Immersos com estem en uns dies en què la imaginació, la fantasia i, sobretot, la il·lusió semblen regnar arreu, permeteu-me que us expliqui un conte que, de fa dies, em volta pel cap. Una història fantasiosa que somnia un país diferent. Una història que, alhora, pretén furgar en la deserció nacional del PSC i com l’adscripció espanyola dels socialistes catalans és lluny d’acostar-los a una victòria que tindrien fàcil.
Un dels errors històrics més greu del PSC ha estat l’abandó de l’eix nacional en mans d’una CiU que n’ha sabut treure durant anys un rendiment impensable als 70. És fàcil entendre el desconcert del PSC al perdre les primeres eleccions al Parlament. Acostumats a guanyar-ho tot, convençuts de la seva inevitable victòria, veieren com un Pujol, que menystenien, s’alçava amb la victòria brandant el país com a bandera. Des d’aleshores, la nació que els havia girat l’esquena va esdevenir el seu enemic. I així estem. Ai, si en Pallach alcés el cap!
Però imaginem-nos un país lliure i independent. En una Catalunya sobirana, normalitzada, l’eix nacional deixaria de tenir sentit. Hauríem de parlar, com en qualsevol democràcia del món, de conservadors, liberals o progressistes. I prou. Seria una sotregada terrorífica, un terratrèmol polític que remouria els fonaments de les formacions polítiques catalanes i les seves estratègies més sòlides.
Som un país, en el fons, de conviccions liberals, però ens avergonyim de confessar-ho i ens arrecerem en una esquerra de disseny modern i d’eslògans infantils. Fonamentalment això és obra del PSC que durant aquests darrers 35 anys ha sabut bastir un entramat ideològic irrefutable sota pena d’excomunió. Començant per l’escola on ha desplegat una legió de mestres, segurament benintencionats, que no han permès que la realitat de les nostres escoles els espatllés l’esperit “Rosa Sensat”. Totes aquestes generacions adoctrinades a les seves aules ara són a punt.
En un país independent, només el PSC podria salvar els mobles. CiU, ERC, fins i tot el PP, haurien de reconstruir la seva oferta ideològica de cap a peus, mentre assistirien a les victòries aclaparadores d’un PSC encara més omnipotent, multicultural i guai.
Tenint-ho tan fàcil, no s’entén com s’entesten a entaforar-nos a una Espanya que no ens vol. Podent ser els “reis del mambo” s’acontenten a ser els qui traeixen la nació, l’encarregat de l’amo.
Si el PSC fos independentista...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada