24 de desembre 2008

Un conte de Nadal

Immersos com estem en uns dies en què la imaginació, la fantasia i, sobretot, la il·lusió semblen regnar arreu, permeteu-me que us expliqui un conte que, de fa dies, em volta pel cap. Una història fantasiosa que somnia un país diferent. Una història que, alhora, pretén furgar en la deserció nacional del PSC i com l’adscripció espanyola dels socialistes catalans és lluny d’acostar-los a una victòria que tindrien fàcil.

Un dels errors històrics més greu del PSC ha estat l’abandó de l’eix nacional en mans d’una CiU que n’ha sabut treure durant anys un rendiment impensable als 70. És fàcil entendre el desconcert del PSC al perdre les primeres eleccions al Parlament. Acostumats a guanyar-ho tot, convençuts de la seva inevitable victòria, veieren com un Pujol, que menystenien, s’alçava amb la victòria brandant el país com a bandera. Des d’aleshores, la nació que els havia girat l’esquena va esdevenir el seu enemic. I així estem. Ai, si en Pallach alcés el cap!

Però imaginem-nos un país lliure i independent. En una Catalunya sobirana, normalitzada, l’eix nacional deixaria de tenir sentit. Hauríem de parlar, com en qualsevol democràcia del món, de conservadors, liberals o progressistes. I prou. Seria una sotregada terrorífica, un terratrèmol polític que remouria els fonaments de les formacions polítiques catalanes i les seves estratègies més sòlides.

Som un país, en el fons, de conviccions liberals, però ens avergonyim de confessar-ho i ens arrecerem en una esquerra de disseny modern i d’eslògans infantils. Fonamentalment això és obra del PSC que durant aquests darrers 35 anys ha sabut bastir un entramat ideològic irrefutable sota pena d’excomunió. Començant per l’escola on ha desplegat una legió de mestres, segurament benintencionats, que no han permès que la realitat de les nostres escoles els espatllés l’esperit “Rosa Sensat”. Totes aquestes generacions adoctrinades a les seves aules ara són a punt.

En un país independent, només el PSC podria salvar els mobles. CiU, ERC, fins i tot el PP, haurien de reconstruir la seva oferta ideològica de cap a peus, mentre assistirien a les victòries aclaparadores d’un PSC encara més omnipotent, multicultural i guai.  

Tenint-ho tan fàcil, no s’entén com s’entesten a entaforar-nos a una Espanya que no ens vol. Podent ser els “reis del mambo” s’acontenten a ser els qui traeixen la nació, l’encarregat de l’amo.

Si el PSC fos independentista...

19 de desembre 2008

No hi ha ous!

Cada vegada sembla més evident que el desassossec polític que pateix la societat catalana no és pas degut a la desorientació ni a la manca de convenciment en què hi ha la possibilitat, objectiva, d’un futur molt millor per a la nostra nació. La “perplexitat” ve donada d’una banda per l’escassa alçada moral i intel·lectual dels nostres líders i de la majoria de la classe política que s’ha acomodat a gestionar la misèria i ha renunciat obertament a la valentia que ens hauria d’empènyer a construir el somni.
Però sobretot, el desencís nacional es deu a la resignació amb què hem acceptat la nostra pròpia por, la nostra escassa ambició i la nostra permanent submissió a la idea d’Espanya. Guillem d’Efak ho va dir clarament: “han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem.” Aquesta és la clau que ens tanca tots els panys i no la que en Carod brandava exultant abans de renunciar a obrir cap porta.
Mai no hi ha hagut un convenciment més generalitzat que la nostra única solució, per a reeixir com a nació, és la constitució d’un Estat propi. Mai tants catalans no han tingut clar que la via d’entesa amb Espanya està totalment esgotada, que la sentència del Tribunal Constitucional posarà els límits infranquejables d’una “autonomia” inacceptablement escassa. La immensa majoria de ciutadans d’aquest país, els del PP inclosos, reconeixen, en la intimitat això sí, que la independència és l’únic camí que ens pot treure d’aquest pou sense retorn en què ens estem endinsant.
I doncs, si el convenciment és tan clar, què ens impedeix d’alçar-nos com a poble lliure? La resposta és la covardia. Som un poble mesell, que no gosa aixecar la veu pres d’una por ancestral que l’atenalla. Por de la llibertat. Una por que ens fa mirar constantment cap a Espanya i ens impedeix veure un altre futur.
Corre per internet una companya (una més de tantes) que demana “Vull poder votar NO a l’Estatut que surti del TC”. Jo no. No necessitem un Estatut d’Autonomia. Un estatut ens fa espanyols, vassalls de la seva Constitución. Ni vull tornar a votar l’estatut, ni anar a Brussel·les a reclamar el cony de “dret de decidir”, ni... Els espanyols es foten un fart de riure amb tanta plataforma i tanta campanya. Saben que mentre portem les orelleres mirant cap a ponent, mentre muntem campanyes, ens tenen ben collats.
Oblidem-nos d’Espanya i de la paralitzant mania de només reclamar. Deixem de demanar els drets que no hem perdut mai: exercim-los! A un poble sobirà ningú no li ha de donar permís de res.
Si volem la independència, si hi ha ous, votem, guanyem i... via fora!

12 de desembre 2008

Participació, el debat pendent (i III)

Hem de ser conscients que estem apel·lant a la participació com a mesura desesperada que resolgui el descrèdit profund en què s’ha instal·lat la democràcia representativa. Tanmateix, al meu entendre, el problema no és de model sinó de l’eina manipulativa i corporativista en què l’hem convertit. La tendra “democràcia” espanyola als 70 va voler sobreprotegir partits polítics i els seus representants i va acabar construint una oligarquia que s’autocontrola i es tapa les vergonyes blindant qualsevol mecanisme d’accés dels ciutadans. Però això no ha de ser necessàriament així. Si hi hagués realment una divisió i independència dels poders, si l’accés a les llistes d’una formació fos producte d’un procés democràtic, si les promeses i els programes tinguessin la consideració d’un contracte del que se’n pogués reclamar el compliment, si els governants tinguessin responsabilitat social pels seus actes; si, en definitiva, fossin realment representants de la voluntat popular, l’escoltessin i la traslladessin a la seva acció política... Si tot això succeís, si poguéssim refiar-nos dels nostres representants, potser no caldria tanta moguda participativa. Els ciutadans, en general, tenim molta altra feina com per, a més, haver d’estar apamant la desconfiança cap als qui hem triat per gestionar la cosa pública. Vull dir que en un sistema radicalment democràtic, el model representatiu, amb tots els matisos que vulguem, seria de facto un sistema prou participatiu ja que la representativitat seria el fruit de la participació.
Però, malauradament, el sistema i la classe política es resisteixen a evolucionar. Un canvi d’aquestes proporcions només es pot produir després d’anys d’educació política i cívica que forcin el ciutadà a prendre consciència del seu paper de control democràtic. I això ha de venir des de la pròpia ciutadania. La classe política, acomodatícia com és, no ho farà si no hi insistim tossudament els ciutadans.
I és precisament als ajuntaments on tenim les eines per propiciar canvis democràtics radicals. La capacitat de les administracions locals de bastir processos vinculants, de convocar consultes, de propiciar el debat ciutadà, és molt més alta del que hem pogut veure. Si a això hi afegim les noves tecnologies, la universalitat d’internet, seria senzill implantar la consulta constant i immediata, la informació transparent i plural, la participació fàcil i eficaç. Un nou model de democràcia realment participativa que, començant als municipis, no té altre camí que xopar tot el sistema.
Haurem de ser més agosarats. La solució no pot ser participar, alguns, excepcionalment, en el model actual. La solució no pot ser que unes elits polititzades actuïn d’intèrprets de la voluntat popular. La solució ha de ser que participar sigui el nou model.
Tenim les eines, només falta la voluntat.

05 de desembre 2008

Participació, el debat pendent (II)

Dèiem la setmana passada de la dificultat de definir políticament conceptes quan aquests esdevenen mots d’ús generalitzat i, sobretot, quan es converteixen en imprescindibles en el discurs polític perquè aquest sigui percebut dins del progressisme benpensant. La meitat del missatge polític de les nostres formacions està construït a base de llocs comuns buidats del seu sentit primigeni. Així ens trobem com apel·len a un mateix concepte formacions amb idearis ben diferenciats fet del que, en bona lògica, n’hauríem de deduir que estan parlant de coses diferents. És el que ha passat amb el concepte “participació ciutadana”. Tothom pretén resoldre el poc interès pels afers ciutadans amb receptes “participatives”, com si el simple fet de referir-s’hi ja hi haurà posat remei. SI us vàreu fixar en el darrer Ple municipal, la densitat de “participació” per metre quadrat que s’hi va donar només pot dur a la banalització del concepte. És el mateix procés que hem experimentat amb d’altres mots màgics: sostenible, bio, democràtic... Són més sostenibles sis avets d’acer que uns de veritat? Encara que hagin costat prop de 200.000€?
Tot plegat és el paradigma de l’estupidesa aplicada a l’acció política i la creença generalitzada que finalment s’ha aconseguit un ciutadà imbecilitzat que només atén a l’eslògan fàcil i defuig el pensament crític.
I aquest és, de ben segur, el problema de base. La participació, entesa com a interès franc i estricte de ser subjecte actiu en el progrés ciutadà, és incompatible amb una ciutadania poc formada políticament (aquest, un mot maleït). Si seguim descabdellant el fil, perquè un ciutadà pugui formar-se una opinió clara cal que compti amb informació no manipulada, amb la transparència de l’administració i amb els mecanismes de control necessaris. Se l’ha de formar en l’exigència davant del poder i a deixar de sentir-se’n vassall. Si tot això falla, la participació ciutadana és impossible i, conscients d’això, les propostes dels partits són purs simulacres que només cerquen l’autojustificació.
De què servirà un Consell de la Vila –curiosament molt similar en funcions i composició– que proposen tant la CUP com CiU en els seus documents recents si n’han de formar part els qui ja remenen les cireres a la Vila des de molt diverses plataformes? Les solucions ja no poden ser pegats, han de ser radicalment noves, irrespectuoses si voleu, revolucionàries i, sobretot, instal·lades al segle XXI. Seguirem...

28 de novembre 2008

Participació, el debat pendent (I)

La participació, en el missatge polític actual, ha esdevingut una mena de mantra concurrent, un recurs políticament correcte al qual la majoria de formacions polítiques apel·len sense anar gaire més lluny en la seva definició quan són a l’oposició i, el que és més greu, sense tampoc desenvolupar-la quan són al govern.
Tanmateix, en un món cada dia més obertament globalitzat, en una societat senyorejada per la immediatesa de les noves tecnologies, sembla inevitable pensar que la participació ha de ser la columna vertebral que sustenti una nova manera de fer la política del segle XXI. Ara, què vol dir participació? Tothom entén el mateix quan en parlen els polítics? És la mateixa la participació que defensa la CUP que la que proposa el PSC?
Estic convençut que si la participació ha de ser un dels elements claus de les definicions polítiques d’aquest segle, el desconcert i la incertesa en són uns d’altres amb què l’hem encetat. I és que, tot i tenir clar que els models heretats ja no funcionen, que la rigidesa del partits grinyola i que la democràcia que maneguem és d’una baixa intensitat que fa feredat, també és prou clar que no tenim uns nous models clars potser perquè els encarem amb els prejudicis del segle passat. Aquests prejudicis, que van de l’immobilisme a la revolució, no poden ser el material ideològic sobre el que es basteixin els nous ideals democràtics. Ni tampoc una santificació roussoniana de la participació dels ciutadans. Cal reconèixer que l’esclerosi del sistema polític que vivim, no és exclusivament culpa del propi sistema, sinó de l’ús abusiu, de la maquinària de poder en què s’han convertit els partits, de la manca de transparència, de la difusa divisió de poders i, sobretot, de la desídia i la poca cultura política dels ciutadans. Som tots plegats que amb la nul·la exigència democràtica i un hooliganisme de partit que en desactiva el control, hem contribuït en gran mesura a què el nepotisme, la prebenda i la fidelitat mafiosa hagin esdevingut els mecanismes de funcionament i d’ascens dins de les estructures de poder dels partits i de l’administració. És paradigmàtica la sensació generalitzada de submissió ciutadana als poders juntament amb la prepotència més o menys impertinent de qui ostenta un càrrec. Perquè els càrrecs, aquí, s’ostenten, no s’exerceixen. En tenim un exemple diari al nostre equip de govern amb el menyspreu desmenjat amb què, tot i estar en minoria, tracten l’oposició.
Cal, doncs, que repensem la participació des del realisme crític amb aportacions de totes bandes. La setmana vinent provaré d’aportar algunes idees a aquest debat pendent.

21 de novembre 2008

La moció fantasma

No acabo d’entendre ni el món de la política ni el del periodisme local. Sembla que després de grans gesticulacions de tots plegats, després que tot Vilafranca vagi plena de si hi haurà o no hi haurà moció de censura, després que se’ns anunciï més o menys obertament que hi ha negociacions, després de publicar uns i altres documents més o menys encertats, després d’acusacions de tota mena i de posar-se el dit a l’ull... Després de tot això, res de res. Aquí sembla que no passi res. Els partits, tan transparents ells, ni piulen ni donen senyals de vida. La premsa no es fa ressò de l’angoixa ciutadana i espera, pacient, que les notícies arribin soles com hem esperat les pluges tardorals. El vilafranquí compromès, aquest sí que perplex, no sap si el proper alcalde de Vilafranca serà en Regull, la Batet, en Romero o el sum-sum corda.
Al meu entendre, hem de començar a pensar en termes d’eficiència i deixar l’espectacle pel Calima. Els partits que ens representen tenen la responsabilitat de la transparència que sovint proclamen. Si les negociacions –si hi són– no són un canvi de cromos, ni l’acord impossible, quin sentit té mantenir aquest secretisme? Ja sé que sovint aquesta mena de converses són delicades i que allò del “nostre mal no vol soroll” de vegades resulta beneficiós, però seria bo per la credibilitat de tots plegats que ens expliquessin fins a quin punt hi pot haver coincidència, on rauen les divergències. Som una ciutat petita on gairebé tothom es coneix. No podem reproduir els mals de la política a gran escala. Aquí podem, hem, d’humanitzar el treball municipal tot començant a posar les bases d’aquest nou model que molts hem demanat, més transparent, més participatiu, més de servir en lloc de servir-se’n.
CiU i CUP ens haurien de dir, més enllà d’anècdotes que no fan la cosa, què en pensen dels documents respectius. Sense tacticismes de partit, amb honestedat. ERC hauria de donar senyals de vida. Fins ara, més enllà de la valentia de demanar un canvi, Esquerra no ha demostrat que la possible moció els afecti, i bé qui hi ha de ser!
Hem de tenir tots clar que un canvi de veritat, el canvi que la vila necessita per començar a construir el futur amb esperança, no pot ser només un recanvi de persones i sigles. De poc servirà canviar el Marcel pel Regull si això no va acompanyat d’un canvi profund de model i de les estructures de poder que ha anat bastint el PSC. I aquest canvi no el poden fer la CUP o ERC per manca de legitimitat, ni una CiU que sembla desorientada. El canvi l’hem de fer tots plegats, cercant allò que ens uneix en el desig irrenunciable d’encarrilar Vilafranca, el territori i la nació vers una política més propera a les persones, on el ciutadà se’n senti partícip, escoltat i respectat.
Tan difícil és això?

Politicidi

Se’m fa difícil d’acceptar que a aquestes alçades de la història hi hagi gent que s’entesti a defensar situacions de colonialisme. Malgrat tot, sembla que hi ha qui només vol veure la part que li interessa mentre obvia la que el desmenteix. Dic tot això arran de la certa polèmica que ha causat el meu “Ja no ens alimenten molles” de fa unes setmanes on provava de fer un petit recordatori de la situació d’abandó internacional en què viu el poble palestí. En Marc Guerrero m’acusa de fer anàlisis poc rigoroses –amb algun insult afegit que, francament, no reforcen els seus arguments– i pretén donar-nos als qui defensem la causa palestina una lliçó d’història.
Les “Molles” no han pretès mai ser una anàlisi històrica detallada ni d’aquest conflicte ni de cap altre. Estava convençut que la situació a Palestina era prou coneguda per necessitar recordances històriques. Però veig que encara cal repassar la història per entendre el conflicte.
He encapçalat aquesta rèplica amb el títol d’un excel·lent llibre, “Politicide”, de Baruch Kimmerling, jueu i professor de sociologia a les universitats de Toronto i Jerusalem. Segons Kimmerling l’actuació d’Israel a Palestina “té com a últim objectiu la dissolució de l’existència dels palestins com a entitat social, política i econòmica legítima.” És el que ell anomena un politicidi.
I és que el que més em sorprèn d’aquest neo-sionisme acrític és la capacitat de mostrar-nos la història de Palestina com si hagués començat el 1947, com si abans fos un desert erm que esperava l’ocupació jueva. Hem de recordar, encara, que a Palestina hi vivien majoritàriament àrabs, ja en temps de les croades?
El mite messiànic del retorn a Sió era només això: un mite. El sionisme, tal com l’entenem ara, va néixer, per interessos econòmics, a mitjans del XIX i s’intensificà a principis del XX un cop desaparegut l’imperi otomà. Palestina, poblada durant segles per àrabs, va sofrir una organitzada immigració en massa. Una tècnica que hem vist a casa nostra, al Tibet, etc... i que al XVIII i XIX ja s’havia practicat a Austràlia i Nova Zelanda. Una dada ho deixa ben clar: a finals del XIX els jueus a Palestina no arribaven al 8%, el 1950 eren gairebé el 88%. Els interessos colonials britànics primer i la mala consciència occidental després de l’holocaust nazi van propiciar que una ONU dèbil i acabada de crear permetés la creació d’un estat jueu que ocupava les terres als seus legítims habitants. Sense aquests ”petits” detalls històrics, sense la tolerància amb l’ocupació jueva de Palestina, sense la connivència amb els assentaments actuals i amb l’incompliment sistemàtic de les resolucions de l’ONU, no podem entendre la lluita i la resistència de qui s’ha vist expulsat de la seva terra.
Sisplau, siguem seriosos. Es pot estar al bàndol de l’agressor, es pot defensar Sèrbia a Bòsnia, Rússia a Txetxènia o la Xina al Tibet, però no es pot justificar manipulant la història.

