08 de juliol 2011

Tres passos endarrere, tres passos endavant!

El poble català viu, de fa anys, immers en un nivell de consciència que l’aboca a estats d’ànim extrems. Des de la més profunda concepció tràgica de la naturalesa de la nació catalana i d’una mena de maledicció secular que ens impedeix assolir els mínims nacionals que altres nacions han assolit amb naturalitat, a l’eufòria desfermada de proclames arravatades. Tot plegat, com fa la cançó tradicional, ens té gairebé immobilitzats com a poble, amb un constant avançar i retrocedir capaç de marejar el sobiranista més disciplinat.
Fa un parell de setmanes tot just “celebràvem” el primer aniversari del trinxament absolut de les esperances autonòmiques i, de retruc, de la fal·làcia federalista. Ara fa un any el Tribunal Constitucional espanyol deixava ben clar què els passa als pobles que no acaben de decidir quin futur volen i deixen la seva sobirania en mans de tribunals d’una constitució i d’una nació que no és la seva. Acostumats a allò que “el nostre mal no vol soroll”, els partits no han fet llenya de l’arbre caigut. Com que no tenen un projecte de futur per al nostre poble, han preferit callar i fer veure que aquest ha estat un episodi més de la llarga saga de desencontres entre Catalunya i Espanya. Però la realitat és que la sentència del TC ha estat definitiva i representa la fi del model, discutible però assumit, sorgit de la transició.
La Catalunya autònoma és morta. La llengua torna a ser amenaçada com abans de l’estatut del 79. Les nostres aspiracions d’avançar, tallades de soca-rel. No hi ha més nació que l’espanyola. Però, alhora, tampoc no hi ha reacció política. No hi ha el ”s’ha acabat el bròquil” que demanaven Solà i Cardús fa uns anys. L’independentisme parlamentari s’ha estavellat, incapaç de dibuixar un projecte de país creïble. L’aposta per nacionalitzar el PSC ja s’ha vist on ha acabat: votant contra l’oficialitat del català a Europa. Un PSC que o bé té seriosos problemes de comprensió lectora o, ha entrat definitivament en una dinàmica suïcida que l’aboca a una immolació submisa a l’altar del PSOE.
Tot, doncs, convidava a la depressió, al neguit de veure com el temps passa i com els llençols perduts a cada bugada són més transcendentals.
En aquest context, però, surt el CEO i ens plantifica una enquesta que demostra que, en el referèndum per la independència, un 60% votarien a favor d’esdevenir un estat independent. Una amplíssima majoria que posa de relleu un fet que comença a ser preocupant: que la societat va tres passos per davant de la seva representació política. Ja és bo que els ciutadans marquin el camí amb claredat i que les maquinàries partidistes que ens han acabat representant es vegin obligades a refer estratègies per incorporar les demandes socials. Ara, cal una certa agilitat. No sé quan de temps una societat pot resistir veure’s orfe de representació política sense donar peu a fenòmens perillosos. El populisme, la demagògia fàcil i tot un seguit d’ismes de mal pelatge estan sempre a l’aguait. No ens ho podem permetre. La societat civil té ara la responsabilitat de seguir forçant el camí, des de la unitat i l’amplitud de mires, però els partits polítics no poden esperar més a prendre les regnes del procés d’emancipació. El risc és quedar-ne exclosos.

Cap comentari: