Participació, el debat pendent (I)

La participació, en el missatge polític actual, ha esdevingut una mena de mantra concurrent, un recurs políticament correcte al qual la majoria de formacions polítiques apel·len sense anar gaire més lluny en la seva definició quan són a l’oposició i, el que és més greu, sense tampoc desenvolupar-la quan són al govern.
Tanmateix, en un món cada dia més obertament globalitzat, en una societat senyorejada per la immediatesa de les noves tecnologies, sembla inevitable pensar que la participació ha de ser la columna vertebral que sustenti una nova manera de fer la política del segle XXI. Ara, què vol dir participació? Tothom entén el mateix quan en parlen els polítics? És la mateixa la participació que defensa la CUP que la que proposa el PSC?
Estic convençut que si la participació ha de ser un dels elements claus de les definicions polítiques d’aquest segle, el desconcert i la incertesa en són uns d’altres amb què l’hem encetat. I és que, tot i tenir clar que els models heretats ja no funcionen, que la rigidesa del partits grinyola i que la democràcia que maneguem és d’una baixa intensitat que fa feredat, també és prou clar que no tenim uns nous models clars potser perquè els encarem amb els prejudicis del segle passat. Aquests prejudicis, que van de l’immobilisme a la revolució, no poden ser el material ideològic sobre el que es basteixin els nous ideals democràtics. Ni tampoc una santificació roussoniana de la participació dels ciutadans. Cal reconèixer que l’esclerosi del sistema polític que vivim, no és exclusivament culpa del propi sistema, sinó de l’ús abusiu, de la maquinària de poder en què s’han convertit els partits, de la manca de transparència, de la difusa divisió de poders i, sobretot, de la desídia i la poca cultura política dels ciutadans. Som tots plegats que amb la nul·la exigència democràtica i un hooliganisme de partit que en desactiva el control, hem contribuït en gran mesura a què el nepotisme, la prebenda i la fidelitat mafiosa hagin esdevingut els mecanismes de funcionament i d’ascens dins de les estructures de poder dels partits i de l’administració. És paradigmàtica la sensació generalitzada de submissió ciutadana als poders juntament amb la prepotència més o menys impertinent de qui ostenta un càrrec. Perquè els càrrecs, aquí, s’ostenten, no s’exerceixen. En tenim un exemple diari al nostre equip de govern amb el menyspreu desmenjat amb què, tot i estar en minoria, tracten l’oposició.

Cal, doncs, que repensem la participació des del realisme crític amb aportacions de totes bandes. La setmana vinent provaré d’aportar algunes idees a aquest debat pendent.