14 de novembre 2008

Potser hi falta il·lusió

Potser és que de tant parlar-ne, de tant d’esperar-lo, l’havíem magnificat en excés, però el cert és que, un cop vist amb calma, el document presentat per CiU m’ha deixat una sensació agredolça. Certament un “Programa de Govern” ha de ser un seguit de mesures, però jo hi he trobat a faltar un projecte de futur clar, una idea de quina Vilafranca volem construir entre tots. El document, extens, s’acosta massa a una llista de tot allò que hom pot fer –i que potser signaria qualsevol de les formacions del consistori–, però sense una fil conductor gaire clar.
Potser és que n’esperava més. El cansament evident i preocupant del model socialista no es concreta en la manca d’acció de govern –que també– sinó en la manca d’il·lusió, en la manca de projecte, en la sensació que no hi ha cap idea del futur que hom vol llegar als nostres fills. Encapçalar una moció de censura a l’ajuntament vilafranquí, al meu entendre, ha de demostrar precisament que hi ha un projecte il·lusionant i il·lusionat, un equip capaç, guanyador, amb el convenciment i la gosadia de proposar, no mesures, sinó un nou model, un nou paradigma de la relació del govern municipal amb els ciutadans. Noves formes, en el fons. Transparència, col·laboració, diàleg i la força que dóna creure’s dipositari d’un projecte de futur. Tot això no ho sé veure. I que consti que la majoria de les 200 propostes em semblen prou encertades i que sóc del convenciment que duent-les a la pràctica Vilafranca reprendria el camí del progrés cap a una vila més humana.
Malgrat tot, m’hi falta política i m’hi sobra precipitació. Una pressa que n’ha descuidat la presentació i el redactat. La feina ben feta també comença aquí. Fixeu-vos en la precisió amb què l’Obama ha sabut usar tots els mitjans per demostrar que ell tenia un projecte seriós, treballat i consistent. I la gent l’hi ha fet confiança; a ell, al seu convenciment i a la seva força més que no a les seves difuses propostes. Fixeu-vos també en l’excel·lent presentació i en la seriositat i intensitat política del document de la CUP.
Ens cal confiança i que ens retornin la il·lusió d’un govern que és al nostre costat. El rocambolesc episodi de la disponibilitat del document o el trist descobriment dels paràgrafs no originals no generen precisament la confiança que a tots ens cal.
Malgrat tot, som en un punt de la nostra història col·lectiva que exigeix un treball generós entre aquelles forces polítiques que poden bastir, conjuntament, un projecte alternatiu, fresc i agosarat que remogui els fonaments d’una maquinària municipal calcificada. Cal treballar-hi des de la transparència i la lleialtat tot foragitant els enfrontaments estèrils. La història ens exigeix, ara, un compromís col·lectiu.
Siguem valents.

07 de novembre 2008

Sant Obama

Aquesta vegada l’estol de visionaris que predicaven la bona nova d’una victòria de l’Obama, l’han encertada de ple. Així doncs, Barack Obama serà el proper president dels Estats Units. Poques vegades a la història s’ha donat una coincidència tan unànime al voltant d’un home. Tot el món celebra la seva victòria com si es tractés de l’arribada d’un nou messies que ha de salvar el món. No només en festegen el triomf, sinó que han esdevingut un autèntic apostolat. Em comentava, sorpresa, una mestra, “aquí han convençut fins i tot els nens de 10 anys!”. És cert que qualsevol canvi hagués estat bo si el comparem amb el tanoca que ha maltractat el món aquests darrers anys. Ara, espanta tanta devoció acrítica, tan moment històric, tan de “yes, we can!”.
En Barack Obama és tan sols un demòcrata amb propostes que aquí defensaria CiU i encara els llençaríem els gossos. Té però aquella oratòria commovedora, aquell missatge èpic que només els grans líders són capaços de transmetre. No ha guanyat per les propostes, ha guanyat —tornem amb el Lakoff— el relat, el desig de canvi, l’esperança, el convenciment en uns Estats Units que s’arremanguen i es posen de nou a treballar per la seva unitat interior i pel seu lideratge exterior.
No vull pas menystenir el fet, certament històric, que un negre hagi arribat a la presidència d’un país fins fa poc clarament racista. Els espanyols, després de 300 anys d’ocupació, encara no permetrien un president català o basc, tan moderns i demòcrates que es volen.
El que sí que em neguiteja és aquesta tendència a l’enamorament per les formes, a la necessitat que mostra la societat occidental de líders bíblics que substitueixen les propostes per construccions evangèliques, que fan seguidors, apòstols. La nostra experiència històrica, però sobretot la recent, ens diu que aquesta mena de lideratge s’acostuma a desinflar quan l’enamorament dóna pas als fets. No cal recordar el bluf constant d’un Zapatero que, amb grans gesticulacions, no para de prometre el que no pensa complir. Tampoc no oblidem la immensa desil·lusió d’un Josep-Lluís Carod-Rovira que semblava cridat a dur-nos a la independència. Un Carod brillant, descarat, insubmís que ara arrossega la seva caricatura per Palau.
Tanmateix, tots aquests exemples, —i esperem que l’Obama no en sigui un més—, el que fan és demostrar la importància dels líders. En contra d’aquells qui pensen que una societat forta i decidida és suficient per fer avançar la història, estic convençut que ens calen líders amb un projecte clar i engrescador per fer-nos remoure de l’acomodament en què ens hem instal·lat. Quan veia les cares dels milers de persones que festejaven amb l’Obama el seu triomf em venien al cap els versos de l’Estellés: “no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu!”. Aquí, ens manquen els líders.

31 d’octubre 2008

Palestina escarnida

La setmana passada es projectà a Vilafranca un documental, un més, que reflectia amb la cruesa de la quotidianitat la situació vital en què viuen els palestins a la seva terra. Sobta, d’entrada, la normalitat amb què hem assumit que alguns pobles visquin en situacions infrahumanes, patint tota mena de vexacions i violència, sense que això ens alteri massa l’estat d’ànim. Presoners de la informació de disseny que necessita el titular cada matí, ens deixem endur plàcidament pel vaivé de les geografies de l’horror. Ara, Palestina, no toca. No hi fa res que segueixin sota la més humiliant de les opressions, ocupats a casa seva sota un règim de neteja ètnica i d’apartheid sistemàtic. Avui, a sobre, la simplificació d’arguments, la notícia fàcil i l’acusació gratuïta, han fet sospitós sinó culpable qualsevol àrab. De víctima a botxí.
No cal que en detallem, per coneguda a bastament, la quotidianitat de la misèria que viu el poble palestí, privat dels drets més elementals, amuntegat en reserves índies inhumanes d’on no pot fugir ni viure si s’hi queda. No deixa de sorprendre’m el fet que un tal nivell de persecució, d’injustícia i de crueltat, no mereixin la commisceració que ens van merèixer els negres sudafricans sota el règim d’apartheid.
Però encara és més sorprenent la connivència, el suport en alguns casos, que destacats intel·lectuals del nacionalisme català mostren amb el sionisme descarnat. El pretès paral·lelisme entre el poble català i el jueu pel fet de ser pobles que es resisteixen a desaparèixer malgrat les adversitats, acaba aquí. Un poble que ha bastit la seva realitat actual —amb el pretext d’un mandat històrico-diví de 3000 anys d’antiguitat—, esclafant sense pietat la nació palestina, expulsant-los de les seves terres, enderrocant-los les seves cases i enviant-los, en massa, a camps de refugiats; un poble que s’ha construït de l’espoli, l’ocupació sistematitzada i l’assassinat fred i calculat no pot merèixer el nostre respecte. Per molt que n’admirem la capacitat de ressuscitar l’hebreu, mai no podem acceptar tanta sang vessada sota la mirada displicent d’occident, com no vam acceptar la sang jueva vessada a Alemanya, o la kosovar i bosniana als Balcans.
Ho va dir Gandhi i ens ho recordava en Xirinacs. No es poden tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic. Quan t’ho han pres tot, quan no et queda res, quan volen fins i tot arrabassar-te la dignitat de poble, quina altra sortida et queda?

24 d’octubre 2008

Memòria selectiva

De nou torna a assetjar-nos el gran recurs de l’actual govern espanyol: distreure’ns de qualsevol tema delicat amb qüestions mediàtiques que no van enlloc. Quan la inoperància i la manca de preparació de l’actual cap del gabinet és més palesa que mai, apareix l’amic Garzon per salvar-li la pell amb un tema recurrent i que ja comença a cansar. Que, després de la miserable llei de la memòria històrica que van aprovar, ara el superjutge pretengui encausar el Franco i uns quants feixistes més, no deixa de ser una maniobra de distracció, sabedors com són de la dificultat jurídica d’arribar enlloc. És la tasca del gran Garzon-Campeador, responsable de la ràtzia més bèstia que ha patit l’independentisme català, candidat amb el mateix PSOE que aprovà la llei de punt final que ara li tancarà la porta, el mateix PSOE que muntà els GAL i que enterrà amb calç viva Lasa i Zabala. Però això, com que no ha prescrit, millor que no ho investiguem, oi?
I no és que no cregui que cal desemmascarar els crims del feixisme espanyol i restituir la dignitat de totes les seves víctimes tot retornant-los la història. Cal fer-ho i sense condescendència. És clar que des de l’esquerra també hi hagueren excessos, però mai no hauríem de comparar qui es defensa amb qui l’agredeix. No siguem hipòcrites: sense la il·legalitat del 18 de juliol feixista, no hi hauria hagut Paracuellos.
Tot plegat només servirà per rentar la cara a qui va trair la lluita de tants catalans que haguessin esperat un altre final. Perquè mai no hauríem d’oblidar que la legalitat feixista mai no s’ha trencat. Que la modèlica transició que ens han volgut vendre es va fer a costa de la renúncia a recuperar la legalitat esmicolada pel feixisme. Mentre el president Companys segueix vergonyosament encausat, els feixistes que bastiren la repressió franquista segueixen campant tan amples, encara amb càrrecs o cobrant pensions tot recordant-nos que aquesta democràcia fou feta des de la legalitat franquista. Fou en Franco qui ens imposà el borbó -que encara gosa dir-nos que “nunca fué el castellano una lengua de imposición”-, mentre s’enorgulleix del seu avantpassat que ens va passar a sang i foc, que ens arrabassà les nostres llibertats amb el Decret de Nova Planta. Una llei, per cert, que mai no ha estat derogada.Amb quina força moral pretenem restituir la dignitat als qui van morir per defensar una democràcia que la nostra covardia no va voler recobrar? O és que només volem recuperar la memòria que ens interessa?

