01 d’agost 2008

El finançament que ens cal

Quan un poble, que es vol sobirà, ha de negociar el seu finançament amb una altra nació, és que té mala peça al teler. Quan aquesta negociació, a més, es fa en un clima de constant menysteniment, de burla repetida, d’incompliments, d’anivellaments, de solidaritats i del sum-sum corda, és que estem en un clar escenari de submissió a tots nivells i que tenim totes les de perdre, de nou.
El finançament és la peça central de qualsevol intent per bastir unes polítiques pròpies. Per això depassen la legislació que hom pugui elaborar ja que, en el fons -i com veiem, per exemple, amb la llei de la dependència-, sense finançament, sense recursos per desplegar-les, les lleis esdevenen paper mullat. L’emancipació nacional -com la personal- comença en poder disposar dels teus propis recursos. Sense vassallatges, sense espoli disfressat de solidaritat. Una nació que ha de pidolar la seva hisenda, un país que, calladament i submisa, ha d’acabar acceptant les engrunes –per molt que vociferi d’entrada- del gran banquet, és que encara està lluny del mínim de dignitat nacional que cal exigir a qui vol ser lliure.
És clar que els maximalismes no acostumen a donar els millors resultats. Sóc, per tant, conscient que cal negociar amb Espanya mentre no siguem Estat. Negociar, però, amb fermesa i honestedat. La fermesa de no acceptar menys del que l’Estatut preveu; l’honestedat de dir-los que avui acceptem aquestes regles del joc, però que demà serem lliures. I prou. On s’és vist que les lleis, un cop aprovades, s’hagin de negociar? On s’és vist un Estat que incompleixi repetidament les seves pròpies lleis? Les lleis es compleixen tal i com nosaltres fem, a contracor, amb les seves.
Tot plegat, però, no ens ha d’enterbolir l’horitzó. Tot el batibull de xifres, de balances, d’estires i arronses; tot el regateig, totes les mentides, totes les manipulacions i, finalment, tot l’acord o tot el desacord no ens ha de fer oblidar que el nostre objectiu ha de ser la independència de la nostra nació. Ens faríem un flac favor si, exhausts, ens acontentéssim amb el que Espanya a hores d’ara ja sap que ens acabarà “concedint”. El cansament no ha de fer de la injustícia, satisfacció. Potser demà ens robaran menys que avui, però mentre acceptem que la clau de la caixa la tinguin ells, no patiu: ens seguiran robant.Tal i com acostumem a dir de l’autonomia, “el finançament que ens cal, és el de Portugal“.

Cap comentari: