26 de setembre 2014

La fractura

Haig de reconèixer que em posa especialment de mal humor la dedicació amb què alguns dependentistes s’escarrassen en oposar-se al procés sobiranista –cosa ben legítima– amb mentides indecents. Mentides que proven de fer ferida en allò més subtil de la natura humana. Mentides que apel·len, sense vergonya, als sentiments. Als sentiments d’un poble que ha vist com els seus li eren trepitjats sense contemplacions pels qui ara bramen constitucions i ordenaments. 
D’altra banda, gent prou enraonada, perd els papers d’una manera escandalosa quan perilla l’espanyolitat de la “región desafecta”. Escassos d’arguments, l’única raó que saben esgrimir és el d’una fractura social que només ells proven d’atiar, per sort sense massa èxit. 
Però seria bo que no menystinguem aquest nou lerrouxisme, per molt que ens sembli que ningú no es pot creure les seves mentides, per molt que sigui evident una convivència gairebé modèlica.  
Saben perfectament que els catalans, estiguem per la independència o per la dependència, som prou madurs i assenyats per conviure amb la mateixa harmonia amb què hem viscut mentre eren ells qui tallaven el bacallà. Catalunya, que ha rebut allaus migratòries des dels seus orígens, ha sabut acollir gents, cultures i parlars diversos i ho ha fet amb un grau envejable de cohesió social. Durant anys els independentistes hem estat en minoria social i ho hem acceptat amb resignació, sense estirabots. Per què ara, que els dependentistes semblen ser la minoria, hauria de ser diferent? Que potser seran ells els qui no acceptaran la voluntat del poble? Que potser només hi ha fractura, divisió, quan són ells la minoria? Que potser no hi ha hagut sempre gent que s'ha sentit només catalana?  
No fa massa li llegia a un abrandat nacionalista espanyol que fins i tot ha estat regidor del PSC a comarques: “El dia que s’arribi a una situació de guanyadors i perdedors voldrà dir que una part dels catalans s’haurà imposat a l’altra i que el país tornarà a omplir-se de vencedors arrogants i de vençuts atemorits”. He volgut reproduir la frase sencera perquè em costaria trobar-ne una de més bèstia i més injusta. La fictícia uniformitat social que gosa defensar es fonamenta, precisament, en la submissió d'un poble que ha estat derrotat, humiliat, espoliat i reprimit. És d’un cinisme colpidor insinuar que és aquest poble, repetidament vençut, qui ara pretén fer vençuts. La democràcia mai no en fa de vençuts. Qui se senti vençut per la decisió d’un poble és que té un problema greu de valors democràtics, de tolerància, de convivència. 
Que no pateixin: ningú no serà obligat a ser català com hem estat obligats nosaltres a ser espanyols.

12 de setembre 2014

Catalunya no és Escòcia

Sovint ens etziben que Catalunya no es pot comparar amb Escòcia en cap cas, sobretot ara que les enquestes han capgirat les expectatives escoceses. Ho diuen aquesta colla de bocamolls que no saben com negar l’evidència d’uns processos d’autodeterminació confluents. Són els mateixos, de fet, que gosen prohibir la presentació d’un llibre perquè “manipula la història” sense adonar-se del ridícul que representa dir això… d’una novel·la! 
El fet és, tanmateix, que certament Escòcia i Catalunya no s’assemblen massa i la seva història ha estat sovint divergent, començant pel fet mateix de les incorporacions mútues als estats respectius. Mentre a Escòcia fou un acord del seu Parlament, el 1707, en el nostre cas fou, i segueix sent, un acte de pur “derecho de conquista”, ara farà 300 anys. Ho podem endolcir tant com vulguem, però la realitat és així de crua i els rsultats que se'n van derivar així ho han anat demostrant al llarg dels segles. 
He tingut l’oportunitat de tornar a visitar Escòcia recentment i us puc assegurar que, venint de Catalunya, és sorprenent la manca d’excitament independentista (o unionista) a poques setmanes d’un referèndum pel que, d’altra banda, s’ha registrat més del 90% del cens. L’interès hi és, doncs, però al carrer tot és força normal. No hi ha gaire més banderes d'allò que estem acostumats, ni pancartes a dojo, ni cap família no es discuteix mentre dina, encara que no sigui Nadal. Potser hi ajuda el fet que diaris i, sobretot, la televisió en fan una cobertura exquisida. La BBC n’ha fet dos debats gloriosos, el segon retransmès al món sencer. La STV en fa sovint en diferents formats.
Potser és que això de la democràcia els ve de lluny i una votació, per molt transcendent que sigui, és una votació. És el que té estar acostumat a la democràcia. Sempre m'ha sorprès que, a les 11 de la nit, siguin capaços d'aturar els recomptes i continuar l'endemà al amtí, com la cosa més normal del món.
Fins i tot entenc els qui dubten de deixar el Regne Unit. A Escòcia mai no se li ha discutit el seu estatus nacional: tenen seleccions nacionals, ningú els confon amb un anglès o un gal·lès, han perdut la llengua, sí, però en bona part per desídia seva i, sobretot, tenen un dèficit fiscal del 0,3%. És clar que tota nació ha de pretendre governar-se i Escòcia, que mira més el model socialdemòcrata nòrdic, veu Westminster molt lluny, també ideològicament, però per mi que el que encoratja el poble escocès és que, passi el que passi, Escòcia ja hi ha sortit guanyant. Si guanya el No, ja els hi han promès un estat gairebé confederal amb una Devo Max de grans dimensios. Si guanya el Sí, tindran tot un estat per ells sols. 
És clar doncs, que no podem comparar els dos processos. Nosaltres només podem guanyar. Si perdem serem sotmesos, represaliats, sense cap mena de pudor. Cal tenir ben present això: no és només el que hi guanyarem amb la independència sinó tot el que perdrem si ens deixem derrotar de nou.