17 d’octubre 2008

El doble engany del catalanisme

Fa la dita que l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Si això és cert, els catalans, que duem segles no ja ensopegant-hi, sinó fent un “rondo” amb aquest roc, hauríem de ser campions mundials de l’humanisme.
És hora que obrim el ulls. Per topar-hi tant, cal buscar-la, la pedra.
El catalanisme, entès com a una manera de fer passar bou per bèstia grossa, ha estat durant segles brandant la pastanaga de l’entesa amb Espanya, de l’encaix, del federalisme i de la concòrdia. Tot per evitar-se l’angúnia d’haver de decidir amb valentia fer el pas necessari que qualsevol nació amb dignitat fa temps que hagués fet. L’engany, tanmateix, ha funcionat durant anys i aquest regionalisme mal disfressat ha anat fent la viu-viu predicant la benaurança d’un Estat respectuós, d’una Espanya plural que havíem d’ajudar a construir.
Finalment, però, l’engany s’ha descobert i Espanya se’ns mostra com molts l’hem vista sempre: imperialment arrogant, barroerament intolerant, fatxenda, tan ufana i tan superba. És ja una evidència incontestable la impossibilitat d’una relació franca i cordial. Ningú ja, ni des del catalanisme, va més enllà de mirar de no perdre-hi bous i esquelles. D’exemples n’hem tingut a flassades, però la previsible sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatutet serà la puntilla a les aspiracions autonomistes on alguns s’han arrapat amb fruïció. Si la Constitució, la llei divina que Déu baixà de l’olimp del consens, no ens permet anar més enllà del que en quedarà de la nostra llei, és que hem arribat al final del camí. O fem el salt o girem cua. Ara, més d’un que predicava la submissió del peix al cove, s’adona de l’engany i del temps perdut. Tants anys provant d’amagar el conflicte i ara, quan finalment han adormit el país, s’adonen d’on ens han dut.
Seguint amb la intenció d’un cert catalanisme -ara remenant les cireres- de seguir donant allargues a les inajornables reivindicacions nacionals, un altre engany ha fet fortuna els darrers anys. Negant de nou el conflicte que haurà d’aflorar un dia, parapetats rere la “majoria social”, pretenen ara que ens creguem que la tasca és evangelitzar els espanyols que viuen a casa nostra. Deixem-nos d’orgues: els espanyols no deixaran de ser-ho, ni falta que els fa. El que cal és que nosaltres no oblidem com ser catalans. El que cal és que el nostre ajuntament, amb tants dies com hi ha, no triï la vigília del 12 d’octubre per inaugurar res.
Mentre permetem que, disfressats de defensors de la nació, segrestin els mots que ens donen sentit, no serem dignes de dir-nos fills d’aquesta terra.

10 d’octubre 2008

És l'hora de mullar-se

Em comentava en Xavi Navarro, amb un punt d’amargor, que a la CUP se’ls demana, se’ls exigeix, un posicionament clar pel que fa al futur que volen per Vilafranca, mentre que a la resta de partits que hi tenen tanta o més responsabilitat que ells mateixos no se’ls retreu res. Trobo que té raó. Tot i no oblidar que ells tenen els dos regidors necessaris per a qualsevol majoria, és cert que a hores d’ara no hi ha hagut cap moviment seriós, amb papers sobre la taula, que justifiqui l’esvalotament general que s’ha produït a la Vila, com si la moció de censura fos un fet i el canvi de govern imminent.

Potser els “Cinc Motors pel Canvi”, que la CUP presentava fa poc, no són un document pensat pel pacte, potser tants condicionants no predisposen a l’acord, però, després de tan criticar-los la indefinició, és l’únic document que els vilafranquins tenim a les mans. Ha arribat, doncs, el moment, inajornable, de posar fil a l’agulla. És l’hora de decidir i ensenyar les cartes. És l’hora de presentar propostes o es corre el risc de perdre la credibilitat que s’ha anat guanyant amb una oposició coherent. És l’hora de la valentia i de la generositat.

És evident que Vilafranca necessita no ja un canvi de rumb, sinó tan sols que en vegem un, de rumb. Hi ha una àmplia majoria social que demanda un gest de generositat a l’oposició que posi fi a aquests darrers anys d’improvisació i desídia. Però aquest gest ha d’anar acompanyat de seriositat i transparència.

Si CiU, si el Pere Regull, vol mantenir la credibilitat, s’ha de decidir finalment a fer el pas, presentar oficialment la moció de censura i arriscar-se, si cal, a la derrota. No n’hi ha prou amb el convenciment general que hi ha una majoria al consistori pel canvi, cal veure-la traduïda en vots. Quina utilitat té l’espera? Quin sentit la incertesa?

Vilafranca necessita veure una alternativa més enllà de les intencions, blanc sobre negre. Un programa de govern d’ampli acord entre les forces nacionals que podria girar al voltant del “Compromís per Vilafranca” que tots van signar. Un programa urgent de reconstrucció moral dels vilafranquins que, al meu entendre, hauria de bastir-se sobre quatre pilars bàsics: compromís territorial i nacional, redefinició del model de creixement, impuls clar als serveis ciutadans i regeneració democràtica.

Ara, ja sabem com les gasta CiU. Esperem que la darrera victòria de la maquinària del partit no forci al suïcidi sociovergent. L’espanyola onejant a Sant Sadurní no diu gaire en favor de la coherència d’alguns pactes convergents.           

   

03 d’octubre 2008

La por

No m’havia adonat del grau d’acoquinament en què s’ha instal·lat el nostre omnipotent PSC local. Si no és la por de perdre setial i, amb ell, bous i esquelles, no s’entén com han estat capaços de fer que dues velles glòries del socialisme vilatà, dues vaques sagrades, facin el ridícul d’una manera tan espantosa per un miserable rèdit partidista. Que algú s’avingui a dilapidar el seu bagatge polític per defensar les misèries del PSC i els problemes identitaris de l’equip de govern, només pot explicar-se des de la més estricta disciplina de partit davant l’amenaça d’un acord –reproduït al Ple manta vegades– entre CiU, CUP i ERC.

La carta dels exalcaldes Fèlix Sogas i Joan Aguado, que aquest setmanari publicava divendres passat, podria ensenyar-se a les escoles com a mostra de la manipulació i la demagògia que campa sense contenció a la política local des de fa un temps. Sembla mentida que, a hores d’ara, el PSC segueixi entossudit a blasmar un innocu homenatge a l’estelada que ningú més que ells ha lamentat. Lluny d’acceptar l’error, no ja d’incomplir una acord de ple, sinó de negar l’entrada a les màximes autoritats, els regidors,  a les dependències municipals, el PSC continua volent desviar l’atenció mentint obertament sobre la legalitat de l’acció i aportant al debat uns arguments d’una debilitat extrema. N’hi ha prou a consultar les hemeroteques i constatar què n’han dit en el passat d’altres símbols penjats al balcó que no els molestaven. El problema del PSC és que confon el seu parer amb una veritat teològica. Allò que és unitari, allò que representa el poble, que és democràtic i integrador és allò que pensa el PSC. Tot allò que ells no comparteixen, cremarà eternament a la foguera de la radicalitat segregacionista. És més unitària una pancarta a favor de Bòsnia o del Tibet que l’estelada? Que potser tampoc no era unitària la pancarta de la Vegueria que us va costar tant penjar-la?

Deixeu-vos de subterfugis, deixeu d’amagar l’ou, digueu-nos clarament que defenseu un catalanisme regionalista que viu la seva plenitud nacional en l’espanyolitat. Que la ràbia de sentir-vos minoritaris no us faci menysprear els qui només tenim els Països Catalans com a marc nacional. I, sisplau, pareu ja de magrejar el “respecte institucional”. Qui falta al respecte de la institució és aquell qui no en compleix els acords i, amagant-se, obliga la policia local a usar la força per servir els seus interessos i els del PP. Qui no té un mínim respecte és qui només s’adreça al Pere Regull, com si en Pep Quelart o el Xavi Navarro fossin uns xitxarel·los que estaven de pas i dels que, sembla, ja s’espera tota mena d’astracanades.

Que trista, que miserable, que és la por a perdre prebendes.

26 de setembre 2008

I si engeguéssim els motors?

Després de mesos de silenci i de rumors, finalment han coincidit en pocs dies, no sé si casualment, l’anunci de CiU que es proposa tirar endavant un moció de censura a l’actual alcalde i la posterior presentació, per part de la CUP, d’un extens document on detalla les seves condicions a donar suport a la governabilitat vilatana. Enhorabona. La continuació d’una situació política enquistada es feia ja insostenible.
El document en qüestió, anomenat “Cinc motors pel canvi”, posa tantes condicions que, d’entrada, s’acosta més a cercar excuses per no comprometre’s que a un veritable intent de negociar una sortida a la situació d’estancament que viu Vilafranca. De fet, tampoc no diu res que no sabéssim. Si recordem el programa electoral de la CUP, ja venia a ser això, ara potser més detallat en accions concretes i amanides amb el mantra habitual de la sacrosanta participació.
L’exercici, tanmateix, és molt interessant i necessari. D’una banda perquè és el primer cop en molt de temps que es posa sobre la taula un document que proposa coses concretes, probablement abastables majoritàriament, i amb l’esperit de ser-hi. D’altra banda perquè sembla demostrar un trencament amb la política de mirar per sobre l’espatlla que la CUP ha dut a terme fins ara. Tot i assegurar que no estaran a cap govern, se’m fa difícil veure com podran justificar la presentació d’aquest document per després desentendre-se’n. Els motors, no n’hi ha prou en assenyalar-los. Per a què funcionin cal engegar-los i, per això, cal ser-hi. Assumir la responsabilitat que s’ha adquirit i actuar amb la valentia que tantes vegades exigeixen als altres. És molt fàcil restar còmodament en una beatífica oposició, criticar-ho tot, opinar de tot, proposar de tot, exigir de tot... i després renunciar a exercir la responsabilitat de tirar endavant les coses. Se’ls pot fer difícil de vendre als seus electors que estan votant un partit que renuncia a dur a terme allò que proposa ni quan en té l’oportunitat.
Vilafranca ja fa temps que viu en la paràlisi política. Sense un projecte clar de futur i gestionant, a batzegades, el dia a dia. La manca d’una majoria clara de govern obliga a negociar, empeny al pacte, però malament si duu a la inacció i al tacticisme de la immediatesa.
La CUP té la responsabilitat de desencallar una legislatura que ens duu pel pedregar on Vilafranca està llençant uns anys cabdals en la construcció de la vila del futur i de la comarca que llegarem als nostres fills. Les ambigüitats ja no enganyen ningú. Cal decidir, ser valents. Hi ha dos projectes possibles: PSC o CiU. Amb tots els peròs que calguin. Amb tots els matisos que s’hi puguin aportar des de la CUP, ERC o ICV. Dos, però. I, ara, cal triar. Cap dels dos no és perfecte, però sempre serà preferible a no fer res, sigui quina sigui la tria. La política no pot ser un tot o res. Ens hi juguem el futur.
I si provem d’engegar els motors?

