27 d’octubre 2013

La debilitat de l'unionisme

Ja fa molt de temps, ara, que l’indpendentisme més transversal i endreçat d’aquest país ha anat donant raons de tota mena que avalen la necessitat de constituir-nos en estat independent. Amb les raons, sovint, pots estar-hi més o menys d’acord, però són raons, al cap de vall. Alhora ens hem queixat, també sovint, de la manca d’arguments que ens arriben de la banda unionista. La testosterona militar o la beatificació de la Constitución per sobre de la voluntat popular, han estat a hores d’ara gairebé les úniques ‘raons’ que els partidaris de quedar-nos a Espanya ens han sabut donar, amollar més aviat.
Deixant de banda les raons sentimentals, que realment no són arguments per oposar-se a la independència perquè ningú haurà de deixar de sentir-se espanyol, la veritat és que poques raons de pes, convincents, ens han arribat des de l’unionisme. Parlo d’arguments, no de la demagògia de la por, ni de tacticisme electoralista.
L’unionisme, a falta de raons, ha acabat arrecerat en l’espanyolisme més tronat, aquest sí, hiperventilat. Aquesta és la debilitat estructural de l’unionisme i el que ens el fa veure, a casa nostra, com un element estrany, allunyat de la centralitat política en què s’ha instal·lat l’independentisme.
I és que l’espanyolisme, tal com apuntava fa uns dies Josep Mª Solé i Sabaté a l’AVUI, és de base no democràtica, prou sovint violent argumentalment −i física, si et descuides− i de caire totalitari. L’Espanya de matriu castellana ha begut durant segles d’una cultura de conquesta i espoli que ha fet niu en el seu ADN més profund. En tenim exemples a dojo: des de la guerra del 1700 −que l’any vinent commemorarem− on, de fet, s’enfrontaven la il·lustració austriacista contra l’absolutisme borbònic, fins a l’esgarip de Gonzalo Torrente Ballester a la plaça major de Salamanca oposant-se al retorn dels papers catalans al crit de “no renuncieis a lo que os pertenece por derecho de conquista”.  
Aquesta manca absoluta de cultura democràtica i, en moltes expressions, de cultura en general, és la causa subjacent d’una incomprensió impossible de resoldre. Catalunya i Espanya, com a nacions, són tan diferents com l’aigua i l’oli: només sota grans pressions les podem mantenir unides. Aquesta aparent fortalesa de l’imperialisme espanyol, és precisament la seva gran debilitat en ple segle XXI on la resolució de conflictes ja no passa pel de Zumosol, sinó pel diàleg i, sobretot, per la democràcia, per la participació i pel respecte a la voluntat popular. D’això, l’estat espanyol, malauradament no n’ha sabut mai i ho ha acabat patint precisament la seva gent.

Cap comentari: