Transparents

Els catalans ens hem acostumat a creure’ns massa sovint el centre del món, el fet nacional per antonomàsia, la nació sense estat –amb permís de tibetans i palestins– més àmpliament coneguda i respectada. Tenim aquell fer tan nostre de no acabar de reblar el clau, nacionalment, però amb aquell aire de suficiència desmenjat. És com si els diguéssim que no som un estat perquè no volem, que si volguéssim ja fa temps que en seríem, i un de primera! Tot plegat amaga aquesta també tan nostra feblesa d’esperit, la voluble inconstància de qui tot ho vol sense l’esforç necessari per aconseguir-ho. I així ens va.
Ara som en uns dies en què molts catalans volten pel món i proven d’exercir a fora una catalanitat incompresa que només s’entén des del propi convenciment. S’esforçaran amb insistència a fer entendre als sorpresos autòctons que això de Catalunya és una cosa diferent, que no som espanyols, que nosaltres no duem barret mexicà, ni ballem sevillanes, ni fem la migdiada eternament, ni ens agrada torturar els animals, ni ens afartem de sangria, ni... Un esforç, val a dir, que acostuma a ser en va i que ensopega amb el somriure condescendent de qui pensa: mira que en són de rebuscats aquests espanyols de Barcelona!
La veritat, la trista realitat que cada any milers de catalans es troben en creuar les fronteres del país, és que les nostres aspiracions nacionals són absolutament desconegudes per qualsevol europeu mitjà. La imatge de sol, platja i festa contínua que des del sector turístic s’ha propiciat del nostre país ens fa invisibles, transparents, i ens aboca a un esforç de pedagogia que mai no s’ha volgut fer de veritat per por de perdre uns ingressos fàcils que només deixen terra cremada. La primavera àrab i la crisi grega potser mantindran un any més el miratge, però ja fa dies que massa veus responsables avisen de la fallida d’un sistema que, com la bombolla immobiliària, es basa només en el benefici a curt termini.  
Fa gràcia que ens hàgim fet nostre l’esperit del botiguer associat a la constància i a l’esforç diari, quan de fet al que l’hauríem d’associar és a allò que ens fa tanta ràbia de “la pela és la pela”. En molts casos ens hem convertit en una nació indolent que vol els beneficis d’un estat sense haver de fer l’esforç de guanyar-se’l. I això no ens duu enlloc. Per això ens costa tant d’avançar més enllà de la gesticulació.
Si és cert, com asseguren totes les enquestes, que cada dia som més els catalans disposats a bastir un estat propi, haurem de començar a assumir que caldrà molt d’esforç per aconseguir-lo. A Europa no ens estan esperant com sempre ens han fet creure, ni ho tindrem tot pagat com ironitzava en Pujols. Caldrà un gran esforç diplomàtic per fer-nos entendre, per explicar-nos al món. Aquesta és la nostra gran assignatura pendent. Temerosos de la “meseta”, mirant sempre Madrid de reüll, hem oblidat que la nostra construcció nacional no vindrà de ponent, sinó de les complicitats que siguem capaços de bastir arreu però especialment a Brussel·les. És hora de començar a pensar en clau d’estat, a actuar amb sentit d’estat, a construir estructures d’estat. Com els nostres diputats a Brussel·les han demostrat a bastament, en farem més de les ambaixades a l’exterior que dels diputats a Madrid.