27 d’octubre 2013

La debilitat de l'unionisme

Ja fa molt de temps, ara, que l’indpendentisme més transversal i endreçat d’aquest país ha anat donant raons de tota mena que avalen la necessitat de constituir-nos en estat independent. Amb les raons, sovint, pots estar-hi més o menys d’acord, però són raons, al cap de vall. Alhora ens hem queixat, també sovint, de la manca d’arguments que ens arriben de la banda unionista. La testosterona militar o la beatificació de la Constitución per sobre de la voluntat popular, han estat a hores d’ara gairebé les úniques ‘raons’ que els partidaris de quedar-nos a Espanya ens han sabut donar, amollar més aviat.
Deixant de banda les raons sentimentals, que realment no són arguments per oposar-se a la independència perquè ningú haurà de deixar de sentir-se espanyol, la veritat és que poques raons de pes, convincents, ens han arribat des de l’unionisme. Parlo d’arguments, no de la demagògia de la por, ni de tacticisme electoralista.
L’unionisme, a falta de raons, ha acabat arrecerat en l’espanyolisme més tronat, aquest sí, hiperventilat. Aquesta és la debilitat estructural de l’unionisme i el que ens el fa veure, a casa nostra, com un element estrany, allunyat de la centralitat política en què s’ha instal·lat l’independentisme.
I és que l’espanyolisme, tal com apuntava fa uns dies Josep Mª Solé i Sabaté a l’AVUI, és de base no democràtica, prou sovint violent argumentalment −i física, si et descuides− i de caire totalitari. L’Espanya de matriu castellana ha begut durant segles d’una cultura de conquesta i espoli que ha fet niu en el seu ADN més profund. En tenim exemples a dojo: des de la guerra del 1700 −que l’any vinent commemorarem− on, de fet, s’enfrontaven la il·lustració austriacista contra l’absolutisme borbònic, fins a l’esgarip de Gonzalo Torrente Ballester a la plaça major de Salamanca oposant-se al retorn dels papers catalans al crit de “no renuncieis a lo que os pertenece por derecho de conquista”.  
Aquesta manca absoluta de cultura democràtica i, en moltes expressions, de cultura en general, és la causa subjacent d’una incomprensió impossible de resoldre. Catalunya i Espanya, com a nacions, són tan diferents com l’aigua i l’oli: només sota grans pressions les podem mantenir unides. Aquesta aparent fortalesa de l’imperialisme espanyol, és precisament la seva gran debilitat en ple segle XXI on la resolució de conflictes ja no passa pel de Zumosol, sinó pel diàleg i, sobretot, per la democràcia, per la participació i pel respecte a la voluntat popular. D’això, l’estat espanyol, malauradament no n’ha sabut mai i ho ha acabat patint precisament la seva gent.

10 d’octubre 2013

Lampedusa agafa el tren

Sembla mentida la capacitat que tenim els catalans de caure de quatre grapes, una vegada i una altra, en els mateixos paranys. Després de mesos de metàfores marineres, ara es veu que li ha tocat el torn a la cosa ferroviària. I no pas perquè recordem de nou els incompliments constants de l’estat espanyol pel que fa a infraestructures, sinó perquè, vés per on, ara resulta que hem de discutir d’una “tercera via”. Una tercera via, tot sigui dit, que ha generat més sarcasme que propostes, però que ens vol enfangar de nou en un debat estèril que només pretén crear confusió entre els catalans de bona fe als quals s’ha fet creure no sé què d’un xoc de trens. 
Com s’ha repetit a bastament, la tercera via era l’estatut mutilat, la transició del franquisme, la Generalitat republicana, la Mancomunitat i un llarg estcètera que tots tenim molt present quina és la fi que van fer. Portem més de cent anys proposant terceres vies que, sense excepció, han acabat en via morta. I ho han fet perquè −i mira que n’és d’elemental això− el federalisme o qualsevol altra artilugi d’acord amb Espanya necessita un element tan indispensable com inexistent: la voluntat d’entesa d’un estat que encara ens pren per una colònia, com un territori que van sotmetre per les armes ara farà 300 anys. 
El més impresentable de tot plegat, però, és que els qui proposen una tercera via ho saben perfectament això. Saben de la inviabilitat d’una reforma constitucional en un estat que cada dia ens imposa més recentralització, un menyspreu ofensiu, l’ofec econòmic i la burla institucional constant. Ho saben, de la mateixa manera que saben que no tenen arguments amb una mínima solidesa per defensar el NO a la independència. A manca de raons ho proven amb maniobres de distracció. Com que la por tampoc no ha funcionat, ara ho intenten amb la pastanaga. Però, en el fons, és allò tan vell que tot canviï perquè res no canviï realment. 
Duran, Navarro, Camacho i tots els qui s’escarrassen en trobar una estratègia que freni la independència, insisteixen a buscar un nou encaix de Catalunya a Espanya amb terceres vies que nigú no ha vist ni ningú, a Espanya, es creu. Acostumats a un país que, malgrat les gesticulacions, vivia d’esquena a la política i els deixava fer, no són conscients que la seva política està ancorada en el passat. Fan tard. I sobretot fan tard perquè no s’han adonat del canvi de paradigma que ha viscut el país en aquests darrers mesos: és que, ara, ja no volem encaixar més. Ara volem construir un país nou, el nostre, el de tots els catalans. Aquesta il·lusió és la que ens fa imparables.
Encara hi podem ser tots. Encara hi som a temps. Siguin convidats!