L'estètica i els símbols

Vivim una època en què la vella dialèctica entre ètica i estètica ha estat superada àmpliament pel triomf incontestable de la segona. Avui, l’èxit o el fracàs es mesuren en funció d’aspectes externs i banals, de la buidor feridora de l’edifici conceptual d’aquest nou segle. Res no se n’escapa, de la dictadura d’una estètica simplista. Les idees passen un cop i un altre pel ribot dels gurus del màrqueting fins a fer-se aptes per a l’aparador d’aquest mercat únic. La cultura boqueja un cop s’ha descobert innecessària. La política omple de fum un pensament únic que campa a pler sabedora que la desafecció no remourà cadires.
Assistim, impàvids, a la invasió de la correcció política, de l’estètica de les idees, al rosari i l’avemaria actualitzats, deconstruïts. Tan moderns com som, tan transgressors, que no ens permetem la més mínima desviació del parenostre oficial.
L’estètica ens fa dir Casa Gran del mateix escanyolit pal de paller que s’ha quedat sense palla per agombolar. L’estètica fa que “independència” ens esgarrifi mentre triomfa un bucòlic i inconcret “dret a decidir” perquè és baix en calories i carbohidrats. L’estètica fa que ERC hagi de defensar el patètic català del president de la Generalitat perquè el bonrotllisme no tolera la denúncia, no que un immigrant parli malament el català, sinó que en 40 anys no hagi mostrat el més mínim interès per aprendre’l.
El símbols tampoc no se n’han escapat. Aquesta immensa “Corporación Dermoestética” del pensament que ha esdevingut el progressisme conservador reparteix diplomes de tolerància. Res massa greu. Tot cartó pedra, tot façana, tot fingiment. Ah, el teatre!
Alguns ho han entès. Per això el PSC o ICV, als qui tant se’ls en fot si pengem l’estelada o no, han de fer veure que s’escandalitzen. No els amoïna l’estelada, els descol·loca el símbol. Perquè trenca el seu paisatge de dolç regionalisme repintat de federalisme. Remodelen l’espanyolitat amb un vernís de catalanitat universal i tolerant que l’estelada, com a símbol de l’ètica de la fidelitat, els qüestiona. Ho entenen i d’aquí els esgarips. El seu triomf depèn de desactivar l’ètica, el pensament independent.
D’altres no ho han entès. Si no, no es comprèn com CiU de Sant Sadurní ha estat capaç d’acceptar l’espanyola a l’ajuntament a canvi de pressupostos. Cal preservar els símbols si vols fer creïble el relat. La Dolors Montserrat ha sabut escenificar el dramatisme que dissimula la seva residualitat. La humiliació és tan estètica!

Ara se’ns obren nous interrogants. Sabrem reviure l’ètica? Podrem resituar l’escena? Ens caldrà un nou relat? Nous actors? Quan ha deixat de ser suficient tenir raó?