys de poders polítics que han mercadejat el vot amb la il·lusió d’un nivell de benestar que no es corresponia amb la capacitat de generar recursos de la nostra economia. La realitat és que hem estirat més el braç que la màniga i ara toca pagar allò que alegrement es repartia en temps de vaques grasses.
També ha passat que la distància entre un sistema partitocràtic i la societat s’ha fet massa gran per seguir callats. Una certa tàctica és comprensible en organitzacions que han nascut per mirar de guanyar, però s’ha arribat a un punt extrem en què només importen els resultats electorals, i tota l’acció política hi va dirigida en exclusiva. Els ciutadans, que ens hem afartat de reclamar atenció a les nostres preocupacions, hem vist amb incredulitat com les baralles de pati d’escola han estat l’eix sobre el que han pivotat proclames i declaracions diverses. 
Finalment, ha passat que el sobiranisme no ha estat a l’alçada. L’espectacle grotesc de baralles intestines, d’escissions i naixements de mil i un moviments independentistes, tots unitaris, ha acabat de cansar un país que veia com forces que es reclamaven portadores de la regeneració democràtica, acabaven actuant com qualsevol dels partits que, instal·lats al poder, només malden per conservar la cadira.  
El sobiranisme s’ha deixat robar el relat, que diuen ara els politòlegs. I és una llàstima, un desastre, perquè realment l’única sortida possible de la crisi que vivim és la independència. No podem negar la fatiga conceptual d’un capitalisme desfermat i especulatiu, però que no ens facin passar bou per bèstia grossa: hi ha molts països que no pateixen la crisi econòmica mundial com la patim nosaltres. Fins i tot el País Basc viu en una certa tranquil·litat financera. I és que el secret és disposar dels teus propis recursos. Cap nació del món pot suportar un espoli fiscal del 10% del PIB, any rere any, sense que se’n ressentin les estructures del benestar. 
Aquest és el missatge que hem de recuperar. Només amb la independència serem capaços de superar la crisi. És la dependència la que ens roba el futur.

16 de juny 2011

L'ou de la serp

Ara resulta que tanta gent, tants periodistes, tants opinadors que havien contemplat amb simpatia acrítica l’evolució del fenomen dels indignats s’esglaien del caire que està prenent el moviment.  És el que passa quan et deixes dominar per l’estètica, quan mires cap a un altre costat a l’hora de veure’n les propostes reals, i només t’aprofites del missatge simplista de la revolució impossible però tan bella, tan romàntica. 
Els esdeveniments d’aquest dimecres, quan la violència, per molt pacífica que vulgui aparentar, va provar de subvertir la legitimitat institucional, han demostrat fins a quin punt és perillós el paternalisme naïf que aquesta societat, tan abocada a l’esquerranisme megaguai, ha practicat amb insensatesa. Ara, quan s’han rebentat tots els ponts, quan s’ha greixat l’esmena a la totalitat, quan s’ha adobat la impunitat, ara encarem amb preocupació l’evidència que un altre món sí que és possible, però que segurament no ens hi voldríem trobar. Interminables assemblees, que remetien a la propera assemblea en un bucle ridícul, no han produït cap proposta realment útil, però en canvi han servit per veure que, malgrat haver-se aprovat més d’un cop, les elits que controlen el moviment es negaven a acceptar el dret a l’autodeterminació. És la coherència de qui defensa estats on no hi ha eleccions lliures i on els dictadors –perdó, els “compañeros”– surten vestits de militar. I a sobre, ens volen donar lliçons de democràcia. 
És evident que la majoria de denúncies que aquest moviment i el gruix de la societat ha fet en els darrers anys tenen uns fonaments sòlids i posen en entredit un sistema de partits tutelat, ineficaç i allunyat de les preocupacions i de les demandes de la societat. En aquest sentit, som molts els indignats que hem denunciat a bastament la perversió del sistema. Però no podem confondre la manipulació mafiosa d’una democràcia imperfecta amb la destrucció absoluta del sistema. Potser al segle XIX tenia un sentit, però la història s’ha encarregat de demostrar que, quan s’ha dut a terme, ha comportat més sofriment i manca de llibertats que el mal que es volia resoldre.
Cal ser conscients que quan coves l’ou de la serp, el verí acaba per emmetzinar-ho tot. Així, mentre vèiem manifestants llençant la pedra i aixecant les mans, també podíem observar amb preocupació policia infiltrada provocant aldarulls. Cal aturar una espiral que no pot dur enlloc. No és acceptable que qui ha rigut totes les gràcies a un moviment que es descontrolava per moments, ara s’escandalitzi. Tampoc no diu gaire al seu favor que els qui beneïen TV3 quan mostrava la càrrega policial de fa uns dies, ara l’acusin de manipuladora perquè mostra com uns que no representen ningú, sacsegen uns diputats que, tot i criticables, han estat elegits democràticament. 
Cal reconduir la situació per mirar el futur amb un mínim de garanties. No podem deixar que el populisme demagògic s’arreceri sota les faldilles del totalitarisme disfressat. I no ho podem fer perquè cal actuar amb urgència i encarar les profundes reformes estructurals que el nostre sistema democràtic necessita per retornar el poder als ciutadans. I això es fa amb propostes constructives, tan radicals com es vulgui, però que es percebin assumibles. Aquest és un camí difícil que requereix l’esforç, la perseverància i la paciència de tothom. L’incendi social és tan llaminer i tan fàcil que molts cauen en la temptació del piròman, sense ser conscients que, un cop encès, el foc és impossible de controlar. I sobre la devastació moral d’una societat, és difícil construir-hi res.  
El risc de fractura social, de buidor i de desengany és massa evident per obviar-lo. Si no reaccionem ara, podem abocar la nostra societat a un carreró sense sortida, a la paràlisi d’un sistema que ara ha de bracejar amb força perquè el corrent no se l’endugui riu avall.

