07 de novembre 2008

Sant Obama

Aquesta vegada l’estol de visionaris que predicaven la bona nova d’una victòria de l’Obama, l’han encertada de ple. Així doncs, Barack Obama serà el proper president dels Estats Units. Poques vegades a la història s’ha donat una coincidència tan unànime al voltant d’un home. Tot el món celebra la seva victòria com si es tractés de l’arribada d’un nou messies que ha de salvar el món. No només en festegen el triomf, sinó que han esdevingut un autèntic apostolat. Em comentava, sorpresa, una mestra, “aquí han convençut fins i tot els nens de 10 anys!”. És cert que qualsevol canvi hagués estat bo si el comparem amb el tanoca que ha maltractat el món aquests darrers anys. Ara, espanta tanta devoció acrítica, tan moment històric, tan de “yes, we can!”.
En Barack Obama és tan sols un demòcrata amb propostes que aquí defensaria CiU i encara els llençaríem els gossos. Té però aquella oratòria commovedora, aquell missatge èpic que només els grans líders són capaços de transmetre. No ha guanyat per les propostes, ha guanyat —tornem amb el Lakoff— el relat, el desig de canvi, l’esperança, el convenciment en uns Estats Units que s’arremanguen i es posen de nou a treballar per la seva unitat interior i pel seu lideratge exterior.
No vull pas menystenir el fet, certament històric, que un negre hagi arribat a la presidència d’un país fins fa poc clarament racista. Els espanyols, després de 300 anys d’ocupació, encara no permetrien un president català o basc, tan moderns i demòcrates que es volen.
El que sí que em neguiteja és aquesta tendència a l’enamorament per les formes, a la necessitat que mostra la societat occidental de líders bíblics que substitueixen les propostes per construccions evangèliques, que fan seguidors, apòstols. La nostra experiència històrica, però sobretot la recent, ens diu que aquesta mena de lideratge s’acostuma a desinflar quan l’enamorament dóna pas als fets. No cal recordar el bluf constant d’un Zapatero que, amb grans gesticulacions, no para de prometre el que no pensa complir. Tampoc no oblidem la immensa desil·lusió d’un Josep-Lluís Carod-Rovira que semblava cridat a dur-nos a la independència. Un Carod brillant, descarat, insubmís que ara arrossega la seva caricatura per Palau.
Tanmateix, tots aquests exemples, —i esperem que l’Obama no en sigui un més—, el que fan és demostrar la importància dels líders. En contra d’aquells qui pensen que una societat forta i decidida és suficient per fer avançar la història, estic convençut que ens calen líders amb un projecte clar i engrescador per fer-nos remoure de l’acomodament en què ens hem instal·lat. Quan veia les cares dels milers de persones que festejaven amb l’Obama el seu triomf em venien al cap els versos de l’Estellés: “no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu!”. Aquí, ens manquen els líders.

1 comentari:

Montserrat ha dit...

I no fa riure que ara tothom hi vulgui ser tan amic i tan aliat(sobretot els antiamericans furibunds)? No, si ja m'està bé. Però el que no em cap al cap és perquè redimonis no proven ells -els líders que ara ronden- d'assemblar-s'hi una mica, de mirar de ser millors ells, enlloc de "sentir-se" millors a través de l'Obama!
Tant de bo se'ns contagïi alguna cosa...