19 de setembre 2008

Matarile-rile-rile

La vigília de la Diada, el govern del PSC estava obligat a penjar l’estelada al balcó de l’Ajuntament. No ho fan fer, amb l’excusa, insultant, que havien perdut les claus! Els hi obligava una moció aprovada al juliol per la majoria nacional que suposen els vots de CiU, CUP i ERC. El propi PSC en reconeixia el mandat a la nota de premsa on, paradoxalment, anunciava que pensava incomplir, novament, un acord de ple. Un PSC que ha perdut de fa dies, no només les claus, sinó els papers i avança d’esma cap a l’oposició, es revoltava rabiüdament en un escrit delirant on demostra la talla moral dels qui duen les regnes del PSC a Vilafranca. Poques vegades hem vist tantes mentides i improperis en un text tan escàs. Acostumats no ja a remenar les cireres, sinó a collir el cirerer sencer, els socialistes vilatans es dediquen a maleir exclusivament CiU i, en especial qui els treu la son: en Pere Regull. Ho fan amb un menyspreu absolut al fet que la moció, a instàncies de la Comissió 11 de setembre, fou presentada i defensada per CiU, però també per la CUP i ERC. Deu ser que aquests poden salvar-los la cadira i no convé enemistar-s’hi massa. A partir d’aquí, en poc més de deu ratlles, tot un catàleg d’exabruptes per definir un símbol que ja ha entrat en la normalitat política d’aquest país: extremista impropi, radicalitat, il·legal, irresponsable, facció o segregacionista són algunes de les floretes que aquests “catalanistes” dediquen a qui gosa homenatjar l’estelada l’any del seu centenari. Tanta brutícia faria basarda si no fos que encara reblen el clau. Pel PSC local, penjar l’estelada, un fet que viu amb normalitat la immensa majoria dels vilatans, és un acte que “enfronta els ciutadans i cerca alterar la pacífica convivència”. Reveladorament, el mateix que n’ha dit el PP.
L’estelada, senyors, simbolitza la lluita constant d’un poble que es resisteix a ser assimilat després de 300 anys d’ocupació. Representa, també, el treball, sovint callat i anònim, de tants catalans que han dedicat llurs vides a mantenir viva una llengua, una història i unes arrels. Però, certament, l’estelada també és el símbol d’un conflicte no resolt que els qui el voldrien enterrat s’entesten a ocultar. El conflicte d’una nació que viu sotmesa, privada de la capacitat de regir els seus destins, que veu com és escarnida i espoliada. D’una nació que es vol pròspera, moderna i lliure.Per saber això no ens calen plafons explicatius. Només cal la dignitat d’assumir a quin costat s’és. A la banda dels qui ens volen esclaus, colònia d’una Espanya impossible; o a la banda del qui, pacíficament, defensem la llibertat dels pobles com a dret irrenunciable. O s’és unionista o s’és independentista. Ha quedat ben clar què és el PSC.

12 de setembre 2008

El bromur i la Viagra

Fa uns dies en Vicent Sanchis ens recordava, oportunament, que algú va definir la política catalana com “la política del bromur i la Viagra”. Talment com una versió actualitzada dels qui dibuixen l’esperit català amb el tòpic del “seny i la rauxa”, l’acudit posa el dit a la nafra en un dels nostres mals històrics: l’excessiva facilitat amb què s’esvera la societat catalana i tot sembla que ha d’esclatar per moments, tot és urgent, terminal, definitiu. Amb la mateixa facilitat, tanmateix, poc després ens tremolen les cames i, amb les calces al garró, triem la via fàcil, l’acord possible, el pacte immediat.
Això, que sovint és destacat, sobretot pels nostres enemics, com una qualitat del nostre tarannà pactista, ha fet que no hàgim tingut mai un projecte clar de futur, un full de ruta que en diuen ara, que delimités amb nitidesa les nostres perspectives nacionals. Un abús del “qui dies passa, anys empeny” i el meliquisme suïcida que ens fa creure en una mena d’oculta superioritat que, en el fons, ens farà triomfar tot nedant i guardant la roba, han propiciat aquest Dragon Khan vital que puja i baixa però que, finalment, retorna al lloc on havíem començat.
Ara vivim uns temps d’exaltació nacional. La Diada, una fermesa inusitada, la unitat que mostra clivelles però que no es trenca, un PSC que treu pit davant el germà gran. I, sobretot, la inapel·lable convicció que l’autonomisme, que l’acord amb Espanya, és manifestament impossible i que ens encarem inevitablement a la disjuntiva entre assimilació o independència. Com han fet tots els pobles amb consciència al llarg dels anys. Res de nou, de fet.
Però d’aquí a uns dies potser el bromur s’imposarà i tot allò impossible, innegociable, inacceptable, esdevindrà un rosari de matisos i el pragmatisme substituirà l’abrandament i la coherència. Aleshores, potser, algú trobarà que l’acord de finançament no és pas tan dolent, que no sé quan ens traspassaran no sé què que ja hauria d’haver estat traspassat fa segles. Serà quan l’acord de vol gallinaci, la fotografia fatxenda o la mentida que tapa les vergonyes, ens arrossegarà aclaparadora pel tortuós camí de la renúncia indigna. Arrapats a la prebenda immediata, ens hem fet experts en dimitir del futur que podem construir.
Tant de bo, aquest cop, la força que avui tots plegats demostrem sigui el germen d’una nova unitat, sense renúncies, que ens retorni la il·lusió pel país que volem bastir. Que el bromur no ens faci traïdors.

05 de setembre 2008

La independència en MARXA

Dimecres vinent, vigília de la Diada, Vilafranca viurà una nova edició, la sisena, de la Marxa de Torxes. L’èxit de participació que any rere any ha anat acompanyant la Marxa, amb penedesencs de totes edats i diferents simpaties polítiques, no n’han fet rebaixar mai el missatge d’un clar sobiranisme. Ben al contrari, és una clara mostra que la demanda de les màximes cotes de llibertat pel nostre poble no són patrimoni de cap formació política i que és un sentiment prou estès que, potser, des del món polític, no s’ha sabut recollir amb la naturalitat i rotunditat que els ciutadans expressem.
Enguany, la Marxa, ens acosta a una Diada enterbolida pel debat del finançament i pels incompliments espanyols de l’estatut d’autonomia. I hi ens acosta amb un lema que cerca la claror a tanta boira: independència. Perquè si una cosa ha de deixar clar aquest 11 de setembre, és que hem arribat al final del camí. Tots els esforços d’entesa que des de la classe política catalana s’han anat fent des de la transició s’han demostrat inútils. Avui és més clar que mai que només ens queda el camí de la independència si volem construir una societat moderna. Sortosament pel que defensem la independència, ja no es tracta només d’una qüestió de dignitat nacional, d’arrelament a una terra i a una història, sinó que finalment ens hi juguem la possibilitat de construir una societat que pugui assegurar el benestar, econòmic i cultural, dels seus ciutadans. Finalment ja no som els independentistes els qui hem d’argumentar els beneficis d’un estat propi. Són els unionistes els qui hauran de cercar les raons per mantenir-nos en un estat que ens maltracta, que ens vol sotmesos.
Arribem, també, a la Diada amb la societat civil confusa després d’un llarg estiu on el serial del finançament n’ha segrestat el discurs. Ara resulta que el sobiranisme clama per un finançament que, millori gaire o poc, seguirà deixant els nostres recursos en mans espanyoles. Voleu dir que la feina de l’independentisme és defensar l’estatut? Aquesta és la tasca de les nostres institucions, no pas la nostra. Si convé defensarem una negociació -que no pot acabar bé- des de la necessària unitat política. Però sempre tenint clar que es tracta d’un pedaç provisional mentre construïm l’estat propi. Mentre el govern negocia el present, la nostra tasca ha de ser preparar el futur.
Aquesta Diada cal cridar independència, més fort que mai. Independència contra un finançament que ens espolia. Independència contra un estatut que ens emmanilla, que ens fa espanyols, i de segona. Independència contra la mentida, contra el “derecho de conquista”, contra la por i la covardia. INDEPENDÈNCIA!

29 d’agost 2008

Contra la unitat

Una de les característiques de la sagrada transició és que aquesta es va fer sota una constant amenaça de cop militar que ara fa riure els més joves, però que aleshores ens tenia els esfínters corpresos. Per això els feixistes segueixen campant tan amples i ningú mai no ha gosat trencar el vergonyant silenci.
L’efecte pervers de tot plegat, més enllà de l’escassíssima qualitat de la democràcia resultant, és una por visceral al conflicte i una veneració desproporcionada a la unitat i al consens. La fantàstica unitat de la societat catalana durant el franquisme, sota l’Assemblea de Catalunya, ja vam veure què va durar quan van començar a jugar-s’hi les cadires. La traïció dels líders com ho batejà encertadament en Xirinacs.
Del consens, només n’hem tret rebuig a les nostres legítimes aspiracions. En ares del consens vam renunciar al concert econòmic i encara ara compartim tassa d’aquest cafè aigualit.
Ha arribat l’hora de proclamar sense embuts que qualsevol procés d’alliberament nacional es fa sobre la base del conflicte. Un conflicte que hi és i que no cal amagar. No cal que sigui a mastegots, però com més aviat entenguem que als Països Catalans hi ha un grup social unionista que pretén seguir formant part de l’Estat Espanyol -a desgrat de l’espoli que, a ells, també els empobreix- i, de l’altra banda, hi ha l’independentisme que entén que només aconseguirem el benestar nacional i social formant un estat propi. Tota la resta són subterfugis més o menys indissimulats que amaguen el problema i n’allunyen la solució.
És per això que la constant crida a la unitat és una nova cortina de fum que només fa que distreure’ns mentre els partits, fictícia com és, s’escarrassen a trencar-la a la primera de canvi.
D’acord, hi ha moments puntuals en què l’estratègia del peix al cove ens hi obliga. Les nostres finances no poden esperar i si podem treure’n una tonyina millor que no pas un llucet. Però no hauríem de confondre els moments d’acord necessari amb la unitat de les forces nacionals. Aquesta unitat que pretén posar al mateix sac el PSC i ERC, ICV i CiU no fa sinó debilitar les posicions nacionals. Perquè desenganyem-nos, amb honorables excepcions, el PSC i ICV són formacions regionalistes que mai no s’han qüestionat el nostre vassallatge a Espanya.
L’única unitat que pot fer-nos avançar és la unitat nacional que, amb un acord estratègic per dur-nos a la independència, aglutini ERC, CiU, l’Esquerra Independentista i tota la societat civil que, a hores d’ara, és qui lidera el procés.
Assumim definitivament la independència com a única solució. Assumim el conflicte.

22 d’agost 2008

El front català

Com si es tractés d’una maledicció bíblica, la reconsagrada unitat d’acció dels partits catalans, l’esotèric front català a Madrid s’ha esberlat com una síndria madura al primer raig de sol d’aquest estiu crepuscular. Ah, la unitat, aquesta entelèquia que tots diuen cercar mentre s’acusen mútuament de trencar-la. La grandesa d’un objectiu comú es veu que no fa per un país mesell, avesat al vassallatge, que es rebolca en el fang de la mediocritat abans d’haver de decidir. Un país menor d’edat que tot just demana de poder decidir, com l’adolescent que prova d’arribar tard aquesta nit de gresca però que demà tornarà al recer protector del pare acollidor. Ja ho deia en Guillem d’Efak: “Han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem”.
Certament ningú no donava ni un euro per aquest miratge d’estiu. Més aviat les apostes eren per saber qui seria el primer a primar la foto abans que el compromís. “And the Oscar goes to...” Iniciativa!. De ben segur, els més necessitats de sortir a la foto. El perquè un partit que és un zero a l’esquerra ha tingut la pensada d’engegar a rodar qualsevol possibilitat de mostrar una mínima força davant el govern d’Espanya és un misteri que pot tenir tantes explicacions com posicionaments tenen els autoanomenats ecosocialistes. Un partit que ha avergonyit el record d’un PSUC consistent, amb una aportació ideològica que no va més enllà de la benaurança del carril bici que ens ha de dur a tots al paradís; un paradís, això sí, sense fronteres ni nacions ni banderes ni cap d’aquestes molèsties decimonòniques. Que fàcil que és predicar la felicitat des d’un luxós xalet a la Cerdanya!
Al PSC li couen les mans de tant d’aplaudir la decisió dels seus socis, encantats de retrobar-los en la “responsabilitat” de salvar-li de nou el cul a l’amic Zapatero, que ja se sap que “si guanya Zapatero, guanya Catalunya” i que, posats a entomar-les, no vindrà pas d’una mentida més, d’un altre incompliment.
El gran error dels qui volem la llibertat d’aquest poble, dels qui pensem que no hi ha altra camí que la independència, és l’entossudiment malaltís per una unitat impossible. Com la mata de jonc, la unitat enforteix quan ajunta diferents objectius en un únic destí, però quan per aconseguir-la s’han d’entrellaçar extrems molt llunyans, la falsa unitat debilita. Com passa amb la majoria de paraules-tòtem a les que ens aboca aquesta política d’aparador, no n’hi ha prou amb els mots.
Per fer força de veritat, abans d’estrènyer cal separar. Quan assumim que hi ha unionistes i hi ha independentistes, començarem a saber amb quines forces comptem.
Mentrestant, amaguem les càmeres: la foto és tan temptadora...

15 d’agost 2008

Seguir cavant

Hi ha una vella dita anglesa que aconsella una actitud de sentit comú: si has caigut dins un clot, para de cavar. Vaja, que si l’has vessada, mira de no empitjorar-ho.
Hi penso sovint quan contemplo incrèdul algunes de les actuacions a la via pública del nostre consistori. Especialment hi he pensat aquests dies amb tot el rebombori que s’ha organitzat qüestionant els canvis circulatoris que ha posat en marxa el nostre ajuntament. Tothom preveia que l’eixamplament de la rambla, a la font de Sant Magí, causaria embussos. La solució: que no hi tombin! Què faran quan s’embussi el carrer del Cid? Fer-nos tombar a la rotonda de l’Esclat? No hagués estat millor que haguessin reconegut, per primer cop, que es van equivocar?
Els que pertanyem per força a aquesta espècie maleïda, a l’esca del pecat que som els vilatans que gosem usar el cotxe dins la vila, ens estem acostumant a tota mena de penúries, obstacles i impediments. Ciutadans de segona, encara que paguem l’impost d’una circulació impossible, veiem com cada dia que passa se’ns retalla un dret, el d’usar un vehicle, que hauria de ser compatible amb l’anar a peu o amb bicicleta.
Però la salmòdia pseudoprogre de facilitar la vida exclusivament al vianant amaga una constant en molts ajuntaments socialistes: l’estigmatització del conductor. Com si assenyalar amb el dit inquisitorial els conductors et fes més d’esquerres. L’estètica, que dèiem ahir.
Tot plegat no fa més que demostrar, de fet, el fracàs de l’educació. Ja no es pretén acordar àmbits de convivència basats en el respecte mutu. Ja no es penalitza només qui incompleix les normes. Ara l’obstacle és per a tothom. No cal educar en el respecte a un pas de vianants: hi posem una elevació i a rascar els baixos encara que no hi passi ningú. Fins i tot hem començat a veure plataformes a passos amb semàfor on la seva utilitat se m’escapa. No cal aprendre a no aparcar sobre la vorera: posem-hi pals a dojo. No cal respectar els límits de velocitat, posem-hi bonys.
Vilafranca no pot ser una cursa d’obstacles per a la circulació per molt que per anar a treballar a l’ajuntament no calgui el cotxe o que tinguem un alcalde sense carnet de conduir. Les zones de vianants són certament imprescindibles, com ho és facilitar el passeig i que les voreres tinguin l’amplada i la seguretat necessàries. Però el teixit productiu de Vilafranca també necessita poder-hi circular amb comoditat i respecte.Deixem-nos de posturetes i resolguem els problemes de veritat. Deixem de cavar d’una vegada.

08 d’agost 2008

L'estètica i els símbols

Vivim una època en què la vella dialèctica entre ètica i estètica ha estat superada àmpliament pel triomf incontestable de la segona. Avui, l’èxit o el fracàs es mesuren en funció d’aspectes externs i banals, de la buidor feridora de l’edifici conceptual d’aquest nou segle. Res no se n’escapa, de la dictadura d’una estètica simplista. Les idees passen un cop i un altre pel ribot dels gurus del màrqueting fins a fer-se aptes per a l’aparador d’aquest mercat únic. La cultura boqueja un cop s’ha descobert innecessària. La política omple de fum un pensament únic que campa a pler sabedora que la desafecció no remourà cadires.
Assistim, impàvids, a la invasió de la correcció política, de l’estètica de les idees, al rosari i l’avemaria actualitzats, deconstruïts. Tan moderns com som, tan transgressors, que no ens permetem la més mínima desviació del parenostre oficial.
L’estètica ens fa dir Casa Gran del mateix escanyolit pal de paller que s’ha quedat sense palla per agombolar. L’estètica fa que “independència” ens esgarrifi mentre triomfa un bucòlic i inconcret “dret a decidir” perquè és baix en calories i carbohidrats. L’estètica fa que ERC hagi de defensar el patètic català del president de la Generalitat perquè el bonrotllisme no tolera la denúncia, no que un immigrant parli malament el català, sinó que en 40 anys no hagi mostrat el més mínim interès per aprendre’l.
El símbols tampoc no se n’han escapat. Aquesta immensa “Corporación Dermoestética” del pensament que ha esdevingut el progressisme conservador reparteix diplomes de tolerància. Res massa greu. Tot cartó pedra, tot façana, tot fingiment. Ah, el teatre!
Alguns ho han entès. Per això el PSC o ICV, als qui tant se’ls en fot si pengem l’estelada o no, han de fer veure que s’escandalitzen. No els amoïna l’estelada, els descol·loca el símbol. Perquè trenca el seu paisatge de dolç regionalisme repintat de federalisme. Remodelen l’espanyolitat amb un vernís de catalanitat universal i tolerant que l’estelada, com a símbol de l’ètica de la fidelitat, els qüestiona. Ho entenen i d’aquí els esgarips. El seu triomf depèn de desactivar l’ètica, el pensament independent.
D’altres no ho han entès. Si no, no es comprèn com CiU de Sant Sadurní ha estat capaç d’acceptar l’espanyola a l’ajuntament a canvi de pressupostos. Cal preservar els símbols si vols fer creïble el relat. La Dolors Montserrat ha sabut escenificar el dramatisme que dissimula la seva residualitat. La humiliació és tan estètica!
Ara se’ns obren nous interrogants. Sabrem reviure l’ètica? Podrem resituar l’escena? Ens caldrà un nou relat? Nous actors? Quan ha deixat de ser suficient tenir raó?

01 d’agost 2008

El finançament que ens cal

Quan un poble, que es vol sobirà, ha de negociar el seu finançament amb una altra nació, és que té mala peça al teler. Quan aquesta negociació, a més, es fa en un clima de constant menysteniment, de burla repetida, d’incompliments, d’anivellaments, de solidaritats i del sum-sum corda, és que estem en un clar escenari de submissió a tots nivells i que tenim totes les de perdre, de nou.
El finançament és la peça central de qualsevol intent per bastir unes polítiques pròpies. Per això depassen la legislació que hom pugui elaborar ja que, en el fons -i com veiem, per exemple, amb la llei de la dependència-, sense finançament, sense recursos per desplegar-les, les lleis esdevenen paper mullat. L’emancipació nacional -com la personal- comença en poder disposar dels teus propis recursos. Sense vassallatges, sense espoli disfressat de solidaritat. Una nació que ha de pidolar la seva hisenda, un país que, calladament i submisa, ha d’acabar acceptant les engrunes –per molt que vociferi d’entrada- del gran banquet, és que encara està lluny del mínim de dignitat nacional que cal exigir a qui vol ser lliure.
És clar que els maximalismes no acostumen a donar els millors resultats. Sóc, per tant, conscient que cal negociar amb Espanya mentre no siguem Estat. Negociar, però, amb fermesa i honestedat. La fermesa de no acceptar menys del que l’Estatut preveu; l’honestedat de dir-los que avui acceptem aquestes regles del joc, però que demà serem lliures. I prou. On s’és vist que les lleis, un cop aprovades, s’hagin de negociar? On s’és vist un Estat que incompleixi repetidament les seves pròpies lleis? Les lleis es compleixen tal i com nosaltres fem, a contracor, amb les seves.
Tot plegat, però, no ens ha d’enterbolir l’horitzó. Tot el batibull de xifres, de balances, d’estires i arronses; tot el regateig, totes les mentides, totes les manipulacions i, finalment, tot l’acord o tot el desacord no ens ha de fer oblidar que el nostre objectiu ha de ser la independència de la nostra nació. Ens faríem un flac favor si, exhausts, ens acontentéssim amb el que Espanya a hores d’ara ja sap que ens acabarà “concedint”. El cansament no ha de fer de la injustícia, satisfacció. Potser demà ens robaran menys que avui, però mentre acceptem que la clau de la caixa la tinguin ells, no patiu: ens seguiran robant.Tal i com acostumem a dir de l’autonomia, “el finançament que ens cal, és el de Portugal“.

25 de juliol 2008

Santificar la buidor


George Lakoff, l’ideòleg de moda entre els socialistes catalans, va iniciar els seus treballs sobre llenguatge polític sorprès per un fenomen que ell resumeix amb la pregunta “com pot ser que una societat voti repetidament un partit que fa polítiques que la perjudiquen?”. Hi pensava l’altre dia a recer del congrés del PSC i tot llegint l’entrevista que aquest setmanari li feia al Francisco Romero, el primer tinent d’alcalde del nostre ajuntament. Que un membre del PSC entrevisti un altre membre del PSC fa que res no sigui accidental, que cada pregunta busqui la resposta. La indissimulada beatificació d’en Francisco Romero i l’exagerat currículum inicial, dóna peu a creure’ns els insistents rumors que el fan alcalde de Vilafranca, mètode PSC: substituint, amb qualsevol excusa, l’alcalde actual un parell d’anys abans d’acabar la legislatura. Primer acte doncs, cortesia d’en Fontxo, de la campanya promocional.
No he tingut l’oportunitat de tractar personalment en Romero, però si ens atenem a les seves intervencions al ple us puc ben assegurar que l’afabilitat i la humilitat no es compten entre les seves virtuts. L’efecte final i pervers d’acabar confonent estratègia amb veritat, és aquesta arrogància dels socialistes, el menyspreu amb què tracten l’adversari.
És el que en Lakoff anomena “marcs conceptuals”: estructures de valors i conceptes que cal embotir, repetint-los un cop i un altre, en l’inconscient col·lectiu. Idees que, com si d’una religió es tractés, cal assumir com a bones, indiscutibles, i que cal associar a la teva formació política. Si arribes a aquest estadi de comunió en el llenguatge, tant li fa quina mena de política fas realment per molt que s’allunyi del que prediques. D’aquesta manera, en Romero, pot parlar impunement de “treballar pel consens” mentre es queden sols un cop i l’altre per manca de diàleg i transparència; pot anomenar-se “catalanista” mentre, quatre ratlles més avall, esbudella qualsevol sentiment nacional que no sigui l’espanyol; es proclama socialdemòcrata mentre posa els drets de l’individu en primer lloc, fonament del neoliberalisme. I es queda tan ample.
Profetes del nou evangeli, es creuen posseïdors de la veritat única. Fixeu-vos com ja ni els cal argumentar mai res. Pronuncien els mots sagrats tot sabent que els fidels assumiran la bona nova: solidaritat, sostenibilitat, mestissatge, participació, esquerra, etc... Han santificat els mots, buits, per a què tot segueixi igual. I qui discrepi, cremarà a la foguera dels heretges. Voleu res més conservador?Ara més que mai, reivindiquem l’agnosticisme. Reinventem els mots carregant-los de futur. Ha arribat l’hora dels fets.

18 de juliol 2008

El circumloqui permanent

Que Convergència ha viscut massa anys en l’ambigüitat, en el sí però no, en l’ansietat del debat entre el seny i la rauxa, és un fet assumit per tots i que, probablement, li ha costat la Generalitat en més d’una ocasió. Cal ser molt hàbil per jugar permanentment a amagar les cartes i sortir-se’n, acontentant tothom i tothora. Un dia, però, la gent es cansa de l’eterna espera, de l’imminent futur millor que no acaba d’arribar i des d’aleshores es fa molt difícil tornar a engrescar amb un nou horitzó. La tebior de CiU, un partit nacionalista, va cansar-nos fins a l’exasperació. La responsabilitat també té línies vermelles.
De tot això va aprofitar-se’n hàbilment ERC fins a cometre el mateix error. Vam tornar a caure en el parany de l’ambigüitat -ara l’anomenaven equidistància- però la veritat és que, després de fer un gran tomb, de perdre anys i esforços, som gairebé on érem. O pitjor: abans Espanya mai no passava de quarts.
Ara Convergència, que ha vist com la seva música queia en picat a les llistes d’èxit, ens ve amb una nova cançó. Bé, potser no tan nova: la lletra sembla renovada, però la música em fa tot l’efecte d’haver-la sentida abans. Sigui com sigui, evidentment que és benvinguda l’aposta sobiranista d’una formació que vol refundar el pal de paller. Però la societat catalana ja no és la que era. Ja no ens valen mitges veritats, circumloquis efervescents que demostren més por que fermesa. La Casa Gran, si vol ser veritablement gran, ha de tenir els plànols molt ben definits i saber clarament què hi posarem al terrat. I això només es pot dir Estat Propi. El perquè CDC ha renunciat a explicitar-ho només pot respondre al tacticisme que tan de mal ha fet a la política catalana dels darrers anys. No vull ni pensar que, en el fons, és perquè no hi creuen. En aquests moments “d’urgència nacional”, que va dir en Mas, la proposta de treball ampli i conjunt entre totes les forces que cerquen un futur lliure per a la nostra nació és indispensable, inajornable.
Cal oblidar rancúnies, cal superar el resultadisme electoral, cal assumir el pes de la història i actuar amb fermesa i dignitat. Cal més treball i menys paraules. El temps s’esgota i l’adversari avança imparable, quinta columna inclosa.
Però també cal oblidar-se d’estratègies possibilistes que ens duen sempre a l’atzucac. Cal assumir prou valentia política per, des de tots els àmbits, des de totes les trinxeres, avançar amb normalitat cap a la independència d’aquest país nostre.

11 de juliol 2008

El bon Jan

No és pas només un tòpic allò que el Barça és més que un club. És innegable la seva dimensió simbòlica i la càrrega de representativitat nacional que ha atresorat al llarg dels anys –i no només en la llarga nit del feixisme-. El Barça va esdevenir la manifestació del catalanisme de la societat civil quan la representativitat política ens era barrada i fou la manera d’expressar les ànsies de llibertat de moltíssima gent d’aquest país més enllà de la seva passió per l’esport de la pilota. Com a representant de tot un poble, al Barça se li exigeix molt més que a un club esportiu: un comportament moral i ètic que defineixi la manera d’entendre la vida d’una nació acostumada a patir, avesada a les derrotes, però viva i esperançada en un futur esplendorós.
Després d’anys de tebiesa, el país va viure uns moments d’eufòria nacional. Tot semblava despertar. Una ERC immaculada encara carregava d’esperança un país desesperançat i, a can Barça, un descarat Jan Laporta es disposava a redreçar una entitat que havia perdut tot el crèdit, tant esportiu com nacional.
I el Barça es va posar a caminar. Amb una defensa de la seva catalanitat sense complexos, amb ètica i moral de treball, fins i tot amb un joc obert, franc i generós. Un Barça pletòric que, durant anys, ha estat l’única alegria que ens hem permès els catalans.
Però ja se sap. No pots mostrar obertament la teva nació si no tens un Estat. S’intenta per tots els mitjans que el Barça dissimuli la seva catalanitat mentre voleien banderes espanyoles arreu sense cap retret. Hi ha massa interessos al darrere de com voldrien el Barça, massa mitjans de comunicació deutors del partit hegemònic a Catalunya, massa grups econòmics que veuen en l’espanyolisme subtil la millor mostra de la submissió catalana.
En Jan Laporta ha covat l’ou de la serp i ara li rosega els turmells. Massa gent sense escrúpols, mediocres que volen despuntar al preu de la traïció al projecte. L’error ha estat creure que l’enemic era el Sandro.
Segurament en Laporta ha fet errades, però en cap cas res que l’impedeixi acabar el mandat. Qualsevol culé ha d’estar orgullós del millor Barça en anys. Hem sabut vèncer amb sobrietat i, quan toca, sabem perdre amb la dignitat de qui se sap honest amb ell mateix i deutor amb la història que l’arrela a aquesta terra i la seva gent.
Ara que ser espanyol està de moda és quan necessitem els Jans. Gent valenta i amb prou coratge per gosar equivocar-se.

04 de juliol 2008

El català adormit

Que aquest país està perdent el tremp nacional i la cohesió interna suficient per a mostrar-se com a poble, ho demostren un darrere l’altre tots els indicadors socials que, sistemàticament, ens van abocant centres d’opinió i instituts estadístics diversos.
No és ja només la necessària i imprescindible unió d’acció davant dels reptes majúsculs que hem encarat i que se’ns presenten en els propers anys. El trist espectacle de la Plataforma pel Dret a Decidir o el recent sainet a ERC -sortosament sembla que reconduït a tomballons-, no fan més que evidenciar que seguim posant el carro davant dels bous en aquest accidentat procés cap a la sobirania plena.
S’ha deixat la nació en mans de l’estultícia política i els ciutadans, displicents, ens ho mirem des de la grada amb aire resignat. Assistim impertèrrits a la desfilada triomfal de totes les “rojas” i no només ens comença a semblar normal, sinó que acceptem que vulguin fer-nos-la nostra. Tenim un president “hooligan” de la selecció espanyola que obvia sistemàticament les nostres. Però, és clar, ja se sap, la “roja” no és nacionalista.
Amb timidesa algú s’ha queixat que, finalment, l’amenaça del socialista Joan Ferran d’extirpar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio s’hagi dut a la pràctica amb la connivència total d’ERC. I no és que en Bassas fos precisament un independentista declarat: més aviat la seva tebior sociovergent el feia tolerable per tothom. Però sí que tenia clara quina és la funció, especialment de normalització lingüística, dels mitjans de comunicació públics. I això, avui, a can PSC molesta molt.I és en aquest context de decaïment general, que una nova reedició del “Manifiesto” de sempre s’esbrava a plaer davant la indiferència a tots nivells, tant de la nostra societat civil, com dels nostres representants. Un dels inductors del primer manifest d’aquesta mena, encara deu tenir el genoll adolorit. Eren altres temps en què el poc que havíem aconseguit es defensava amb vehemència. No és que en defensi el mètode, però si com a nació som incapaços de reaccionar davant d’un atac tan clar contra, precisament, l’element que ens diferencia però alhora ens permet bastir la cohesió que difícilment trobarem en d’altres àmbits, és que la feina dels unionistes ha estat més reeixida del que el catalanisme està disposat a acceptar.

27 de juny 2008

De derrota en derrota...

A hores d’ara, sembla que són pocs els que recorden que, no fa pas massa, tot el debat lingüístic en aquest país es reduïa a les periòdiques baralles entre els que eren qualificats de “pessimistes” i els “optimistes”. Per molt que des de diferents entitats de la societat civil s’alertés repetidament del perill clar en què es trobava la nostra llengua, els diferents responsables de Política Lingüística del govern s’entestaven a minimitzar-ne l’efecte i a proclamar, eufòrics, que mai el català no havia gaudit de millor salut; que mai no hi havia hagut tants ciutadans capaços de llegir i escriure en la llengua d’Ausiàs March. Tot amanit amb grans dosis d’optimisme i amb l’excomunió dels qui gosàvem posar en entredit tanta bonança.
La tebior de CiU no ens serví d’excusa primer, ni el pacte del Tinell amb un PSC bilingüe ho ha estat per disculpar més tebior, ara en mans d’ERC. Les causes deuen ser prou profundes però és amb tristor que veiem l’amic Bernat Joan impotent per redreçar la situació.
I és ara, quan les darreres enquestes al jovent català demostren la caiguda lliure en què s’ha instal·lat la nostra llengua, que s’encenen tots els llums d’alarma. A bones hores! Farts d’argumentar que la clau es trobava en l’ús social del català, se’ns hi oposaven triomfals estadístiques de la presència del català al nostra sistema d’ensenyament. Prou que alertàrem que havíem guanyat l’aula però estàvem perdent el pati, però no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir. L’aparent millora de la llengua, fa uns anys, va ser fruit d’una època en què el català tenia encara prestigi, era la llengua de la cultura i del progrés, la llengua de futur. Ara, els qui rebutgen el català són les generacions que ens l’havien de salvar. El català ja no “mola” i això de la cultura vés a saber què és. La llengua de l’oci, la llengua de masses és un espanyol desacomplexat que ha perdut el sentit del ridícul.
Massa cops hem avisat del parany del bilingüisme. Massa vegades hem demostrat que sense eines d’estat que ens permetin fer del català única llengua oficial a casa nostra, mai no podrem salvar-lo. S’acaba el temps per a una llengua mil·lenària. No podem dubtar més. No podem estar ni un dia més sense reaccionar.
Permetrem que, quan se salvi la pàtria, hagi mort la llengua?

20 de juny 2008

Ser independentista no és de franc

Talment com el boxador sonat, a ERC sembla que encara no han vist d’on els han vingut els ventallots que els van deixar la cara blava. Avançant d’esma, com la vaca, s’han palplantat al bell mig del seu espectacular procés electoral encantats d’haver-se conegut. Tothom s’ha apressat a péixer les feres, tot esperant que l’espectacle fos més sagnant, fent ballar el debat polític en termes de personalisme, de traïció i gelosia. Per reblar l’esperpent, ens volen fer creure que un SMS díscol, tot solet, ha soterrat el pacte d’una Esquerra que vol seguir, impertèrrita, rere vidre fumat de cotxe oficial.
No, senyors, la gran farsa s’ha acabat; el guinyol no dóna més de sí.
Esquerra va recollir l’entusiasme de tot un poble que maldava per trobar una força política que aglutinés les ànsies de llibertat nacional. Amb un projecte de futur transparent: la independència com a premissa, la dignitat com a valor i la força de la coherència. Amb tot això a la motxilla ERC ens havia de dur a la sobirania. És clar que ni van ser els primers ni els únics que han lluitat per aconseguir que les ànsies independentistes vertebressin aquest país, però no els podem negar que van trobar el desllorigador que féu avançar l’alliberament nacional com mai no ho havia fet abans. Per fi una força independentista creixia entre la població, per fi la independència arribava al govern, per fi un independentisme sensat, creïble, era alternativa... I aquí s’acaba la història.
Esquerra potser s’ho pensa, però ser independentista no és de franc. No es pot apel·lar a la pàtria mentre et dissols en un govern gris i espanyolitzant. Els estirabots poden dissimular el fracàs d’una equivocació estratègica. Però negar l’error, no fer marrada per redreçar el camí, és suïcida.
ERC només té sentit si vertebra l’eix nacional. Des d’una certa esquerra ni dogmàtica ni anestesiada a cop d’eslògan, però amb un únic objectiu fundacional irrenunciable: la independència d’aquesta nació. Al país ja hi ha d’altres formacions d’esquerra. No li calen més crosses al PSC. Quin sentit té ERC si perd el nord nacional?
Necessitem una formació independentista forta, amb sentit de govern, capaç de regenerar l’agenda política d’aquest país sota dos objectius indestriables: uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos. En aquest ordre.
Potser la militància d’ERC és principalment d’esquerres, però hi ha milers de votants que esperen una Esquerra transversal que ens dugui a la independència. Sense vacil·lacions.
Esperem que quan ho entenguin no sigui massa tard.

13 de juny 2008

Havia de guanyar Esquerra

La contesa electoral que ERC va viure el passat cap de setmana i que ha merescut tots els elogis democràtics i transparents del món mundial, representa que havia de donar un impuls decisiu a l’estratègia republicana i enfortir el partit de cara a recuperar el terreny perdut a la societat catalana. L’exercici de democràcia interna fou, certament, impecable però malament si només en sabem destacar això. Com diu en Desclot: ja s’han comptat, i ara què? Dissabte passat, havia de guanyar Esquerra i, en canvi, deixant-nos d’eufemismes condescendents, qui ha guanyat realment ha estat el PSC. No només perquè els resultats avalen la continuïtat del tripartit, sinó perquè demostren la importància desmesurada dels aparells de partit i dels spin doctor que els socialistes han anat escampant. Han acabat aconseguint que els dirigents d’Esquerra interioritzin una distribució del mapa polític català basat en els eixos socials i de “progrés”. Això, evidentment, referma l’imaginari que el PSC ha forçat des del govern i dilueix el perfil nacional d’ERC. És l’abraçada de l’ós final, sucumbir al “relat” –que diria Lakoff– manipulat que ens fan del país.
Es fa difícil de dir per què un partit com ERC fa cas omís als missatges que des del seu electorat se li han anat enviant i, en un exercici suïcida d’autisme polític, s’entesta a aprofundir la seva dilució sota el mantell protector del PSC. Diu la dita “si has caigut dins un clot, para de cavar”, però no sembla que la militància d’ERC en sigui conscient. Molts dels que en som exvotants, ara ja no critiquem la decisió, pretesament estratègica, de fer president primer Maragall i després Montilla: critiquem l’abandó absolut, malgrat tota la retòrica, dels objectius de radicalitat nacional que havien fet créixer la formació republicana.
Ara ens parlen de “canvi tranquil”, de demanar el dret a decidir. Per a canvi tranquil ja teníem el de CiU. Precisament ens vam cansar de tranquil·litat i poc canvi. Els qui vam fer confiança a Esquerra, ho férem precisament per avançar decididament cap a la independència del país. I això no és un canvi tranquil, això és una sacsejada que el país demana a crits. El dret a decidir fa segles que el tenim. Com a nació, mai no l’hem perdut. Ara cal exercir-lo, ara cal la independència.
ERC no pot ser un partit més. Havia de ser la transparència, la frescor, les mans netes. La il·lusió que un país sobirà és possible, que depèn exclusivament de nosaltres, de la nostra voluntat irrenunciable a caminar cap a la llibertat. Si ERC no pot liderar aquest procés, si no és capaç de ser diferent, aleshores no ens serveix.