10 de juny 2011

De res, Carod

Diu la dita que de desagraïts l’infern n’és ple. Si és així, de ben segur que el vicepresident per antonomàsia hi deu tenir una plaça reservada i a primera línia. Ja fa temps, molt de temps, que en Josep-Lluís Carod-Rovira –aquí i a la Xina popular– havia deixat de militar a Esquerra, o a ERC com ell ara desvergonyidament no es cansa de repetir. Que en mantingués el carnet era només una formalitat a l’espera del moment mediàtic que més li convingués, però les desavinences amb els companys que l’havien ajudat a ser el que ha arribat a ser ja feia dies que eren irreconduïbles. Però, pagat de sí mateix, no n’ha tingut prou de marxar completament sol, sinó que ha hagut de procurar burxar la ferida fins a tocar os. Que ara ens vingui fent-se de nou la víctima ja és per llogar-hi cadires i ens demostra fins a quin punt la talla humana de molta gent pot arribar a baixar a nivells insospitats.
Cal reconèixer a Carod-Rovira la formulació teòrica d’un independentisme que finalment s’ha demostrat absolutament inconsistent, però que ha forçat una certa reflexió de l’abast i el suport que necessita el moviment sobiranista per reeixir. Tanmateix, la pluja fina, l’obsessió per l’eix dreta-esquerra que ha invisibilitzat el nacional, l’aposta obscura pel pacte amb l’espanyolisme local i tantes altres aportacions discutibles són el costat fosc del llegat d’aquesta ERC que ara mor. Però el que l’ha perdut definitivament és l’arrogància, aquesta supèrbia, aquest arrapar-se al poder amb tota la força, embriac de cadira.
I ha estat una llàstima, una tragèdia nacional, perquè el Carod del 2003 era un líder dels que un poble troba cada dues o tres generacions: un home amb una dialèctica esmolada, amb una claredat de missatge i una capacitat de transmetre’l, d’arribar a la gent, només comparable a grans mites de la nostra història. Carod era capaç de conjuminar sentiment i raó, per això va ser capaç d’aglutinar l’independentisme com ningú no ho havia fet fins aleshores. I la gent el va seguir i el sobiranisme va sortir de les catacumbes i va començar a centrar el debat polític del país. Mans netes, ens deia. L’endemà ja es va veure en què quedava tot plegat. No discuteixo la bondat del tripartit o la necessitat de l’alternança: només constato que mai no van parlar amb claredat i que moltíssims dels votants que van encimbellar ERC havien apostat per una proposta que estaven convençuts que reforçaria l’eix nacional empenyent CiU a unes posicions que fins aleshores es negava a adoptar. Des d’aleshores Carod, i l’Esquerra que l’ha seguit, han estat la història d’una mentida repetida. Encara ara n’hi ha que proven de sobreviure insensibles a allò que aquest país els ha repetit a cada elecció.
Aquest és el taló d’Aquil·les d’ERC: la manca total de confiança dels seus votants naturals. Molt hauran de canviar les coses a Calàbria si volen recuperar la credibilitat que han perdut tots aquests anys.  Però, sobretot, haurà de canviar l’actitud i les persones. Ja no ens creurem més mentides.   
El trist resultat, de tot plegat, n’ha estat la refragmentació de l’independentisme, les lluites caïnites, l’esperit guerracivilista i el destruir tot allò que s’havia construït amb esforç. Per sort el país encara hi és, dolgut però ben viu, indignat però expectant.

