El front català

Com si es tractés d’una maledicció bíblica, la reconsagrada unitat d’acció dels partits catalans, l’esotèric front català a Madrid s’ha esberlat com una síndria madura al primer raig de sol d’aquest estiu crepuscular. Ah, la unitat, aquesta entelèquia que tots diuen cercar mentre s’acusen mútuament de trencar-la. La grandesa d’un objectiu comú es veu que no fa per un país mesell, avesat al vassallatge, que es rebolca en el fang de la mediocritat abans d’haver de decidir. Un país menor d’edat que tot just demana de poder decidir, com l’adolescent que prova d’arribar tard aquesta nit de gresca però que demà tornarà al recer protector del pare acollidor. Ja ho deia en Guillem d’Efak: “Han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem”.
Certament ningú no donava ni un euro per aquest miratge d’estiu. Més aviat les apostes eren per saber qui seria el primer a primar la foto abans que el compromís. “And the Oscar goes to...” Iniciativa!. De ben segur, els més necessitats de sortir a la foto. El perquè un partit que és un zero a l’esquerra ha tingut la pensada d’engegar a rodar qualsevol possibilitat de mostrar una mínima força davant el govern d’Espanya és un misteri que pot tenir tantes explicacions com posicionaments tenen els autoanomenats ecosocialistes. Un partit que ha avergonyit el record d’un PSUC consistent, amb una aportació ideològica que no va més enllà de la benaurança del carril bici que ens ha de dur a tots al paradís; un paradís, això sí, sense fronteres ni nacions ni banderes ni cap d’aquestes molèsties decimonòniques. Que fàcil que és predicar la felicitat des d’un luxós xalet a la Cerdanya!
Al PSC li couen les mans de tant d’aplaudir la decisió dels seus socis, encantats de retrobar-los en la “responsabilitat” de salvar-li de nou el cul a l’amic Zapatero, que ja se sap que “si guanya Zapatero, guanya Catalunya” i que, posats a entomar-les, no vindrà pas d’una mentida més, d’un altre incompliment.
El gran error dels qui volem la llibertat d’aquest poble, dels qui pensem que no hi ha altra camí que la independència, és l’entossudiment malaltís per una unitat impossible. Com la mata de jonc, la unitat enforteix quan ajunta diferents objectius en un únic destí, però quan per aconseguir-la s’han d’entrellaçar extrems molt llunyans, la falsa unitat debilita. Com passa amb la majoria de paraules-tòtem a les que ens aboca aquesta política d’aparador, no n’hi ha prou amb els mots.
Per fer força de veritat, abans d’estrènyer cal separar. Quan assumim que hi ha unionistes i hi ha independentistes, començarem a saber amb quines forces comptem.

Mentrestant, amaguem les càmeres: la foto és tan temptadora...