Contra la unitat

Una de les característiques de la sagrada transició és que aquesta es va fer sota una constant amenaça de cop militar que ara fa riure els més joves, però que aleshores ens tenia els esfínters corpresos. Per això els feixistes segueixen campant tan amples i ningú mai no ha gosat trencar el vergonyant silenci.
L’efecte pervers de tot plegat, més enllà de l’escassíssima qualitat de la democràcia resultant, és una por visceral al conflicte i una veneració desproporcionada a la unitat i al consens. La fantàstica unitat de la societat catalana durant el franquisme, sota l’Assemblea de Catalunya, ja vam veure què va durar quan van començar a jugar-s’hi les cadires. La traïció dels líders com ho batejà encertadament en Xirinacs.
Del consens, només n’hem tret rebuig a les nostres legítimes aspiracions. En ares del consens vam renunciar al concert econòmic i encara ara compartim tassa d’aquest cafè aigualit.
Ha arribat l’hora de proclamar sense embuts que qualsevol procés d’alliberament nacional es fa sobre la base del conflicte. Un conflicte que hi és i que no cal amagar. No cal que sigui a mastegots, però com més aviat entenguem que als Països Catalans hi ha un grup social unionista que pretén seguir formant part de l’Estat Espanyol -a desgrat de l’espoli que, a ells, també els empobreix- i, de l’altra banda, hi ha l’independentisme que entén que només aconseguirem el benestar nacional i social formant un estat propi. Tota la resta són subterfugis més o menys indissimulats que amaguen el problema i n’allunyen la solució.
És per això que la constant crida a la unitat és una nova cortina de fum que només fa que distreure’ns mentre els partits, fictícia com és, s’escarrassen a trencar-la a la primera de canvi.
D’acord, hi ha moments puntuals en què l’estratègia del peix al cove ens hi obliga. Les nostres finances no poden esperar i si podem treure’n una tonyina millor que no pas un llucet. Però no hauríem de confondre els moments d’acord necessari amb la unitat de les forces nacionals. Aquesta unitat que pretén posar al mateix sac el PSC i ERC, ICV i CiU no fa sinó debilitar les posicions nacionals. Perquè desenganyem-nos, amb honorables excepcions, el PSC i ICV són formacions regionalistes que mai no s’han qüestionat el nostre vassallatge a Espanya.
L’única unitat que pot fer-nos avançar és la unitat nacional que, amb un acord estratègic per dur-nos a la independència, aglutini ERC, CiU, l’Esquerra Independentista i tota la societat civil que, a hores d’ara, és qui lidera el procés.

Assumim definitivament la independència com a única solució. Assumim el conflicte.