03 de juny 2011

La indignació silenciosa

Haig de confessar que em feia molta mandra haver d’esbossar una valoració del moviment dels autoanomenats “indignats”, però els que sempre hem denunciat la intolerància, la demagògia i l’abús de la bona fe de la gent no podem restar callats encara que ara segons quins posicionaments no siguin “políticament correctes” i qui els defensi sigui públicament estigmatitzat.
Corren temps de pensament únic on quatre eslògans fan un moviment i on la demagògia populista s’aprofita sense escarafalls d’una indignació més que justificada, però a la que cal fer front amb alguna cosa més que teoritzacions d’un món idíl·lic de manual. La necessitat de fer front a la corrupció generalitzada, d’una regeneració democràtica o de la limitació de beneficis de grans conglomerats mafiosos ha estat a bastament debatut i més d’una formació es presentava a les passades eleccions al Parlament amb propostes en aquest sentit. Però per avançar en transparència i en democràcia no ens cal ensorrar els bancs ni desmuntar el sistema, no ens cal un anarquisme no tant naïf com vol semblar. Difícilment farem un sistema més just amb qui defensa en exclusiva i sense fissures Cuba, Veneçuela o Síria, per posar exemples de grans democràcies on la llibertat d’expressió política és la primera garantia constitucional, com tothom sap. Si per fer la nostra societat més justa i democràtica hem de convertir-nos a l’assemblearisme llibertari i propugnar la destrucció del capitalisme, tenim injustícia per anys. La llibertat està en la capacitat real de triar raonadament i no en el vot gregari en una assemblea. El sol fet de votar en assemblea no et converteix automàticament en un ciutadà lliure. 
De res no serveixen indignacions estèrils que no aporten solucions realistes. Si volem una democràcia de més qualitat, comencem per fer definitivament una nova llei electoral. Si volem aturar les retallades comencem per bastir un estat propi que no regali 22.000 milions d’euros a Espanya anualment. Independència i democràcia ens farien el quart estat de la UE, al costat d’Holanda que amb un 4% d’atur no li cal perdre el temps indignant-se. Si volem uns partits més transparents, comencem a legislar el seu finançament. Hi ha solucions si hi ha voluntat, i hi haurà d’haver voluntat si fem la pressió suficient. 
Per contra, aquí ens entestem a santificar assemblees universalistes. Assemblees convenientment dirigides pels quatre guardians de la puresa ideològica, ciutadans del món, que han evitat fins ara que s’hi pugui afegir el dret a l’autodeterminació dels pobles, que això divideix i ara no toca, que millor que parlem tots espanyol que tothom l’entén i és més universal. Assemblees d’una plasticitat de Matins.sí que entendreixen el ciutadà que s’escarrassa a arribar a fi de mes i que va tan bé per omplir portades amb magnífiques imatges, manipulades o no. I és que és “tremenda” aquesta joventut, tan idealista,  amb aquelles manetes al vent mentre discuteixen com acabar amb banquers (i banqueres) o amb el capitalisme rampant, totes dues coses, com sap tothom, causa inequívoca de tots els mals del món. “La majoria vénen amb una indignació etèria que els que venim del moviment antiglobalització ja estem vehiculant”, deia un representant dels indignats dilluns a l’Àgora. Visca la democràcia participativa!.
Tanmateix, subscric la queixa, legítima i necessària. Segurament quan tanta assemblea sigui capaç de mostrar-nos un document de principis, tots estarem d’acord amb la majoria de denúncies i ens reafirmarem en els aspectes ostensiblement millorables d’aquesta democràcia tutelada que hem anat denunciant des de fa anys, en la crítica als abusos d’un capitalisme que ha perdut la vergonya. Però els mètodes no poden ser aquests, per inoperants. I, sobretot, els mètodes no es poden imposar aprofitant un populisme que només ofereix l’esmena a la totalitat.
Una de les coses que, confesso, em treu de polleguera, és l’actitud fatxenda i prepotent que qualsevol altermundialista gasta amb els que som simples mortals. Aquest convenciment absolut que la seva és l’única veritat i que les opinions que no hi combreguen poden ser ridiculitzades obertament o insultades sense capteniment. La violència inquisitorial de qui vol imposar el seu pensament únic i raona la teoria de la conspiració com a argument suprem que justifica la revolució que ha d’acabar amb el món tal i com el coneixem. Són incapaços de mostrar-te un model que pugui funcionar, però això no desanima el talibanisme ideològic farcit de simplificacions. 
Tampoc no hauríem de tolerar aquesta apropiació impúdica dels conceptes. Massa sovint, consentim que des d’aquesta arrogància inqüestionable s’atorguin la representació de la voluntat popular, o la del joves, dels treballadors o de qualsevol dels col·lectius que diuen defensar. No hi fa res que CiU o PSC guanyin amb majoria absoluta perquè ells són el “poble” i CiU no ho serà mai, de poble, perquè han guanyat en una democràcia sota sospita, que ja sabem que la democràcia real és només la seva. Democràcia, popular, participació, col·lectiu... són termes segrestats que algun dia s’hauran d’alliberar. 
Però el més greu de tot plegat és el retrocés que aquesta spanishrevolution ja ha començat a causar en les aspiracions del sobiranisme per endegar un procés de confluència i de conscienciació del poble català. Catalunya sempre ha sortit malparada de les spanish revolutions que s’han fet a casa nostra i aquesta no en serà l’excepció. Amb la connivència dels mitjans de comunicació que tan critiquen, amb el vist-i-plau del sistema a qui no amoïnen, han aconseguit distreure els catalans del que hauria de ser el principal objectiu: la independència de la nació. Una revolució multicultural que s’escandalitza pels sous de la banca però que no s’immuta quan una nació sencera és espoliada. Saben que si Catalunya recuperés el 9% del PIB no ens caldrien retallades i que tanta indignació es fondria com un terròs de sucre.  
És cert: tenim el país fotut i gairebé tots en tenim una part de culpa, per acció o per omissió. Ara però cal una actitud que canalitzi la queixa en energies positives, amb ganes d’apostar per aquest país, per fer-lo mes lliure i més just. Però això vol dir assumir amb esperit constructiu el país que volem i implicar-se, amb passió, en la seva emancipació nacional i en totes les profundes reformes imprescindibles per retornar el control democràtic als ciutadans. No ens cal ensorrar res per fer això. Només ens cal la valentia suficient de passar de la queixa a l’acció. Comptem amb la immensa majoria de la indignació silenciosa, la que cada matí aixeca persianes i que, tot i les dificultats, segueix creient fermament que aquest país, que mai no han pogut doblegar, aquest cop també se’n sortirà.