El dia de la marmota

Tots recordem la neguitosa sensació que experimentava en Bill Murray a la pel·lícula “Atrapat en el temps” quan, dia rere dia, es despertava en el mateix interminable dia de la marmota. La sensació d’avorriment però, sobretot, de basarda a l’haver de repetir, un cop i un altre, les mateixes situacions, els mateixos llocs comuns, les mateixes frases, és la que he tingut en veure el resultat del congrés que el PSC va perpetrar el passat cap de setmana. Poc confiàvem en un canvi real a casa d’un PSC que pronuncien amb la c castellana. Menys encara quan la ment brillant de José Zaragoza, que sempre ha jugat a l’equívoc, va batejar-lo amb el títol de “El nou PSC”, garantia de pocs canvis. Per reblar el clau, una assistència controlada, filtrada, triada per l’aparell, no deixava marge de maniobra per a les sorpreses. 

Al final, molta xerrameca, poc debat, molta demagògia i el triomf abassegador de l’aparell. Un aparell que ha dut el PSC al llindar del precipici. D’un PSC que ha desaparegut a mans del PSOE, que és qui realment mana i seguirà manant a Nicaragua. Sí, han canviat algunes cares, però s’ha aprofundit en la regionalització deixant el partit en mans dels qui el volen submís, ai perdó, federal. No debades el nou secretari d’organització és abrandadament contrari al grup propi, com la majoria de la nova executiva. Si ho volem més clar: qui ha perdut aquí 700.000 vots es postula per encapçalar el PSOE amb l’únic aval de ser qui més ha cridat “Viva España!”. Res de nou, tristament per al país, que ara necessita que les seves formacions polítiques facin pinya per defensar l’embat recentralitzador que ens espera.  

Poca cosa queda d’aquell PSC que va posar-se el país a l’esquena i ens va treure d’un franquisme que dúiem enquistat a la medul·la. Un PSC que volia el poder per transformar la societat, amb projecte, amb full de ruta i, sobretot, amb idees. És cert que aquest espectre ampli que s’ha batejat com a socialdemocràcia viu un dels moments més crítics de la seva història. Desbordat a tots nivells per un nou segle que viu amb contradiccions el liberalisme més individualista, el socialisme europeu ha d’encarar un profund debat d’idees. Res del que sabíem ja no ens val i suplir-ho amb eslògans fàcils que massa cops hem vist arraconats per polítiques absolutament neoliberals, ha deixat el socialisme despullat. De res no serveix dissimular-ho amb arrogància i prepotència. El fet mateix d’anomenar-se “socialistes catalans”, com si el PSC en tingués l’exclusiva, grinyola per tot arreu. Primer perquè és molt discutible la definició ideològica donades les polítiques dutes a terme, però especialment perquè potser ho haurien de preguntar a les CUP això del socialisme.

El PSC ha acabat, doncs, sent un partit de quadres, on l’única meta no és tenir el poder per fer política, sinó jugar a la demagògia populista per tenir el poder. El poder com a meta, com a professió, com a forma de vida. Un PSC, per exemple, que cínicament és capaç de criticar aquí unes retallades mentre des de Madrid n’exigeixen el doble. I és aquest PSC el que cal denunciar frontalment perquè el país necessita la confrontació franca d’idees, el món necessita un contrapès realista al neoliberalisme i al monetarisme desbocat. Ens cal un nou PSC de veritat. Potser l’haurem d’inventar.